« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Emily Dickinson

Emily Dickinson és un d'aquells fenòmens que es donen de tant en tant a la literatura de difícil explicació, un d'aquells a més a més que ens ha arribat, com el cas de Kafka, perquè algú no ha seguit l'ordre deixada de destruir aquella obra.
Dickinson no es va moure en cap cercle literari, de fet no es va moure en cap cercle que no fos el familiar. No es va casar, no va tenir fills, no va viatjar, no es va moure de casa. Això no vol dir que no s'enamorés. Se li coneixen com a mínim dos amors, això sí, a distància, perquè ella vivia en una petita comunitat protestant puritana prop de Boston. Durant anys i anys va anant omplint quartilles de poemes que després cosia i que va trobar la seva germana un cop morta amb prop de dos mil poemes. La germana ens va fer l'immens favor de publicar-los.
La poesia d'Emily Dickinson va ser considerada una extravagància durant quasi cent anys per la crítica però va gaudir des del principi del favor dels lectors. Només recentment s'ha acceptat la modernitat d'aquesta poesia i s'han considerat trets d'excel·lència poètica el que fins llavors eren defectes.
El que caracteritza més la seva poesia i més desconcerta és la inaprensibilitat dels seus poemes, la sensació que se'ns està comunicant una cosa profunda però sense poder arribar a identificar-la. Molts poemes no els entenem del tot però ens commocionen de la mateixa manera.
Remenant el llibre de poesia seva que havia llegit feia algunes dècades vaig trobar algunes traduccions que en vaig fer al costat al llapis. Us en deixo una:

Era i no era una barqueta petita — petita
que gatejava cala enllà!
Era i no era un mar galant — galant
que la cridava!

Era i no era una onada golafre — golafre
que la va llepar de la Costa —
poc van pensar les flamants veles
que es perdia el meu petit bot!

Albert Mestres

Fugir era el més bell que teníem

El pretext per llegir Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine és que hi va treballar en diverses estades al balneari Prats de Caldes de Malavella, on sembla que el va enllestir. Però és la més ínfima de les virtuts del llibre. De l'autora en sabem poc però si tafanegem una mica pel google de seguida descobrirem que és una persona inquieta que fa i ha fet moltes coses i que una de les seves constants és la reivindicació de la memòria de les persones que no han deixat rastre engolides per les diferents situacions de guerra. El llibre explica històries, una història, però no és ben bé una novel·la. És un llibre molt emotiu i que sap transmetre al lector l'emoció. En realitat és un dol, a partir de la mort del pare de l'autora, però un dol que es projecta cap a la humanitat, cap a aquella part de la humanitat que ha estat triturada per les guerres i la desmemòria.

Albert Mestres

Salem Zenia. Poemes d'amor i de lluita.

L'amazic és una llengua camita molt antiga, germana del copte, i que s'estenia des del Nil fins a les illes Canàries per tot el nord d'Àfrica. Era la llengua dels moros, els maures de Mauritània que tants maldecaps van donar als romans i els berbers que van entrar a la península Ibèrica amb la invasió àrab i que van domesticar les terres catalanes, valencianes i mallorquines, abans de ser assimilats o expulsats.
Avui és una llengua fragmentada en dialectes molt allunyats a causa de la discontinuïtat territorial provocada per l'arabització sostinguda des del segle VII.

La tradició amaziga no és islàmica, ni tan sols monoteista, sinó més aviat animista, i la dona hi té un fort paper.Una de les regions on la consciència amaziga és més potent és la Cabília d'Algèria, d'on procedeix el poeta Salem Zenia. Pel fet de pertànyer a Algèria, és una zona fortament francòfona i poc permeable a l'islamisme i l'arabització, represa a partir dels anys vuitanta del segle XX, després d'un període de fonda laïcització durant l'època colonial francesa i els primers anys posteriors a la independència i la revolució, a la qual l'amaziguisme va participar amb força.

Salem Zenia

La literatura ha estat majoritàriament oral fins després de la revolució, quan ha sorgit una primera generació d'escriptors amazics que han publicat la seva obra en la seva llengua. Salem Zenia pertany a la segona o tercera generació, cada cop més àmplies, d'escriptors en aquesta llengua i ha publicat novel·les i reculls de poesia. Compromès políticament, periodista de professió, va haver de marxar del seu país amenaçat de mort i va ser acollit pel PEN Club de Catalunya. Zenia es va sentir de seguida atret per la cultura catalana i compromès amb aquesta realitat, i s'ha quedat a viure entre nosaltres almenys fins que no sigui possible tornar a casa seva.
Naturalment, la seva poesia, malgrat ser escrita en aquesta llengua, no té res d'exòtica. És una poesia amarada dels valors de la cultura europea i podem sentir-la pròxima en el seu compromís social i polític, en el seu to lleument existencialista i en la seva expressió amorosa.,

És que jo soc la dona
sense la meva força en tu
els teus ulls no són res.

Albert Mestres

Seguint el ritme de l'Albert Pijuan

Volem dedicar aquest article a un dels nostres escriptors de capçalera: l’Albert Pijuan (Calafell, 1985). El vam conèixer l’octubre del 2011 amb la seva obra de teatre Nix tu, Simona (RE&MA, 2011), un text que ens va mig commocionar per la seva cruesa però, molt més, per la tècnica que utilitza: el monòleg d’una adolescent que pateix una malaltia mental i que es comunica amb un llenguatge propi. Cap altre text del món està escrit en aquest català tan personal que Pijuan va crear del no-res. El resultat és una obra colpidora que vam tenir la sort de veure representada al teatre de Caldes, amb el públic a l’escenari, a tocar de l’actriu Aina Calpe. Memorable.

Primera trobada amb Albert Pijuan el 28 de novembre de 2011

El vam tornar a convidar el novembre del 2014 per comentar El franctirador (Angle Editorial, 2014) una novel·la negra psicològica ambientada en una Polònia postcomunista en procés de transformació. Ara el text és esquerp, ple de misèria i desesperació, fred com l’entorn on es desenvolupa l’acció. Cap personatge positiu i un repte:

«Hola, lector, ni tu ni jo som polonesos, però durant una estona farem veure que ho som, i que hem viscut tota aquesta època convulsa en carn pròpia i sabem perfectament de què estem parlant. Fem-nos aquesta concessió i divertim-nos.» (Albert Pijuan)


Després d’El franctirador l’Albert apunta alt i arriba, ni més ni menys, que a Ramon Llull. Va ser el maig del 2016 i i el club/homilia el vam celebrar al mateix lloc de la il·luminació del Beat: la muntanya de Randa a Mallorca. Allà Pijuan ens va llegir un capítol de la biografia que estava escrivint, un retrat genuí i sorprenent d’un dels gegants de la nostra cultura. En aquell moment ja vam intuir que ens trobàvem davant d’un text especial però quan vam llegir el llibre sencer: Ramon Llull. Ara i aquí (Angle Editorial, 2016) vam quedar bocabadats.

“Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.” (Bloc del Club de Lectura)

 

Parlem de Ramon Llull amb els clubs de lectura de Caldes i Salt a Randa.28 de maig de 2016.

Voleu més versatilitat? En tenim.

Seguiràs el ritme del fantasma Jamaicà (Angle Editorial, 2017) ens va arribar amb tota la seva complexitat l’octubre del 2018. Són relats molt diferents entre ells amb un punt en comú: tots mostren la cara oculta d’alguna cosa. Un fantasma els ronda. Tot és intencionat: el contrast, la connexió, l’evolució del joc realitat/ficció. El primer conte recorda Raymond Carver, l’últim és un homenatge genial a Vila-Matas, altres relats aparenten ser articles o reportatges... Tot sembla desconnectat però no ho és. En aquest punt, però, ja sabem que l’Albert Pijuan és un bon mentider. El seu talent: la capacitat que té d’ajustar la forma literària al contingut. El seu estil és mutable i versàtil. Què serà el següent? 

Presentació de Ramon Llull. Ara i aquí (Angle, 2016) el 19 de desembre de 2016

És un privilegi assistir en directe a l’evolució creativa de qualsevol escriptor però si, a més, és d’algú tan singular com l’Albert Pijuan la nostra sort és insòlita. Com sempre, aquesta sort ve determinada pel conductor del nostre club, l’Albert Mestres, que coneix bé el món literari dels Països Catalans i que ens aproxima a aquests autors més innovadors. No li podrem agrair mai prou.

Mercè Barnadas

Per què hi ha núvols blancs?

 


La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)


Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.


Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.


Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair


la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.


Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)

Joan Brossa

Joan Brossa amb Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert Mestres (Imatge: Fundació Joan Brossa

Enguany és l'any Brossa. Hem procurat els últims anys tenir algun contacte amb els autors dels quals se celebra el centenari del naixement (Sales, Calders, Artís, Vinyoli, Capmany). Brossa no és un autor fàcil, no ens enganyem però sí molt interessant i fascinant, cosa habitual com hem pogut veure amb diverses lectures. Haguéssim pogut abordar-lo com a poeta o com a artista visual però llegim una obra teatral seva. En realitat és indiferent perquè Brossa només escrivia poesia, fos textual, visual o escènica i la seva manera d'entendre la creació poètica és la mateixa en qualsevol de les disciplines poètiques. Per això, malgrat que la lectura que farem és d'una peça teatral, intentarem endinsar-nos en les diferents facetes de Brossa amb l'ajut de l'especialista Glòria Bordons. La peça que hem triat és El ventríloc, una obra profunda i on el teatre i els seus límits són explorats de diferents maneres, sempre amb els característics diàlegs brossians 

Albert Mestres

Mary Nash, del rebuig al prestigi.

Albert Mestres i Mary Nash  a la sessió del club de lectura on vam comentar Rojas (Taurus, 2016) - Juliol 2012

Mary Nash viu des de fa molts anys entre Barcelona i Caldes, és usuària de la biblioteca i forma part del club de lectura. Amb ella compartim lectures, àpats i tota mena de complicitats. Fa pocs dies a la biblioteca Carles Rahola de Girona ens van convidar a presentar-la en una xerrada sobre Maria Aurèlia Capmany i vam retornar a la seva obra.... i vam quedar enlluernades un altre cop.

Mary Nash amb qui escriu aquesta entrada, M. Àngels Prat (biblioteca Carles Rahola) i Marta Nadal (comissària de l'Any M. Aurèlia Capmany) -  Girona, 21 de setembre 2018

La Mary va arribar d’Irlanda, via Gènova, ni més ni menys que el maig del 68. Aquí però, lluny dels moviments de protesta europeus, es va trobar amb una Barcelona en plena repressió franquista i de seguida es va incorporar als moviments contraris al règim.

Per sort per nosaltres, no va poder convalidar la llicenciatura irlandesa i va haver de tornar a estudiar, per segona vegada, la carrera d’Història, aquesta vegada a la Universitat de Barcelona, on hi ha fet tot el seu recorregut docent com a Catedràtica d’Història Contemporània. Ara n’és professora emèrita.
Els seus mèrits són àmpliament reconeguts i ha estat investida Doctora Honoris Causa per dues universitats, la Universidad de Granada el 2010 i aquest any mateix per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Mary Nash és investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Rovira i Virgili - 9 de març de 2018

Una doble combinació de lluites marcarà la seva vida: la social i la feminista. La seva aportació serà pionera i determinant en l’àmbit de l’estudi de la història de les dones. El camí, però, no serà fàcil.

Mary Nash entre l'equip de redacció de la revista Arenal. Revista de Historia de las Mujeres de la que n'ha estat co-directora. Santiago de Compostela, 2012

El seu esforç d'investigació inicial treu a la llum documentació oblidada, clandestina, amagada de la repressió franquista. La descobreix en racons ocults d’arxius (els anomenats “inferns”), en pisos secrets custodiats per bibliotecàries o en visites sòrdides a l’Archivo de de Salamanca, entre interrogatoris i amenaces. En aquell moment, la Història tenia una continuïtat si els protagonistes eren homes però les dones, més enllà de La Pasionaria o Frederica Montseny, havien quedat silenciades, expulsades del discurs històric.
Mary va dur a terme una recerca exhaustiva marcada per l’actitud contrària dels sectors acadèmics tradicionals. Quan comença a publicar i reivindica dones com, per exemple, Carme Karr, li arriben a dir que la documentació en què es basa és falsa i que s’ho està inventant tot (!!). Aquesta incomprensió té com a conseqüència una exigència i escrupolositat en la referència documental que marcarà definitivament la seva obra.

Tota aquesta accidentada i apassionant exploració dona els seus fruits i l’any 1975 publica un llibre fundacional: Mujeres Libres (Taurus, 1975).


Mujeres Libres és una organització feminista anarquista d'àmbit espanyol que opera des l’any 1936 al 1939 i que arriba a comptar amb 20.000 obreres. Per difondre la seva lluita llibertària publica una revista amb el mateix nom que dona veu a dones oblidades de la 2a República.
Mary Nash en selecciona textos que reflecteixen la diversitat de visions de la lluita feminista: desigualtat salarial, educació dels fills, analfabetisme de les dones obreres, llibertat sexual...

Imatge de l'exposició 'Mujeres Libres (1936-1939), precursoras de un mundo nuevo'

L’elecció dels articles es fa més en funció del que representen que no pas de la qualitat en si, però en alguns hi trobem totes dues coses, com en aquesta proclama dirigida a la dona pagesa que és pura poesia de combat.

CAMPESINA

Estabas en el campo, siempre con los brazos extendidos, siempre en alto la cabeza, esperando, reseca, negra y triste, como una planta más, desgraciada y esclava. Estabas esperando siempre: la nube, la tormenta, la inundación, el contribucionero... Todas las calamidades de nuestro campo castellano, mudo, serio, igual, lastimoso, había hecho huellas en tu corazón; y parecías irremediable...
¿Te acuerdas de aquella hostilidad de tu gesto, campesina? Tenías una luz huraña en los ojos y una huraña aspereza en la piel. Miseria, abandono, suciedad, analfabetismo, hijos sin cuento, horas de trabajo sin fin eran tus plagas. Y, al final, la certeza de deberlo todo a los señores.

(Mujeres Libres, núm 13)


Mujeres Libres marca una frontera en l’estudi de la història de les dones, convertint-les en subjectes històrics davant (més ben dit, contra) un món acadèmic on el cànon masculí és norma universal.

Però només era el principi. L’obra de Mary Nash és extensa i la trobem publicada en llibres i articles en revistes com Arenal o Historia Social. La seva temàtica abasta diferents aspectes. A Rojas (Taurus, 2016) analitza la participació de les dones en la lluita antifeixista durant la Guerra Civil, Mujeres en el mundo (Alianza Editorial, 2012) s’apropa als diferents moviments femenins des d’un àmbit més global. D’altres estudis es mantenen dins l’àmbit català: Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya (1900-2000) (Generalitat de Catalunya, 2010)
Podeu buscar bibliografia i més informació aquí

Voldria destacar un concepte que historiadores com la Mary han reclamat des del primer moment i que està relacionat amb la cambra pròpia de Virginia Woolf, que reivindica un espai de desenvolupament intel·lectual per a les dones. És la idea del DESPATX PROPI, un espai necessari per a la creativitat científica. Gràcies a ella, aquest despatx propi és molt més a l’abast ara que fa cinquanta anys. Mig segle en què l'obra de Mary Nash ha passat de ser rebutjada a convertir-se en un referent. I ho és perquè la història de les dones ha arribat a ser un prisma més que explica la trista història de la Humanitat com ho poden fer Napoleó o Jaume I. I això no és casual, és gràcies a la gran labor, el talent i el coratge de persones com ella.

Mercè Barnadas

Francesc Prat Figueres

Els que el divendres 14 de desembre tingueu la sort de no tenir cap sopar d'empresa podreu gaudir d'una sessió del club especial. Llegirem el poemari de Francesc Prat Fingiments (2008) i en parlarem amb ell. Francesc Prat (1950) és un poeta extremadament discret nascut a Celrà, protagonista, junt amb el paisatge de l'Empordà i les Gavarres, de molts dels seus poemes. És un poeta discret però estic segur que la seva enlluernadora poesia ens captivarà. Ens hauria agradat llegir el seu llibre El soldat rosa, que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés el 1983, no perquè sigui millor que el que llegirem, sinó perquè té una relació molt estreta amb algunes lectures nostres recents, ja que es tracta d'un viatge entre la prosa i el haikú al llarg d'un any. Per aquest motiu deixaré a la biblioteca el meu exemplar d'El soldat rosa per si algú té interès de completar l'experiència. De totes maneres ja veureu que el rastre de Basho, tant en la forma com en el contingut, és igualment present a Fingiments.



Poliol i Mozart

Sóc a Celrà. Al vespre, escolto música amb el balcó obert:

La matinada,
que ve del poliol,
perfuma Mozart.

Per saber-ne més, en aquest link teniu una entrevista a Francesc Prat molt interessant:

"La poesia lírica podria ajudar molt als nostres joves"

Albert Mestres

Víctor Català

Tots coneixem Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966) pels manuals de literatura. Va publicar el 1905 Solitud, la novel·la més important del modernisme català junt amb Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas (1855-1910), el primer suïcida, que sapiguem, de la literatura catalana. És un tipus de novel·la rural i plena de forces fosques. La novel·la de Víctor Català té moltes virtuts però un defecte: ha deixat fora de la literatura la resta de l’obra de l’autora. Limitar aquesta obra a aquesta novel·la és reduir-la de manera radical, ja que l’autora va viure molts anys i va publicar moltes coses més, això sí en un context literari, el noucentisme, on no encaixava de cap manera, igual com va passar a l’altre dels grans narradors modernistes, Joan Puig i Ferrater (1882-1956).

Tenim per exemple la tan extraordinària com a mínim novel·la Un film, 3000 metres (1926) com Solitud, una història dels baixos fons barcelonins recuperada per Maria Bohigas. Del 1898 és l’insòlit monòleg La infanticida, també recuperat per l’editora. I finalment tots els contes que ella mateixa està publicant. Aquest estiu llegirem el primer volum, constituït pels dos últims publicats per Víctor Català, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Quan van ser publicats, una època d’uniformisme lingüístic pel que fa a la literatura catalana, el llenguatge d’aquests contes devia semblar anacrònic però a nosaltres ens sembla copsar-hi la fina oïda de l’autora per a la llengua viva i un estil contundent, molt apropiat per posar en qüestió sense parar els rols socials i de gènere, com passa en aquests contes.

Maria Bohigas.


En un procés de lectura no solament hi intervenen l’autor i el lector, sinó que també ho fan el traductor, si s’escau, l’editor, el dissenyador gràfic, el maquetador, el corrector, el distribuïdor, el llibreter, la bibliotecària, i encara el crític amb les seves lectures. Al nostre club hem tingut algun traductor (Mallafré i jo mateix) i algun crític (Pòrtulas). En aquest cas ens sembla ple de sentit convidar l’editora Maria Bohigas, que a més a més serà molt ben acollida perquè ja hem pogut gaudir de la seva personalitat.

Albert Mestres

Carola Milà i Mr Bloom al mateix Club

Dissabte passat vam celebrar el Bloomsday llegint fragments d'Ulisses i menjant ronyons però no només. Va ser una trobada molt especial perquè vam tenir el privilegi de conèixer Maria Aurèlia Capmany a través de les experiències personals directes de tres membres del club: l’Eulàlia, la Mary i l’Albert.
L’Eulàlia era la seva secretària quan va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona a l’època de Pasqual Maragall. Ens la va descriure com una dona forta, molt segura d’ella mateixa. Manaire però senzilla i justa. Una d’aquelles dones que ens han eixamplat el camí a la resta.


Fa pocs dies a TV3 van emetre un reportatge sobre el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. En aquell espai i des de diferents àmbits, es va voler reivindicar i posar en ordre tot el que feia referència a la nostra cultura des d’un prisma global (art, ensenyament i llengua però també sanitat o medi ambient). Sempre emmarcat dins la geografia mental, física i política dels Països Catalans.

Només un any abans es celebraven les Jornades Catalanes de la Dona, on s’exposaven totes les reivindicacions feministes i s’elaboraven propostes pràctiques.

M. Aurèlia Capmany se sentia identificada amb el primer grup de reivindicacions. Era una dona que venia del catalanisme d’esquerres i la seva lluita naixia de la idea de la identitat catalana. No li calia autoanomenar-se feminista perquè mai no va dubtar que podia fer les coses com qualsevol home i, de fet, les feia. Potser perquè era uns anys més gran però no se sentia reconeguda dins de l’espai feminista de l’època i se’n desmarcava. Tot i així, va ser mediadora logística de les Jornades i el llibre que hem llegit al club és indiscutiblement feminista. Tot això ens ho explicava la Mary Nash, que lligava la vessant més teatral i irreverent de Capmany en forma del Cabaret Literari amb una artista com Guillermina Motta en el que es coneix com “la resistència cultural frívola”.

Magí Sunyer es lamentava a l’Albert Mestres de que Capmany no es documentés per escriure la novel·la, hi ha dades no contrastades i errors temporals que es podrien haver evitat. Nosaltres ens preguntàvem si això era gaire important. Per ella està clar que no.
L’Albert també criticava que el text respon a un programa predeterminat: mostrar el recorregut d’una dona per l’època, si va a París és per parlar de l’Existencialisme, si la recull de l’abandonament determinada persona és per parlar de dones mecenes com Maria Domènech o Francesca Bonnemaison, etc.
Però tothom va estar d’acord que l’escriptura de Maria Aurèlia Capmany es conserva en plena forma, és àgil, enèrgica, completament actual. L’argument és una imatge del que van viure aquestes primeres dones, que van saber trobar una mínima llibertat personal. Van ser dones fortes, instruïdes, que buscaven espais de cultura i de relació però que encara acceptaven el seu rol de gènere des d’una visió classista de la societat. Era un començament. Tant com costen els començaments!

Capmany tracta temes tan complicats com el de la prostitució d’una manera oberta i sense massa complexos. Tenia molt clar què volia dir. Era una dona implicada que va viure intensament la seva època.
Quanta d’aquesta herència, tant pel que fa a la política i societat en l’àmbit dels Països Catalans com amb el feminisme, invertim per continuar amb aquest futur just i potser quimèric? Quanta n’estem dilapidant?

Mercè Barnadas

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal