« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Formes de l'ombra

Formes de l’ombra (Edicions 62-Empúries, 2002) és un recull de l’obra poètica publicada de Narcís Comadira, des del seu primer poemari La febre freda (1966) fins a L’Art de la fuga (2002).
En el pròleg del llibre, Comadira ens condueix de manera cronològica per tot aquest procés i, principalment quan es refereix als seus primers llibres de poemes, explica la seva situació vital en el moment concret de la creació dels versos. És un guiatge molt útil per a conèixer més a fons l’obra del poeta, perquè com ell mateix diu “el coneixement de l’autor pot servir per aprofundir en la lectura de l’obra…Jo crec que els bons poetes parlen sempre d’ells mateixos, i en això radica, per mi, el seu màxim interés, perquè aquest parlar d’un mateix és el que comunica al poema, a la forma, una càrrega de veritat que és el que el fa emotiu.”

És cert, a la seva poesia Comadira parla d’ell i del seu entorn, humà i geogràfic. Ho podreu comprovar en aquesta entrada que vol ser un resum del que trobem en aquest volum, una antologia anterior a Llast, el llibre que nosaltres llegim.

Comença quan Comadira torna de la seva estada a Montserrat. Té vint-i-tres anys. A Girona, la seva ciutat natal, s’hi sent perdut i desubicat. Viu un moment difícil i els seus poemes, publicats sota el títol de La Febre freda ens són un reflex. En aquest mateix volum hi trobem el poema Boca seca que us vaig incloure a l’entrada anterior, amb música i veu de Miguel Poveda. La veritat més dura és un altre dels que hi podem trobar. Aquí el teniu.

LA VERITAT MÉS DURA
Una tarda, un matí,
és igual.
Hi ha un moment qualsevol
que les il•lusions s’acaben.

És senzill. Tot passa
com si no passés res.
Només que veiem, de sobte,
que ni els somnis ens plauen.

Així aprenem un dia
la veritat més dura:
el no saber tan sols
ni com voldríem viure.


La seva introducció a la vida real deixa enrere aquesta fase especialmente dura. Canvis en la seva vida personal el permeten entrar en el que ell anomena uns anys fèrtils i divertits. Es casa amb la Dolors, la seva companya de vida, a qui li dedica un munt de poemes fantàstics. D’aquests anys sortirà l’any 1969 el volum Papers privats (Eler, 1969) amb poemes escrits entre els anys 1966 i 1969. En aquesta època és quan coneix José Maria Valverde I Gabriel Ferrater que seran els que l’impulsaran a dedicar-se a la poesia ja definitivament, són com diu Comadira els que el posen en el bon camí de la poesia. Li recomanen llegir Carner i Foix i que escrigui sonets. Alguns d’aquest sonets els trobem a Amic de plor (1970). Aquest és un d’ells.

LLAÇ
Ara que m’has besat i estàs en calma
i els teus ulls ja no lluen de desig
ni sento en els teus polsos cap trepig,
com em recordes a la mort que encalma.

Assaborint el gust de la mentida,
quieta jeus i trista al meu costat.
Tot és pau. Resta apagat
aquell teu foc que em prometia vida.

I jo hauré estat la teva mort.
Ambdós llençats a la mateixa sort,
al joc subtil que unint-nos ens separa.

Oh trist dolor que dus més dolor encara!
Com més salvatge i més ardent el llaç,
més perdurable la fredor del glaç.


Entre 1971 i 1973 s’instal•len a Londres. Cap allà es va endur els poemes inclosos en El verd jardí (Edicions 62, 1972), on hi trobem el titulat Jo, que us he penjat en aquest bloc, llegit pel mateix Comadira. També m’agrada molt aquest.

PAUSA
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il•lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.


La mort de Ferrater, la seva vida fora de Catalunya i la lectura d’autors anglesos permeten allunyar-se o independitzar-se del mestre i prendre un camí propi. Escriu un poema en nou cants Un passeig pels bulevards ardents que li publicarà la revista Els Marges en el seu primer número.
A Londres escriu també poemes, es recolliran sota el títol Les ciutats publicat l’any 1976. Com a homenatge a tots als que aquest dies estem en procesos gripals lleus, refredats i congestions vàries us escric els primers versos d'un poema inclòs en el llibre.

LES MALALTIES BENIGNES.
Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l’aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m’envoltin com d’una llum benigna,
d’una càlida manta de moher
i m’excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer re.

A partir d'aquí el poeta s'abandona al record.


El 1976 publica Desdesig, un recull de poemes que tenen com a protagonista l’amor, el desamor, desig, el plaer, la passió...

PREC
Agemoleix-me, corre,
entre reductes flonjos.
La follia m’empeny
des dels grumolls més vells.
Vull somriures, vull membres
que se m’enduguin, fèrtils
de camins,de misteris,
ben lluny dels pensaments.
Mentre em claves l’agulla
se’m clouen les parpelles.
No somio. L’onada
és el musell voraç:
com avança entre l’herba
del teu cau quan la grufa!


Amb una temática diferent, l’any 1978 Rosa Regàs li publica Terra Natal i el 1980 veu la llum de la mà de l’editor Jaume Vallcorba el llibre que l’autor considera que és el més unitari de la seva obra fins el moment Àlbum de familia, un recorregut biogràfic propi i de la seva familia inspirat, en moltes ocasions, per imatges fotogràfiques conservades per l’autor.

Després d’aquest títol Comadira continua relatant el seu procés de creació poètica però ja no ens explica les circumstàncies personals, suposa que com que és més recent ja no cal.

En resum i de manera molt esquemàtica els poemaris publicats per Comadira en posterioritat a Àlbum de familia i fins arribar a Llast serien aquest:
- La llibertat i el terror (Edicions 62, 1981). Un recull dels seus llibres publicats entre els anys 1970 i 1980.
- Enigma (Península, 1985). Recull que inclou també altres poetes com Francesc Parcerisas o Dolors Oller. Poemes en català i castellà.
- En Quarantena (Empúries, 1990)
- Somnis i runa (Proa, 199). Antologia poética
- Usdefruit (Empúries, 1995)
- Lírica lleugera (Edicions 62, 2000)
- L’art de la fuga (Edicions 62, 2002)


Jo crec que un poema, abans de res, ha d’emocionar. O commocionar. És a dir, ha de moure alguna cosa en l’esperit del lector. (Comadira, 2002)
 

Calidoscopi Comadira

Un dia o altre havíem de veure passar Narcís Comadira (1942) pel nostre club, com a poeta gironi contemporani per excel•lència. La seva singladura segueix un camí complex però perseverant. Pertanyent a la mateixa generació que Francesc Parcerisas, que fa poc vam tenir entre nosaltres, va formar-se, com la majoria dels poetes d’aquesta generació, sota la doble influència de Gabriel Ferrater i la poesia anglosaxona de postguerra, encarnada en W.H. Auden (1907-1973), que el mateix Comadira ha traduït, i sota el signe confús de la postmodernitat. Tanmateix, Comadira ha sabut bastir la seva obra sòlida i rigorosa en la discreció i la personalitat, allunyat de la faramalla literària local. El llibre que en llegirem, Llast (2007), l’últim que ha publicat, té un caràcter heterogeni que ens permetrà endinsar-nos diferents angles de la seva obra poètica.

Albert Mestres

Deixem un espai perquè el poeta es presenti a ell mateix, a través dels seus versos en llengua fosca i la seva pròpia veu. És el poema Jo del  seu llibre El verd jardí (Edicions 62, 1972)


Al disc Desglaç (2005) Miguel Poveda posa música i canta poemes d'autors catalans. Una d'aquestes versions és la del poema de Narcís Comadira Boca Seca. Aquesta que us penjo és una interpretació A capella. Us la recomano molt, jo la trobo impressionant.

Enigmila XI

Aquesta vegada us proposo un "revival" de passatges, personatges i històries que ja hem llegit

1- Comencem, recordeu a quina novel•la sonava música de Bob Dylan?

2- I de qui eren els personatges de Patrícia Miralpeix i Jordi Soteres?

3- Potser em podeu dir de qui eren aquests versos:

"D'on o de qui
com o de quina
font hem poat
la disciplina?..."


4- Recordem amb un somriure a qui van fer dir "Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar"

5- Aquesta frase em va impressionar perquè era la de l'inici de la novel•la: Mossèn Puig s'estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant..." Qui ho pot haver escrit?

6- A quina obra de teatre pertany una família peculiar, a la qual la serventa dedica aquestes paraules: " Quina casa, Déu meu, quina casa. Quin poc respecte que es tenen i que desgraciats que poden arribar a ser tots vostès per no atrevir-se a parlar amb el cor en lloc de donar tantes voltes al cap a les seves manies, les seves pors ridícules i les seves tonteries..."

7- Quin personatge podria dir aquestes paraules tan refinades: " Aixís te caiguessin les barres que sou la desgràcia de tots els pobres. No hi ha cap més mena de bestiar més dolent que els junquels... I encara els peixen... Ni la pell val cap diner... Quan ne veig alguna a la platja reganyant les dents i inflat que les mosques vironeres hi han tiberi n'estic content... "

8- I per acabar, qui no recorda aquesta carta sense sentir un calfred que recorre l'esquena de dalt a baix: " Benvolguda mare, aviat ens tornarem a veure. La guerra ja s'acaba i no saps com t'enyoro. Amb tot, pots estar contenta. He après molt i he lluitat fort per la nostra causa. I m'he cuidat, tal com vas aconsellar-me. He entrat en combat trenta dues vegades. Dec haver disparat més de sis mil bales i he llençat més de cent granades. Fins al moment, no me n'ha tocat cap i això ho dec, amb tota seguretat, a les teves oracions..." "Quan necessites matar i no trobes enemic sobre qui caure, dispararies sobre qualsevol cosa. Llavors, arribes a un poble i el primer que trobes es converteix en víctima. És dur, ja ho sé, mare, eprò és el que ens dóna forces. Quan acabi tot això, i ara ja s'acaba, el teu fill tornarà a ser igual de pacífic com sempre".

Jo ja he fet la meva part de feina, ara és el vostre torn..."

mila

Narcís Comadira: 2 de març

La propera lectura del club serà l’últim poemari de Narcís Comadira, Llast (Edicions 62, 2007). Ja tenim confirmada la presència de l’autor. La trobada serà el divendres 2 de març a 2/4 de 8 del vespre.
Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta, pintor, traductor, dramaturg, gastrònom… un artista en tots els sentits.
El programa del Canal 33 Ànima li va dedicar un breu reportatge de cinc minuts que crec que ens pot servir molt bé d’introducció. Parlen de Comadira, per exemple, el cuiner Joan Roca, que ha creat un plat dedicat al poeta, l’escriptor Josep Maria Fonalleras, amic i deixeble de l'artista, la crítica literària i companya de Comadira, Dolors Oller o el profesor de Comunicació Esteve Miralles que declara que “Comadira és el pitjor pessimista del món, però sempre et dóna munició, munició per tirar endavant”. Un passeig per la ciutat de Girona amb la veu de Cristina Cervià recitant versos del poeta, ens transporten al paisatge originari de l’autor.

Narcís Comadira


Si disposeu de més temps, trobareu molta i molt bona informació en l’homenatge que Vilaweb ha fet al poeta, en motiu del seu setantè aniversari. Una bona selecció d’imatges, on coneixem el Comadira pintor, entrevistes i un videomuntage elaborat per Josep Porcar a partir del poema Ponentada gran.

Comadira, per molts anys!

Llast és un recull dels poemes que Comadira havia escrit en els cinc anys previs a la seva publicació. És doncs, de temàtica molt diversa. Perquè el tasteu una mica us escric un poema dedicat al fill de Francesc Parcerisas, poeta que vam tenir amb nosaltres. Diu l’autor que aquest poema “va ser la meva resposta a un encàrrec per a la col•lecció de poesia infantil…”En Pol dorm” és per en Pol Parcerisas, que dormIa compulsivament, amb el cap a la falda del seu pare, en la sobretaula inacabable d’un sopar literari a Esporles.”

 

EN POL DORM


Fràgic carneta do
lça
-galta, peluix de préssec-
que et confies al son,
Nen,
no encara noi, en tu
com bull la sang lletosa,
àvida de cremar. Com bull
també la llei, la vida.
Ella et vol i t’hi dones.
Rendit, frueixes la fatiga,
tot tu desfici inconscient.

Ara que a fora borden
tots els cans furiosos
i una pluja impensada
cau lenta sobre Esporles,
jo, amb pietat inmensa,
et miro.
          Inútilment,
t’envejo, et protegeixo.


Fotografies de la trobada mallorquina

Ja tenim les fotos que divendres passat va fer la Mila, co-autora d'aquest bloc. Són molt maques, tant les de la gent del club com les del menjar. Una altra cosa és com era realment el menjar, que quan he vist el meu m'ha fet pensar en el menjar penitenciari, tot i que no tinc cap experiència en aquest sentit, només ho he vist a les pel·lícules. En fi. Per cert, la Mila va enviar la recepta del seu magnífic tombet, la teniu penjada en un dels comentaris del post Bombon mallorquin. Podeu posar-hi les vostres receptes si voleu. A mi també m'agradaria saber com es deia el vi mallorquí que va portar l'Albert, era força bo.

Mary Nash parla de Margaret Thatcher

Us penjo una entrevista amb la Mary Nash al programa de ràdio Versió Rac1 amb en Toni Clapés i companyia. És del dijous passat, 12 de gener. La Mary parla d'aquesta política britànica que va arribar a ser primera ministra del seu país salvant tot tipus d'obstacles. Una figura controvertida, que va prendre decissions polèmiques i que ara torna a l'actualitat arran de la pel·lícula La Dama de Hierro protagonitzada per Meryl Streep.

Margaret Thatcher, la dama de ferro

Aviat tornarem a tenir com a convidada la Mary al club de lectura. Ens parlarà de la Teresa Pàmies, una sessió lligada amb el concurs de microliteratura d'aquest any. Properament us en parlarem.

Bombon mallorquin

Bombon mallorquin, és un gelat mític de Mallorca, el que és menjaven les ties monges el dissabte a la plaça del poble, una llegenda, una icona... També és el títol del disc en solitari de Joan Miquel Oliver, component del grup Antònia Font. La foto, però, és d'un tombet, un altre plat típic de Ses Illes. Per si us serveix d'inspiració.

Recordeu que divendres que ve ens trobem per a comentar Mort de dama. Vam proposar que després faríem un sopar temàtic a la biblioteca, en aquest cas, relacionat amb Mallorca. Acabem amb el Nadal i ja ens tornem a entaular!

Podeu fer les vostres propostes aquí mateix al bloc, així tothom sabrà què hi haurà i que pot faltar.

Una cançó del disc Bombon mallorquin: Final feliç

Llorenç Villalonga, autor de Mort de dama

A l'inici del curs del club d'enguany, entre moltes altres coses, vam coincidir amb la Maria Bohigas, que ens va oferir una interessantíssima sessió dedicada al seu avi Joan Sales, a considerar Llorenç Villalonga com un dels grans novel•listes catalans del segle XX, potser més i tot que alguns dels que gaudeixen de més valoració i que comparteixen catàleg a l'editorial de la Maria. Llorenç Villalonga ha estat sens dubte perjudicat per la seva posició política, clarament dretana i franquista almenys a la postguerra, i la seva relació ambigua amb la llengua, ja que va fer servir indistintament català i castellà i ell mateix es traduïa a aquesta última llengua. És doncs just a les antípodes de Joan Sales, que tanmateix el va editar i el va fer famós. Per què? Perquè és un gran novel•lista i un gran dramaturg també. La seva visió crítica però intestina amarada d'ironia i a vegades fins i tot d'alguna cosa més que ironia de la societat aristocràtica mallorquina, en plena descomposició a mitjan segle XX, junt amb la seva fina assimilació de la modernitat literària europea i un pensament cruament voltairià en fan un autor de primera línia. Podríem haver triat alguna de les seves obres més conegudes o refinades, com Bearn o la sala de les nines, El misantrop o Flo la Vigne, la lectura de les quals no puc deixar de recomanar ferventment, però m'he decantat per la breu i primerenca incursió narrativa que és Mort de dama, una brillant sàtira que arriba fins al grotesc de la carrinclona alta societat de Palma on Villalonga desplega un ús magistral de la llengua. Espero que en gaudiu.

Albert Mestres

Xocolata a Perpinyà

La segona opció del club de l'escapada 2012 és més modesta però no menys interessant que la del viatge a Dublín.

Es tracta de fer la nostra sessió del club de lectura a Perpinyà. L'autor escollit seria Joan-Lluís Lluís  i la lectura Xocolata desfeta (La Magrana, 2010).

Aquest llibre és ben peculiar i original. A partir d'un conte curt, Lluís fa tot un exercici d'estil i ens proposa 123 maneres de reescriure'l. Quin sentit té aquest joc literari? El propi escriptor ens ho explica en el pròleg: "En definitiva, doncs, he anat confegint aquest edifici textual amb l'ambició de demostrar, primer a mi mateix i després a l'eventual lector, fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana".

El conte original és aquest:

RELAT
Com cada dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petrixol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: “Jo també sóc de Cassà de la Selva” i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa.
Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: “Somreia, mentre us apunyalava?”.

Lluís el reescriu de totes les maneres que us pogueu imaginar: una notícia d'un telenotícies,  una cançó de Lluis Llach, un himne nacional, una sardana, a la manera de Miró, de Pollock, d'un superheroi....

Us he triat tres versions curtes. La primera és un haiku, aquesta forma de poesia japonesa, la segona, molt divertida, explica la mateixa història amb interjeccions i la tercera, com a homentage a un dels nostres convidats al club, és a la manera d'Enric Casasses.

HAIKU
Xocolata, no,
Una noia amb ganivet;
I un somriure?

INTERJECCIONS
Catric-catroc… Yeah!, nyam-nyam!, xup-xup!... Ep! Ahhhh! Csà! Txaac! Aiii! Pataplaf!
Ufff… Oh! Oh! Mmm… Hi hi hi?!

ENRIC CASASSES
Mandrós faig cap a petritxol
a comprar kif a la bestreta
però la mort com qui no ho vol
riu en clavar-me la banyeta.

Bonsai de Nadal

El llibre de Joaquim Carbó Bonsais de paper (Edi-liber, 1993) va ser el que va inspirar el nostre premi de Microliteratura, del qual ja portem vuit edicions. Ara estem preparant la propera, aviat en tindreu notícies. Bonsais de paper és un text que es pot dividir clarament en dues parts. La primera són microcontes, relats molt curts, de menys de deu línies. La segona és un experiment literari que Carbó elabora a partir del conte tradicional Els tres pèls del Diable. Comença escrivint un conte molt curt i, com quan es cuida un bonsai, el canvia de test, l'adoba, el rega i el van fent créixer fins que arriba a tenir més de cinquanta pàgines.

Aquest és el segon conte que trobem al llibre. Un conte de Nadal molt particular, com tots els relats que trobem en el recull que us recomano, amb molt sentit de l'humor, irònics, alguns força irreverents.

PER NADAL, TOTS A CASA

S'han reunit al voltant de la taula de Nadal a casa del vell, un guàrdia civil retirat. Al penja-robes del rebedor, al costat del pessebre, deixen les eines de treball per estar més còmodes. El noi gran és mosso d'esquadra, casat amb una municipala; la mitjana vigila un banc i festeja amb un ertzaintza que ha vingut de permís; la petita treballa en la seguetat d'uns grans magatzems i ha portat el policia nacional que li fa l'aleta. El vell s'emociona: si els pogués veure el seu pare, un guàrdia d'assalt a qui van sancionar acabada la guerra!

 

I ara una història nadalenca més tradicional. És el final de Smoke, una pel·lícula de la que ja us havia parlat. De fet, veureu un fragment en què els dos protagonistes miren les fotos que us vaig comentar en una entrada anterior. Un magnífic i emocionant conte de Nadal de Paul Auster.

Bones festes!