« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Joan Brossa

Joan Brossa amb Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert Mestres (Imatge: Fundació Joan Brossa

Enguany és l'any Brossa. Hem procurat els últims anys tenir algun contacte amb els autors dels quals se celebra el centenari del naixement (Sales, Calders, Artís, Vinyoli, Capmany). Brossa no és un autor fàcil, no ens enganyem però sí molt interessant i fascinant, cosa habitual com hem pogut veure amb diverses lectures. Haguéssim pogut abordar-lo com a poeta o com a artista visual però llegim una obra teatral seva. En realitat és indiferent perquè Brossa només escrivia poesia, fos textual, visual o escènica i la seva manera d'entendre la creació poètica és la mateixa en qualsevol de les disciplines poètiques. Per això, malgrat que la lectura que farem és d'una peça teatral, intentarem endinsar-nos en les diferents facetes de Brossa amb l'ajut de l'especialista Glòria Bordons. La peça que hem triat és El ventríloc, una obra profunda i on el teatre i els seus límits són explorats de diferents maneres, sempre amb els característics diàlegs brossians 

Albert Mestres

Mary Nash, del rebuig al prestigi.

Albert Mestres i Mary Nash  a la sessió del club de lectura on vam comentar Rojas (Taurus, 2016) - Juliol 2012

Mary Nash viu des de fa molts anys entre Barcelona i Caldes, és usuària de la biblioteca i forma part del club de lectura. Amb ella compartim lectures, àpats i tota mena de complicitats. Fa pocs dies a la biblioteca Carles Rahola de Girona ens van convidar a presentar-la en una xerrada sobre Maria Aurèlia Capmany i vam retornar a la seva obra.... i vam quedar enlluernades un altre cop.

Mary Nash amb qui escriu aquesta entrada, M. Àngels Prat (biblioteca Carles Rahola) i Marta Nadal (comissària de l'Any M. Aurèlia Capmany) -  Girona, 21 de setembre 2018

La Mary va arribar d’Irlanda, via Gènova, ni més ni menys que el maig del 68. Aquí però, lluny dels moviments de protesta europeus, es va trobar amb una Barcelona en plena repressió franquista i de seguida es va incorporar als moviments contraris al règim.

Per sort per nosaltres, no va poder convalidar la llicenciatura irlandesa i va haver de tornar a estudiar, per segona vegada, la carrera d’Història, aquesta vegada a la Universitat de Barcelona, on hi ha fet tot el seu recorregut docent com a Catedràtica d’Història Contemporània. Ara n’és professora emèrita.
Els seus mèrits són àmpliament reconeguts i ha estat investida Doctora Honoris Causa per dues universitats, la Universidad de Granada el 2010 i aquest any mateix per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Mary Nash és investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Rovira i Virgili - 9 de març de 2018

Una doble combinació de lluites marcarà la seva vida: la social i la feminista. La seva aportació serà pionera i determinant en l’àmbit de l’estudi de la història de les dones. El camí, però, no serà fàcil.

Mary Nash entre l'equip de redacció de la revista Arenal. Revista de Historia de las Mujeres de la que n'ha estat co-directora. Santiago de Compostela, 2012

El seu esforç d'investigació inicial treu a la llum documentació oblidada, clandestina, amagada de la repressió franquista. La descobreix en racons ocults d’arxius (els anomenats “inferns”), en pisos secrets custodiats per bibliotecàries o en visites sòrdides a l’Archivo de de Salamanca, entre interrogatoris i amenaces. En aquell moment, la Història tenia una continuïtat si els protagonistes eren homes però les dones, més enllà de La Pasionaria o Frederica Montseny, havien quedat silenciades, expulsades del discurs històric.
Mary va dur a terme una recerca exhaustiva marcada per l’actitud contrària dels sectors acadèmics tradicionals. Quan comença a publicar i reivindica dones com, per exemple, Carme Karr, li arriben a dir que la documentació en què es basa és falsa i que s’ho està inventant tot (!!). Aquesta incomprensió té com a conseqüència una exigència i escrupolositat en la referència documental que marcarà definitivament la seva obra.

Tota aquesta accidentada i apassionant exploració dona els seus fruits i l’any 1975 publica un llibre fundacional: Mujeres Libres (Taurus, 1975).


Mujeres Libres és una organització feminista anarquista d'àmbit espanyol que opera des l’any 1936 al 1939 i que arriba a comptar amb 20.000 obreres. Per difondre la seva lluita llibertària publica una revista amb el mateix nom que dona veu a dones oblidades de la 2a República.
Mary Nash en selecciona textos que reflecteixen la diversitat de visions de la lluita feminista: desigualtat salarial, educació dels fills, analfabetisme de les dones obreres, llibertat sexual...

Imatge de l'exposició 'Mujeres Libres (1936-1939), precursoras de un mundo nuevo'

L’elecció dels articles es fa més en funció del que representen que no pas de la qualitat en si, però en alguns hi trobem totes dues coses, com en aquesta proclama dirigida a la dona pagesa que és pura poesia de combat.

CAMPESINA

Estabas en el campo, siempre con los brazos extendidos, siempre en alto la cabeza, esperando, reseca, negra y triste, como una planta más, desgraciada y esclava. Estabas esperando siempre: la nube, la tormenta, la inundación, el contribucionero... Todas las calamidades de nuestro campo castellano, mudo, serio, igual, lastimoso, había hecho huellas en tu corazón; y parecías irremediable...
¿Te acuerdas de aquella hostilidad de tu gesto, campesina? Tenías una luz huraña en los ojos y una huraña aspereza en la piel. Miseria, abandono, suciedad, analfabetismo, hijos sin cuento, horas de trabajo sin fin eran tus plagas. Y, al final, la certeza de deberlo todo a los señores.

(Mujeres Libres, núm 13)


Mujeres Libres marca una frontera en l’estudi de la història de les dones, convertint-les en subjectes històrics davant (més ben dit, contra) un món acadèmic on el cànon masculí és norma universal.

Però només era el principi. L’obra de Mary Nash és extensa i la trobem publicada en llibres i articles en revistes com Arenal o Historia Social. La seva temàtica abasta diferents aspectes. A Rojas (Taurus, 2016) analitza la participació de les dones en la lluita antifeixista durant la Guerra Civil, Mujeres en el mundo (Alianza Editorial, 2012) s’apropa als diferents moviments femenins des d’un àmbit més global. D’altres estudis es mantenen dins l’àmbit català: Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya (1900-2000) (Generalitat de Catalunya, 2010)
Podeu buscar bibliografia i més informació aquí

Voldria destacar un concepte que historiadores com la Mary han reclamat des del primer moment i que està relacionat amb la cambra pròpia de Virginia Woolf, que reivindica un espai de desenvolupament intel·lectual per a les dones. És la idea del DESPATX PROPI, un espai necessari per a la creativitat científica. Gràcies a ella, aquest despatx propi és molt més a l’abast ara que fa cinquanta anys. Mig segle en què l'obra de Mary Nash ha passat de ser rebutjada a convertir-se en un referent. I ho és perquè la història de les dones ha arribat a ser un prisma més que explica la trista història de la Humanitat com ho poden fer Napoleó o Jaume I. I això no és casual, és gràcies a la gran labor, el talent i el coratge de persones com ella.

Mercè Barnadas

Francesc Prat Figueres

Els que el divendres 14 de desembre tingueu la sort de no tenir cap sopar d'empresa podreu gaudir d'una sessió del club especial. Llegirem el poemari de Francesc Prat Fingiments (2008) i en parlarem amb ell. Francesc Prat (1950) és un poeta extremadament discret nascut a Celrà, protagonista, junt amb el paisatge de l'Empordà i les Gavarres, de molts dels seus poemes. És un poeta discret però estic segur que la seva enlluernadora poesia ens captivarà. Ens hauria agradat llegir el seu llibre El soldat rosa, que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés el 1983, no perquè sigui millor que el que llegirem, sinó perquè té una relació molt estreta amb algunes lectures nostres recents, ja que es tracta d'un viatge entre la prosa i el haikú al llarg d'un any. Per aquest motiu deixaré a la biblioteca el meu exemplar d'El soldat rosa per si algú té interès de completar l'experiència. De totes maneres ja veureu que el rastre de Basho, tant en la forma com en el contingut, és igualment present a Fingiments.



Poliol i Mozart

Sóc a Celrà. Al vespre, escolto música amb el balcó obert:

La matinada,
que ve del poliol,
perfuma Mozart.

Per saber-ne més, en aquest link teniu una entrevista a Francesc Prat molt interessant:

"La poesia lírica podria ajudar molt als nostres joves"

Albert Mestres

Víctor Català

Tots coneixem Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966) pels manuals de literatura. Va publicar el 1905 Solitud, la novel·la més important del modernisme català junt amb Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas (1855-1910), el primer suïcida, que sapiguem, de la literatura catalana. És un tipus de novel·la rural i plena de forces fosques. La novel·la de Víctor Català té moltes virtuts però un defecte: ha deixat fora de la literatura la resta de l’obra de l’autora. Limitar aquesta obra a aquesta novel·la és reduir-la de manera radical, ja que l’autora va viure molts anys i va publicar moltes coses més, això sí en un context literari, el noucentisme, on no encaixava de cap manera, igual com va passar a l’altre dels grans narradors modernistes, Joan Puig i Ferrater (1882-1956).

Tenim per exemple la tan extraordinària com a mínim novel·la Un film, 3000 metres (1926) com Solitud, una història dels baixos fons barcelonins recuperada per Maria Bohigas. Del 1898 és l’insòlit monòleg La infanticida, també recuperat per l’editora. I finalment tots els contes que ella mateixa està publicant. Aquest estiu llegirem el primer volum, constituït pels dos últims publicats per Víctor Català, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Quan van ser publicats, una època d’uniformisme lingüístic pel que fa a la literatura catalana, el llenguatge d’aquests contes devia semblar anacrònic però a nosaltres ens sembla copsar-hi la fina oïda de l’autora per a la llengua viva i un estil contundent, molt apropiat per posar en qüestió sense parar els rols socials i de gènere, com passa en aquests contes.

Maria Bohigas.


En un procés de lectura no solament hi intervenen l’autor i el lector, sinó que també ho fan el traductor, si s’escau, l’editor, el dissenyador gràfic, el maquetador, el corrector, el distribuïdor, el llibreter, la bibliotecària, i encara el crític amb les seves lectures. Al nostre club hem tingut algun traductor (Mallafré i jo mateix) i algun crític (Pòrtulas). En aquest cas ens sembla ple de sentit convidar l’editora Maria Bohigas, que a més a més serà molt ben acollida perquè ja hem pogut gaudir de la seva personalitat.

Albert Mestres

Carola Milà i Mr Bloom al mateix Club

Dissabte passat vam celebrar el Bloomsday llegint fragments d'Ulisses i menjant ronyons però no només. Va ser una trobada molt especial perquè vam tenir el privilegi de conèixer Maria Aurèlia Capmany a través de les experiències personals directes de tres membres del club: l’Eulàlia, la Mary i l’Albert.
L’Eulàlia era la seva secretària quan va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona a l’època de Pasqual Maragall. Ens la va descriure com una dona forta, molt segura d’ella mateixa. Manaire però senzilla i justa. Una d’aquelles dones que ens han eixamplat el camí a la resta.


Fa pocs dies a TV3 van emetre un reportatge sobre el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. En aquell espai i des de diferents àmbits, es va voler reivindicar i posar en ordre tot el que feia referència a la nostra cultura des d’un prisma global (art, ensenyament i llengua però també sanitat o medi ambient). Sempre emmarcat dins la geografia mental, física i política dels Països Catalans.

Només un any abans es celebraven les Jornades Catalanes de la Dona, on s’exposaven totes les reivindicacions feministes i s’elaboraven propostes pràctiques.

M. Aurèlia Capmany se sentia identificada amb el primer grup de reivindicacions. Era una dona que venia del catalanisme d’esquerres i la seva lluita naixia de la idea de la identitat catalana. No li calia autoanomenar-se feminista perquè mai no va dubtar que podia fer les coses com qualsevol home i, de fet, les feia. Potser perquè era uns anys més gran però no se sentia reconeguda dins de l’espai feminista de l’època i se’n desmarcava. Tot i així, va ser mediadora logística de les Jornades i el llibre que hem llegit al club és indiscutiblement feminista. Tot això ens ho explicava la Mary Nash, que lligava la vessant més teatral i irreverent de Capmany en forma del Cabaret Literari amb una artista com Guillermina Motta en el que es coneix com “la resistència cultural frívola”.

Magí Sunyer es lamentava a l’Albert Mestres de que Capmany no es documentés per escriure la novel·la, hi ha dades no contrastades i errors temporals que es podrien haver evitat. Nosaltres ens preguntàvem si això era gaire important. Per ella està clar que no.
L’Albert també criticava que el text respon a un programa predeterminat: mostrar el recorregut d’una dona per l’època, si va a París és per parlar de l’Existencialisme, si la recull de l’abandonament determinada persona és per parlar de dones mecenes com Maria Domènech o Francesca Bonnemaison, etc.
Però tothom va estar d’acord que l’escriptura de Maria Aurèlia Capmany es conserva en plena forma, és àgil, enèrgica, completament actual. L’argument és una imatge del que van viure aquestes primeres dones, que van saber trobar una mínima llibertat personal. Van ser dones fortes, instruïdes, que buscaven espais de cultura i de relació però que encara acceptaven el seu rol de gènere des d’una visió classista de la societat. Era un començament. Tant com costen els començaments!

Capmany tracta temes tan complicats com el de la prostitució d’una manera oberta i sense massa complexos. Tenia molt clar què volia dir. Era una dona implicada que va viure intensament la seva època.
Quanta d’aquesta herència, tant pel que fa a la política i societat en l’àmbit dels Països Catalans com amb el feminisme, invertim per continuar amb aquest futur just i potser quimèric? Quanta n’estem dilapidant?

Mercè Barnadas

Ningú no truca i bramula el vent

 

El gest del camí

em duu sempre a la casa.

Calç i memòria.

Obrim aquest entrada igual que la trobada de divendres, amb els haikus de Nora Albert i les pintures enlluernadores de Vicent Ferrer i Guasch, una simbiosi artística perfecta en forma de llibre: Calç i memòria (Moll, 2009). Depuració poètica i pictòrica convergeixen en un espai lluminós, revelador d’ombres i absències. Una meravella. 

.

 

Fràgils naufragis era el llibre escollit per comentar amb la Nora. El mar, el desig, el dolor, l’oblit, la solitud.....la fragilitat. Ens movem en totes direccions perquè “exiliats de la mar, els nàufrags no escullen mai el seu port”. La poesia de Nora Albert és clara i visual. Cap enfosquiment gratuït del llenguatge, cap artificiositat.

La seva experiència vital ens acosta als poemes. Va créixer dins d’un món de silenci, els seus pares eren sords. “Mots que s’enrinxolen en l’espai” és la imatge d'una llengua de signes parlada amb “Mans acròbates”. Una poesia que entra pels ulls perquè “els sords ho veuen tot”. La solitud és “Veure l’ocell mort estampat a terra / com una eternitat sense ales”, els moviments dels naufragis de Turner es perceben ferotges: “Com llampecs, els colors estremits per l’audàcia / aboquen sobre el llenç la força gegantina, / l’espectacle de la fúria del mar, /salvatge i voraç com una nafra oberta”. Com una nafra oberta. Uns naufragis que ens toquen de prop.

Un altre dels ports on vam ancorar va ser Punta Galera, un llibre on s'uneix la poesia de Nora Albert amb les fotografies de Laia Moreto, la seva filla. Trepitgem ara a un espai mític, un mediterrani en blanc i negre situat més enllà del temps perquè és un espai interior. Nora Albert / Helena Alvarado “acobla corall i ona”, enllaça interior i exterior, veritat i ficció, perquè com diu Albert Mestres: “Els poetes menteixen però la poesia diu la veritat”.

Cap edicte no regula els somnis.

En l'harmònic desordre dels sentits

habitava l'aroma dels orígens.

(Nora Albert. Punta Galera.Curbet, 2013)


No vam tenir temps per parlar d’altres obres seves i tampoc de les seves traduccions, com la La Terra Santa d’Alda Merini, una poeta milanesa amb una vida marcada pel seu internament en hospitals psiquiàtrics. Una obscura veu poètica d’una força impressionant.
 

Jo era un ocell
de blanc i delicat ventre,
algú em tallà el coll
per riure-se’n, no sé.
Jo era un gran albatros
i voletejava sobre els mars.
Algú va deturar el viatge,
sense cap caritat de so.
Però tot i esclafada al terra
ara canto per tu
les meves cançons d’amor.

(Alda Merini. La Terra Santa. Arrela, 2016. Trad. Nora Albert. Edició bilingüe)

Acabem amb un dels poemes de Nora Albert que han musicat Marcela i Astrid Friederichs.

Mercè Barnadas

Nora Albert

Nora Albert (Helena Alvarado), tot i ser lleidatana, és avui dia LA poeta d'Eivissa. Per aquest motiu és poc coneguda entre nosaltres És una dona inquieta que ha exercit de catedràtica de secundària, de fotògrafa i ha escrit articles i assajos sobre art. Ha publicat mitja dotzena de llibres de poesia i ha merescut l'estudi d'Alessandra Loreggia. El títol del llibre que llegim, Fràgils naufragis, és transparent. Amb una poesia plena d'imatges clares, de vegades inspirades en pintors coneguts com Van Gogh o Turner, s'endinsa en diverses maneres de naufragis, des del naufragi d'una relació fins al dels que intenten travessar el Mediterrani per assolir una vida millor, passant pel naufragi d'una societat que és incapaç d'aturar la violència cap a la meitat dels seus individus.
 

Albert Mestres

A la balconada amb Núria Perpinyà

Divendres 13 d'abril i gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes vam tenir al club de lectura Núria Perpinyà amb qui vam comentar la seva novel·la Al vertigen (Empúries, 2013)

 

Quan vam veure que li faltaven els dits, ens vam quedar glaçats. Ens hauríem posat a adorar-la, però no volíem semblar estúpids. Al cap i a la fi, tots n’érem d’alpinistes. (Al vertigen)


Així comença una història d’amor, o més d’una. Perquè Al vertigen és també una novel·la d’amor a la muntanya i d’ella n’extreu el ritme: entrada lenta, recorregut accidentat i allau final. Perpinyà s’inventa un entorn familiar: som als Pirineus? però n’augmenta l’altitud perquè, segons ens explica, “necessitava congelació”. Un magnífic mapa ens situa en una geografia imaginària dedicada a família, amics i a alpinistes admirats. Un homenatge recurrent que ens permet descobrir el sentit profund del més arriscat dels esports.


No és l’única invenció, igual que Nabókov, l’autora s’imagina un món on animals i plantes conviuen en un ecosistema impossible de biologia-ficció.
Perpinyà es mou per obsessions. Per escriure Al vertigen va escalar muntanyes i es va enamorar bojament, fins el punt que la correspondència que dibuixa el naixement de l’amor entre els dos protagonistes és realment seva! Ella ho explica sense transcendències i amb molt de sentit de l’humor.
Una novel·la amb una protagonista enigmàtica que veiem sempre des de fora, una dona d’ascendència russa amb dues passions que es creuen. Però només es pot donar la vida per una. Ha de triar i tria. Les conseqüències les patirà el seu amant i també René, la veu que ens explica la seva pròpia història d’amor no correspost. A partir d’aquí viurem viatges delirants, supervivències extremes i retrobaments impossibles (he dit impossibles?) .

Els paisatges i la natura no són més que una fugida fora del temps. Per això la sensació que res no ha existit mai cada cop que ens lliurem a aquest somni de la matèria que és la natura. (Cioran)

Núria Perpinyà ens va explicar la seva evolució literària, que s’inicia amb la poesia. Escull Gabriel Ferrater perquè és una obra plena de referents i ella vol llegir com més millor.

Més tard arribarà l’obstinació per escriure una gran novel·la d’amor, com les del s. XIX. Amors que comporten renúncies absolutes, camins sense retorn i perills físics i emocionals que acaben, com no pot ser de cap altra manera, amb una mort prematura, si és que no ho són totes. Aquesta novel·la és Al vertigen.
Però un nou deliri s'ha obert pas: el teatre.
L’addicció a internet és el tema de la nova producció de Perpinyà que es publicarà aquest setembre en forma de novel·la i obra de teatre, tot junt. Una passió que l’ha portada a tancar-se a casa i navegar febrilment per la xarxa.
Esperem amb impaciència aquests nous textos mentre llegim alguna altra de les seves obres. Us les recomanem totes...apassionadament. 

Mercè Barnadas

Núria Perpinyà

Núria Perpinyà és una de les veus narratives més reconegudes en català avui, arran de les seves novel·les Una casa per compondre (2011), Mistana (2005) i Al vertigen (2013), l'última de moment. Perpinyà defineix aquesta última com una novel·la romàntica i d'aventures. Romàntica per què? Perquè tot hi és desmesurat, com a l'època romàntica: els sentiments, les muntanyes, els freds. Perquè és la història d'un gran amor sense límits. D'aventures per què? Perquè ens endinsa en un món per a molts desconegut que és el de l'alta escalada professional i assistim a emocionants i perilloses peripècies dels personatges a les muntanyes més altes. En definitiva, és una novel·la de passions, la passió amorosa que fereix tots els protagonistes, la passió de la muntanya, que també els xucla a tots: pur romanticisme del segle XXI.

Divendres 13 d'abril a les 19:30 en parlarem amb ella en una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Albert Mestres

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal