Formes de l'ombra
Formes de l’ombra (Edicions 62-Empúries, 2002) és un recull de l’obra poètica publicada de Narcís Comadira, des del seu primer poemari La febre freda (1966) fins a L’Art de la fuga (2002).
En el pròleg del llibre, Comadira ens condueix de manera cronològica per tot aquest procés i, principalment quan es refereix als seus primers llibres de poemes, explica la seva situació vital en el moment concret de la creació dels versos. És un guiatge molt útil per a conèixer més a fons l’obra del poeta, perquè com ell mateix diu “el coneixement de l’autor pot servir per aprofundir en la lectura de l’obra…Jo crec que els bons poetes parlen sempre d’ells mateixos, i en això radica, per mi, el seu màxim interés, perquè aquest parlar d’un mateix és el que comunica al poema, a la forma, una càrrega de veritat que és el que el fa emotiu.”
És cert, a la seva poesia Comadira parla d’ell i del seu entorn, humà i geogràfic. Ho podreu comprovar en aquesta entrada que vol ser un resum del que trobem en aquest volum, una antologia anterior a Llast, el llibre que nosaltres llegim.
Comença quan Comadira torna de la seva estada a Montserrat. Té vint-i-tres anys. A Girona, la seva ciutat natal, s’hi sent perdut i desubicat. Viu un moment difícil i els seus poemes, publicats sota el títol de La Febre freda ens són un reflex. En aquest mateix volum hi trobem el poema Boca seca que us vaig incloure a l’entrada anterior, amb música i veu de Miguel Poveda. La veritat més dura és un altre dels que hi podem trobar. Aquí el teniu.
LA VERITAT MÉS DURA
Una tarda, un matí,
és igual.
Hi ha un moment qualsevol
que les il•lusions s’acaben.
És senzill. Tot passa
com si no passés res.
Només que veiem, de sobte,
que ni els somnis ens plauen.
Així aprenem un dia
la veritat més dura:
el no saber tan sols
ni com voldríem viure.
La seva introducció a la vida real deixa enrere aquesta fase especialmente dura. Canvis en la seva vida personal el permeten entrar en el que ell anomena uns anys fèrtils i divertits. Es casa amb la Dolors, la seva companya de vida, a qui li dedica un munt de poemes fantàstics. D’aquests anys sortirà l’any 1969 el volum Papers privats (Eler, 1969) amb poemes escrits entre els anys 1966 i 1969. En aquesta època és quan coneix José Maria Valverde I Gabriel Ferrater que seran els que l’impulsaran a dedicar-se a la poesia ja definitivament, són com diu Comadira els que el posen en el bon camí de la poesia. Li recomanen llegir Carner i Foix i que escrigui sonets. Alguns d’aquest sonets els trobem a Amic de plor (1970). Aquest és un d’ells.
LLAÇ
Ara que m’has besat i estàs en calma
i els teus ulls ja no lluen de desig
ni sento en els teus polsos cap trepig,
com em recordes a la mort que encalma.
Assaborint el gust de la mentida,
quieta jeus i trista al meu costat.
Tot és pau. Resta apagat
aquell teu foc que em prometia vida.
I jo hauré estat la teva mort.
Ambdós llençats a la mateixa sort,
al joc subtil que unint-nos ens separa.
Oh trist dolor que dus més dolor encara!
Com més salvatge i més ardent el llaç,
més perdurable la fredor del glaç.
Entre 1971 i 1973 s’instal•len a Londres. Cap allà es va endur els poemes inclosos en El verd jardí (Edicions 62, 1972), on hi trobem el titulat Jo, que us he penjat en aquest bloc, llegit pel mateix Comadira. També m’agrada molt aquest.
PAUSA
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il•lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.
La mort de Ferrater, la seva vida fora de Catalunya i la lectura d’autors anglesos permeten allunyar-se o independitzar-se del mestre i prendre un camí propi. Escriu un poema en nou cants Un passeig pels bulevards ardents que li publicarà la revista Els Marges en el seu primer número.
A Londres escriu també poemes, es recolliran sota el títol Les ciutats publicat l’any 1976. Com a homenatge a tots als que aquest dies estem en procesos gripals lleus, refredats i congestions vàries us escric els primers versos d'un poema inclòs en el llibre.
LES MALALTIES BENIGNES.
Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l’aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m’envoltin com d’una llum benigna,
d’una càlida manta de moher
i m’excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer re.
A partir d'aquí el poeta s'abandona al record.
El 1976 publica Desdesig, un recull de poemes que tenen com a protagonista l’amor, el desamor, desig, el plaer, la passió...
PREC
Agemoleix-me, corre,
entre reductes flonjos.
La follia m’empeny
des dels grumolls més vells.
Vull somriures, vull membres
que se m’enduguin, fèrtils
de camins,de misteris,
ben lluny dels pensaments.
Mentre em claves l’agulla
se’m clouen les parpelles.
No somio. L’onada
és el musell voraç:
com avança entre l’herba
del teu cau quan la grufa!
Amb una temática diferent, l’any 1978 Rosa Regàs li publica Terra Natal i el 1980 veu la llum de la mà de l’editor Jaume Vallcorba el llibre que l’autor considera que és el més unitari de la seva obra fins el moment Àlbum de familia, un recorregut biogràfic propi i de la seva familia inspirat, en moltes ocasions, per imatges fotogràfiques conservades per l’autor.
Després d’aquest títol Comadira continua relatant el seu procés de creació poètica però ja no ens explica les circumstàncies personals, suposa que com que és més recent ja no cal.
En resum i de manera molt esquemàtica els poemaris publicats per Comadira en posterioritat a Àlbum de familia i fins arribar a Llast serien aquest:
- La llibertat i el terror (Edicions 62, 1981). Un recull dels seus llibres publicats entre els anys 1970 i 1980.
- Enigma (Península, 1985). Recull que inclou també altres poetes com Francesc Parcerisas o Dolors Oller. Poemes en català i castellà.
- En Quarantena (Empúries, 1990)
- Somnis i runa (Proa, 199). Antologia poética
- Usdefruit (Empúries, 1995)
- Lírica lleugera (Edicions 62, 2000)
- L’art de la fuga (Edicions 62, 2002)
Jo crec que un poema, abans de res, ha d’emocionar. O commocionar. És a dir, ha de moure alguna cosa en l’esperit del lector. (Comadira, 2002)
