« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Els llibres d'El Gust de la Paraula - 2017


Aquesta tercera edició d’El Gust de la Paraula la dediquem a un dels plats de subsistència per excel·lència: l’escudella o sopa. El Gust de la Paraula és un projecte creat per la biblioteca i l’oficina de turisme que pretén combinar les dues àrees a través de la literatura i la gastronomia.
Us presentem els llibres protagonistes d’aquesta edició. Els podreu comprar a les llibreries de Caldes: Can Tau i Can Solés, a qui agraïm des d’aquí la seva col·laboració. Podeu adquirir-los durant les activitats que organitzem o als propis establiments.

Un llibre divertit i completíssim de receptes tradicionals recuperades de diferents llibres pel vilobinenc Germà Coenders, que serà qui ens farà la demostració gastronòmica al matí (11h). Les receptes que ens cuinarà les ha extret d’aquest llibre i  les ha adaptat a la cuina termal. Mireu com se’ns presenta:


Vet ací la meva primera confessió. No sóc vegetarià però als vegetarians us haig de donar tota la raó en una cosa: avui dia es menja massa carn i peix. Ara que ens el podem pagar, només cal mirar els gran àpats socials, de feina, o de banquets, casaments, bateig i comunions: marisc de primer i filet de segon. Per postres, la fruita ni tocar-la. Amb sort, en tot l’àpat, només el vi, el cafè, la copa i el “puro” són d’origen vegetal.

Un altre dels seus llibre, d’edició molt humil però absolutament original és (atenció!) un recull de receptes amb conill... en vers!

CONILL AMB ALL I JULIVERT

Aquest és dels conills més senzills.

Cal tallar-lo a talls en petits,

fregir-lo i, quan li manqui poc.

all i julivert trinxarts a l'engròs.

 

El llibre amb el qual ens vam inspirar per fer tota aquesta edició ha estat el recull de sopes, ranxos i escudelles de Catalunya que acaba d’editar Edicions Sidillà. La responsable de l’edició, Judit Pujadó, el vindrà a presentar.

El títol no podria ser més d’actualitat. A cadascun dels ranxos o sopes de llibre hi trobem la seva història i la recepta. Al pròleg, de Pep Salsetes, hi trobem l’origen de la sopa en general de la paraula “escudella” en particular.


Els brous tenen una base prehistòrica ja que després de la tècnica culinària de la brasa apareix la de la cocció per ebullició. Això s’esdevé fins i tot abans que aparegui la terrissa. Aprofitem per dir que tant la cuina com l’agricultura, segons els estudiosos, són invents femenins. L’ebullició sense terrissa es feia omplint la cavitat d’un tronc o d’una carbassa seca amb elements vegetals, animals o altres i aigua, aconseguint l’ebullició mitjançant la introducció continuada de pedres roents. Qui sap si així va començar el fonament de la llegenda de la sopa de pedra...A l’edat mitjana, l’escudella, estri semiesfèric construït amb diversos materials, fang, fusta, metalls, va donar nom al contingut. Aquest bol servia per escudellar tant menjars salats com caldosos.


A banda dels llibres de temàtica gastronòmica hi afegim els de ficció, que lliguem d’una manera o altra amb la nostra activitat. Aquesta vegada ens hem trobat un llibre petit però molt evocador que comença així:

Calia esperar o bufar perquè la sopa es refredés una mica. Llavors començava el joc de llegir paraules submergides, o el de rescatar lletres amb la cullera i provar de reconstruir l’ordre alfabètic al voltant del plat.


Pruden Panadès recorda moments d’una infantesa a Barcelona, tot i que és més un lloc en el temps que no en l’espai i ens hi podem reconèixer siguem d’on siguem. Instants en forma de capítols sense excessos sentimentals, amb el to just per fer-ne el que es diu bona literatura. Panadès també ens presentarà el seu llibre i ens parlarà del que acaba de publicar amb Godall Passamaneria.

Una mica més tard (20h) us oferirem una obra de teatre inspirada en el llibre Cosins de Tarzan. Porta el mateix títol i la interpreta l’actriu Cristina Cervià, acompanyada del músic de l’Orquetra Fireluche Domènec Boïgues.

A la biblioteca hi trobareu una exposició de contes relacionats amb la sopa. El clàssic Sopa de Pedra però també d’altres. Un ens ha arribat en forma de regal des de Nàpols i és aquest tant bonic.
El regal és de l’Esther Suriñach (gràcies!), col·laboradora d’ El Gust de la Paraula en aquesta i anteriors edicions.

I acabem amb música, tal i com farem el 18 de novembre. Tòfol Martínez ens oferirà un concert de blues amb el seu grup: Tòfol Martínez Trio. És ell qui ens recomana aquest llibre que repassa la història del blues: de la música i dels seus músics.


La gente me sigue preguntando dónde surgió el blues, y todo lo que puedo decir es que, cuando yo era un muchacho, siempre estábamos cantando en los campos. En realidad no cantábamos, ya sabes, gritábamos, pero inventábamos nuestras canciones sobre cosas que nos estaban sucediendo en aquel momento, y creo que es allí dónde empezó el blues” (Son House, 1965)

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Els orangutans: 50 anys

De manera gairebé simultània celebrem els 50è aniversari de dues obres de Joaquim Carbó molt diferents entre elles i amb un recorregut editorial i de lectura antagònics. Un és el del clàssic La casa sota la sorra que es va commemorar l’any passat, el seu llibre més reeditat, una obra que s’ha convertit en un referent obligatori quan parlem de literatura juvenil. Per un altre costat, enguany celebrem (i molt!) els 50 anys d’una obra menys coneguda:Els orangutans, una novel·la escrita l’any 1967 i protagonitzada per un ulisses quotidià i pelacanyes, perdedor absolut, a qui acompanyem en la seva penosa odissea d’un dia, igual que el Leopold Bloom de James Joyce, tot i que canviem Dublín per una Barcelona sòrdida i un poble que, qui sap, potser està inspirat en Caldes.

Joaquim Carbó: Autor de Capçalera de la biblioteca de Caldes de Malavella

Ens trobem amb un relat que combina acció i reflexió, narrat en primera persona. El text flueix amb rapidesa i és molt divertit i canalla, ple de frases fetes i d’expressions populars. El protagonista i l’estil són similars als de l’última novel·la de Carbó Va com va (2015). Ell mateix explica que a l’any en què es va publicar Els orangutans no s’havia de passar forçosament per la censura però que si els primers quinze dies de publicació rebien queixes, el llibre s’havia de retirar. Van passar quinze dies angoixants perquè parlem d’un personatge obsessionat pel sexe i d’un relat que traspassava força les línies vermelles d’aquell temps.

Quan li demano a en Joaquim que em confirmi aquest punt m'escriu el següent:

La qüestió de la censura és talment com dius tu: la llei Fraga va suprimir la "censura prèvia", és a dir, que no calia que les editorials sotmetessin els llibres a la censura abans de publicar-los... Això estava molt bé i semblava obra d'un liberal, però se sabia que si dintre dels primers quinze dies de la publicació hi havia alguna persona benintencionada que denunciava el llibre per atemptar contra algun dels principis del sistema, l'autoritat podia requisar tots els exemplars que hi hagués al magatzem així com els que podien quedar a les llibreries. Com pots comprendre, els editors de Nova Terra -Alfonso Carlos Comin i Josep Verdura- i jo vam passar dues setmanes ben esporuguits perquè ens temíem que ens la retiressin d'un moment a l'altre. Per sort, no va passar res, segurament perquè no el devia llegir cap carca. Ja està tot explicat!" J. Carbó

A la biblioteca no ens cansem de reivindicar l’obra per a adults de Joaquim Carbó, sobretot perquè la destinada a nens i joves ja és reconeguda, però no tant aquesta més bandarra. Per sort nostra, estem vivint un just rebrot i tot gràcies a una editorial que hi està apostant fort: Males Herbes. A ells devem la publicació de Va com va, la reedició d’ Els orangutans i la pròxima publicació de la nova obra de ficció de Joaquim Carbó: La vorera. No els ho podrem agrair mai prou. 

Mercè Barnadas

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Germà de gel d'Alicia Kopf

Ens anem acostant. Després de les espessors de Proust, Synge, Beckett, la Teresa d'Arenys i potser menys Gógol, volíem alguna cosa més pròxima (NO propera) en tots els sentits i per això vam proposar Germà de gel d'Alícia Kopf. Ella (Imma d'Ávalos, 1982) és gironina i ha destacat en els últims anys com a artista i sobretot com a escriptora després de publicar Germà de gel, una narració que ens acosta d'una manera molt original, a través de les històriques expedicions als dos pols, a la intimitat de la protagonista i del seu entorn vital, un llibre que va guanyar el Premi Documenta el 2015 i el Premi Llibreter el 2016. És l'amenitat de la lectura i sobretot l'originalitat de l'enfocament el que ens ha cridat l'atenció i el que creiem que us en farà gaudir.

Albert Mestres

En parlarem amb ella el divendres 16 de juny a les 19:30. Amb el suport del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

Fragments escollits de "Tres relats de Sant Petersburg" de Nikolai V. Gógol

La Montse Fernández ens introdueix a la lectura de pròxim llibre del club a través de fragments escollits. Ens trobarem el 26 de m aig a les 19:30.

Llegint el primer dels tres relats, l’Abric, traduït per Anna Estopà, queda palesa l’empremta que l’autor : la importància que la societat russa que hi reflecteix dona als estaments socials, a la pertinença de rangs i a la posició que cadascú ocupa en aquesta escala, que esdevé al mateix temps decadent, inamovible.

El personatge d’Akaki Akàkievitx es troba atrapat en l'última posició de l’organigrama del funcionariat i es dedica, de manera plaent i sense cap més aspiració, a copiar documents en un departament anònim. I en aquesta tasca hi posa la vida, en el sentit que per a ell no existeix res de més important. Serà només a partir de l’abric que estrena que començarà la seva única, podríem dir-ne, aventura vital.

A l’igual que el seu personatge, la primera feina de Gógol en arribar a Sant Petersburg la va trobar en un ministeri. 

Va ser el ... és difícil de dir exactament quin dia va ser, però segurament que el dia que Petróvitx va portar-li finalment l’abric va ser el més gloriós de la vida d’Akaki Akàkievitx. Va portar-l’hi de matí, just abans que se n’hagués d’anar al departament, i no hauria pogut arribar en millor moment, perquè ja començaven a arribar uns freds fortets i semblava que amenaçaven de refermar encara més.

Quan al segon relat, El Nas, s’hi explica la història de Kovaliov, un assessor col·legiat, que un matí es desperta sense nas. 

De poc va anar que el pobre Kovaliov no perdés la xaveta. No se sabia avenir d’aquest rar esdeveniment. Però, a veure, ¿com dimonis podia ser que el nas que encara ahir era a la seva cara, que no podia viatjar amb cotxe ni caminar, anés ara uniformat?

I pel què fa al tercer, Diari d’un boig, el protagonista, Aksenti Ivànovitx, passa de llegir les cartes entre dos gossos que parlen i escriuen en llenguatge humà, - la propietària d’un dels quals és Sophie, la dona que estima-, a erigir-se rei d’Espanya, més concretament Ferran VIII.

D’aquí m’he dirigit de dret a cal director. No hi era, a casa. El lacai no m’hi volia deixar entrar, però amb el que li he amollat s’ha quedat sense esma. M’he esquitllat directament al tocador. Ella seia davant del mirall; s’ha aixecat d’una revolada i ha fet unes passes enrere. De tota manera, però, no li he dit que sóc el rei d’Espanya.

Montse

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015)

Poca presentació necessita a Caldes la Teresa d'Arenys, després de la impressió que va deixar l'any passat amb la lectura de la seva única novel·la. La vam convidar com a novel·lista conscients que la Teresa és una poeta per no deixar perdre l'oportunitat de conèixer una personalitat tan especial, ja que la seva obra poètica era de difícil accés material, però no sabíem que faltava poc perquè aparegués el volum que en recull l'obra completa que ens presentarà divendres que ve.

Com a poeta, la Teresa tambés és molt particular. Quan veureu el llibre de seguida percebreu que com a obra completa és més aviat primet i que els llibres que conté són molt antics o molt nous. Per què això? La Teresa és una poeta poeta. Què vol dir això? No és una poeta, novel·lista, dramaturga, directora d'un club de lectura, com un servidor. No és una poeta o novel·lista crítica literària o editora o pontificadora cultural, com tants n'hi ha. Ella és només poeta i, quan un és només poeta, vol dir que allò que fa perquè tingui sentit fer-ho per a un mateix ha de tenir la màxima autoexigència, per més que sempre quedi lluny de la perfecció, als ulls del poeta, en la paraula justa, el ritme adequat, la rima significativa. Per això la Teresa és una poeta tan poc prolífica.

Albert Mestres

Samuel Beckett: Not I

Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.

El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu.  Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.

Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .

Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió: 

Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)

"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."

Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/