"Ca la Wenling", de Gemma Ruiz (Proa, 2020) 325 p. (A tot vent ; 723)

Clica aquí per saber quines biblioteques el tenen. 

La Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) la coneixem pel seu llibre "Argelagues" (Proa, 2016),
que per tants clubs de lectura de biblioteques ha passat aquests últims anys. Tots
tenim el referent de la periodista cultural, experta en cinema, i la identifiquem sobretot per la imatge
que ens projecta d’ella la pantalla: morena, amb un cabell molt curt, vestit sofisticat,
amb un estil molt personal... I a partir d’ara ens fixarem també en les seves ungles.
Haig de confessar que el tema de la manicura a mi personalment no m’interessava
massa, no perquè no m’agradi, sinó perquè les ungles sempre me les he menjat.
Així com a la Gemma Ruiz la visita al dermatòleg amb la recepta ”manicura amb Vernis
fortifiant protecteur 3, beige” la va portar a endinsar-se en tot un món estètic; per la
mateixa via i en el meu cas, la visita al dermatòleg amb un “són nervis que van per dins,
ja li passarà quan creixi”, em va portar a obviar resignada aquest món signe de
feminitat.

-"A les dones se les coneix per les mans!", em deien les àvies perquè no em
rosegués més les ungles. Una altra de les moltes exigències que se’ns posa a sobre pel
fet de ser dones, i a més haver de semblar-ho.
Estirant el fil del llibre, a partir de la manicura setmanal a la perruqueria de la Wenling,
la periodista va teixint un món de complicitats amb petits passos pel que fa a l’augment de la
confiança, els quals la porten a establir una gran amistat amb la protagonista i la seva
família. Com viuen, com treballen, com fou la seva infantesa a la Xina, com es
relacionen amb la resta del barri, i quines són les seves preocupacions, que són les
mateixes que tenim tots, xinesos o no: guanyar-nos el pa, tenir un sostre, poder
donar als nostres fills una educació superior a la dels pares...etc
La Wenling, superant les barreres, matisos i filtres que porta no poder comunicar-te
en una altra llengua que no és la materna, ho sentencia amb un: "quién tiene cerebro
manda quién tiene manos". Són un exemple de família, dels milers de xinesos que
veiem sobretot passejant per barris com el Fort Pienc barceloní actualment.
Entre manicura i manicura, Gemma Ruiz ens desgrana també molts capítols de la
història mundial i no només de la Xina, sinó també d’altres països asiàtics. Per
exemple, com les dones de vietnamites col·laboracionistes exiliats als Estats Units els
anys 70, es van formar i van començar a muntar els primers salons de manicures, que
es van expandir per tot el món; o com es van formar els famosos barris “Chinatown”, a
les grans ciutats americanes, que no va ser d'altra manera que treure’ls la nacionalitat
durant molts anys, o de com es sexualitza la imatge de les dones asiàtiques quan es diu
que són “exòtiques”.
Entre manicura i tall de cabells de la periodista, també anem descobrint el petit món
de persones que s’ajuden en una perruqueria de Gràcia, la de la Wenling, i com es
donen suport emocional davant situacions traumàtiques. Una jove mare soltera d’un
embaràs fruit d’una violació, una dona que patia violència domèstica i està en procés
de divorci, la vida d'unes jubilades de Gràcia, i d’altres clients que es mostren racistes.
Tot això s’explica a la rebotiga, o en la intimitat que suposa aïllar-se en una habitació a
part perquè et depilin les cames.
Sobre la llengua, el llibre també en parla molt. De com els fills de la Wenling aprenen
català, castellà, anglès, francès ... i de com van oblidant el mandarí. La Haijun, la filla
adolescent de la família, diu que ja domina 6 idiomes, i que malgrat això, ara no es pot
comunicar amb la seva àvia.
I parlant de llengua, parlarem també del títol. El fet que Gemma Ruiz aposti per un “ca
la”, indica proximitat, localitat, familiaritat i fer-nos veure que a Ca la Wenling ja són
tan catalans com qualsevol altre.
El llibre finalitza amb un viatge per motius laborals a Shanghai, on Gemma Ruiz
aprofita per anar a visitar la ciutat de Quingtian (província de Zhejiang), i a la Xialou
millor amiga de la Wenling. Aquesta és la part més emotiva del llibre. Si bé durant tota
la història hem anat coneixent la Wenling amb petits detalls i se’ns ha anat ficant al
cor, al llarg d aquest viatge les emocions desborden tant el lector com l’autora que
ens ho està narrant.
Ja per acabar, diré que és molt lloable que els escriptors apostin per fer-nos conèixer
aquestes històries sobre com ha estat l’arribada a Catalunya dels nostres veïns i
conciutadans, com ja feren Maria Barbal amb "Carrer Bolívia", o Agnès Rotger, qui posà
paraules a la història de Nàdia Guhlam a "El secret del meu turbant".
Ara seria interessant també que aquest raconet de la literatura catalana que ens
explica històries d’immigració, la poguessin escriure els mateixos protagonistes, amb
veu pròpia. Actualment només tenim el cas de Najat El Hachmi i Laila Karrouch, però
necessitem moltes altres mans i moltes altres veus, quant més diverses millor; potser
la petita Haijun, que apunta maneres, serà una de les properes escriptores que ens
narrarà els seus periples.

Sílvia Fontbona
Biblioteca Rafael Vilà Barnils - Arbúcies