« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Fragments escollits de "Tres relats de Sant Petersburg" de Nikolai V. Gógol

La Montse Fernández ens introdueix a la lectura de pròxim llibre del club a través de fragments escollits. Ens trobarem el 26 de m aig a les 19:30.

Llegint el primer dels tres relats, l’Abric, traduït per Anna Estopà, queda palesa l’empremta que l’autor : la importància que la societat russa que hi reflecteix dona als estaments socials, a la pertinença de rangs i a la posició que cadascú ocupa en aquesta escala, que esdevé al mateix temps decadent, inamovible.

El personatge d’Akaki Akàkievitx es troba atrapat en l'última posició de l’organigrama del funcionariat i es dedica, de manera plaent i sense cap més aspiració, a copiar documents en un departament anònim. I en aquesta tasca hi posa la vida, en el sentit que per a ell no existeix res de més important. Serà només a partir de l’abric que estrena que començarà la seva única, podríem dir-ne, aventura vital.

A l’igual que el seu personatge, la primera feina de Gógol en arribar a Sant Petersburg la va trobar en un ministeri. 

Va ser el ... és difícil de dir exactament quin dia va ser, però segurament que el dia que Petróvitx va portar-li finalment l’abric va ser el més gloriós de la vida d’Akaki Akàkievitx. Va portar-l’hi de matí, just abans que se n’hagués d’anar al departament, i no hauria pogut arribar en millor moment, perquè ja començaven a arribar uns freds fortets i semblava que amenaçaven de refermar encara més.

Quan al segon relat, El Nas, s’hi explica la història de Kovaliov, un assessor col·legiat, que un matí es desperta sense nas. 

De poc va anar que el pobre Kovaliov no perdés la xaveta. No se sabia avenir d’aquest rar esdeveniment. Però, a veure, ¿com dimonis podia ser que el nas que encara ahir era a la seva cara, que no podia viatjar amb cotxe ni caminar, anés ara uniformat?

I pel què fa al tercer, Diari d’un boig, el protagonista, Aksenti Ivànovitx, passa de llegir les cartes entre dos gossos que parlen i escriuen en llenguatge humà, - la propietària d’un dels quals és Sophie, la dona que estima-, a erigir-se rei d’Espanya, més concretament Ferran VIII.

D’aquí m’he dirigit de dret a cal director. No hi era, a casa. El lacai no m’hi volia deixar entrar, però amb el que li he amollat s’ha quedat sense esma. M’he esquitllat directament al tocador. Ella seia davant del mirall; s’ha aixecat d’una revolada i ha fet unes passes enrere. De tota manera, però, no li he dit que sóc el rei d’Espanya.

Montse

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015)

Poca presentació necessita a Caldes la Teresa d'Arenys, després de la impressió que va deixar l'any passat amb la lectura de la seva única novel·la. La vam convidar com a novel·lista conscients que la Teresa és una poeta per no deixar perdre l'oportunitat de conèixer una personalitat tan especial, ja que la seva obra poètica era de difícil accés material, però no sabíem que faltava poc perquè aparegués el volum que en recull l'obra completa que ens presentarà divendres que ve.

Com a poeta, la Teresa tambés és molt particular. Quan veureu el llibre de seguida percebreu que com a obra completa és més aviat primet i que els llibres que conté són molt antics o molt nous. Per què això? La Teresa és una poeta poeta. Què vol dir això? No és una poeta, novel·lista, dramaturga, directora d'un club de lectura, com un servidor. No és una poeta o novel·lista crítica literària o editora o pontificadora cultural, com tants n'hi ha. Ella és només poeta i, quan un és només poeta, vol dir que allò que fa perquè tingui sentit fer-ho per a un mateix ha de tenir la màxima autoexigència, per més que sempre quedi lluny de la perfecció, als ulls del poeta, en la paraula justa, el ritme adequat, la rima significativa. Per això la Teresa és una poeta tan poc prolífica.

Albert Mestres

Samuel Beckett: Not I

Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.

El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu.  Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.

Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .

Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió: 

Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)

"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."

Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?

John Millington Synge

John Millington Synge (1874-1909) és un autor fonamental de la literatura irlandesa en anglès del segle XX, sense la dimensió internacional d'altres dels grans noms, com ara Oscar Wilde, W.B. Yeats, James Joyce o Samuel Beckett. Precisament Yeats el va induir a explorar el seu propi país i d'aquí van sortir les famoses narracions de Les illes Aran i el seu teatre, algunes de les obres més conegudes del qual són Genets cap a la mar (1904), El saltimbanqui del món occidental (1907) i El pou dels sants (1905). Synge es va comprometre amb la recuperació del gaèlic i el moviment independentista irlandès, llavors incipient.

A l'ombra de la fondalada és una obra molt divertida, d'un cert sarcasme, ambientada a la zona rural on encara llavors es parlava gaèlic. Això va plantejar a Synge una contradicció. D'una banda, els personatges, a la vida real, haurien parlat gaèlic. De l'altra, el seu públic dublinès de l'Abbey Theater no entenia el gaèlic. El que va fer doncs Synge és inventar una llengua en anglès que fes entenent que els personatges parlaven gaèlic. Aquesta curiosa operació és el que vaig intentar recrear a la meva traducció. Penso que aquest tractament del llenguatge i la qualitat grotesca de molts personatges del teatre de Synge són indispensables per entendre l'obra de Samuel Beckett.

Albert Mestres

Com que l'obra és molt curta i ens ho passarem molt bé representant-la, i això potser deslluiria el nostre club, us proposo que llegiu també aquesta obra de Beckett, encara més curta, per comentar-la el mateix dia.

Ens trobarem per representar A l'ombra de la Fondalada i comentar les dues obres el divendres 3 de març a les 19:30.

Proust 2: À l'ombre des jeunes filles en fleur.

 

Arribem al segon volum d'A la recerca del temps perdut. És un volum dividit en dos, en dues menes de prolongacions del primer volum, però amb unes tonalitats ben diferents. A la primera part, unes bones dues-centes pàgines, assistim a l'adéu a la infantesa del protagonista, i a la segona a l'inici de la construcció del mapa de relacions que després teixiran la resta de volums. A "Autour de Mme Swann" es reprenen els amors de de Marcel i Gilberte, però amb un canvi de to notable, entrant a la primera adolescència, amb una Gilberte que mostra cada cop més la seva doble cara, glacial d'una banda, possessiva de l'altra, amb masturbació del noi inclosa per part d'ella, si se sap llegir. El protagonista es deixa entabanar, fins que l'acostament progressiu als pares de Gilberte, i sobretot a la mare, provoca la pèrdua de poder de la noia sobre el noi i l'allunyament progressiu, fins al trencament fingit d'ell que esdevé definitiu. Cada cop més, la melancolia i el desengany tenyeixen el punt del vista del protagonista. A "Noms de pays: le pays" assistim a la llarga estada del protagonista en un hotel de luxe de la costa de Normandia per fer cures de salut. Després d'una retorn al to de la infància durant el viatge de París a Balbec, comencem a conèixer un Proust diferent, ple d'ironia i malícia, que predominarà més tard en algunes parts de l'obra. El protagonista comença a dibuixar la seva xarxa amb les noves i velles amistats, Saint-Loup i Bloch, el baró de Charlus, i sobretot la col·lecció de donzelles amb Andrée i Albertine al capdavant. Inoblidables les passejades en carrossa i la vella marquesa de Villeparisis, amb la seva xerrameca destructiva i desacomplexada. Important la relació amb el pintor Elstir.

Albert Mestres

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Anton P. Txèchov

Tornem a encarar un dels grans autors del segle XIX, esperem que amb més sort que a la sessió sobre James, on sens dubte hauríem pogut discutir unes quantes novel·les seves més interessants que la que ell mateix no va dubtar a renegar.

Anton Txèkhov

Aquest cop es tracta d'Anton P. Txèkhov (1860-1904). Metge de professió, home delicat de salut, Txèkhov va revolucionar l'escriptura teatral amb la seva obra no massa extensa però contundent. Les seves obres es van estrenar sense gaire èxit al Teatre d'Art de Moscou sota la direcció de Stanislavski, un gran director que, a través dels textos del dramaturg, va canviar radicalment la seva concepció de la direcció escènica i de retruc les tècniques d'interpretació teatral arreu del món, sobretot a través dels seus deixebles de l'Actors Studio. També van ser aquests els que van difondre, en una interpretació esbiaixada que encara perdura, tot sigui dit, l'obra de Txèkhov a la segona meitat del XX, cosa que el va consagrar com un dels grans dramaturgs contemporanis.

Txèkhov llegint La ganvina als artistes el Teatre d'Art de Moscou l'any 1898.

Però Txèkhov no solament va ser un dels grans autors teatrals del seu temps, sinó també un dels fundadors, junt amb Henry James, Guy de Maupassant, Herman Melville i altres, del conte contemporani (amb un antecedent remarcable en rus en la figura de Nikolai Gógol, amb contes tan espectaculars com L'abric i El nas). Pròximament en penjarem una mostra, però llegiu si podeu l'extraordinària narració "El pavelló número 6".

Teatre d'Art de Moscou

Hem triat per llegir una de les quatre obres que signifiquen el cim del teatre de Txèkhov, que són La gavina, L'oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegirem la segona i n'"escenificarem" els actes 3 i 4. Veureu que l'obra reflecteix molt bé la paràlisi en què es trobava la societat russa prerevolucionària sobretot en les classes terratinents empobrides i en plena decadència.

Albert Mestres

Us deixem amb la lectura del text sencer del conte de Txèkhov: La dama del gosset (1899). Una història d'amor adúlter entre Gúrov, banquer rus, i Anna, una dama a qui coneix durant unes vacances a Ialta.

Deien que al moll hi havia aparegut un personatge nou: la dama del gosset. també en Dmitri Dmítrievitx Gúrov, que portava dues setmanes a Ialta i ja s’hi havia acostumat, començava a interessar-se per les novetats. Assegut al pavelló Vernet, va veure com una dona jove passava pel moll: era de poca estatura, rossa, amb boina, i un spitz blanc corria darrere seu. (La dama del gosset)

Preferiria no fer-ho

 


Un autor imprescindible. Si no existís s’hauria d’inventar.” (Albert Mestres)


Amb aquesta rotunditat començava la sessió dedicada a Henry James. Si ho comparem amb altres clàssics llegits al club o amb obres del mateix autor, la lectura de Washington Square, tot i la seva nitidesa i perfecció estilística, ens va semblar senzilla. Potser ara és el moment de descobrir altres novel·les que ens va recomanar l’Albert, sobretot El que Maisie sabia (1897) la història d’un divorci vist amb els ulls d’una nena, la filla. James innova en aquest sentit: relata des de la mirada dels personatges, a diferència, per exemple, del seu contemporani Flaubert que a Madame Bovary dissecciona la situació des de tots els punts de vista. James entra dins dels propis personatges.

Aquest és un fragment inicial del llibre. Hi reconeixem el to irònic de James i la intuïció premonitòria del que en el futur serà la custòdia compartida. 

La deuda le fue condonada merced a este acuerdo y la niña fue repartida siguiendo un método digno del tribunal de Salomón. Se la dividió en dos y las dos mitades se repartieron equitativamente entre los disputantes. La tendrían consigo, por turnos, seis meses cada uno: la niña pasaría la mitad del año con cada uno de ellos. Esto pareció una extraña resolución judicial a ojos de aquéllos que aún estaban parpadeando ante la feroz luz arrojada desde el tribunal: una luz a la cual ninguno de los dos progenitores había figurado en absoluto como un ejemplo edificante para la infancia y la inocencia. Lo que se habría podido esperar después de las pruebas aportadas habría sido la designación, in loco parentis, de alguna idónea tercera persona, algún amigo respetable o por lo menos presentable. Por lo visto, empero, el círculo de los Farange había sido rastreado en vano en busca de tal adorno; conque la única solución que al final pudo allanar todas las dificultades fue, exceptuando ingresar a Maisie en un orfanato, la repartición del ejercicio de la tutela de la forma que ya he constatado. (Lo que Maisie sabía)

Tot el text: Lo que Maisie sabía

Washington Square (1880) és la lluita d’una dona per superar la misogínia del seu pare, la història d’una persona que es troba en una situació desvalguda però que, malgrat tot, construeix la seva pròpia vida, una supervivent dins del seu medi. Un tema que vam discutir força perquè les opinions no eren compartides. El que sí que hi veiem és la confrontació entre un pare cínic i dèspota i la seva filla, una dona captiva de les regles socials, un personatge que evoluciona dins del relat, l’únic que ho fa.

Washington Square és una novel·la que té la seva versió cinematogràfica: La Heredera (The Heiress), dirigida per William Wyler l’any 1949 i protagonitzada ni més ni menys que per Olivia de Havillant i Montgomery Clift. He trobat un fragment del final de la pel·lícula, quan Morris torna després de la mort del doctor Sloper. Hi veureu unes interpretacions brillants que us faran reconèixer immediatament els personatges de Catherine i el seu pretendent. L’actitud d’ella és exactament com us l’heu imaginada. Ai aquest: "Lo intentaré"! Increïble.

Per allunyar la filla d’una mala decisió, el pare se l’endú a Europa en un viatge que dura dos anys i que ella repeteix posteriorment. Aquest viatge era conegut com El Grand Tour, un recorregut per Europa que acostumaven a fer les classes benestants americanes i angleses. Els inicis del turisme actual.

Us recomanem també de les novel·les de fantasmes de Henry James, títols com Un altre pas de rosca (1898) on hi recrea un ambient inquietant i ambigu que tindria la seva versió contemporània en pel·lícules com Los Otros de l’Amenábar.

La història ens havia mantingut al voltant del foc, gairebé sense respirar, però amb l’excepció del comentari obvi que era una història horripilant, que és el que essencialment hauria de ser, la nit de Nadal, un relat estrany en una casa vella, no recordo que es digués res fins que algú va afirmar que era l’únic exemple que coneixia d’una criatura que havia tingut una aparició semblant. (Un altre pas de rosca)

El retrat del pretendent Morris ens va  guiar cap altres protagonistes literaris igualment indolents. Així és com vam anar a parar a Bartleby, el personatge creat per Herman Melville que ens va donar la frase de la nit: “Preferiria no fer-ho”, una sentència que el conduirà directament a la seva destrucció personal, un personatge que, com va dir la Rosó, “fuig de sí”. Una sentència de mort. 

Bartleby, el escribiente

L’Esdres va conduir Bartleby cap a Rússia i va relacionar-lo amb l’obra d’ Iván Goncharov: Oblómov (1859), el nom d’un jove sense inquetuds, inútil i gandul, que fins i tot ha donat nom a una síndrome. Una malaltia que no patim pas nosaltres, per sort.

Estar tumbado no era para Oblómov una necesidad como lo es para el enfermo o para el que tiene sueño, ni una casualidad como para el que está cansado, ni siquiera un placer como para el perezoso: era su estado normal. (Oblómov)

D'Amèrica a Rússia, de James a Goncharov, una part més del Grand Tour literari que anem construint amb el club de lectura . I ara, si voleu viatjar una mica més per James, us proposem alguns destins.

Pròxima parada: Txékhov

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/