« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Escriptors"

Nora Albert

Nora Albert (Helena Alvarado), tot i ser lleidatana, és avui dia LA poeta d'Eivissa. Per aquest motiu és poc coneguda entre nosaltres És una dona inquieta que ha exercit de catedràtica de secundària, de fotògrafa i ha escrit articles i assajos sobre art. Ha publicat mitja dotzena de llibres de poesia i ha merescut l'estudi d'Alessandra Loreggia. El títol del llibre que llegim, Fràgils naufragis, és transparent. Amb una poesia plena d'imatges clares, de vegades inspirades en pintors coneguts com Van Gogh o Turner, s'endinsa en diverses maneres de naufragis, des del naufragi d'una relació fins al dels que intenten travessar el Mediterrani per assolir una vida millor, passant pel naufragi d'una societat que és incapaç d'aturar la violència cap a la meitat dels seus individus.
 

Albert Mestres

Núria Perpinyà

Núria Perpinyà és una de les veus narratives més reconegudes en català avui, arran de les seves novel·les Una casa per compondre (2011), Mistana (2005) i Al vertigen (2013), l'última de moment. Perpinyà defineix aquesta última com una novel·la romàntica i d'aventures. Romàntica per què? Perquè tot hi és desmesurat, com a l'època romàntica: els sentiments, les muntanyes, els freds. Perquè és la història d'un gran amor sense límits. D'aventures per què? Perquè ens endinsa en un món per a molts desconegut que és el de l'alta escalada professional i assistim a emocionants i perilloses peripècies dels personatges a les muntanyes més altes. En definitiva, és una novel·la de passions, la passió amorosa que fereix tots els protagonistes, la passió de la muntanya, que també els xucla a tots: pur romanticisme del segle XXI.

Divendres 13 d'abril a les 19:30 en parlarem amb ella en una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Albert Mestres

Matsuo Basho

Matsuo Basho segons Katsushika Hokusai (1760-1849), pintor i gravador del període Edo.

El haikú és al Japó una institució que supera el marc literari, ja que sintetitza el caràcter o la identitat de la cultura clàssica japonesa imperial. Si us interessa la mètrica, la introducció del traductor de L'estret camí de l'interior en dona molts detalls, però el que és extraordinari del haiku és que en un espai conceptual tan limitat com el que representen els tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes s'ha de concentrar destil·lada l'essència de dos conceptes superposats, normalment un element de paisatge i un estat d'ànim, i un marcador de l'estació temporal. Això en fa aquests artefactes poètics tan difícils de copsar en la totalitat però tan intensament suggerents. El haiku té l'origen en el segle VIII dC, quan es comença a fer servir la mètrica de la tanka, de la qual deriva el haiku. Matsuo Basho, poeta del segle XVII, contemporani del nostre Fontanella, és un dels més grans poetes de haiku de la seva literatura.

Ara bé, el llibre que llegirem no és un recull de haikus, sinó una cosa encara més singular, un dietari de viatge on els paisatges i les emocions són plasmats en breus proses i poemes, la majoria dels quals haikus. Aquest llibre, malgrat la brevetat, és un clàssic absolut del la literatura japonesa, com el Quixot o Proust. Espero que en sabrem gaudir. Per amenitzar la sessió proposo fer un concurs de haikus: que cada u en porti un, els llegim i després votem.

Albert Mestres

Julian Barnes

Julian Barnes (1946) és sens dubte un dels millors esciptors britànics vius. Subtil, fi, refinat, irònic, acostuma a agafar el toro per les banyes i encarar els temes més durs des d'un existencialisme ple de bon humor. Quan va publicar El lloro de Flaubert el 1984, ja havia publicat dues excel·lents novel·les que deixaven veure el tarannà de l'autor: Metroland (1980), una història d'iniciació a la vida adulta, i Before She Met Mee (1984), una caricatura de la gelosia.

Però el llibre sobre Flaubert va ser una bomba. El llibre pren com a punt de partida el conte de Flaubert "Un cor senzill", del volum Tres contes, un volum, la seva última obra literària, que no arriba a les cent pàgines i on l'autor va esmerçar trenta anys. El conte de Flaubert és senzillament deliciós i la novel·la de Barnes, des d'un altre lloc completament diferent , també. És una novel·la atípica, que escapa a l'esquema habitual de les novel·les i que entra en el que en podríem dir ficció dintre la ficció, com per exemple el Quixot o Foc pàl·lid de Nabòkov. Un metge jubilat anglès fa indagacions sobre la vida i la manera com s'interpreta la vida de Flaubert a partir de dos lloros dissecats suposadament tots dos l'autèntic model que va inspirar Flaubert al conte. Els seus descobriments tenen implicacions importants en la seva pròpia història amb la seva dona, per a la qual Madame Bovary esdevé una revelació. Després Barnes ha publicat altres novel·les extraordinàries, la majoria traduïdes al català, sempre des d'aquesta incomoditat amb el convencional i indagant els racons del dubte, com ara Anglaterra, Anglaterra (1998), Història del món en deu capítols i mig (1989) o la impressionant El sentit d'un final (2011). 

Albert Mestres

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

John Millington Synge

John Millington Synge (1874-1909) és un autor fonamental de la literatura irlandesa en anglès del segle XX, sense la dimensió internacional d'altres dels grans noms, com ara Oscar Wilde, W.B. Yeats, James Joyce o Samuel Beckett. Precisament Yeats el va induir a explorar el seu propi país i d'aquí van sortir les famoses narracions de Les illes Aran i el seu teatre, algunes de les obres més conegudes del qual són Genets cap a la mar (1904), El saltimbanqui del món occidental (1907) i El pou dels sants (1905). Synge es va comprometre amb la recuperació del gaèlic i el moviment independentista irlandès, llavors incipient.

A l'ombra de la fondalada és una obra molt divertida, d'un cert sarcasme, ambientada a la zona rural on encara llavors es parlava gaèlic. Això va plantejar a Synge una contradicció. D'una banda, els personatges, a la vida real, haurien parlat gaèlic. De l'altra, el seu públic dublinès de l'Abbey Theater no entenia el gaèlic. El que va fer doncs Synge és inventar una llengua en anglès que fes entenent que els personatges parlaven gaèlic. Aquesta curiosa operació és el que vaig intentar recrear a la meva traducció. Penso que aquest tractament del llenguatge i la qualitat grotesca de molts personatges del teatre de Synge són indispensables per entendre l'obra de Samuel Beckett.

Albert Mestres

Com que l'obra és molt curta i ens ho passarem molt bé representant-la, i això potser deslluiria el nostre club, us proposo que llegiu també aquesta obra de Beckett, encara més curta, per comentar-la el mateix dia.

Ens trobarem per representar A l'ombra de la Fondalada i comentar les dues obres el divendres 3 de març a les 19:30.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Anton P. Txèchov

Tornem a encarar un dels grans autors del segle XIX, esperem que amb més sort que a la sessió sobre James, on sens dubte hauríem pogut discutir unes quantes novel·les seves més interessants que la que ell mateix no va dubtar a renegar.

Anton Txèkhov

Aquest cop es tracta d'Anton P. Txèkhov (1860-1904). Metge de professió, home delicat de salut, Txèkhov va revolucionar l'escriptura teatral amb la seva obra no massa extensa però contundent. Les seves obres es van estrenar sense gaire èxit al Teatre d'Art de Moscou sota la direcció de Stanislavski, un gran director que, a través dels textos del dramaturg, va canviar radicalment la seva concepció de la direcció escènica i de retruc les tècniques d'interpretació teatral arreu del món, sobretot a través dels seus deixebles de l'Actors Studio. També van ser aquests els que van difondre, en una interpretació esbiaixada que encara perdura, tot sigui dit, l'obra de Txèkhov a la segona meitat del XX, cosa que el va consagrar com un dels grans dramaturgs contemporanis.

Txèkhov llegint La ganvina als artistes el Teatre d'Art de Moscou l'any 1898.

Però Txèkhov no solament va ser un dels grans autors teatrals del seu temps, sinó també un dels fundadors, junt amb Henry James, Guy de Maupassant, Herman Melville i altres, del conte contemporani (amb un antecedent remarcable en rus en la figura de Nikolai Gógol, amb contes tan espectaculars com L'abric i El nas). Pròximament en penjarem una mostra, però llegiu si podeu l'extraordinària narració "El pavelló número 6".

Teatre d'Art de Moscou

Hem triat per llegir una de les quatre obres que signifiquen el cim del teatre de Txèkhov, que són La gavina, L'oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegirem la segona i n'"escenificarem" els actes 3 i 4. Veureu que l'obra reflecteix molt bé la paràlisi en què es trobava la societat russa prerevolucionària sobretot en les classes terratinents empobrides i en plena decadència.

Albert Mestres

Us deixem amb la lectura del text sencer del conte de Txèkhov: La dama del gosset (1899). Una història d'amor adúlter entre Gúrov, banquer rus, i Anna, una dama a qui coneix durant unes vacances a Ialta.

Deien que al moll hi havia aparegut un personatge nou: la dama del gosset. també en Dmitri Dmítrievitx Gúrov, que portava dues setmanes a Ialta i ja s’hi havia acostumat, començava a interessar-se per les novetats. Assegut al pavelló Vernet, va veure com una dona jove passava pel moll: era de poca estatura, rossa, amb boina, i un spitz blanc corria darrere seu. (La dama del gosset)

Henry James, l'art del pinzell

Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent, (1856-1925)

Henry James (1843-1916) és un dels grans escriptors en llengua anglesa del segle XIX. El fet que fos americà, encara que resident a Anglaterra, i que moltes de les seves novel·les tinguessin paisatge bostonià (James només parlava de Boston, segons ell l'única ciutat americana digna d'aquest nom: el seu segon paisatge preferit és Venècia), va comportar que no fos apreciat en la justa mesura fins a la segona meitat del segle XX, al contrari del seu germà filòsof William James, avui poc recordat però molt reconegut a la seva època. James introdueix a la novel·la realista del segle XIX dos conceptes clau del que serà la novel·la del segle XX, la mirada subjectiva, sovint a través d'un narrador interposat que no té personalitat, i el goig del matís, en les subtils pinzellades verbals.

Aquesta imatge de Boston de l'any 1860 és la fotografia aèria conservada més antiga del món. És de James Wallace Black.


L'obra de James no té pèrdua, des de les grans novel·les (La princesa Casamassima, La copa daurada), les novel·les (Els papers d'Aspern, Els europeus, Els ambaixadors, Washington Square, Les bostonianes, El que Meisi sabia) fins als magistrals contes de fantasmes. Triar-ne una era difícil, personalment hagués preferit que llegíssim El que Meisi sabia (llegiu-la, si us plau, en la llengua que sigui), però tant se val, les traduccions disponibles ens han dictat la tria. Segur que en gaudireu!

Albert Mestres

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/