La genial producción novelesca de James Joyce se inicia, a los treinta y dos años, con la aparición de Dublineses, un extraordinario libro de relatos, publicado por vez primera en 1914. Reflejo acre e incisivo de la vida y costumbres de su ciudad natal de Dublín, en los años inmediatament anteriores a la Primera Guerra Europea, esta colección de cuentos y novelas cortas revela ya la extraordinaria maestría narrativa de su autor, cuya adscripción a los módulos naturalistas del trozo de vida, que les presenta como heredero directo de Maupassant y Chejov, le ha permitido iniciar su producción dentro del género con una autèntica obra maestra.
Text de la contraportada del llibre: Joyce, J. Dublineses. Lumen. Barcelona. 1972
A qui i en quines circumstàncies explica Pereira un mes crucial de la seva vida, l'agost fatídic del 1938? Això no es diu, es deixa a la suposició del lector. Però Pereira és un testimoni precís, i amb minuciositat tossuda explica, com en una declaració, un moment tràgic de la seva existència i de la història d'Europa. Sobre el rerafons del salazarisme portuguès, del feixisme italià i de la guerra civil espanyola, la història commovedora de la presa de consciència d'un vell periodista sol i dissortat.
Text de la contraportada del llibre: Tabucchi, A. Afirma Pereira. Edicions 62. Barcelona. 1995.
"Pnin" está considerada como «la más deliciosa de las novelas de Nabokov» (G.M. Hyde), «la más inmediatamente atractiva de sus obras» (Laurie Clancy) y, posiblemente, la más divertida de toda su obra, tan rebosante de humor. Su protagonista es el profesor Pnin, un ruso de la emigración que se gana la vida dando clases a media docena escasa de alumnos desganados que acuden a su aula como quien va a ver una película de Buster Keaton. Pero los verdaderos enemigos del inefable e infeliz Pnin son los extraños artilugios de la modernidad: coches, electrodomésticos y demás máquinas que, al menos a él, no le facilitan precisamente la vida. Y también los mezquinos intereses y la mediocridad de sus colegas, una pandilla de ambiciosos profesorzuelos que ponen a prueba su infinita paciencia. O los psiquiatras entre los que se mueve la que fue su esposa, una mujer que nunca le amó pero de la que sigue imperturbable y conmovedoramente enamorado. De modo que, al final, el ridiculizado Pnin acaba emergiendo como una figura casi heroica, un ser civilizado en medio de la incivilización industrial, el único que todavía conserva un resto de dignidad humana. Nabokov satiriza aquí un mundo que a él, como emigrado, le tocó sufrir, y pocas veces se le nota tan desenvuelto, tan feliz en el acto mismo de escribir, tan capaz de transmitir el placer que, a pesar de los pesares, le daba el simple hecho de estar vivo.
Text extret de: http://www.anagrama-ed.es/
"Apunts del subsòl" marca un punt d’inflexió en l’obra de Dostoievski. Després de la seva redacció, l’autor esdevé el qui serà el conegudíssim —i reconegudíssim— creador d’obres de la talla de "Crim i càstig", "Els dimonis" o "Els germans Karamàzov". És segurament la primera vegada en la seva obra que Dostoievski centra la seva atenció i, per tant, també l’atenció del lector en el tema del gran pecador. Però el pecador del subsòl és pràcticament, més que un personatge, una mena de declaració de principis vivent, un manifest. La primera part dels "Apunts del subsòl" és un monòleg interior en què l’habitant d’aquest univers particular que és el subsòl posa sobre la taula totes les seves cartes. Se’ns despulla moralment, psíquicament i, si ho voleu, físicament, i ens explica com ha arribat al subsòl, què hi ha trobat i per què hi roman. A la segona part el personatge ens narra determinats episodis de la seva vida que l’han dut on és ara. Escenes concretes que ens haurien d’ajudar a entendre què és el subsòl. Petits quadres que, sovint, ens fan veure un subsòl en tots nosaltres. En aquesta obra, que en certs moments frega la doctrina filosòfica, Dostoievski se’ns enduu més enllà d’allò que ens diu i ens fa baixar, encara que sigui per mirar-nos-el des de dalt, al subsòl, al seu subsòl.
Text extret de: http://www.llibresindex.com
Tres mujeres: Cat, lesbiana convencida; Mónica, devorahombres compulsiva, y Beatriz, que considera que el amor no tiene género. Tres momentos de la vida de una mujer: su infancia, encerrada en un hogar claustrofóbico u escorado entre las presiones familiares; su adolescencia, una permanente huida hacia adelante, y su juventud como exiliada sentimental, teñida de la nostalgia hacia su ciudad natal. Y dos ciudades: Edimburgo, sombría y vertical, y Madri, horizontal y luminosa, para una novela única sobre el amor a los amigos, a la familia y a los amantes.
Text de la contraportada del llibre: Etxebarria, L. Beatriz y los cuerpos celestes. Barcelona 1998
Madame Bovary és una de les millors novel·les de la literatura universal, i probablement la més perfecta de totes. Resultat de la dedicació maníaca de Flaubert durant quatre anys d'enclaustrament i intensos sofriments (les angoixes de l'estil que explica l'autor en la seva correspondència), apareix el 1856, un any abans que Les Flors del Mal de Boudelaire; igual que aquest llibre, Madame Bovary va sofrir un judici per obscenitat, però el llibre de Flaubert, a diferència del de Baudelaire, va ser absolt. Des d'aleshores no ha deixat de créixer la influència de Flaubert, que actualment és considerat unànimement un dels fundadors de la modernitat tant en novel·la com en pensament estètic. A Madame Bovary, els temes de l'amor i la decepció, la condició humana, les relacions entre la literatura i la vida, estan tractats en un estil exemplar i personalíssim, que s'articula en una impecable arquitectura general per formar -en paraules de Nabokov- un "palau de vidre i bell acer".
Text de la contraportada del llibre: Flaubert, G. Madame Bovary. Columna. Barcelona. 1996.
Ningú no coneixia ben bé qui era Gatsby. Alguns deien que havia estat espia dels alemanys durant la guerra del 14; d’altres, que estava emparentat amb una de les famílies reials d’Europa. Però ningú no l’avantatjava en la seva esplèndida hospitalitat. Les festes més meravelloses teninen lloc en la seva superba mansió de Long Island. La ironia d’aquesta façana fabulosa era que ell l’havia bastida no pas per impressionar el món, els amics o l’esposa, sinó per impressionar una noia que ell havia estimat, una noia que era el seu somni, la seva il·lusió...
Triomf, seducció, joventut perpètua, enlluernament pels excessos foren també les constants en la vida de Francis Scott Fitzgerald, que amb El gran Gatsby (1926) va aconseguir la gran novel·la de l’era del jazz.
Text de la contraportada del llibre: Fitzgerald, F.S. El gran Gatsby. Edicions 62. 2008
Mike Hoolihan té nom d'home, veu profunda i maneres que ningú definiria com a femenines, però és una dona i li agraden els homes, encara que sempre ha escollit els que menys li convenien. I després ha hagut d'ofegar els seus problemes en torrents d'alcohol. Però ara ja no beu més, perquè el seu fetge ja no pot suportar ni una gota més de consol. I com que Mike també és detectiu de policia d'una ciutat americana, ha d'enfrontar-se al pitjor cas de la seva vida sense res que suavitzi la realitat atroç. Tot i que, com diu ella mateixa, "pitjor" és un concepte molt elàstic, que sempre pot contenir alguna cosa més. La morta és la guapíssima Jennifer Rockwell, filla del cap de Mike, que tenia vint-i-set anys, era científica i vivia des de feia anys amb Trade Faulkner, un jove professor de filosofia. Segons sembla, eren una parella perfecta, i no hi havia res que fes dubtar de la seva felicitat. Fins que un dia, Jennifer es va suïcidar.
Text de la contraportada del llibre: Amis, M. Tren de nit. Empúries. Barcelona. 1998
Testimoni de l’activitat colonial, que Conrad descriu com “la més vil lluita pel pillatge que mai hagi desfigurat la història de la consciència humana”, l’aventura de Marlow l’envolta en un replantejament crucial dels seus valors. Amb un gran domini de l’art narratiu, l’autor transmet al lector el profund misteri de la veritat en aquesta extraordinària exploració de la brutalitat i la desesperació humanes.
Text de la contraportada del llibre: Conrad, J. El cor de les tenebres. La Butxaca. 2008
Un altre pas de rosca és una de les històries de por més famoses de tots els temps, qui sap si no tan sols per la seva sorprenent efectivitat i per la suspensió de l'ànim que provoca, sinó també per un altre factor d'extraordinari rendiment: l'absència dels trucs tradicionals de la literatura de terror. De fet, el lector es trobarà en un paisatge estiuenc i assolellat, en una vella, còmoda i tranquil·la casa de camp anglesa, amb una jove institutriu que haurà d'encarregar-se d'un parell de criatures singulars i encantadores. I aquí el lector haurà de decidir si el món irreal i al·lucinant que de cop hi apareix és una percepció raonable o bé, per contra, el resultat de la imaginació insana de la, en aparença, assenyada institutriu. La impressió que deixa aquest clàssic indiscutible s'assembla a la de l'horror de la incertesa o al vertigen del dubte que no sabem reduir.
Text de la contraportada del llibre: James, H. Un altre pas de rosca. Barcelona. 1999
