Foto de Dorothea Lange (1895-1965) Migrant Mother, Nipomo, California

Hi ha multitud de portades, però hem optat per aquesta edició de La Magrana del 2006 (Els Llibres de butxaca ; 17) pel protagonisme de la dona. 

Durant els mesos d’octubre i novembre de 2020, el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya ofereix a tot el territori un cicle de dos clubs de lectura en línia i una jornada de formació específica per a bibliotecàries i dinamitzadores amb la temàtica de violència masclista i literatura.
L’empresa que ho du a terme és Tramoia, la plataforma utilitzada, Zoom i les novel·les escollides “Ca la Wenling” de Gemma Ruiz i “Pedra de tartera” de Maria Barbal.

El 26 de novembre va tenir lloc el club de lectura sobre “Pedra de tartera”, a càrrec de Montse Gatell del Grup de Recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat, de la UOC (LiCMES). I és aquesta la sessió excel·lent que intentarem explicar en aquest post.

Gatell comença preguntant si havíem llegit la novel·la abans i si ho havíem fet des d’una òptica feminista. Precisament, la majoria de nosaltres ens vam sorprendre que estigués inclosa en un cicle dedicat a la violència masclista.

Molt honesta, la Montse ens assegura que en el seu anàlisi de l’obra no hi ha interpretacions forçades.

A "Pedra de tartera" hi ha violència invisible i assumida, tan integrada que no ens ho sembla.

 Parlem de 3 tipus de violència masclista:

1.- Evident: violència física i abús sexual
2.- Psicològica: Soterrada, lenta, costa de denunciar i explicar
3.- Simbòlica: com construïm les nostres comunitats.

Aquesta tercera forma de violència impregna tota l’obra pallaresa de Maria Barbal. Reflecteix una societat patriarcal com a estratègia narrativa.

“Pedra de tartera”, primera novel·la publicada de Maria Barbal (1985), l’escriu gairebé per accident. Ella volia recollir fragments d’història familiar durant la Guerra Civil.
Guanya el Ruyra, com a literatura JUVENIL i també el Crexells.

“Pedra de tartera” és la gènesi del cicle del Pallars, que segueix amb
"La mort de Teresa"
"Mel i metzines"
"Càmfora"
"País íntim" 

Barbal crea un univers literari que té el Pallars com a teló de fons on recrea temps perduts de la ruralia de l’Alt Pirineu de mitjans del segle XX.

Presenta característiques específiques:

• Temàtica
• Ambientació
• Personatges
• Situació geogràfica
• Articulació de la llengua
• Migració
• Tensió rural/urbà
• Desarrelament
• Ensorrament d’estructures familiars
• Rols de gènere

Els eixos vertebradors són:

1.- La Guerra Civil, el franquisme, la repressió i la recuperació de la memòria històrica.
2.- L’èxode rural

La protagonista és triplement víctima: com a dona, com a filla de la ruralia i com a membre del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil.
Les institucions que emparaven la violència patriarcal eren la família, l’exèrcit i l’església

FAMÍLIA
Autoritat absoluta de l’home de la casa, que ordena i és servit. Les dones són éssers complementaris, considerades com a serventes, destinades al treball, criança i cures.
Es consideren mancades de sentit crític, voluntat i autoritat. Tot i que l’oncle, el marit i el fill no la tracten malament, l’època i el sistema determinen la seva vida.

Primer paràgraf:

“Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar
algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la
mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar
allò que Ell envia. La Maria, que era la primera,
feia més de mestressa que la mare mateixa, el Josep
era l’hereu i el Joan era al seminari. Els altres tres més
petits, havia sentit a dir un ramat de camins que donàvem
més feina que benefici. Els temps no eren d’abundància,
tantes boques i poca hisenda havien de fer forat
per força. Per això van decidir que jo, que era suau
de caràcter i ben entenimentada, marxés per ajudar tia,
la germana de la meva mare, que ja havia desesperat de
tenir fills i de feina no li’n faltava. S’havia casat amb
un hereu molt més gran que ella, que tenia trossos, almenys
mitja dotzena de vaques, poralla i conills, a més
a més d’un hort. Se la passaven bé, però els feien falta
mans i companyia perquè començaven a sentir-se grans. Així doncs, a tretze anys, amb el mocador de farcell al
braç, a banda i banda el pare i la Maria, vaig deixar família,
casa, poble i muntanya”.

La protagonista queda desterrada. Perd la infantesa I l’adolescència. No sabem si els atres dos germans tindran un altre destí. Ella és escollida pel fet de ser DONA. Ha d’ajudar a dins i a fora de casa. Diu que és “suau de caràcter” i "ben entenimentada". El lloc escollit per fer el traspàs és el mercat comarcal mentre el pare aprofita per fer tractes de bestiar. El mateix lloc on es fan passejar les noies perquè els hereus les triïn.

Se li nega el dret de construir la identitat. La seva independència es veu truncada pel trasllat forçat. Mireu el fragment:

“Treballava i treballava (…) sense posar-hi cap gest que fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte”

Coneixem el seu nom quan el marit, en Jaume, el dona per bo: “Conxa m’endolceix la boca” … I de sobte té una identitat determinada.

“En Jaume m’havia ascendit a la categoria de persona”. Agraïment i admiració.

En Jaume va entendre la incapacitat de sentir-se lliure de la Conxa. Sempre lligada a algú, passa del pare a l’oncle, el marit i el fill.

EXÈRCIT
Després de la victòria dels sublevats, la Conxa i les filles són deportades al camp de l’Aragó.
Aquest capítol parteix d’un fet real al front del Pallars l’any 1938, quan es van matar soldats al pont de Rialb (Gorri a la ficció) I el general Sagardía, el "carnisser", va sacrificar 10 civils per cada guàrdia mort.
En els conflictes bèl·lics, les dones són doblement víctimes. Pateixen la mateixa guerra i dolor, però solen ser violades i abusades de manera sistemàtica sense ni tan sols haver estat combatents.
Al camp, els soldats intimiden les dones joves amb mirades i insinuacions. Les obliguen a parlar en castellà. Les fan sentir traïdores i responsables de no haver controlat els seus marits. Se les silencia.
Les dones no poden exorcitzar les seves penes a través del relat èpic de la batalla. No hi ha front, no hi ha soldats, la rereguarda no és heroica i sembla que elles no hagin patit tant o més que els seus companys.

ESGLÉSIA
Dona suport a Franco. Esdevé un tentacle poderós i eficient. Entra a les cases i a l’ànima de les persones. Amenaça amb el temor de Déu i amb la necessitat de mantenir l’ordre familiar. Quan Jaume es posa en política, per exemple, el mossèn adverteix Conxa.

Un altre aspecte del llibre és el SILENCI com a manifestació de la violència simbòlica. Quan la protagonista s’assabenta que el seu home està mort, diu que va quedar “estabornida”, que li agafa un gran abandó, un dolor sense esperança que li durarà per sempre mes. Ja no canvia d’actitud. El primer gran silenci de Conxa té a veure amb l’autoritat que li és negada i ve imposat per les circumstàncies. El segon té relació amb els vençuts: no podien parlar dels seus morts ni plorar-los públicament. Quan l’alliberen del camp comença un dol que mai no podrà ritualitzar.

“Sabia que era mort i que mai més no el tindria a la vora, perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons I de foc I de ganivets amb la fulla cap amunt. I jo estava descalça amb les meues filles senser res més que els ulls oberts. Ni tan sols el vestit era de dol, perquè el meu mort no era com els altres, era un assassinat que s’ha d’oblidar a l’acte I davant del seu nom s’han d’aclucar les parpelles I totes les boques amb ciment espès”.

Submissió absoluta. Rol de la vídua d’un represaliat. Quan torna a casa rep l’ostracisme dels veïns. No parlen amb ella. No paguen els deutes. Només volen quedar-se les terres que tenen. Van sentint com es tanquen les finestres al seu pas.

El tercer silenci li ve del fill, que és una altra autoritat. És el silenci que s’imposa a les persones grans. Ella, que troba sentit a la vida a través de la terra, ha de deixar tot allò i anar a viure a Barcelona, a una trista porteria de l’Eixample, “l’últim graó abans del cementiri”, mentre es queixa que l’escarneixen I que s’ha convertit en una vella inútil.

“Algun camí Barcelona és algú de Pallarès que baixa a visitar-se i que porta una engruna d’olor de fem de vaca o d’herba seca, tot i que s’ha rentat com cal”.

“Pedra de tartera” és un monòleg aparentment senzill ple d’una violència subtil, acceptada, que passa inadvertida. No és una elegia idíl·lica. Vol reconstruir un món perdut des de l’experiència vital dels personatges a través del relat de les dones i sense amagar estralls. Conxa és un personatge condemnat al sislenci que no ha sabut fer valer la veu ni la voluntat. L’autora nega cap mena de reivindicació femenina, la voluntat d’escriure sobre violència, fins i tot a “Càmfora” on és molt més evident. No criminalitza les actituds de les dones que han après del patriarcat com han de viure. Simplement, parla de temes universals des d’un punt de vista rural.
En aquest sentit, és molt curiós l’èxit que ha obtingut a Alemanya, on després de la Fira de Frankfurt del 2007 ha venut més de 120.000 exemplars i les dones alemanyes s’hi senten reflectides.

Acabem la sessió amb una admiració renovada vers la lectura i la (re)lectura, amb unes ganes immenses de recuperar tota l'obra de Maria Barbal i amb la sensació d'haver assistit a una magnífica activitat. Moltes gràcies a la Montse Gatell, al Servei de Biblioteques i a les persones que han fet possible la sessió, incloses les lectores que han participat.

En voldrem més!