« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Enigmiles"

Enigmila XV

Aquest cop l'enigma és mooooooolt fàcil:

"Llegamos con el viento de carnaval. Un viento cálido para el mes de febrero, impregnado de los aromas grasos y calientes de tortas y salchichas fritas, de gofres espolvoreados con azúcar lustre que cuecen en una plancha a nuestro lado, junto a la acera, mientras el confeti se nos cuela por el cuello y los puños de la ropa y se arremolina junto al bordillo como un estúpido antídoto de invierno..."

"¿Y la gente? Se parece mucho a la que ya conocemos, quizá más pálida por culpa del sol avariento, un color de piel un poco ceniciento. Los pañuelos atados a la cabeza y las boinas del mismo color que el cabellos que cubren: castaño, negro o gris. Las caras están arrugadas como las manzanas del verano pasado, los ojos están hundidos en la carne marchita, igual que canicas incrustadas en pasta rancia. Algunos niños, jirones fugaces de color rojo, verde lima y amarillo, parecen de otra raza."

Què? Com ho tenim?


Mila

Enigmila XIV

Com que les properes trobades del Club van de poesia d'aquella que s'injecta directament en vena, sense anestèsia ni proteccions, el nostre enigma també és d'aquells que s'han d'entomar amb el cap mig tèrbol...

En realitat són dos móns,
i es comuniquen pels miralls.
L´'únic que als reflexos els cal per
sobreviure és plaure'ns, fer
com fem nosaltres quan ens posem davant
d'una de les portes, davant d'un mirall...

Què, ho endevineu?

Enigmila XIII

Són fragments d'una petita gran obra:

"Y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas"

"El camino subía y bajaba; sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube, para el que viene, baja".

"En la reverberación del sol, la llanura parecía una laguna transparente deshecha en vapores por donde se traslucía un horizonte gris. Y más allá, una linea de montañas. Y todavía más allá, la más remota lejanía".

"y qué si yo escuchaba solamente el silencio? Era porque aún no estaba acostumbrado al silencio; tal vez porque mi cabeza venía llena de ruidos y de voces. De voces, sí. Y aquí, donde el aire era tan escaso, se oían mejor. Se quedaban dentro de uno, pesadas. Me acordé de lo que me había dicho mi madre: Allá me oirás mejor. Estaré más cerca de ti. Encontrarás más cercana la voz de mis recuerdos que la de mi muerte, si es que alguna vez la muerte ha tenido alguna voz"

Com ho veieu? Sabeu a quina obra pertanyen aquest trossets?
 

Enigmila XII

Retornem amb alegria als enigmiles. Es tracta d’endevinar a quin llibre pertany el fragment que ens proposa la Mila. No val fer un retallar/enganxar al Google. Encara que no us ho creieu, al bloc tenim una aplicació que ho detecta. O no.

Aquest és el fragment. Us arrisqueu a donar un nom d’autor/a o de llibre? La Mila ens pot anar donant pistes.


Como ve, todos tenemos en nuestro interior los elementos necesarios para producir fósforo. Es más, déjeme decirle algo que a nadie le he cofiado. Mi abuela tenía una teoría muy interesante, decía que si bien todos nacemos con una caja de cerillos en nuestro interior, no los podemos encender solos, necesitamos, como en el experimento, oxígeno y la ayuda de una vela. Sólo que en este caso el oxígeno tiene que provenir, por ejemplo, del aliento de la persona amada; la vela puede ser cualquier tipo de alimento, música, caricia, palabra o sonido que haga disparar el detonador y así encender uno de los cerillos. Por un momento nos sentiremos deslumbrados por una intensa emoción. Se producirá en nuestro interior un agradable calor que irá desapareciendo poco a poco conforme pase el tiempo, hasta que venga una nueva explosión a reavivarlo. Cada persona tiene que descubrir cuáles son sus detonadores para poder vivir, pues la combustión que se produce al encenderse uno de ellos es lo que nutre de energía al alma. En otras palabras, esta combustión es su alimento. Si uno no descubre a tiempo cuáles son sus propios detonadores, la caja de cerillos se humedece y ya nunca podremos encender un solo fósforo.
Si eso llega a pasar el alma huye de nuestro cuerpo, camina errante por las tinieblas más profundas tratando vanamente de encontrar alimento por sí misma, ignorante de que sólo el cuerpo que ha dejado inerme, lleno de frío, es el único que podría dárselo.


Què? Qui s'anima?

Enigmila XI

Aquesta vegada us proposo un "revival" de passatges, personatges i històries que ja hem llegit

1- Comencem, recordeu a quina novel•la sonava música de Bob Dylan?

2- I de qui eren els personatges de Patrícia Miralpeix i Jordi Soteres?

3- Potser em podeu dir de qui eren aquests versos:

"D'on o de qui
com o de quina
font hem poat
la disciplina?..."


4- Recordem amb un somriure a qui van fer dir "Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar"

5- Aquesta frase em va impressionar perquè era la de l'inici de la novel•la: Mossèn Puig s'estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant..." Qui ho pot haver escrit?

6- A quina obra de teatre pertany una família peculiar, a la qual la serventa dedica aquestes paraules: " Quina casa, Déu meu, quina casa. Quin poc respecte que es tenen i que desgraciats que poden arribar a ser tots vostès per no atrevir-se a parlar amb el cor en lloc de donar tantes voltes al cap a les seves manies, les seves pors ridícules i les seves tonteries..."

7- Quin personatge podria dir aquestes paraules tan refinades: " Aixís te caiguessin les barres que sou la desgràcia de tots els pobres. No hi ha cap més mena de bestiar més dolent que els junquels... I encara els peixen... Ni la pell val cap diner... Quan ne veig alguna a la platja reganyant les dents i inflat que les mosques vironeres hi han tiberi n'estic content... "

8- I per acabar, qui no recorda aquesta carta sense sentir un calfred que recorre l'esquena de dalt a baix: " Benvolguda mare, aviat ens tornarem a veure. La guerra ja s'acaba i no saps com t'enyoro. Amb tot, pots estar contenta. He après molt i he lluitat fort per la nostra causa. I m'he cuidat, tal com vas aconsellar-me. He entrat en combat trenta dues vegades. Dec haver disparat més de sis mil bales i he llençat més de cent granades. Fins al moment, no me n'ha tocat cap i això ho dec, amb tota seguretat, a les teves oracions..." "Quan necessites matar i no trobes enemic sobre qui caure, dispararies sobre qualsevol cosa. Llavors, arribes a un poble i el primer que trobes es converteix en víctima. És dur, ja ho sé, mare, eprò és el que ens dóna forces. Quan acabi tot això, i ara ja s'acaba, el teu fill tornarà a ser igual de pacífic com sempre".

Jo ja he fet la meva part de feina, ara és el vostre torn..."

mila

Enigmila X

Us deixo un nou enigmila per aquests dies "passera". La imatge és una pista. Fins divendres que ve, dia 9, no podré validar els vostres comentaris. Us animeu?

Aquest cop va de poesia (em sembla que no n'havia fet cap...). Com a pista us diré que està molt relacionat amb la darrera sessió del club.

Comença així:

ADVERTIMENT

Lector, atura't a la porta. Deixa el microscopi i baixa les antenes. No busquis cinc peus al vers. Si no, no cal que passis el llindar. Perquè d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

Comencem bé, eh?

Doncs més endavant trobem:

Pètals de rosa entrecuix.
Rosada blanca.
Tallar cordons.
La papallona Monarca.
Dant o Virgili.
O sí.
Tromba blanca.
Gata ferida.
Apaga quan sortis.


I per acabar:

Desert de res,
per dies i dies de llum
sols la remor del vent encès,
sal de perfum,
per l'eternitat en ningú:
desolat nu.


Ja podeu començar a rumiar i les des sempre que no facin trampes...

 

Enigmila IX

Us haig de confesar que aquest cop no tinc gens de ganes que descobriu l'enigma. Per donar-vos les pistes estic rellegint el llibre i estic gaudint tant o més que la primera vegada.

De moment només us posaré alguns paràgrafs i no us donaré cap més pista. Espero que us hi enganxeu...

"Aprovecho para escribirte porque hay luna. Y la luna siempre me tranquiliza, es como un bálsamo. Además ilumina, así sea precariamente, el papel, y esto tiene su importancia porque a esta hora no tenemos luz eléctrica. En los dos primeros años ni siquiera tenía luna, así que no me quejo. Siempre hay alguien que está peor, como concluía Esopo. Y hasta peorísimo, como concluyo yo. "

"De modo que no tengo respuesta a ninguna pregunta tuya, sencillamente porque carezco de tus preguntas."

"Lo esencial es adaptarse. Ya sé que a esta edad es difícil. Casi imposible. Y sin embargo. Después de todo, mi exilio es mío. No todos tienen un exilio propio. A mi quisieron encajarme uno ajeno. Vano intento. Lo convertí en mío. ¿Cómo fue? Eso no importa. No es un secreto ni una revelación. Yo diría que hay que empezar a apoderarse de las calles. De las esquinas. Del cielo. De los cafés. Del sol, y lo que es más importante, de la sombra. Cuando uno llega a percibir que una calle no le es extranjera, sólo entonces la calle deja de mirarlo a uno como a un extraño. Y así con todo. Al principio yo andaba con un bastón, como quiza corresponda a mis sesenta y siete años. Pero no era cosa de la edad. Era una consecuencia del desaliento. Allà, siempre había hecho el mismo camino para volver a casa.. Y aquí echaba eso de menos. La gente no comprende ese tipo de nostalgias. Creen que la nostalgia sólo tiene que ver con cielos y árboles y mujeres. A lo sumo, con militancia política. La patria, en fin. Pero yo siempre tuve nostalgias más grises, más opacas. Por ejemplo ésa. El camino de vuelta a casa. Una tranquilidad, un sosiego, saber qué viene después de cada esquina, de cada farol, de cada quiosco. Aqui, en cambio, empecé a caminar y a sorprenderme. Y la sorpresa me fatigaba.Y por añadidura no llegaba a casa, sino a la habitación... Pero la nueva ciudad me gusta ¿por qué no? Su gente, menos mal, tiene defectos. Y es muy entretenido especializarme en ellos. Las virtudes, por supuesto también las poseen, generalmente aburren. Los defectos, no. La cursilería, por ejemplo, es una zona prodigiosa, en la que nunca acabo de especializarme. Mi bastón, sin ir más lejos, era un amago de cursilería, y sin embargo tuve que abandonarlo. Cuando me siento cursi, me desprecio un poquito, y eso es malísimo. Porque nunca es bueno despreciarse, a menos que existan fundadas razones, que no es mi caso. "



Què? Us ha agradat? En breu, més...

mila

Enigmila VIII


 

 

Ja tenim un nou enigmila. Us animo a participar i, sobretot, a llegir aquest autor que ens ha escollit la Mila, tot i que l'obra encara no la sé. És un gran escriptor.

Ara que teniu les piles carregades us proposo un enigma molt europeu...

Us passo algunes frases prou curioses:

- Entre la pobresa i la riquesa hi ha una filera llarga de gradacions. I de la pobresa en avall, a tu què et sembla? Quantes gradacions creus que hi ha?

- A mi em van ensenyar que calia sobreviure. A ell li van ensenyar que sobretot calia viure, amb formalitat i refinament, segons unes normes fixes i regulars, i que viure era el més important.

- El burgés s'ha de justificar fins a la mort. L'aristòcrata ja s'ha justificat per naixement.

- Saps què era el meu marit? El fenòmen més rar que et pots trobar a la vida: un home.


A veure qui sap de quina obra, molt coneguda, es tracta...

Enigmila VII

La Mila se n'ha anat de vacances però ens ha preparat un nou enigmila. L'obra encara no la sé però l'autor sí i la pista és en aquest sentit. Crec que l'endevinareu de seguida. 

Aquest cop heu d'endevinar qui va escriure això:

"El pare era l'amo, a casa, evidentment. Però ho era seguint el corrent d'unes tendències que afavorien plenament la seva actitud. Vull dir que no manava per capacitat o per collons, sinó perquè havia de manar. La meva afició als llibres, per exemple, la criticava més que la mare. Però quan jo vaig estar en disposició de discutir-hi, les seves argumentacions eren febles, convencionals. D'altra banda, quan jo vaig començar a obtenir algun èxit, practicava ingènuament una mena de percaça del comentari elogiós, que el psava grotescament en evidència. No tenia la dignitat de la mare.

La mare, era (és) una bona dona, una mica cargolada i tossuda (diu que m'assemblo, en això), intel•ligent, però jo diria que una mica frustrada, catòlica practicant, fins i tot m'atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l'humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel•ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot i que era "l'home", i manava, és clar, no tenia de bon tros l'agilitat intel•lectual de la mare"

Aquesta mateixa persona també és l'autora d'aquests versos:

"El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafagosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc, etc.

..."

Els poemes escrits per aquesta persona han estat musicats i cantants per molts i moltes artistes...


 

Enigmila VI


La Mila torna del cap del setmana amb un nou enigma literari. Crec que la pista és bona, tot i que he tornat a fer trampes :(
 

Aquesta vegada l'Enigmila se'n va al teatre. Us presento un drama en cinc actes, en vers i prosa que va ser, potser, l'última escrita pel seu autor/a i sembla que la més personal de les seves obres.

L'any passat es va fer la versió cinematogràfica d'aquest drama. A Estats Units ja s'ha estrenat però em sembla que encara no ha arribat a les nostres cartelleres.

Ara us escric un breu paràgraf, a veure si us ajuda. Es tracta d'un fragment del diàleg entre dos dels personatges principals. Per cert, la meva versió és en castellà...:

- ¿Cómo no os hicieron perecer en tal momento?

- Bien preguntado, hija mía. Mi relato provoca esa interrogación. No se atrevieron, cara niña: tanto era el cariño que el pueblo me profesaba; no quisieron sellar con sangre el acontecimiento, sino que prefirieron pintar sus reprobables fines con los más sugestivos colores. En suma: nos transportaron a bordo de un barco, que nos internó algunas leguas en el mar, donde tenían dispuesto el casco de una nave, sin aparejos, roldanas, vela ni mástil, que hasta las ratas habían abandonado instintivamente. Allí nos introdujeron a la fuerza, para que uniéramos nuestros gritos a la mar que rugía en trono y nuestros suspiros a los vientos, los cuales, compadecidos, suspiraban a la vez devolviéndonos los sollozos en ecos simpáticos.

Realment són moltes pistes, a veure si l'endevineu abans de marxar de vacances...


Ara un missatge per la Mercè:

marse esplicas mol ve contas.BERTA

Moltes gràcies Berta. Això és perquè tu saps escoltar molt bé. Un petó de colors.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/