« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Samuel Beckett, l'escriptura radical.

Fa un parell d'anys vam fer uns tastets de Samuel Beckett (Dublín, 1906-París, 1989). Vam llegir en diferents sessions com a afegitó o corol·lari el monòleg Not I, després un dels seus poemes "com dir-ho-" i finalment la narració D'una obra abandonada. Beckett és un autor inabastable. No per la quantitat d'obra que va escriure, com Brossa, sinó perquè sempre ens interroga infinitament, sense descans i sense respir. És una escriptura radical però que no s'ha quedat en la radicalitat sinó en la profunditat de l'angoixa i la pertorbació humana. Sens dubte és un dels grans autors de la segona meitat del segle XX en tots els camps en què es va endinsar: poesia, teatre i narrativa.
Per entrar-hi plenament hem triat una de les seves obres més representatives i "simpàtiques". Final de partida és un Beckett amb tots els ets i uts però té alguns moments molt divertits encara que després et preguntis de què dimonis reies. És la desolació d'un món acabat però encarnat en dues menes de pallassos de circ i un parell de freaks de fira barata.

L''època en què va escriure Beckett no era per tirar-hi coets (mai més ben dit). Feia dotze anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Beckett es preguntava amb Adorno com era possible escriure després d'Auschwitz. La guerra havia acabat de manera abrupta amb el llançament de dues bombes amb una capacitat de destrucció mai vista i dos blocs amenaçant-se sense descans en el que se'n deia la Guerra Freda (vegeu la sensacional Dr. Strangelove de Stanley Kubrick). Final de partida és fruit d'aquesta època i de la filosofia pessimista de l'època: Sartre, Heidegger, etc.
Aquest cop ens acompanyarà Joan Cavallé, autor de la traducció que hem llegit.

Albert Mestres

Virginia Woolf

Virginia Woolf

Bastant al principi del nostre club vam llegir Mansfield Park de Jean Austen. Ara aquest estiu ens hem proposat abordar una de les seves més il·lustres hereves, que va destacar per diverses raons. Virginia Woolf (1882-1941) va ser una de les grans escriptores (inclosos els escriptors) de principis del segle XX en llengua anglesa a més d'una defensora i propagadora del moviment feminista. És molt conegut el seu assaig Una habitació pròpia, on demana per començar un espai propi per a la dona, lliure de la pressió de l'home i que no impliqui incorporar rols masculins. Va ser també amb la seva germana i el seu marit fundadora del grup de Bloomsbury, un grup d'artistes i pensadors que trencava amb la moral i l'estètica victorianes. Hi estan relacionats entre altres escriptors com E.M. Foster, T.S. Eliot o K. Mansfield i l'economista J.M. Keynes. Van revolucionar la literatura anglosaxona en paral·lel a Joyce i altres autors.

Primera edició de "To the Lighthouse" (1927)


Per a aquest estiu proposem dues novel·les de Woolf totalment diferents. Al far és una intensa novel·la interiorista una mica "proustiana" que passa tota en dos dies amb deu anys de diferència. Descriu amb gran eficàcia a través de diverses mirades de diferents personatges el buit que pot deixar al món la mort d'una persona.

Primera edició d' "Orlando" (1928)


Orlando és una novel·la mig fantàstica mig de peripècies sobre un personatge nascut al segle XVII i que travessa les centúries, escrita amb una exuberància d'imatges i verbal espectacular, i que t'enganxa des de la primera pàgina. En paraules del seu traductor al castellà Jorge Luis Borges:

En Orlando (1928) también hay la preocupación del tiempo. El héroe de esa novela originalísima —sin duda la más intensa de Virginia Woolf y una de las más singulares y desesperantes de nuestra época— vive trescientos años y es, a ratos, un símbolo de Inglaterra y de su poesía en particular. La magia, la amargura y la felicidad colaboran en ese libro. Es, además, un libro musical, no solamente por las virtudes eufónicas de su prosa, sino por la estructura misma de su composición, hecha de un número limitado de temas que regresan y se combinan.

Albert Mestres

Joana E.

 

Trobada del club - 14 de juny de 2019

 

Aquesta és una història real.


Una nota inicial que dóna versemblança al relat de vida de Joana E. víctima, com tothom, d’un temps i un lloc concrets. Uns records que retornen dolorosament vius mentre camina cap a l’altar. Una estructura molt hàbil que ofereix un ritme trepidant i que manté la incògnita de qui l’espera a l’altre costat del passadís sagrat. Un desafiament amb el regust amarg de qui ha perdut molt, però no tot, i que avança lentament cap a una revenja que ens deixa muts, com a tots els convidats d'aquest enllaç insòlit
Al club vam notar les similituds amb una altra novel·la que havíem comentat: Feliçment, jo sóc una dona de M. Aurèlia Campany. Totes dues representen una genealogia feminista i cultural. Barcelona com a escenari en el llibre de Capmany i una Mallorca asfixiant en el cas d’Oliver.
Però vam endevinar molts altres homenatges. Maria-Antònia Oliver, igual que Joaquim Carbó, Jaume Fuster i tants d’altres, va treballar per normalitzar la literatura en català en un moment en què semblava que en la nostra llengua només es podia escriure poesia. Joana E imita les novel·les del segle XIX però dins seu hi trobem Joan Alcover, Charlotte Brontë, Llorenç Villalonga, Virginia Woolf...

....o Mercè Rodoreda i el seu crit catàrquic.


Enmig de la nit vaig posar els meus ulls en el disc blanc-platejat, clar com el vidre. Em vaig mil alçar i vaig estirar el braç par tancar les cortines.
Déu meu, quin crit!
La nit, el seu seu silenci, la seva tranquil·litat, es va partir en dos per aquell so salvatge, esmolat, estrident, que va córrer d’un cap a l’altre de Son Galiana.
Se’m va aturar el pols; el cor també. Vaig sentir que algú corria i la porta es va obrir.
- Nina Joana, què te passa? – em deia la dida esverada-. Per què has cridat?
Encara ressonava aquell esgarip quan em vaig adonar que era jo qui havia cridat. Es veu que d’alguna manera el dolor havia de sortir de mi
. (M. Antònia Oliver. Joana E.)


…i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… (Mercè Rodoreda. La Plaça del Diamant)

També ens va colpir el conte que vam llegir en veu alta durant el sopar: La Dida de Salvador Galmés, un relat terrible que la dida explicava a Joana quan era petita i que, en certa manera, ens va alegrar per la mínima perversió que significa dins del retrat d'aquesta dona que només va viure dins la vida dels altres. Qui sap quins eren els seus dimonis.  

Mercè Barnadas

Dos petits de l'Arcàdia

A casa nostra tenim unes magnífiques editorials independents que aposten per l’edició de llibres de qualitat i s’arrisquen amb lectures destinades a un públic, a priori, minoritari. És el cas de l’editorial Arcàdia amb un bon catàleg d’obres de coneixement. Ens volem fixar en dues d’aquestes obres incloses dins de la col·lecció “Els Petits d’Arcàdia” una selecció de textos molt breus, actuals i aclaridors.

MARY BEARD. La veu i el poder de les dones. Arcàdia, 2017


Sabeu en quin llibre de la nostra tradició literària hi trobem, per primer cop, un home que fa callar una dona? Doncs, ni més ni menys, que a l’Odissea d’Homer. Penèlope, pacient esposa d’Ulisses, baixa de la seva habitació ofesa per dir-li a un bard que està cantant les aventures (també amoroses) de l’heroi grec que triï cants més alegres. En aquest moment, intervé el seu fill, un jove Telèmac : “Mare -li diu-, torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, (...) i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”.
Evidentment, això no vol dir que no hàgim de llegir l’Odissea però cal afegir aquesta lectura feminista a les mil més que té aquest clàssic seminal. Perquè suma, no resta. Analitzar les obres des de tots els aspectes possibles no resta mai.
Mary Beard és una intel·lectual britànica especialitzada en el món antic. El llibre, que no arriba a les seixanta pàgines, són dues conferències on s’analitza l’exclusió de les dones en la nostra societat, des de l’antiguitat fins ara. Una societat amb una imatge de la dona xerraire però, sovint, fora dels micròfons, silenciada en el discurs públic. Beard també parla de les dones i la seva relació amb el poder. Uns temes d’actualitat dels quals a la biblioteca tenim un bon fons.

 

 

ROB RIEMEN. Per combatre aquesta època. Arcàdia, 2017


Va succeir, per tant, pot tornar a succeir. Això és l’essència del que hem de dir.” (Primo Levi)
El subtítol: "Dues consideracions urgents sobre el feixisme" ja és una declaració d’intencions, perquè Riemen, assagista i filòsof holandès, afirma que cal anomenar el feixisme pel seu nom, perquè estem davant d’un perill que és nou per les formes però no pel contingut:
Una planta verinosa que torna a brotar primer haurà de créixer abans no pugui propagar la seva toxina. El feixisme contemporani no s’ha de comparar amb els resultats del segle XX, sinó amb la seva forma inicial

Per què “urgents”? Riemen alerta de senyals clars que confirmen la creixent força del feixisme a Europa. Ho tenim davant dels nassos. Parlem de la cultura del ressentiment, el ressentiment com a formació de la moral: ”...assenyalen bocs expiatoris, difonen odi, amaguen un buit intel·lectual tot cridant consignes i insults, i amb el seu populisme eleven l’oportunisme polític a la categoria d’art”. Un ressentiment lligat a la pèrdua de sentit de les paraules que ens fan viure més enllà dels instints: llibertat, responsabilitat, justícia, bellesa, bondat. 

El llibre és una reflexió, un assaig sobre el que hauria ser un retorn a l’Europa humanista, justa i igualitària que, per un moment, va semblar possible.

Mercè Barnadas

Maria Antònia Oliver

Joana E. és probablement la millor novel·la de Maria Antònia Oliver, sens dubte la novel·lista més potent de la generació dels setanta (recordem Joaquim Carbó), que pretenia trencar esquemes en relació amb la literatura contemporània catalana. Oliver, molt activa junt amb el seu company Jaume Fuster en la reclamació de drets per a la cultura catalana, té una extensa obra en prosa, tant novel·les com narrativa curta.
Oliver explica que per construir aquesta història va agafar el format del melodrama. Això significa que es va desempallegar dels prejudicis literaris contemporanis i va agafar com a model la novel·la del segle XIX, sense renunciar a la modernitat, és clar. El resultat és una novel·la vibrant, plena d'homenatges més o menys evidents (començant pel títol), que ens atrapa des de la primera pàgina i que toca moltes fibres.

Albert Mestres

Emily Dickinson

Emily Dickinson és un d'aquells fenòmens que es donen de tant en tant a la literatura de difícil explicació, un d'aquells a més a més que ens ha arribat, com el cas de Kafka, perquè algú no ha seguit l'ordre deixada de destruir aquella obra.
Dickinson no es va moure en cap cercle literari, de fet no es va moure en cap cercle que no fos el familiar. No es va casar, no va tenir fills, no va viatjar, no es va moure de casa. Això no vol dir que no s'enamorés. Se li coneixen com a mínim dos amors, això sí, a distància, perquè ella vivia en una petita comunitat protestant puritana prop de Boston. Durant anys i anys va anant omplint quartilles de poemes que després cosia i que va trobar la seva germana un cop morta amb prop de dos mil poemes. La germana ens va fer l'immens favor de publicar-los.
La poesia d'Emily Dickinson va ser considerada una extravagància durant quasi cent anys per la crítica però va gaudir des del principi del favor dels lectors. Només recentment s'ha acceptat la modernitat d'aquesta poesia i s'han considerat trets d'excel·lència poètica el que fins llavors eren defectes.
El que caracteritza més la seva poesia i més desconcerta és la inaprensibilitat dels seus poemes, la sensació que se'ns està comunicant una cosa profunda però sense poder arribar a identificar-la. Molts poemes no els entenem del tot però ens commocionen de la mateixa manera.
Remenant el llibre de poesia seva que havia llegit feia algunes dècades vaig trobar algunes traduccions que en vaig fer al costat al llapis. Us en deixo una:

Era i no era una barqueta petita — petita
que gatejava cala enllà!
Era i no era un mar galant — galant
que la cridava!

Era i no era una onada golafre — golafre
que la va llepar de la Costa —
poc van pensar les flamants veles
que es perdia el meu petit bot!

Albert Mestres

Fugir era el més bell que teníem

El pretext per llegir Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine és que hi va treballar en diverses estades al balneari Prats de Caldes de Malavella, on sembla que el va enllestir. Però és la més ínfima de les virtuts del llibre. De l'autora en sabem poc però si tafanegem una mica pel google de seguida descobrirem que és una persona inquieta que fa i ha fet moltes coses i que una de les seves constants és la reivindicació de la memòria de les persones que no han deixat rastre engolides per les diferents situacions de guerra. El llibre explica històries, una història, però no és ben bé una novel·la. És un llibre molt emotiu i que sap transmetre al lector l'emoció. En realitat és un dol, a partir de la mort del pare de l'autora, però un dol que es projecta cap a la humanitat, cap a aquella part de la humanitat que ha estat triturada per les guerres i la desmemòria.

Albert Mestres

Salem Zenia. Poemes d'amor i de lluita.

L'amazic és una llengua camita molt antiga, germana del copte, i que s'estenia des del Nil fins a les illes Canàries per tot el nord d'Àfrica. Era la llengua dels moros, els maures de Mauritània que tants maldecaps van donar als romans i els berbers que van entrar a la península Ibèrica amb la invasió àrab i que van domesticar les terres catalanes, valencianes i mallorquines, abans de ser assimilats o expulsats.
Avui és una llengua fragmentada en dialectes molt allunyats a causa de la discontinuïtat territorial provocada per l'arabització sostinguda des del segle VII.

La tradició amaziga no és islàmica, ni tan sols monoteista, sinó més aviat animista, i la dona hi té un fort paper.Una de les regions on la consciència amaziga és més potent és la Cabília d'Algèria, d'on procedeix el poeta Salem Zenia. Pel fet de pertànyer a Algèria, és una zona fortament francòfona i poc permeable a l'islamisme i l'arabització, represa a partir dels anys vuitanta del segle XX, després d'un període de fonda laïcització durant l'època colonial francesa i els primers anys posteriors a la independència i la revolució, a la qual l'amaziguisme va participar amb força.

Salem Zenia

La literatura ha estat majoritàriament oral fins després de la revolució, quan ha sorgit una primera generació d'escriptors amazics que han publicat la seva obra en la seva llengua. Salem Zenia pertany a la segona o tercera generació, cada cop més àmplies, d'escriptors en aquesta llengua i ha publicat novel·les i reculls de poesia. Compromès políticament, periodista de professió, va haver de marxar del seu país amenaçat de mort i va ser acollit pel PEN Club de Catalunya. Zenia es va sentir de seguida atret per la cultura catalana i compromès amb aquesta realitat, i s'ha quedat a viure entre nosaltres almenys fins que no sigui possible tornar a casa seva.
Naturalment, la seva poesia, malgrat ser escrita en aquesta llengua, no té res d'exòtica. És una poesia amarada dels valors de la cultura europea i podem sentir-la pròxima en el seu compromís social i polític, en el seu to lleument existencialista i en la seva expressió amorosa.,

És que jo soc la dona
sense la meva força en tu
els teus ulls no són res.

Albert Mestres

Seguint el ritme de l'Albert Pijuan

Volem dedicar aquest article a un dels nostres escriptors de capçalera: l’Albert Pijuan (Calafell, 1985). El vam conèixer l’octubre del 2011 amb la seva obra de teatre Nix tu, Simona (RE&MA, 2011), un text que ens va mig commocionar per la seva cruesa però, molt més, per la tècnica que utilitza: el monòleg d’una adolescent que pateix una malaltia mental i que es comunica amb un llenguatge propi. Cap altre text del món està escrit en aquest català tan personal que Pijuan va crear del no-res. El resultat és una obra colpidora que vam tenir la sort de veure representada al teatre de Caldes, amb el públic a l’escenari, a tocar de l’actriu Aina Calpe. Memorable.

Primera trobada amb Albert Pijuan el 28 de novembre de 2011

El vam tornar a convidar el novembre del 2014 per comentar El franctirador (Angle Editorial, 2014) una novel·la negra psicològica ambientada en una Polònia postcomunista en procés de transformació. Ara el text és esquerp, ple de misèria i desesperació, fred com l’entorn on es desenvolupa l’acció. Cap personatge positiu i un repte:

«Hola, lector, ni tu ni jo som polonesos, però durant una estona farem veure que ho som, i que hem viscut tota aquesta època convulsa en carn pròpia i sabem perfectament de què estem parlant. Fem-nos aquesta concessió i divertim-nos.» (Albert Pijuan)


Després d’El franctirador l’Albert apunta alt i arriba, ni més ni menys, que a Ramon Llull. Va ser el maig del 2016 i i el club/homilia el vam celebrar al mateix lloc de la il·luminació del Beat: la muntanya de Randa a Mallorca. Allà Pijuan ens va llegir un capítol de la biografia que estava escrivint, un retrat genuí i sorprenent d’un dels gegants de la nostra cultura. En aquell moment ja vam intuir que ens trobàvem davant d’un text especial però quan vam llegir el llibre sencer: Ramon Llull. Ara i aquí (Angle Editorial, 2016) vam quedar bocabadats.

“Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.” (Bloc del Club de Lectura)

 

Parlem de Ramon Llull amb els clubs de lectura de Caldes i Salt a Randa.28 de maig de 2016.

Voleu més versatilitat? En tenim.

Seguiràs el ritme del fantasma Jamaicà (Angle Editorial, 2017) ens va arribar amb tota la seva complexitat l’octubre del 2018. Són relats molt diferents entre ells amb un punt en comú: tots mostren la cara oculta d’alguna cosa. Un fantasma els ronda. Tot és intencionat: el contrast, la connexió, l’evolució del joc realitat/ficció. El primer conte recorda Raymond Carver, l’últim és un homenatge genial a Vila-Matas, altres relats aparenten ser articles o reportatges... Tot sembla desconnectat però no ho és. En aquest punt, però, ja sabem que l’Albert Pijuan és un bon mentider. El seu talent: la capacitat que té d’ajustar la forma literària al contingut. El seu estil és mutable i versàtil. Què serà el següent? 

Presentació de Ramon Llull. Ara i aquí (Angle, 2016) el 19 de desembre de 2016

És un privilegi assistir en directe a l’evolució creativa de qualsevol escriptor però si, a més, és d’algú tan singular com l’Albert Pijuan la nostra sort és insòlita. Com sempre, aquesta sort ve determinada pel conductor del nostre club, l’Albert Mestres, que coneix bé el món literari dels Països Catalans i que ens aproxima a aquests autors més innovadors. No li podrem agrair mai prou.

Mercè Barnadas

Per què hi ha núvols blancs?

 


La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)


Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.


Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.


Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair


la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.


Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal