« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

A la balconada amb Núria Perpinyà

Divendres 13 d'abril i gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes vam tenir al club de lectura Núria Perpinyà amb qui vam comentar la seva novel·la Al vertigen (Empúries, 2013)

 

Quan vam veure que li faltaven els dits, ens vam quedar glaçats. Ens hauríem posat a adorar-la, però no volíem semblar estúpids. Al cap i a la fi, tots n’érem d’alpinistes. (Al vertigen)


Així comença una història d’amor, o més d’una. Perquè Al vertigen és també una novel·la d’amor a la muntanya i d’ella n’extreu el ritme: entrada lenta, recorregut accidentat i allau final. Perpinyà s’inventa un entorn familiar: som als Pirineus? però n’augmenta l’altitud perquè, segons ens explica, “necessitava congelació”. Un magnífic mapa ens situa en una geografia imaginària dedicada a família, amics i a alpinistes admirats. Un homenatge recurrent que ens permet descobrir el sentit profund del més arriscat dels esports.


No és l’única invenció, igual que Nabókov, l’autora s’imagina un món on animals i plantes conviuen en un ecosistema impossible de biologia-ficció.
Perpinyà es mou per obsessions. Per escriure Al vertigen va escalar muntanyes i es va enamorar bojament, fins el punt que la correspondència que dibuixa el naixement de l’amor entre els dos protagonistes és realment seva! Ella ho explica sense transcendències i amb molt de sentit de l’humor.
Una novel·la amb una protagonista enigmàtica que veiem sempre des de fora, una dona d’ascendència russa amb dues passions que es creuen. Però només es pot donar la vida per una. Ha de triar i tria. Les conseqüències les patirà el seu amant i també René, la veu que ens explica la seva pròpia història d’amor no correspost. A partir d’aquí viurem viatges delirants, supervivències extremes i retrobaments impossibles (he dit impossibles?) .

Els paisatges i la natura no són més que una fugida fora del temps. Per això la sensació que res no ha existit mai cada cop que ens lliurem a aquest somni de la matèria que és la natura. (Cioran)

Núria Perpinyà ens va explicar la seva evolució literària, que s’inicia amb la poesia. Escull Gabriel Ferrater perquè és una obra plena de referents i ella vol llegir com més millor.

Més tard arribarà l’obstinació per escriure una gran novel·la d’amor, com les del s. XIX. Amors que comporten renúncies absolutes, camins sense retorn i perills físics i emocionals que acaben, com no pot ser de cap altra manera, amb una mort prematura, si és que no ho són totes. Aquesta novel·la és Al vertigen.
Però un nou deliri s'ha obert pas: el teatre.
L’addicció a internet és el tema de la nova producció de Perpinyà que es publicarà aquest setembre en forma de novel·la i obra de teatre, tot junt. Una passió que l’ha portada a tancar-se a casa i navegar febrilment per la xarxa.
Esperem amb impaciència aquests nous textos mentre llegim alguna altra de les seves obres. Us les recomanem totes...apassionadament. 

Mercè Barnadas

Núria Perpinyà

Núria Perpinyà és una de les veus narratives més reconegudes en català avui, arran de les seves novel·les Una casa per compondre (2011), Mistana (2005) i Al vertigen (2013), l'última de moment. Perpinyà defineix aquesta última com una novel·la romàntica i d'aventures. Romàntica per què? Perquè tot hi és desmesurat, com a l'època romàntica: els sentiments, les muntanyes, els freds. Perquè és la història d'un gran amor sense límits. D'aventures per què? Perquè ens endinsa en un món per a molts desconegut que és el de l'alta escalada professional i assistim a emocionants i perilloses peripècies dels personatges a les muntanyes més altes. En definitiva, és una novel·la de passions, la passió amorosa que fereix tots els protagonistes, la passió de la muntanya, que també els xucla a tots: pur romanticisme del segle XXI.

Divendres 13 d'abril a les 19:30 en parlarem amb ella en una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Albert Mestres

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Caminar

Us vull recomanar dos llibres molt relacionats amb L’estret camí de l’interior de Matsuo Basho que llegim al club. 

En aquest volum no hi trobem tankes ni haikus solitaris sinó que tot ell és una composició poètica sencera que s’anomena Renga. És un poema encadenat de cent estrofes compost col·lectivament per Sögi i els seus deixebles Shohaku i Socho l’any 1488. Llegir-lo és un plaer immens, parla de cels i d’oques i d’amor i de solitud amb l'estil delicat i eteri que ja coneixem en la poesia japonesa. M’agradaria que paréssiu atenció a aquest fragment del pròleg de Jordi Mas, el mateix traductor del llibre de Masho, on parla de les estrictes normes de versificació perquè només això ja té una força poètica impressionant. Llegir aquests versos és transportar-te en el temps i l’espai, tant exterior com interior.

La complexitat d’aquest conjunt normatiu era tan gran que es va fer habitual que a les sessions de composició de renga hi hagués un àrbitre que es limitava a assegurar-se el compliment. No cal estar al cas d’aquestes regles per gaudir de la lectura d’un poema encadenat, però en podem esmentar algunes a tall d’exemple: no hi pot haver més de cinc estrofes seguides sobre la primavera o la tardor ni tres sobre l’hivern, l’estiu, el budisme o les lamentacions; en un sol poema no es poden esmentar les oques silvestres més de dues vegades o el món com a concepte general més de cinc; els trams dedicats a la categoria de l’amor han d’estar separats per un mínim de cinc estrofes, i les referències als pins per un mínim de set; la lluna no es pot esmentar més de vuit vegades i les flors de cirerer, més de quatre en el conjunt de les cent estrofes.

Ara neva, us escullo aquesta tanka

la neu perdura
al cim, el peu s’emboira

aquest capvespre
l’aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres

Shohaku

Quina meravella!

L’altra proposta és una obra de referència que salta a través dels segles a l'altra part del planeta però que arriba al mateix lloc. Caminant, igual que Basho, Henry David Thoreau explora el nostre interior col·lectiu, cultural i emocional. Caminar és una forma de resistència.

És veritat, no som altra cosa que croats porucs, fins i tot els caminants d’avui, que no comencem projectes infinits i perseverants. Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d’on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes.

Els camins de Thoreau no són japonesos ni antics, són a Massachusetts en ple s. XIX. Camina cap a l’oest, cap a la natura salvatge, primigènia. Deixa enrere i rebutja la civilització i reivindica la persona com a part indissociable de la natura. S’enlaira i ens enlaira a nosaltres, literàriament i físicament.

Ens aferrem a la terra: que rarament ens enlairem! Crec que ens hauríem d’elevar més sovint. Hauríem de pujar dalt d’un arbre, si més no.

Imprescindible.

Mercè Barnadas

Matsuo Basho

Matsuo Basho segons Katsushika Hokusai (1760-1849), pintor i gravador del període Edo.

El haikú és al Japó una institució que supera el marc literari, ja que sintetitza el caràcter o la identitat de la cultura clàssica japonesa imperial. Si us interessa la mètrica, la introducció del traductor de L'estret camí de l'interior en dona molts detalls, però el que és extraordinari del haiku és que en un espai conceptual tan limitat com el que representen els tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes s'ha de concentrar destil·lada l'essència de dos conceptes superposats, normalment un element de paisatge i un estat d'ànim, i un marcador de l'estació temporal. Això en fa aquests artefactes poètics tan difícils de copsar en la totalitat però tan intensament suggerents. El haiku té l'origen en el segle VIII dC, quan es comença a fer servir la mètrica de la tanka, de la qual deriva el haiku. Matsuo Basho, poeta del segle XVII, contemporani del nostre Fontanella, és un dels més grans poetes de haiku de la seva literatura.

Ara bé, el llibre que llegirem no és un recull de haikus, sinó una cosa encara més singular, un dietari de viatge on els paisatges i les emocions són plasmats en breus proses i poemes, la majoria dels quals haikus. Aquest llibre, malgrat la brevetat, és un clàssic absolut del la literatura japonesa, com el Quixot o Proust. Espero que en sabrem gaudir. Per amenitzar la sessió proposo fer un concurs de haikus: que cada u en porti un, els llegim i després votem.

Albert Mestres

Julian Barnes

Julian Barnes (1946) és sens dubte un dels millors esciptors britànics vius. Subtil, fi, refinat, irònic, acostuma a agafar el toro per les banyes i encarar els temes més durs des d'un existencialisme ple de bon humor. Quan va publicar El lloro de Flaubert el 1984, ja havia publicat dues excel·lents novel·les que deixaven veure el tarannà de l'autor: Metroland (1980), una història d'iniciació a la vida adulta, i Before She Met Mee (1984), una caricatura de la gelosia.

Però el llibre sobre Flaubert va ser una bomba. El llibre pren com a punt de partida el conte de Flaubert "Un cor senzill", del volum Tres contes, un volum, la seva última obra literària, que no arriba a les cent pàgines i on l'autor va esmerçar trenta anys. El conte de Flaubert és senzillament deliciós i la novel·la de Barnes, des d'un altre lloc completament diferent , també. És una novel·la atípica, que escapa a l'esquema habitual de les novel·les i que entra en el que en podríem dir ficció dintre la ficció, com per exemple el Quixot o Foc pàl·lid de Nabòkov. Un metge jubilat anglès fa indagacions sobre la vida i la manera com s'interpreta la vida de Flaubert a partir de dos lloros dissecats suposadament tots dos l'autèntic model que va inspirar Flaubert al conte. Els seus descobriments tenen implicacions importants en la seva pròpia història amb la seva dona, per a la qual Madame Bovary esdevé una revelació. Després Barnes ha publicat altres novel·les extraordinàries, la majoria traduïdes al català, sempre des d'aquesta incomoditat amb el convencional i indagant els racons del dubte, com ara Anglaterra, Anglaterra (1998), Història del món en deu capítols i mig (1989) o la impressionant El sentit d'un final (2011). 

Albert Mestres

Carme Montoriol: 15 de desembre

"Tenint en compte el que acabo de dir, cal remarcar que la comèdia de Màrius Torres s’inscriu en aquell corrent de renovació del teatre català iniciat, en els anys vint del segle passat, per Carles Soldevila i auspiciat per Josep Canals, l’empresari del Teatre Romea. Soldevila i Canals van introduir en els escenaris del país la comèdia burgesa d’ambient urbà, contemporani i cosmopolita que sobrepassava els límits de la tradicional comèdia de costums. Aquest camí renovador, el van continuar a finals dels anys vint i durant els anys trenta, Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol amb comèdies dramàtiques o drames que s’allunyaven de l’amabilitat, l’humor i l’educada displicència que caracteritzen les peces de Soldevila. Altres autors –alguns, joveníssims--, com Martí de Riquer, Ignasi Agustí, Josep M. Miquel i Vergés i, sobretot, Joan Oliver, van voler ampliar les perspectives del teatre català, tenint sempre present, però, l’experiència de Soldevila, encara que fos per negar-la aparentment amb l’humor corrosiu que caracteritza, per exemple, les comèdies de preguerra de l’esmentat Joan Oliver."

Miquel Gibert


Carme Montoriol (1892-1966) potser no és estrictament la primera dramaturga en català (Carme Karr va escriure alguna comèdia de costums i Víctor Català el famós monòleg La infanticida, que potser hauríem de llegir algun dia), però sí que és la primera dramaturga en la plenitud del terme. Les seves obres tracten temes "femenins" en el sentit que amplien el focus de la mirada masculina, per exemple d'un Soldevila, alhora que són temes que probablement a cap ment masculina se li acudiria plantejar en els mateixos termes, tractats a més a més sense cap benevolència per a cap dels dos sexes. Això fa aquestes obres d'una enorme modernitat, fins i tot si el "format" teatral que regia a l'època es pot sentir com una mica passat. Us proposem llegir les dues obres del volumet L'abisme i L'huracà, ja que són curtes, i que decidiu quina de les dues voleu "escenificar" a la biblioteca.

Albert Mestres

Els llibres d'El Gust de la Paraula - 2017


Aquesta tercera edició d’El Gust de la Paraula la dediquem a un dels plats de subsistència per excel·lència: l’escudella o sopa. El Gust de la Paraula és un projecte creat per la biblioteca i l’oficina de turisme que pretén combinar les dues àrees a través de la literatura i la gastronomia.
Us presentem els llibres protagonistes d’aquesta edició. Els podreu comprar a les llibreries de Caldes: Can Tau i Can Solés, a qui agraïm des d’aquí la seva col·laboració. Podeu adquirir-los durant les activitats que organitzem o als propis establiments.

Un llibre divertit i completíssim de receptes tradicionals recuperades de diferents llibres pel vilobinenc Germà Coenders, que serà qui ens farà la demostració gastronòmica al matí (11h). Les receptes que ens cuinarà les ha extret d’aquest llibre i  les ha adaptat a la cuina termal. Mireu com se’ns presenta:


Vet ací la meva primera confessió. No sóc vegetarià però als vegetarians us haig de donar tota la raó en una cosa: avui dia es menja massa carn i peix. Ara que ens el podem pagar, només cal mirar els gran àpats socials, de feina, o de banquets, casaments, bateig i comunions: marisc de primer i filet de segon. Per postres, la fruita ni tocar-la. Amb sort, en tot l’àpat, només el vi, el cafè, la copa i el “puro” són d’origen vegetal.

Un altre dels seus llibre, d’edició molt humil però absolutament original és (atenció!) un recull de receptes amb conill... en vers!

CONILL AMB ALL I JULIVERT

Aquest és dels conills més senzills.

Cal tallar-lo a talls en petits,

fregir-lo i, quan li manqui poc.

all i julivert trinxarts a l'engròs.

 

El llibre amb el qual ens vam inspirar per fer tota aquesta edició ha estat el recull de sopes, ranxos i escudelles de Catalunya que acaba d’editar Edicions Sidillà. La responsable de l’edició, Judit Pujadó, el vindrà a presentar.

El títol no podria ser més d’actualitat. A cadascun dels ranxos o sopes de llibre hi trobem la seva història i la recepta. Al pròleg, de Pep Salsetes, hi trobem l’origen de la sopa en general de la paraula “escudella” en particular.


Els brous tenen una base prehistòrica ja que després de la tècnica culinària de la brasa apareix la de la cocció per ebullició. Això s’esdevé fins i tot abans que aparegui la terrissa. Aprofitem per dir que tant la cuina com l’agricultura, segons els estudiosos, són invents femenins. L’ebullició sense terrissa es feia omplint la cavitat d’un tronc o d’una carbassa seca amb elements vegetals, animals o altres i aigua, aconseguint l’ebullició mitjançant la introducció continuada de pedres roents. Qui sap si així va començar el fonament de la llegenda de la sopa de pedra...A l’edat mitjana, l’escudella, estri semiesfèric construït amb diversos materials, fang, fusta, metalls, va donar nom al contingut. Aquest bol servia per escudellar tant menjars salats com caldosos.


A banda dels llibres de temàtica gastronòmica hi afegim els de ficció, que lliguem d’una manera o altra amb la nostra activitat. Aquesta vegada ens hem trobat un llibre petit però molt evocador que comença així:

Calia esperar o bufar perquè la sopa es refredés una mica. Llavors començava el joc de llegir paraules submergides, o el de rescatar lletres amb la cullera i provar de reconstruir l’ordre alfabètic al voltant del plat.


Pruden Panadès recorda moments d’una infantesa a Barcelona, tot i que és més un lloc en el temps que no en l’espai i ens hi podem reconèixer siguem d’on siguem. Instants en forma de capítols sense excessos sentimentals, amb el to just per fer-ne el que es diu bona literatura. Panadès també ens presentarà el seu llibre i ens parlarà del que acaba de publicar amb Godall Passamaneria.

Una mica més tard (20h) us oferirem una obra de teatre inspirada en el llibre Cosins de Tarzan. Porta el mateix títol i la interpreta l’actriu Cristina Cervià, acompanyada del músic de l’Orquetra Fireluche Domènec Boïgues.

A la biblioteca hi trobareu una exposició de contes relacionats amb la sopa. El clàssic Sopa de Pedra però també d’altres. Un ens ha arribat en forma de regal des de Nàpols i és aquest tant bonic.
El regal és de l’Esther Suriñach (gràcies!), col·laboradora d’ El Gust de la Paraula en aquesta i anteriors edicions.

I acabem amb música, tal i com farem el 18 de novembre. Tòfol Martínez ens oferirà un concert de blues amb el seu grup: Tòfol Martínez Trio. És ell qui ens recomana aquest llibre que repassa la història del blues: de la música i dels seus músics.


La gente me sigue preguntando dónde surgió el blues, y todo lo que puedo decir es que, cuando yo era un muchacho, siempre estábamos cantando en los campos. En realidad no cantábamos, ya sabes, gritábamos, pero inventábamos nuestras canciones sobre cosas que nos estaban sucediendo en aquel momento, y creo que es allí dónde empezó el blues” (Son House, 1965)

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/