« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Escriptors"

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

John Millington Synge

John Millington Synge (1874-1909) és un autor fonamental de la literatura irlandesa en anglès del segle XX, sense la dimensió internacional d'altres dels grans noms, com ara Oscar Wilde, W.B. Yeats, James Joyce o Samuel Beckett. Precisament Yeats el va induir a explorar el seu propi país i d'aquí van sortir les famoses narracions de Les illes Aran i el seu teatre, algunes de les obres més conegudes del qual són Genets cap a la mar (1904), El saltimbanqui del món occidental (1907) i El pou dels sants (1905). Synge es va comprometre amb la recuperació del gaèlic i el moviment independentista irlandès, llavors incipient.

A l'ombra de la fondalada és una obra molt divertida, d'un cert sarcasme, ambientada a la zona rural on encara llavors es parlava gaèlic. Això va plantejar a Synge una contradicció. D'una banda, els personatges, a la vida real, haurien parlat gaèlic. De l'altra, el seu públic dublinès de l'Abbey Theater no entenia el gaèlic. El que va fer doncs Synge és inventar una llengua en anglès que fes entenent que els personatges parlaven gaèlic. Aquesta curiosa operació és el que vaig intentar recrear a la meva traducció. Penso que aquest tractament del llenguatge i la qualitat grotesca de molts personatges del teatre de Synge són indispensables per entendre l'obra de Samuel Beckett.

Albert Mestres

Com que l'obra és molt curta i ens ho passarem molt bé representant-la, i això potser deslluiria el nostre club, us proposo que llegiu també aquesta obra de Beckett, encara més curta, per comentar-la el mateix dia.

Ens trobarem per representar A l'ombra de la Fondalada i comentar les dues obres el divendres 3 de març a les 19:30.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Anton P. Txèchov

Tornem a encarar un dels grans autors del segle XIX, esperem que amb més sort que a la sessió sobre James, on sens dubte hauríem pogut discutir unes quantes novel·les seves més interessants que la que ell mateix no va dubtar a renegar.

Anton Txèkhov

Aquest cop es tracta d'Anton P. Txèkhov (1860-1904). Metge de professió, home delicat de salut, Txèkhov va revolucionar l'escriptura teatral amb la seva obra no massa extensa però contundent. Les seves obres es van estrenar sense gaire èxit al Teatre d'Art de Moscou sota la direcció de Stanislavski, un gran director que, a través dels textos del dramaturg, va canviar radicalment la seva concepció de la direcció escènica i de retruc les tècniques d'interpretació teatral arreu del món, sobretot a través dels seus deixebles de l'Actors Studio. També van ser aquests els que van difondre, en una interpretació esbiaixada que encara perdura, tot sigui dit, l'obra de Txèkhov a la segona meitat del XX, cosa que el va consagrar com un dels grans dramaturgs contemporanis.

Txèkhov llegint La ganvina als artistes el Teatre d'Art de Moscou l'any 1898.

Però Txèkhov no solament va ser un dels grans autors teatrals del seu temps, sinó també un dels fundadors, junt amb Henry James, Guy de Maupassant, Herman Melville i altres, del conte contemporani (amb un antecedent remarcable en rus en la figura de Nikolai Gógol, amb contes tan espectaculars com L'abric i El nas). Pròximament en penjarem una mostra, però llegiu si podeu l'extraordinària narració "El pavelló número 6".

Teatre d'Art de Moscou

Hem triat per llegir una de les quatre obres que signifiquen el cim del teatre de Txèkhov, que són La gavina, L'oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegirem la segona i n'"escenificarem" els actes 3 i 4. Veureu que l'obra reflecteix molt bé la paràlisi en què es trobava la societat russa prerevolucionària sobretot en les classes terratinents empobrides i en plena decadència.

Albert Mestres

Us deixem amb la lectura del text sencer del conte de Txèkhov: La dama del gosset (1899). Una història d'amor adúlter entre Gúrov, banquer rus, i Anna, una dama a qui coneix durant unes vacances a Ialta.

Deien que al moll hi havia aparegut un personatge nou: la dama del gosset. també en Dmitri Dmítrievitx Gúrov, que portava dues setmanes a Ialta i ja s’hi havia acostumat, començava a interessar-se per les novetats. Assegut al pavelló Vernet, va veure com una dona jove passava pel moll: era de poca estatura, rossa, amb boina, i un spitz blanc corria darrere seu. (La dama del gosset)

Henry James, l'art del pinzell

Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent, (1856-1925)

Henry James (1843-1916) és un dels grans escriptors en llengua anglesa del segle XIX. El fet que fos americà, encara que resident a Anglaterra, i que moltes de les seves novel·les tinguessin paisatge bostonià (James només parlava de Boston, segons ell l'única ciutat americana digna d'aquest nom: el seu segon paisatge preferit és Venècia), va comportar que no fos apreciat en la justa mesura fins a la segona meitat del segle XX, al contrari del seu germà filòsof William James, avui poc recordat però molt reconegut a la seva època. James introdueix a la novel·la realista del segle XIX dos conceptes clau del que serà la novel·la del segle XX, la mirada subjectiva, sovint a través d'un narrador interposat que no té personalitat, i el goig del matís, en les subtils pinzellades verbals.

Aquesta imatge de Boston de l'any 1860 és la fotografia aèria conservada més antiga del món. És de James Wallace Black.


L'obra de James no té pèrdua, des de les grans novel·les (La princesa Casamassima, La copa daurada), les novel·les (Els papers d'Aspern, Els europeus, Els ambaixadors, Washington Square, Les bostonianes, El que Meisi sabia) fins als magistrals contes de fantasmes. Triar-ne una era difícil, personalment hagués preferit que llegíssim El que Meisi sabia (llegiu-la, si us plau, en la llengua que sigui), però tant se val, les traduccions disponibles ens han dictat la tria. Segur que en gaudireu!

Albert Mestres

Teresa d'Arenys

 

Aquest any celebrarem la Revetlla de Sant Jordi (22 d'abril a les 19:30) amb Teresa d’Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952). Comentarem la seva, per ara, única novel·la: El Quadern d’Agnès Solà (Angle Editorial, 2001), un text tan magnètic i captivador com ignorat. A la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi trobem informació sobre la seva biografia i obra: Teresa d’Arenys, una autora igualment desconeguda, gairebé clandestina.

Totes les reticències de Teresa d’Arenys, tots els recels, es poden resumir en definitiva en una transcendental angúnia essencial: la resistència a escriure mai ni una sola paraula més de les necessàries; l’aversió a la possibilitat mateixa d’escriure una paraula falsa; la pruïja de cenyir-se exclusivament a allò que li dicta de manera imperiosa, i no sempre amable, la veu de les entranyes; la incapacitat profunda de fer de la poesia cap mena d’ofici. (Miquel Desclot, 2011

L’obra de Teresa d’Arenys és doncs, principalment, poètica. Us seleccionem alguns dels seus llibres, juntament amb poemes escollits.

 


Aor (Premi Amadeu Oller 1976)

En la seva versió no revisada de l'any 1985 podem llegir aquesta introducció de Teresa d'Arenys:

EXCUSA
En un desvetllar, tot ell pressentiment, varen sorgir aquests versos. Si bé estrangers retornen i poc arrodonits als meus ulls d’ara, no goso rebutjar – i encara menys corregir- llur imperfecta adolescència. Els envejo i els blasmo. 

LLUNA DE LLANA,
BOCA DEL CEL QUE PLORES
ARRAN DE NÚVOLS.
LLUNA, CIRERA BLANCA,
ET MENJAREM A L’ALBA
 

Murmuris (1986)

A penes un murmuri és el plany i gairebé pueril la meravella que, a l'alba conciliadora de cada insomni, et conmovien. (Teresa d'Arenys)

SALUT

Només tinc por de tu, l’obscura,
la clara veu que maldaré
per defugir, que cercaré
corforadant la roca dura.
Basalts d’avui, demà, ahir!
No importa on: em submergeix
cap a la posta i es nodreix
de vins i mars i molt de mi.
Distant, familiar! Glaçada,
encesa! Encesa sobretot...
Gràcil per dir-vos en un mot
els noms impossibles d’un déu.
La Nostra Senyora Callada...
Beseu-la, somnis, dintre meu.



Versió de Rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997)

Teresa d’Arenys es posa a interpretar Rilke per la mateixa raó que es posava a escriure els sonets de Murmuris o de Versos de vi novell. Així les presents traduccions dels quatre Rèquiems de Rilke, empreses arran de sengles pèrdues personals, no són més que una continuació natural de la seva obra poètica. (Miquel Desclot, 2011)

Des de fa una hora hi ha una cosa més
damunt la terra. Una corona més.
Adés era fullatge lleu...I l’he trenat:
i pesa estranyament ara, aquesta heura;
s’ha entenebrat com si, de mi mateix,
s’hagués begut les seves nits futures.
Llavors quasi tinc por de la nit que s’acosta,
tot sol amb la corona que jo he fet
sense adonar-me del que esdevé
quan els circells s’enfilen en el cercle;
aclaparat pel desig de compendre:
que hi hagi res que pugui ja no ésser. Talment
entrant sense voler en uns pensament inexplorats, d’imatges rares
que bé devia haver vist algun cop...
 

Adaptacions de poesia tuarega: Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).

...en llegir els els cants d’amor i de guerra us trobareu en una inexhaurible cruïlla de viatges. Mite i història. Passat i present. L’exotisme del desert i la realitat nostra de la immigració. La capacitat evocadora de les paraules i, en aquesta edició, el testimoni suggeridor de les fotografies de Miquel Petit. (Oriol Izquierdo, , 1999)



Cal haver-se perdut en el desert, Dassina, per a saber què és la solitud; no hi fresseja cap arbre ni hi canta cap ocell, en l'aridesa sorrenca i pedregosa. Qui no ho coneix, no pot pas dir que hagi estat sol. Jo m'he ajagut en aquesta immensitat que cava, sota el nostre pes, l'escut enfonsat de la tomba i el bressol. (Tuareg)

 

Versos de vi novell (2009)

Recull de poemes de joventut, com Aor i Murmuris, però publicats anys més tard: “Obeeixen, doncs, a la ingenuïtat i la voluntat dels anys de les grans passions i dels grans projectes, entre els quals el d’esdevenir poeta” (Lluïsa Julià)

Cançó de barca
que es mou a la deriva,
vaivé d'onades,
salobre, sol, veremes
tripulen la meva ànima.

Teresa d'Arenys és d'aquells poetes -aparentment, cada vegada més rars- que creuen en els poders ocults de la paraula com autèntics creients d'una religió. (Miquel Desclot, 2011)

Tanka

Ara s'atura,

sojorna una paraula

dins les mans, fràgil

insecte, i les mans s'obren

amb viva fressa d'ales.

 

La Teresa d'Arenys ens fa saber que aquesta tanka ha estat musicada i cantada per la Montse Pratdesaba (Big Mama). Són bones amigues i han actuat juntes algun cop. No es pot tancar millor aquesta entrada.

Llegim teatre amb Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella és un d'aquells personatges especials que el nostre món cultural és capaç de generar. Quan el vaig conèixer era el meu editor. Amb la seva mirada estràbica, mai no sabia si em mirava o no, però vam sintonitzar de seguida. A ell devem un dels instruments més potents i imprescindibles de la cultura catalana, en un moment en què han desaparegut les revistes culturals generals i els suplements dels diaris s'aprimen, com és la publicació digitall El Núvol. Pel que jo sé, ha publicat dues novel·les D'unes dones (1990) i Síndrome d'Estocolm (2001) i en té alguna al calaix. De teatre, pel qual sent una atracció irresistible, va estrenar a Terrassa (és terrassenc) La sopera de Meissen, una comèdia hilarant on un agent d'assegurances baixat de categoria és obligat a anar a casa seva disfressat de pallasso a vendre pòlisses, i ha publicat Fantasmes de paisà (2011), l 'obra que llegirem, una fina comèdia-drama-tragèdia, amb algunes sorpreses.

Albert Mestres

Vladimir Nabòkov per Albert Mestres

Fa dies que hauria d'haver escrit alguna cosa sobre la nostra lectura d'estiu. Nabòkov és un escriptor molt peculiar del segle XX, però sens dubte un dels seus grans novel·listes. L'únic pecat que va cometre va ser escriure una novel·la que va esdevenir un best-seller, Lolita, i que el va fer famosíssim. No té doncs la pàtina d'escriptor allunyat del públic i que fa la seva creació sense tenir en compte la recepció que en tindrà. Però no és un escriptor fàcil. Fins i tot Lolia, una novel·la popular i que ha merescut dues translacions al cinema, pot fer les delícies dels lectors una mica entrenats a base de citacions i jocs amb la tradició literària. Lolita no era, tanmateix, la primera novel·la de Nabòkov, ni tan sols la primera a fer-lo un autor de referència del segle XX. Però qui era Nabòkov? Escrivia en rus o en anglès? Aquesta és una de les grans preguntes no del tot resoltes. Nabòkov era fill d'una família aristocràtica russa que va haver de fugir de Rússia durant la revolució. D'aquí el seu odi visceral a tot el que fes la més mínima ferum de marxisme, i que durant molt de temps el va fer considerar un autor retrògrad quan era realment un home de ment molt oberta. Va estar uns anys a Berlín, on va escriure la seva novel·la "russa" més important, L'ofrena, fins que el règim nazi el va obligar a tornar a fugir, com molts altres exiliats russos. Va estar un temps a París i la guerra el va obligar a tornar a desplaçar-se, aquest cop als Estats Units, on va esdevenir un tranquil professor de literatura a la universitat de Wellesley, fins que, després de l'èxit de Lolita, es va retirar amb la seva dona a Suïssa. Les seves Lliçons de literatura, sobre grans autors del segle XIX i XX, transcripció de les seves classes a la universitat, s'han convertit en una referència obligada. Malgrat que no li ha estat reconegut, ell valorava igualment la seva poesia i el seu teatre. També s'ha de tenir en compte que, a més, tenia formació científica, i era un reconegud entomòleg. Qui vulgui sabrà veure'n ressons a la nostra novel·la.

Obres seves imprescindibles, a més de Lolita i Ada o l'ardor, són Foc pàl·lid, Pnin, Parla, memòria, L'ofrena.
Com podeu veure, és un home bastant inabastable. La seva biografia explica el confús inici d'Ada o l'ardor, que segurament us haurà fet arronsar a més d'un, aquesta mena de barreja entre Estats Units i Rússia que ens descol·loca geogràficament. És, és clar, un món inventat on situar una història que fon els dos mons als quals va pertànyer Nabòkov.
En començar a rellegir la novel·la, em vaig adonar que el principi pot ser un obstacle per alguns lectors, de manera que, malgrat que conté descripcions i detalls deliciosos, us aconsello que llegiu les primeres 50/100 pàgines una mica en diagonal, fins que després la novel·la fa un gir.
Un altre dia, més sobre la novel·la.

Albert Mestres

Aurélia Lassaque per Albert Mestres

Aurélia Lassaque és una poeta singular. La vaig conèixer ara fa deu anys, el 2005, en una trobada a Tolosa de Llengua d'Oc entre poetes catalans, occitans i gallecs. De seguida vam trobar-nos fent llargues i complicades converses, ella en occità i jo en català, i quan no hi arribàvem en francès, sobre la problemàtica, similar, del teatre barroc occità i català, ja que llavors ella començava la seva tesi sobre l'edició crítica d'una d'aquestes obres i jo havia treballat sobre el nostre gran dramaturg barroc, Francesc Fontanella. Ja llavors li vaig parlar de les Veus paral·leles i ens vam proposar intentar dur-ne a terme una edició occitana.
Després van venir les complicitats poètiques, en forma d'intercanvi de llibres de poemes i d'aprofundiment en les respectives obres. Per aquest motiu podem llegir alguns poemes de l'Aurélia traduïts per mi, els quals esperem que acabaran recollits en un llibre editat a Catalunya.
Com a poeta, l'Aurélia és singular per dos motius. D'una banda, per a ella l'occità és una llengua apresa, no materna, l'amor a la qual li va saber transmetre el seu pare. Ella se sent igual de còmoda creant en francès com en occità. De l'altra, és innegable la particularitat de la poesia de l'Aurélia, sobretot en el context de la poesia francesa (molt perduda en la formalització) i occitana (sovint entre la reivindicació i l'enyor). Una altra singularitat seva és la marcada vocació interdisciplinària, en la col·laboració amb altres artistes o la pròpia exploració d'altres disciplines artístiques.

Albert Mestres

Tanquem amb un vídeo-poema de Gaël Bonnefont sobre el llibre Solstici d'Aurélia Lassaque

Solstici

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/