« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

John Millington Synge

John Millington Synge (1874-1909) és un autor fonamental de la literatura irlandesa en anglès del segle XX, sense la dimensió internacional d'altres dels grans noms, com ara Oscar Wilde, W.B. Yeats, James Joyce o Samuel Beckett. Precisament Yeats el va induir a explorar el seu propi país i d'aquí van sortir les famoses narracions de Les illes Aran i el seu teatre, algunes de les obres més conegudes del qual són Genets cap a la mar (1904), El saltimbanqui del món occidental (1907) i El pou dels sants (1905). Synge es va comprometre amb la recuperació del gaèlic i el moviment independentista irlandès, llavors incipient.

A l'ombra de la fondalada és una obra molt divertida, d'un cert sarcasme, ambientada a la zona rural on encara llavors es parlava gaèlic. Això va plantejar a Synge una contradicció. D'una banda, els personatges, a la vida real, haurien parlat gaèlic. De l'altra, el seu públic dublinès de l'Abbey Theater no entenia el gaèlic. El que va fer doncs Synge és inventar una llengua en anglès que fes entenent que els personatges parlaven gaèlic. Aquesta curiosa operació és el que vaig intentar recrear a la meva traducció. Penso que aquest tractament del llenguatge i la qualitat grotesca de molts personatges del teatre de Synge són indispensables per entendre l'obra de Samuel Beckett.

Albert Mestres

Com que l'obra és molt curta i ens ho passarem molt bé representant-la, i això potser deslluiria el nostre club, us proposo que llegiu també aquesta obra de Beckett, encara més curta, per comentar-la el mateix dia.

Ens trobarem per representar A l'ombra de la Fondalada i comentar les dues obres el divendres 3 de març a les 19:30.

Proust 2: À l'ombre des jeunes filles en fleur.

 

Arribem al segon volum d'A la recerca del temps perdut. És un volum dividit en dos, en dues menes de prolongacions del primer volum, però amb unes tonalitats ben diferents. A la primera part, unes bones dues-centes pàgines, assistim a l'adéu a la infantesa del protagonista, i a la segona a l'inici de la construcció del mapa de relacions que després teixiran la resta de volums. A "Autour de Mme Swann" es reprenen els amors de de Marcel i Gilberte, però amb un canvi de to notable, entrant a la primera adolescència, amb una Gilberte que mostra cada cop més la seva doble cara, glacial d'una banda, possessiva de l'altra, amb masturbació del noi inclosa per part d'ella, si se sap llegir. El protagonista es deixa entabanar, fins que l'acostament progressiu als pares de Gilberte, i sobretot a la mare, provoca la pèrdua de poder de la noia sobre el noi i l'allunyament progressiu, fins al trencament fingit d'ell que esdevé definitiu. Cada cop més, la melancolia i el desengany tenyeixen el punt del vista del protagonista. A "Noms de pays: le pays" assistim a la llarga estada del protagonista en un hotel de luxe de la costa de Normandia per fer cures de salut. Després d'una retorn al to de la infància durant el viatge de París a Balbec, comencem a conèixer un Proust diferent, ple d'ironia i malícia, que predominarà més tard en algunes parts de l'obra. El protagonista comença a dibuixar la seva xarxa amb les noves i velles amistats, Saint-Loup i Bloch, el baró de Charlus, i sobretot la col·lecció de donzelles amb Andrée i Albertine al capdavant. Inoblidables les passejades en carrossa i la vella marquesa de Villeparisis, amb la seva xerrameca destructiva i desacomplexada. Important la relació amb el pintor Elstir.

Albert Mestres

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Anton P. Txèchov

Tornem a encarar un dels grans autors del segle XIX, esperem que amb més sort que a la sessió sobre James, on sens dubte hauríem pogut discutir unes quantes novel·les seves més interessants que la que ell mateix no va dubtar a renegar.

Anton Txèkhov

Aquest cop es tracta d'Anton P. Txèkhov (1860-1904). Metge de professió, home delicat de salut, Txèkhov va revolucionar l'escriptura teatral amb la seva obra no massa extensa però contundent. Les seves obres es van estrenar sense gaire èxit al Teatre d'Art de Moscou sota la direcció de Stanislavski, un gran director que, a través dels textos del dramaturg, va canviar radicalment la seva concepció de la direcció escènica i de retruc les tècniques d'interpretació teatral arreu del món, sobretot a través dels seus deixebles de l'Actors Studio. També van ser aquests els que van difondre, en una interpretació esbiaixada que encara perdura, tot sigui dit, l'obra de Txèkhov a la segona meitat del XX, cosa que el va consagrar com un dels grans dramaturgs contemporanis.

Txèkhov llegint La ganvina als artistes el Teatre d'Art de Moscou l'any 1898.

Però Txèkhov no solament va ser un dels grans autors teatrals del seu temps, sinó també un dels fundadors, junt amb Henry James, Guy de Maupassant, Herman Melville i altres, del conte contemporani (amb un antecedent remarcable en rus en la figura de Nikolai Gógol, amb contes tan espectaculars com L'abric i El nas). Pròximament en penjarem una mostra, però llegiu si podeu l'extraordinària narració "El pavelló número 6".

Teatre d'Art de Moscou

Hem triat per llegir una de les quatre obres que signifiquen el cim del teatre de Txèkhov, que són La gavina, L'oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegirem la segona i n'"escenificarem" els actes 3 i 4. Veureu que l'obra reflecteix molt bé la paràlisi en què es trobava la societat russa prerevolucionària sobretot en les classes terratinents empobrides i en plena decadència.

Albert Mestres

Us deixem amb la lectura del text sencer del conte de Txèkhov: La dama del gosset (1899). Una història d'amor adúlter entre Gúrov, banquer rus, i Anna, una dama a qui coneix durant unes vacances a Ialta.

Deien que al moll hi havia aparegut un personatge nou: la dama del gosset. també en Dmitri Dmítrievitx Gúrov, que portava dues setmanes a Ialta i ja s’hi havia acostumat, començava a interessar-se per les novetats. Assegut al pavelló Vernet, va veure com una dona jove passava pel moll: era de poca estatura, rossa, amb boina, i un spitz blanc corria darrere seu. (La dama del gosset)

Preferiria no fer-ho

 


Un autor imprescindible. Si no existís s’hauria d’inventar.” (Albert Mestres)


Amb aquesta rotunditat començava la sessió dedicada a Henry James. Si ho comparem amb altres clàssics llegits al club o amb obres del mateix autor, la lectura de Washington Square, tot i la seva nitidesa i perfecció estilística, ens va semblar senzilla. Potser ara és el moment de descobrir altres novel·les que ens va recomanar l’Albert, sobretot El que Maisie sabia (1897) la història d’un divorci vist amb els ulls d’una nena, la filla. James innova en aquest sentit: relata des de la mirada dels personatges, a diferència, per exemple, del seu contemporani Flaubert que a Madame Bovary dissecciona la situació des de tots els punts de vista. James entra dins dels propis personatges.

Aquest és un fragment inicial del llibre. Hi reconeixem el to irònic de James i la intuïció premonitòria del que en el futur serà la custòdia compartida. 

La deuda le fue condonada merced a este acuerdo y la niña fue repartida siguiendo un método digno del tribunal de Salomón. Se la dividió en dos y las dos mitades se repartieron equitativamente entre los disputantes. La tendrían consigo, por turnos, seis meses cada uno: la niña pasaría la mitad del año con cada uno de ellos. Esto pareció una extraña resolución judicial a ojos de aquéllos que aún estaban parpadeando ante la feroz luz arrojada desde el tribunal: una luz a la cual ninguno de los dos progenitores había figurado en absoluto como un ejemplo edificante para la infancia y la inocencia. Lo que se habría podido esperar después de las pruebas aportadas habría sido la designación, in loco parentis, de alguna idónea tercera persona, algún amigo respetable o por lo menos presentable. Por lo visto, empero, el círculo de los Farange había sido rastreado en vano en busca de tal adorno; conque la única solución que al final pudo allanar todas las dificultades fue, exceptuando ingresar a Maisie en un orfanato, la repartición del ejercicio de la tutela de la forma que ya he constatado. (Lo que Maisie sabía)

Tot el text: Lo que Maisie sabía

Washington Square (1880) és la lluita d’una dona per superar la misogínia del seu pare, la història d’una persona que es troba en una situació desvalguda però que, malgrat tot, construeix la seva pròpia vida, una supervivent dins del seu medi. Un tema que vam discutir força perquè les opinions no eren compartides. El que sí que hi veiem és la confrontació entre un pare cínic i dèspota i la seva filla, una dona captiva de les regles socials, un personatge que evoluciona dins del relat, l’únic que ho fa.

Washington Square és una novel·la que té la seva versió cinematogràfica: La Heredera (The Heiress), dirigida per William Wyler l’any 1949 i protagonitzada ni més ni menys que per Olivia de Havillant i Montgomery Clift. He trobat un fragment del final de la pel·lícula, quan Morris torna després de la mort del doctor Sloper. Hi veureu unes interpretacions brillants que us faran reconèixer immediatament els personatges de Catherine i el seu pretendent. L’actitud d’ella és exactament com us l’heu imaginada. Ai aquest: "Lo intentaré"! Increïble.

Per allunyar la filla d’una mala decisió, el pare se l’endú a Europa en un viatge que dura dos anys i que ella repeteix posteriorment. Aquest viatge era conegut com El Grand Tour, un recorregut per Europa que acostumaven a fer les classes benestants americanes i angleses. Els inicis del turisme actual.

Us recomanem també de les novel·les de fantasmes de Henry James, títols com Un altre pas de rosca (1898) on hi recrea un ambient inquietant i ambigu que tindria la seva versió contemporània en pel·lícules com Los Otros de l’Amenábar.

La història ens havia mantingut al voltant del foc, gairebé sense respirar, però amb l’excepció del comentari obvi que era una història horripilant, que és el que essencialment hauria de ser, la nit de Nadal, un relat estrany en una casa vella, no recordo que es digués res fins que algú va afirmar que era l’únic exemple que coneixia d’una criatura que havia tingut una aparició semblant. (Un altre pas de rosca)

El retrat del pretendent Morris ens va  guiar cap altres protagonistes literaris igualment indolents. Així és com vam anar a parar a Bartleby, el personatge creat per Herman Melville que ens va donar la frase de la nit: “Preferiria no fer-ho”, una sentència que el conduirà directament a la seva destrucció personal, un personatge que, com va dir la Rosó, “fuig de sí”. Una sentència de mort. 

Bartleby, el escribiente

L’Esdres va conduir Bartleby cap a Rússia i va relacionar-lo amb l’obra d’ Iván Goncharov: Oblómov (1859), el nom d’un jove sense inquetuds, inútil i gandul, que fins i tot ha donat nom a una síndrome. Una malaltia que no patim pas nosaltres, per sort.

Estar tumbado no era para Oblómov una necesidad como lo es para el enfermo o para el que tiene sueño, ni una casualidad como para el que está cansado, ni siquiera un placer como para el perezoso: era su estado normal. (Oblómov)

D'Amèrica a Rússia, de James a Goncharov, una part més del Grand Tour literari que anem construint amb el club de lectura . I ara, si voleu viatjar una mica més per James, us proposem alguns destins.

Pròxima parada: Txékhov

Henry James, l'art del pinzell

Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent, (1856-1925)

Henry James (1843-1916) és un dels grans escriptors en llengua anglesa del segle XIX. El fet que fos americà, encara que resident a Anglaterra, i que moltes de les seves novel·les tinguessin paisatge bostonià (James només parlava de Boston, segons ell l'única ciutat americana digna d'aquest nom: el seu segon paisatge preferit és Venècia), va comportar que no fos apreciat en la justa mesura fins a la segona meitat del segle XX, al contrari del seu germà filòsof William James, avui poc recordat però molt reconegut a la seva època. James introdueix a la novel·la realista del segle XIX dos conceptes clau del que serà la novel·la del segle XX, la mirada subjectiva, sovint a través d'un narrador interposat que no té personalitat, i el goig del matís, en les subtils pinzellades verbals.

Aquesta imatge de Boston de l'any 1860 és la fotografia aèria conservada més antiga del món. És de James Wallace Black.


L'obra de James no té pèrdua, des de les grans novel·les (La princesa Casamassima, La copa daurada), les novel·les (Els papers d'Aspern, Els europeus, Els ambaixadors, Washington Square, Les bostonianes, El que Meisi sabia) fins als magistrals contes de fantasmes. Triar-ne una era difícil, personalment hagués preferit que llegíssim El que Meisi sabia (llegiu-la, si us plau, en la llengua que sigui), però tant se val, les traduccions disponibles ens han dictat la tria. Segur que en gaudireu!

Albert Mestres

La llibreria ambulant (la trobada, no el llibre)

El grup de lectura de cal Ferrer ens vam trobar per comentar La llibreria ambulant, una novel·la que l’any que ve complirà 100 anys i que conserva intacta la seva frescor, modernitat i ironia.
Vam destacar alguns aspectes del text, el particular homenatge al llibres i el seu feminisme en clau d’humor, personificat en la dinàmica senyoreta McGill. L’elogi va ser pràcticament unànime. Pràcticament. No va agradar a tothom i això és el millor de tot, és molt més interessant quan els gustos són diferents. Des de la biblioteca vam plantejar possibles crítiques: la inversemblança d’algunes situacions, la poca profunditat dels personatges i el fet que a la primera línia ja se’ns explica el final, però ho vam fer més per afegir una mica de polèmica a la trobada que no pas perquè no ens ho haguéssim passat bé amb les aventures de la parella Mifflin-McGill i la seva inofensiva causticitat.

El món és ple de gran escriptors que parlen de literatura –va dir-, però tots són uns elitistes aristocràtics (...) tots conceben l’amor pels llibres com un misteri singular i perfecte per uns quants escollits, una activitat per a l’estudi solitari on poder refugiar-se a la nit amb una espelma, un cigar, un got de porto sobre la taula i un gos d’aigua a l’estora davant la llar de foc. El que jo pregunto és: qui s’ha endinsat mai per camins i muntanyes per portar la literatura a casa de l’home més simple? Qui l’ha fet arribar a la seva vida i al seu cor?, com va dir no recordo qui.

Ens agrada molt relacionar les lectures que comentem amb altres llibres per construir camins lectors que, igual que el Parnàs, ens portin a llocs inesperats. En aquest cas la tria va ser aquesta:

Don Quijote de Miguel de Cervantes. (1605)

L’odissea d’una parella amb característiques similars als protagonistes de la llibreria: tarannàs molt diferents: un, malalt de literatura, coratjós i excèntric i un altre d’esperit pràctic. L’admiració definitiva del segon cap al primer. El viatge com a símbol de canvi interior.

Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles; y asentósele de tal modo en la imaginación que era verdad toda aquella máquina de aquellas sonadas soñadas invenciones que leía, que para él no había otra historia más cierta en el mundo.

 

Il·lustració: Carlos Cubeiro


El cor és un caçador solitari de Carson McCullers  (1965)

Un títol que “colem” a tot arreu. En aquest cas com a contrast en la descripció d'aquesta Amèrica (del Nord) que tant ens agrada (literàriament parlant), la més dissortada i pobra, descrita des del màxim respecte i amor als personatges, sempre ferits. Una diferència radical pel que fa a la seva profunditat i al to, en el cas de McCullers, d’una tristesa i bellesa infinites.

Singer allargà l'ampolla al seu convidat. Jake va beure directament de l'ampolla i es rascà la coroneta.
- ¿Sabeu? És com si jo fos dues persones alhora. D'una banda, sóc un home instruït. He estat en les mes gran biblioteques del país. Llegeixo. Llegeixo constantment. Llegeixo llibres que diuen la pura veritat, honradament. Aquí, a la maleta, porto llibres de Karl Marx, de Thorstein Veblen i d'altres autors per l'estil. Els llegeixo moltes vegades, i com més els estudio més foll em torno. Em sé de memòria, paraula per paraula, tot el que diuen. Val a dir que és que a mi m'agraden les paraules. Materialisme dialèctic... Prevaricació jesuítica... -Jake sil·labejava aquestes paraules amb delitosa solemnitat- propensió teleològica...
El mut s'eixugà el front amb un mocador molt ben plegat.
- Però no era això el que volia dir. Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?
Singer agafà un got, l'omplí fins a vessar i el posà fermament a la mà esgarrapada de Jake.
- ¿Emborratxar-se, oi? -digué Jake, movent el braç tan bruscament que es tacà de vi els pantalons blancs.
- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de la roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls..., i qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí.

Carson McCullers 


Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex de Josep M. Espinàs (2003)


Aquest el vam escollir perquè també és un viatge més o menys tranquil per pobles minúsculs amb un vehicle insòlit: el Velosolex, aquesta bicicleta que tenia incoporat un petit motoret. També té altres punts en comú: la influència dels llibres en la nostra vida i un sentit de l'humor que es percep des del primer moment, que és aquest:

“El Ebro nace en Fontibre, cerca de Reinosa, provincia de Santander”. Aquestes són les primeres paraules que vaig aprendre sobre l’Ebre, en el meu llibre escolar de geografia.

Per arribar-hi, he agafat el tren a Barcelona. He facturat el ciclomotor i espero que me’l tornin demà al matí, a l’estació. No puc dir que el viatge hagi estat còmode. M’havia disposat a passar tota la nit en el meu seient, entre cinc persones, quan pocs minuts després que el tren s’ha posat en marxa un noi que seia davant meu ha desembolicat un paquet. N’ha tret un tros de pa i un xoriço. Ens ha ofert de compartir-lo, molt amablement. Però aleshores ha dit, ens ha dit a tots: “Como de todas maneras no vamos a poder dormir, lo mejor serà que lo pasemos bien.” I ha començat a cantar entre queixalda i queixalada.

El llibreter Mendel de Stefan Zweig (1929)

Acabat de publicar en català per Edicions de l'Ela Geminada en un volum amb tres relats més de Zweig.  Un altra petita novel·la, gairebé un conte, amb un llibreter entranyable com a protagonista. Un jueu rus amb un destí tràgic que viu només a través dels llibres en una taula d'un cafè a Viena a principis del segle XX.  Una concentració que li permet fugir del món real i que també li ve donada a través del moviment.

Allí, en aquella mesa y sólo en ella, leía él sus catálagos y sus libros, tal y como le habían enseñado a hacer en la escuela talmúdica, canturreando en voz baja y balanceándose: una cuna negra, bamboleante. Pues así como un niño cae en el sueño y se olvida del mundo por medio de ese rítmico vaivén hipnotizador, también el espíritu, en opinión de aquellos devotos, se sume de manera más fácil en la gracia de la abstracción gracias a ese oscilar y columpiarse del cuerpo ocioso.

 

La nostra pròxima lectura serà la continuació de La llibreria ambulant. Després de l'estiu ens retrobarem el grup i la parella Mifflin-McGill a La llibreria encantada.

Molt bon estiu i bones lectures!

Grup de lectura cal Ferrer: La llibreria ambulant

La pròxima lectura del Grup de Cal Ferrer serà La llibreria ambulant (Viena, 2014) de Christopher Morley (Pennsilvània 1890- Nova York 1957), en una traducció magnífica de Dolors Udina. Una novel·la molt divertida, publicada l’any 1917, que narra la l'odissea de butxaca de la senyoreta McGrill i el senyor Mifflin, dos personatges irrepetibles. Especial atenció mereix la veu femenina, la d'una dona que fuig de la rutina i agafa les regnes de la seva vida....físicament i sense saber massa bé cap on va, però guiant un cavall i un carro ple de llibres amb tota la determinació del món, travessant mil poblets de la Nova Anglaterra de finals del s. XIX. Vides rebels però tranquil·les en un temps en què la lectura reposada encara era possible. La passió pels llibres, tant literaris com de pensament, amara tot el text i té molt a veure amb l'exploració del coneixement i la recerca de la llibertat. Les llibreries (o biblioteques) són el vehicle de la cultura i ells ho porten fins l'últim racó del món que tenen a l'abast.

Intel·ligent, lúcid i sofisticat, Morley va ser un autor d’èxit i escriptor de culte. En català podem llegir també La llibreria encantada, totes dues a la col·lecció El Cercle de Viena.

Però no volem desvetllar cap sorpresa, només us direm, com a curiositat, que d’una de les obres de l’autor en van fer una pel·lícula: Kitty Foyle, la història d’un amor impossible per la qual la protagonista, Ginger Rogers, va obtenir un Òscar l'any 1940. Aquest és el tràiler.


Ens trobarem per comentar La llibreria ambulant el dimecres 29 de juny a les 7 de la tarda a la biblioteca. En aquesta ocasió deixem la preparació en mans d’una de les components del grup, la Cristina Vilarrasa, que ens ajudarà a conduir la sessió. Entem encantades i li agraïm molt.

 

Viatge lul·lià a Mallorca

La història d'aquest viatge comença amb la proposta de l'Albert Mestres d'aprofitar la commemoració de l'Any Llull per comentar el "Llibre d'Amic e Amat", una col·lecció de màximes filosòfiques i morals que forma part de la que es considera la primera novel·la moderna: El llibre d'Evast e Blanquerna. Així doncs, vam compartir la idea amb al club de lectura de Salt i vam convidar a l'Albert Pijuan (Nix tu Simona, El franctirador), que aquest setembre publicarà una biografia de Llull. Amb ell vam fer la sessió del club a Randa, la muntanya on diu la llegenda que Ramon Llull es va il·luminar i des d'on va començar el seu projecte de conversió universal. Com que és impossible resumir el que vam comentar per la complexitat del personatge, les mil facetes de la seva vida, les relacions que s'esdevenen, etc. hem decidit que l'Albert P. torni a Caldes per presentar el seu llibre.

A l'illa ens vam allotjar a la Fundació ACA, un espai de creació situat al poble de Búger, un lloc idíl·lic, envoltat d'ametllers, lledoners i de totes les espècies vegetals autòctones. Aquestes eren les vistes que teníem des del Mirador Joan Alcover. 

Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba. (Llibre d'Amic e Amat)

Les quatre habitacions (cel·les) duien el nom d'un artista mallorquí.

El dissabte al migdia vam pujar a Randa on vam fer la sessió del club en aquest racó arrecerat del vent. 

 

—Digues, foll, què és aquest món?
Respòs: —Presó dels amadors, servidors de mon amat.
—E qui els met en presó?
Respòs: —Consciència, amor, temor, renunciament, contrició, companyia d’àvol gent. E és treball sens guardó, on és puniment.  
(Llibre d'Amic e Amat)

Albert Pijuan

Entre Randa i la Fundació ACA, vam dinar al restaurant Marina de Sa Pobla

A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu gran convits e gran dons. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam viure a la Fundació ACA també va ser molt especial, sobretot pel tarannà del seu propietari, el músic Antoni Caimari. El dissabte al vespre ens va explicar la seva particular visió de la composició musical i vam escoltar una de les seves obres, del que ell anomena música electroacústica artesanal. Entre els seus referents s'hi compta Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert, amb qui vam tenir el plaer de compartir una de les sessions més destacades del club. Josep M. Mestres Quadreny a la biblioteca de Caldes. També John Cage o Beethoven.

En aquest vídeo el podeu veure en plena acció, us el recomanem. Nosaltres no vam poder gaudir de la seva música en directe perquè Caimari compon mentre toca i el que ofereix al públic són les seves composicions gravades. 

 

"Cage, definia la seva metodologia creativa de gran part de la seva producció com a electroacústica en brut. Antoni, prefereix denominar la seva producció dins d'aquest espai musical com electroacústica artesanal" (Antoni Gost, poeta).  

El que va ser brut va ser l'arròs del sopar, que ens va cuinar a la seva Fundació mateix.

Embriagava’s l’amic de vi qui membrava, entenia e amava l’amat. Aquell vi amarava l’amat ab los plors e ab les llàgremes de son amic. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam escoltar i sentir va ser una creació compartida amb altres artistes, com el desaparegut poeta Miguel Ángel Velasco o l'escultor Ben Jakober.

Mano

Miro tu mano quieta
sobre mi pecho,
tan tímida que apenas se diría
que ha crepitado al roce
de una espuma nocturna, que muy dócil
se somete a esa música
precisa de la sangre, y que un arder
aún más de álgida fiebre ya le pulsa
su racha de coral en otra atmósfera.
Quién lo diría de este manso lirio,
que tu mano de luz se sueña estrella
abriéndose de noche, una bengala
en fuga del arrullo y la caricia.


Miquel Ángel Velasco (1985 y 2010)

Obra de Ben Jakober

Antoni Caimari

El diumenge vam llevar-nos d'hora i després de comprar les típiques ensaïmades (d'un forn petit de poble, boníssimes) vam anar a respirar aire de mar al cap de Formentor i a fer el primer bany de l'any al Port de Pollença, per acomiadar el que va ser un gran viatge literari i musical, ple de bones vibracions.

Cap de Formentor

Digues, foll: quina cosa és meravella?
Respòs:
- Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses invisibles incorruptibles, que les vesibles corruptibles. (Llibre d'Amic e Amat)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/