« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Escriptors"

Maria Antònia Oliver

Joana E. és probablement la millor novel·la de Maria Antònia Oliver, sens dubte la novel·lista més potent de la generació dels setanta (recordem Joaquim Carbó), que pretenia trencar esquemes en relació amb la literatura contemporània catalana. Oliver, molt activa junt amb el seu company Jaume Fuster en la reclamació de drets per a la cultura catalana, té una extensa obra en prosa, tant novel·les com narrativa curta.
Oliver explica que per construir aquesta història va agafar el format del melodrama. Això significa que es va desempallegar dels prejudicis literaris contemporanis i va agafar com a model la novel·la del segle XIX, sense renunciar a la modernitat, és clar. El resultat és una novel·la vibrant, plena d'homenatges més o menys evidents (començant pel títol), que ens atrapa des de la primera pàgina i que toca moltes fibres.

Albert Mestres

Emily Dickinson

Emily Dickinson és un d'aquells fenòmens que es donen de tant en tant a la literatura de difícil explicació, un d'aquells a més a més que ens ha arribat, com el cas de Kafka, perquè algú no ha seguit l'ordre deixada de destruir aquella obra.
Dickinson no es va moure en cap cercle literari, de fet no es va moure en cap cercle que no fos el familiar. No es va casar, no va tenir fills, no va viatjar, no es va moure de casa. Això no vol dir que no s'enamorés. Se li coneixen com a mínim dos amors, això sí, a distància, perquè ella vivia en una petita comunitat protestant puritana prop de Boston. Durant anys i anys va anant omplint quartilles de poemes que després cosia i que va trobar la seva germana un cop morta amb prop de dos mil poemes. La germana ens va fer l'immens favor de publicar-los.
La poesia d'Emily Dickinson va ser considerada una extravagància durant quasi cent anys per la crítica però va gaudir des del principi del favor dels lectors. Només recentment s'ha acceptat la modernitat d'aquesta poesia i s'han considerat trets d'excel·lència poètica el que fins llavors eren defectes.
El que caracteritza més la seva poesia i més desconcerta és la inaprensibilitat dels seus poemes, la sensació que se'ns està comunicant una cosa profunda però sense poder arribar a identificar-la. Molts poemes no els entenem del tot però ens commocionen de la mateixa manera.
Remenant el llibre de poesia seva que havia llegit feia algunes dècades vaig trobar algunes traduccions que en vaig fer al costat al llapis. Us en deixo una:

Era i no era una barqueta petita — petita
que gatejava cala enllà!
Era i no era un mar galant — galant
que la cridava!

Era i no era una onada golafre — golafre
que la va llepar de la Costa —
poc van pensar les flamants veles
que es perdia el meu petit bot!

Albert Mestres

Seguint el ritme de l'Albert Pijuan

Volem dedicar aquest article a un dels nostres escriptors de capçalera: l’Albert Pijuan (Calafell, 1985). El vam conèixer l’octubre del 2011 amb la seva obra de teatre Nix tu, Simona (RE&MA, 2011), un text que ens va mig commocionar per la seva cruesa però, molt més, per la tècnica que utilitza: el monòleg d’una adolescent que pateix una malaltia mental i que es comunica amb un llenguatge propi. Cap altre text del món està escrit en aquest català tan personal que Pijuan va crear del no-res. El resultat és una obra colpidora que vam tenir la sort de veure representada al teatre de Caldes, amb el públic a l’escenari, a tocar de l’actriu Aina Calpe. Memorable.

Primera trobada amb Albert Pijuan el 28 de novembre de 2011

El vam tornar a convidar el novembre del 2014 per comentar El franctirador (Angle Editorial, 2014) una novel·la negra psicològica ambientada en una Polònia postcomunista en procés de transformació. Ara el text és esquerp, ple de misèria i desesperació, fred com l’entorn on es desenvolupa l’acció. Cap personatge positiu i un repte:

«Hola, lector, ni tu ni jo som polonesos, però durant una estona farem veure que ho som, i que hem viscut tota aquesta època convulsa en carn pròpia i sabem perfectament de què estem parlant. Fem-nos aquesta concessió i divertim-nos.» (Albert Pijuan)


Després d’El franctirador l’Albert apunta alt i arriba, ni més ni menys, que a Ramon Llull. Va ser el maig del 2016 i i el club/homilia el vam celebrar al mateix lloc de la il·luminació del Beat: la muntanya de Randa a Mallorca. Allà Pijuan ens va llegir un capítol de la biografia que estava escrivint, un retrat genuí i sorprenent d’un dels gegants de la nostra cultura. En aquell moment ja vam intuir que ens trobàvem davant d’un text especial però quan vam llegir el llibre sencer: Ramon Llull. Ara i aquí (Angle Editorial, 2016) vam quedar bocabadats.

“Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.” (Bloc del Club de Lectura)

 

Parlem de Ramon Llull amb els clubs de lectura de Caldes i Salt a Randa.28 de maig de 2016.

Voleu més versatilitat? En tenim.

Seguiràs el ritme del fantasma Jamaicà (Angle Editorial, 2017) ens va arribar amb tota la seva complexitat l’octubre del 2018. Són relats molt diferents entre ells amb un punt en comú: tots mostren la cara oculta d’alguna cosa. Un fantasma els ronda. Tot és intencionat: el contrast, la connexió, l’evolució del joc realitat/ficció. El primer conte recorda Raymond Carver, l’últim és un homenatge genial a Vila-Matas, altres relats aparenten ser articles o reportatges... Tot sembla desconnectat però no ho és. En aquest punt, però, ja sabem que l’Albert Pijuan és un bon mentider. El seu talent: la capacitat que té d’ajustar la forma literària al contingut. El seu estil és mutable i versàtil. Què serà el següent? 

Presentació de Ramon Llull. Ara i aquí (Angle, 2016) el 19 de desembre de 2016

És un privilegi assistir en directe a l’evolució creativa de qualsevol escriptor però si, a més, és d’algú tan singular com l’Albert Pijuan la nostra sort és insòlita. Com sempre, aquesta sort ve determinada pel conductor del nostre club, l’Albert Mestres, que coneix bé el món literari dels Països Catalans i que ens aproxima a aquests autors més innovadors. No li podrem agrair mai prou.

Mercè Barnadas

Joan Brossa

Joan Brossa amb Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert Mestres (Imatge: Fundació Joan Brossa

Enguany és l'any Brossa. Hem procurat els últims anys tenir algun contacte amb els autors dels quals se celebra el centenari del naixement (Sales, Calders, Artís, Vinyoli, Capmany). Brossa no és un autor fàcil, no ens enganyem però sí molt interessant i fascinant, cosa habitual com hem pogut veure amb diverses lectures. Haguéssim pogut abordar-lo com a poeta o com a artista visual però llegim una obra teatral seva. En realitat és indiferent perquè Brossa només escrivia poesia, fos textual, visual o escènica i la seva manera d'entendre la creació poètica és la mateixa en qualsevol de les disciplines poètiques. Per això, malgrat que la lectura que farem és d'una peça teatral, intentarem endinsar-nos en les diferents facetes de Brossa amb l'ajut de l'especialista Glòria Bordons. La peça que hem triat és El ventríloc, una obra profunda i on el teatre i els seus límits són explorats de diferents maneres, sempre amb els característics diàlegs brossians 

Albert Mestres

Mary Nash, del rebuig al prestigi.

Albert Mestres i Mary Nash  a la sessió del club de lectura on vam comentar Rojas (Taurus, 2016) - Juliol 2012

Mary Nash viu des de fa molts anys entre Barcelona i Caldes, és usuària de la biblioteca i forma part del club de lectura. Amb ella compartim lectures, àpats i tota mena de complicitats. Fa pocs dies a la biblioteca Carles Rahola de Girona ens van convidar a presentar-la en una xerrada sobre Maria Aurèlia Capmany i vam retornar a la seva obra.... i vam quedar enlluernades un altre cop.

Mary Nash amb qui escriu aquesta entrada, M. Àngels Prat (biblioteca Carles Rahola) i Marta Nadal (comissària de l'Any M. Aurèlia Capmany) -  Girona, 21 de setembre 2018

La Mary va arribar d’Irlanda, via Gènova, ni més ni menys que el maig del 68. Aquí però, lluny dels moviments de protesta europeus, es va trobar amb una Barcelona en plena repressió franquista i de seguida es va incorporar als moviments contraris al règim.

Per sort per nosaltres, no va poder convalidar la llicenciatura irlandesa i va haver de tornar a estudiar, per segona vegada, la carrera d’Història, aquesta vegada a la Universitat de Barcelona, on hi ha fet tot el seu recorregut docent com a Catedràtica d’Història Contemporània. Ara n’és professora emèrita.
Els seus mèrits són àmpliament reconeguts i ha estat investida Doctora Honoris Causa per dues universitats, la Universidad de Granada el 2010 i aquest any mateix per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Mary Nash és investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Rovira i Virgili - 9 de març de 2018

Una doble combinació de lluites marcarà la seva vida: la social i la feminista. La seva aportació serà pionera i determinant en l’àmbit de l’estudi de la història de les dones. El camí, però, no serà fàcil.

Mary Nash entre l'equip de redacció de la revista Arenal. Revista de Historia de las Mujeres de la que n'ha estat co-directora. Santiago de Compostela, 2012

El seu esforç d'investigació inicial treu a la llum documentació oblidada, clandestina, amagada de la repressió franquista. La descobreix en racons ocults d’arxius (els anomenats “inferns”), en pisos secrets custodiats per bibliotecàries o en visites sòrdides a l’Archivo de de Salamanca, entre interrogatoris i amenaces. En aquell moment, la Història tenia una continuïtat si els protagonistes eren homes però les dones, més enllà de La Pasionaria o Frederica Montseny, havien quedat silenciades, expulsades del discurs històric.
Mary va dur a terme una recerca exhaustiva marcada per l’actitud contrària dels sectors acadèmics tradicionals. Quan comença a publicar i reivindica dones com, per exemple, Carme Karr, li arriben a dir que la documentació en què es basa és falsa i que s’ho està inventant tot (!!). Aquesta incomprensió té com a conseqüència una exigència i escrupolositat en la referència documental que marcarà definitivament la seva obra.

Tota aquesta accidentada i apassionant exploració dona els seus fruits i l’any 1975 publica un llibre fundacional: Mujeres Libres (Taurus, 1975).


Mujeres Libres és una organització feminista anarquista d'àmbit espanyol que opera des l’any 1936 al 1939 i que arriba a comptar amb 20.000 obreres. Per difondre la seva lluita llibertària publica una revista amb el mateix nom que dona veu a dones oblidades de la 2a República.
Mary Nash en selecciona textos que reflecteixen la diversitat de visions de la lluita feminista: desigualtat salarial, educació dels fills, analfabetisme de les dones obreres, llibertat sexual...

Imatge de l'exposició 'Mujeres Libres (1936-1939), precursoras de un mundo nuevo'

L’elecció dels articles es fa més en funció del que representen que no pas de la qualitat en si, però en alguns hi trobem totes dues coses, com en aquesta proclama dirigida a la dona pagesa que és pura poesia de combat.

CAMPESINA

Estabas en el campo, siempre con los brazos extendidos, siempre en alto la cabeza, esperando, reseca, negra y triste, como una planta más, desgraciada y esclava. Estabas esperando siempre: la nube, la tormenta, la inundación, el contribucionero... Todas las calamidades de nuestro campo castellano, mudo, serio, igual, lastimoso, había hecho huellas en tu corazón; y parecías irremediable...
¿Te acuerdas de aquella hostilidad de tu gesto, campesina? Tenías una luz huraña en los ojos y una huraña aspereza en la piel. Miseria, abandono, suciedad, analfabetismo, hijos sin cuento, horas de trabajo sin fin eran tus plagas. Y, al final, la certeza de deberlo todo a los señores.

(Mujeres Libres, núm 13)


Mujeres Libres marca una frontera en l’estudi de la història de les dones, convertint-les en subjectes històrics davant (més ben dit, contra) un món acadèmic on el cànon masculí és norma universal.

Però només era el principi. L’obra de Mary Nash és extensa i la trobem publicada en llibres i articles en revistes com Arenal o Historia Social. La seva temàtica abasta diferents aspectes. A Rojas (Taurus, 2016) analitza la participació de les dones en la lluita antifeixista durant la Guerra Civil, Mujeres en el mundo (Alianza Editorial, 2012) s’apropa als diferents moviments femenins des d’un àmbit més global. D’altres estudis es mantenen dins l’àmbit català: Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya (1900-2000) (Generalitat de Catalunya, 2010)
Podeu buscar bibliografia i més informació aquí

Voldria destacar un concepte que historiadores com la Mary han reclamat des del primer moment i que està relacionat amb la cambra pròpia de Virginia Woolf, que reivindica un espai de desenvolupament intel·lectual per a les dones. És la idea del DESPATX PROPI, un espai necessari per a la creativitat científica. Gràcies a ella, aquest despatx propi és molt més a l’abast ara que fa cinquanta anys. Mig segle en què l'obra de Mary Nash ha passat de ser rebutjada a convertir-se en un referent. I ho és perquè la història de les dones ha arribat a ser un prisma més que explica la trista història de la Humanitat com ho poden fer Napoleó o Jaume I. I això no és casual, és gràcies a la gran labor, el talent i el coratge de persones com ella.

Mercè Barnadas

Francesc Prat Figueres

Els que el divendres 14 de desembre tingueu la sort de no tenir cap sopar d'empresa podreu gaudir d'una sessió del club especial. Llegirem el poemari de Francesc Prat Fingiments (2008) i en parlarem amb ell. Francesc Prat (1950) és un poeta extremadament discret nascut a Celrà, protagonista, junt amb el paisatge de l'Empordà i les Gavarres, de molts dels seus poemes. És un poeta discret però estic segur que la seva enlluernadora poesia ens captivarà. Ens hauria agradat llegir el seu llibre El soldat rosa, que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés el 1983, no perquè sigui millor que el que llegirem, sinó perquè té una relació molt estreta amb algunes lectures nostres recents, ja que es tracta d'un viatge entre la prosa i el haikú al llarg d'un any. Per aquest motiu deixaré a la biblioteca el meu exemplar d'El soldat rosa per si algú té interès de completar l'experiència. De totes maneres ja veureu que el rastre de Basho, tant en la forma com en el contingut, és igualment present a Fingiments.



Poliol i Mozart

Sóc a Celrà. Al vespre, escolto música amb el balcó obert:

La matinada,
que ve del poliol,
perfuma Mozart.

Per saber-ne més, en aquest link teniu una entrevista a Francesc Prat molt interessant:

"La poesia lírica podria ajudar molt als nostres joves"

Albert Mestres

Víctor Català

Tots coneixem Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966) pels manuals de literatura. Va publicar el 1905 Solitud, la novel·la més important del modernisme català junt amb Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas (1855-1910), el primer suïcida, que sapiguem, de la literatura catalana. És un tipus de novel·la rural i plena de forces fosques. La novel·la de Víctor Català té moltes virtuts però un defecte: ha deixat fora de la literatura la resta de l’obra de l’autora. Limitar aquesta obra a aquesta novel·la és reduir-la de manera radical, ja que l’autora va viure molts anys i va publicar moltes coses més, això sí en un context literari, el noucentisme, on no encaixava de cap manera, igual com va passar a l’altre dels grans narradors modernistes, Joan Puig i Ferrater (1882-1956).

Tenim per exemple la tan extraordinària com a mínim novel·la Un film, 3000 metres (1926) com Solitud, una història dels baixos fons barcelonins recuperada per Maria Bohigas. Del 1898 és l’insòlit monòleg La infanticida, també recuperat per l’editora. I finalment tots els contes que ella mateixa està publicant. Aquest estiu llegirem el primer volum, constituït pels dos últims publicats per Víctor Català, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Quan van ser publicats, una època d’uniformisme lingüístic pel que fa a la literatura catalana, el llenguatge d’aquests contes devia semblar anacrònic però a nosaltres ens sembla copsar-hi la fina oïda de l’autora per a la llengua viva i un estil contundent, molt apropiat per posar en qüestió sense parar els rols socials i de gènere, com passa en aquests contes.

Maria Bohigas.


En un procés de lectura no solament hi intervenen l’autor i el lector, sinó que també ho fan el traductor, si s’escau, l’editor, el dissenyador gràfic, el maquetador, el corrector, el distribuïdor, el llibreter, la bibliotecària, i encara el crític amb les seves lectures. Al nostre club hem tingut algun traductor (Mallafré i jo mateix) i algun crític (Pòrtulas). En aquest cas ens sembla ple de sentit convidar l’editora Maria Bohigas, que a més a més serà molt ben acollida perquè ja hem pogut gaudir de la seva personalitat.

Albert Mestres

Nora Albert

Nora Albert (Helena Alvarado), tot i ser lleidatana, és avui dia LA poeta d'Eivissa. Per aquest motiu és poc coneguda entre nosaltres És una dona inquieta que ha exercit de catedràtica de secundària, de fotògrafa i ha escrit articles i assajos sobre art. Ha publicat mitja dotzena de llibres de poesia i ha merescut l'estudi d'Alessandra Loreggia. El títol del llibre que llegim, Fràgils naufragis, és transparent. Amb una poesia plena d'imatges clares, de vegades inspirades en pintors coneguts com Van Gogh o Turner, s'endinsa en diverses maneres de naufragis, des del naufragi d'una relació fins al dels que intenten travessar el Mediterrani per assolir una vida millor, passant pel naufragi d'una societat que és incapaç d'aturar la violència cap a la meitat dels seus individus.
 

Albert Mestres

Núria Perpinyà

Núria Perpinyà és una de les veus narratives més reconegudes en català avui, arran de les seves novel·les Una casa per compondre (2011), Mistana (2005) i Al vertigen (2013), l'última de moment. Perpinyà defineix aquesta última com una novel·la romàntica i d'aventures. Romàntica per què? Perquè tot hi és desmesurat, com a l'època romàntica: els sentiments, les muntanyes, els freds. Perquè és la història d'un gran amor sense límits. D'aventures per què? Perquè ens endinsa en un món per a molts desconegut que és el de l'alta escalada professional i assistim a emocionants i perilloses peripècies dels personatges a les muntanyes més altes. En definitiva, és una novel·la de passions, la passió amorosa que fereix tots els protagonistes, la passió de la muntanya, que també els xucla a tots: pur romanticisme del segle XXI.

Divendres 13 d'abril a les 19:30 en parlarem amb ella en una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Albert Mestres

Matsuo Basho

Matsuo Basho segons Katsushika Hokusai (1760-1849), pintor i gravador del període Edo.

El haikú és al Japó una institució que supera el marc literari, ja que sintetitza el caràcter o la identitat de la cultura clàssica japonesa imperial. Si us interessa la mètrica, la introducció del traductor de L'estret camí de l'interior en dona molts detalls, però el que és extraordinari del haiku és que en un espai conceptual tan limitat com el que representen els tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes s'ha de concentrar destil·lada l'essència de dos conceptes superposats, normalment un element de paisatge i un estat d'ànim, i un marcador de l'estació temporal. Això en fa aquests artefactes poètics tan difícils de copsar en la totalitat però tan intensament suggerents. El haiku té l'origen en el segle VIII dC, quan es comença a fer servir la mètrica de la tanka, de la qual deriva el haiku. Matsuo Basho, poeta del segle XVII, contemporani del nostre Fontanella, és un dels més grans poetes de haiku de la seva literatura.

Ara bé, el llibre que llegirem no és un recull de haikus, sinó una cosa encara més singular, un dietari de viatge on els paisatges i les emocions són plasmats en breus proses i poemes, la majoria dels quals haikus. Aquest llibre, malgrat la brevetat, és un clàssic absolut del la literatura japonesa, com el Quixot o Proust. Espero que en sabrem gaudir. Per amenitzar la sessió proposo fer un concurs de haikus: que cada u en porti un, els llegim i després votem.

Albert Mestres

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal