Aquesta vegada us proposo un "revival" de passatges, personatges i històries que ja hem llegit

1- Comencem, recordeu a quina novel•la sonava música de Bob Dylan?

2- I de qui eren els personatges de Patrícia Miralpeix i Jordi Soteres?

3- Potser em podeu dir de qui eren aquests versos:

"D'on o de qui
com o de quina
font hem poat
la disciplina?..."

4- Recordem amb un somriure a qui van fer dir "Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar"

5- Aquesta frase em va impressionar perquè era la de l'inici de la novel•la: Mossèn Puig s'estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant..." Qui ho pot haver escrit?

6- A quina obra de teatre pertany una família peculiar, a la qual la serventa dedica aquestes paraules: " Quina casa, Déu meu, quina casa. Quin poc respecte que es tenen i que desgraciats que poden arribar a ser tots vostès per no atrevir-se a parlar amb el cor en lloc de donar tantes voltes al cap a les seves manies, les seves pors ridícules i les seves tonteries..."

7- Quin personatge podria dir aquestes paraules tan refinades: " Aixís te caiguessin les barres que sou la desgràcia de tots els pobres. No hi ha cap més mena de bestiar més dolent que els junquels... I encara els peixen... Ni la pell val cap diner... Quan ne veig alguna a la platja reganyant les dents i inflat que les mosques vironeres hi han tiberi n'estic content... "

8- I per acabar, qui no recorda aquesta carta sense sentir un calfred que recorre l'esquena de dalt a baix: " Benvolguda mare, aviat ens tornarem a veure. La guerra ja s'acaba i no saps com t'enyoro. Amb tot, pots estar contenta. He après molt i he lluitat fort per la nostra causa. I m'he cuidat, tal com vas aconsellar-me. He entrat en combat trenta dues vegades. Dec haver disparat més de sis mil bales i he llençat més de cent granades. Fins al moment, no me n'ha tocat cap i això ho dec, amb tota seguretat, a les teves oracions..." "Quan necessites matar i no trobes enemic sobre qui caure, dispararies sobre qualsevol cosa. Llavors, arribes a un poble i el primer que trobes es converteix en víctima. És dur, ja ho sé, mare, eprò és el que ens dóna forces. Quan acabi tot això, i ara ja s'acaba, el teu fill tornarà a ser igual de pacífic com sempre".

Jo ja he fet la meva part de feina, ara és el vostre torn..."

mila

Us deixo un nou enigmila per aquests dies "passera". La imatge és una pista. Fins divendres que ve, dia 9, no podré validar els vostres comentaris. Us animeu?

Aquest cop va de poesia (em sembla que no n'havia fet cap...). Com a pista us diré que està molt relacionat amb la darrera sessió del club.

Comença així:

ADVERTIMENT

Lector, atura't a la porta. Deixa el microscopi i baixa les antenes. No busquis cinc peus al vers. Si no, no cal que passis el llindar. Perquè d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

Comencem bé, eh?

Doncs més endavant trobem:

Pètals de rosa entrecuix.
Rosada blanca.
Tallar cordons.
La papallona Monarca.
Dant o Virgili.
O sí.
Tromba blanca.
Gata ferida.
Apaga quan sortis.

I per acabar:

Desert de res,
per dies i dies de llum
sols la remor del vent encès,
sal de perfum,
per l'eternitat en ningú:
desolat nu.

Ja podeu començar a rumiar i les des sempre que no facin trampes...

 

Us haig de confesar que aquest cop no tinc gens de ganes que descobriu l'enigma. Per donar-vos les pistes estic rellegint el llibre i estic gaudint tant o més que la primera vegada.

De moment només us posaré alguns paràgrafs i no us donaré cap més pista. Espero que us hi enganxeu...

"Aprovecho para escribirte porque hay luna. Y la luna siempre me tranquiliza, es como un bálsamo. Además ilumina, así sea precariamente, el papel, y esto tiene su importancia porque a esta hora no tenemos luz eléctrica. En los dos primeros años ni siquiera tenía luna, así que no me quejo. Siempre hay alguien que está peor, como concluía Esopo. Y hasta peorísimo, como concluyo yo. "

"De modo que no tengo respuesta a ninguna pregunta tuya, sencillamente porque carezco de tus preguntas."

"Lo esencial es adaptarse. Ya sé que a esta edad es difícil. Casi imposible. Y sin embargo. Después de todo, mi exilio es mío. No todos tienen un exilio propio. A mi quisieron encajarme uno ajeno. Vano intento. Lo convertí en mío. ¿Cómo fue? Eso no importa. No es un secreto ni una revelación. Yo diría que hay que empezar a apoderarse de las calles. De las esquinas. Del cielo. De los cafés. Del sol, y lo que es más importante, de la sombra. Cuando uno llega a percibir que una calle no le es extranjera, sólo entonces la calle deja de mirarlo a uno como a un extraño. Y así con todo. Al principio yo andaba con un bastón, como quiza corresponda a mis sesenta y siete años. Pero no era cosa de la edad. Era una consecuencia del desaliento. Allà, siempre había hecho el mismo camino para volver a casa.. Y aquí echaba eso de menos. La gente no comprende ese tipo de nostalgias. Creen que la nostalgia sólo tiene que ver con cielos y árboles y mujeres. A lo sumo, con militancia política. La patria, en fin. Pero yo siempre tuve nostalgias más grises, más opacas. Por ejemplo ésa. El camino de vuelta a casa. Una tranquilidad, un sosiego, saber qué viene después de cada esquina, de cada farol, de cada quiosco. Aqui, en cambio, empecé a caminar y a sorprenderme. Y la sorpresa me fatigaba.Y por añadidura no llegaba a casa, sino a la habitación... Pero la nueva ciudad me gusta ¿por qué no? Su gente, menos mal, tiene defectos. Y es muy entretenido especializarme en ellos. Las virtudes, por supuesto también las poseen, generalmente aburren. Los defectos, no. La cursilería, por ejemplo, es una zona prodigiosa, en la que nunca acabo de especializarme. Mi bastón, sin ir más lejos, era un amago de cursilería, y sin embargo tuve que abandonarlo. Cuando me siento cursi, me desprecio un poquito, y eso es malísimo. Porque nunca es bueno despreciarse, a menos que existan fundadas razones, que no es mi caso. "


Què? Us ha agradat? En breu, més...

mila

Ja tenim un nou enigmila. Us animo a participar i, sobretot, a llegir aquest autor que ens ha escollit la Mila, tot i que l'obra encara no la sé. És un gran escriptor.

Ara que teniu les piles carregades us proposo un enigma molt europeu...

Us passo algunes frases prou curioses:

- Entre la pobresa i la riquesa hi ha una filera llarga de gradacions. I de la pobresa en avall, a tu què et sembla? Quantes gradacions creus que hi ha?

- A mi em van ensenyar que calia sobreviure. A ell li van ensenyar que sobretot calia viure, amb formalitat i refinament, segons unes normes fixes i regulars, i que viure era el més important.

- El burgés s'ha de justificar fins a la mort. L'aristòcrata ja s'ha justificat per naixement.

- Saps què era el meu marit? El fenòmen més rar que et pots trobar a la vida: un home.


A veure qui sap de quina obra, molt coneguda, es tracta...

La Mila se n'ha anat de vacances però ens ha preparat un nou enigmila. L'obra encara no la sé però l'autor sí i la pista és en aquest sentit. Crec que l'endevinareu de seguida. 

Aquest cop heu d'endevinar qui va escriure això:

"El pare era l'amo, a casa, evidentment. Però ho era seguint el corrent d'unes tendències que afavorien plenament la seva actitud. Vull dir que no manava per capacitat o per collons, sinó perquè havia de manar. La meva afició als llibres, per exemple, la criticava més que la mare. Però quan jo vaig estar en disposició de discutir-hi, les seves argumentacions eren febles, convencionals. D'altra banda, quan jo vaig començar a obtenir algun èxit, practicava ingènuament una mena de percaça del comentari elogiós, que el psava grotescament en evidència. No tenia la dignitat de la mare.

La mare, era (és) una bona dona, una mica cargolada i tossuda (diu que m'assemblo, en això), intel•ligent, però jo diria que una mica frustrada, catòlica practicant, fins i tot m'atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l'humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel•ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot i que era "l'home", i manava, és clar, no tenia de bon tros l'agilitat intel•lectual de la mare"

Aquesta mateixa persona també és l'autora d'aquests versos:

"El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafagosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc, etc.

..."

Els poemes escrits per aquesta persona han estat musicats i cantants per molts i moltes artistes...


 

La Mila torna del cap del setmana amb un nou enigma literari. Crec que la pista és bona, tot i que he tornat a fer trampes :(
 

Aquesta vegada l'Enigmila se'n va al teatre. Us presento un drama en cinc actes, en vers i prosa que va ser, potser, l'última escrita pel seu autor/a i sembla que la més personal de les seves obres.

L'any passat es va fer la versió cinematogràfica d'aquest drama. A Estats Units ja s'ha estrenat però em sembla que encara no ha arribat a les nostres cartelleres.

Ara us escric un breu paràgraf, a veure si us ajuda. Es tracta d'un fragment del diàleg entre dos dels personatges principals. Per cert, la meva versió és en castellà...:

- ¿Cómo no os hicieron perecer en tal momento?

- Bien preguntado, hija mía. Mi relato provoca esa interrogación. No se atrevieron, cara niña: tanto era el cariño que el pueblo me profesaba; no quisieron sellar con sangre el acontecimiento, sino que prefirieron pintar sus reprobables fines con los más sugestivos colores. En suma: nos transportaron a bordo de un barco, que nos internó algunas leguas en el mar, donde tenían dispuesto el casco de una nave, sin aparejos, roldanas, vela ni mástil, que hasta las ratas habían abandonado instintivamente. Allí nos introdujeron a la fuerza, para que uniéramos nuestros gritos a la mar que rugía en trono y nuestros suspiros a los vientos, los cuales, compadecidos, suspiraban a la vez devolviéndonos los sollozos en ecos simpáticos.

Realment són moltes pistes, a veure si l'endevineu abans de marxar de vacances...


Ara un missatge per la Mercè:

marse esplicas mol ve contas.BERTA

Moltes gràcies Berta. Això és perquè tu saps escoltar molt bé. Un petó de colors.

Nou enigmila amb despista. A veure qui  ho endevina. .

L'autor d'aquest enigmila és un personatge peculiar i prou conegut per tots i totes, per totes i tots...
A la pestanya de la portada del meu llibre diu d'ell:
"Cada cop que s'hi troba, l'autor ho veu clar. No té currículum.
Com tants va néixer a Barcelona; com no tants, fou desmamat a Terrassa; com molts, tornat a Barcelona va fer el batxillerat als escolapis. Com pocs va viure la maledicció apocalíptica de la pesta, la fam i la guerra...."

Ara, a la contraportada, diu del llibre:

"Amb aquest llibre, l'autor fa un tombant. Es mira la història del seu país. És home que ha triat ser de muntanya, coneix poc el mar, però sap com l'esperit mesurat de la mar menuda fa marinada fins als racons més aspres de les velles parròquies ocultes als fondals pirinencs... L'autor ha volgut reviure la història d'aquesta terra no pas de de les gestes glorioses dels comptes i els reis... S'ha proposat d'escriure una història gairebé impossible. La dels qui han passat per aquest nóm sense ni deixar nom. Sense res de vistent, la història de cada dia és feta pels homes d'ofici..."

Què aquestes primeres pistes? Hi ha cap agoserat o agoserada que vulgui dir un títol? No tingeu por que si l'endevineu abans de marxar de vacances en tinc un parell més de preparats...




 

La Mila ens ha preparat un altre dels seus enigmes. A veure qui troba la resposta. La imatge us pot servir (o no) de pista.

Aquest cop us porto una gran história d'amor. La meva edició està traduïda al català per en Carles Riba, vell conegut del blog i, casualment, a la contraportada trobem una crítica d'en Francesc Parcerisas, la qual diu "Una de les meravelles literàries de la nostra cultura".

Us haig de dir que no se sap ben bé l'autoria inicial d'aquesta obra d'origen celta però la versió més coneguda és relativament moderna, del S.XIX.
Us poso un petit diàleg, a veure si us comença a sonar...

- Què sabeu doncs avui? Què us tormenta?

- Ah! Tot el que sé em tormenta, i tot el que veig. Aquest cel em tormenta, i aquesta mar i el meu cos i la meva vida!

Ell repetí:

- Amiga, què us tormenta?

- L'amor de vos.

Va, ja podeu començar...

 

La Mila ens proposa un altre enigma literari i jo us ajudo amb una altra "despista" fotogràfica.

Aquest també està relacionat amb la lectura que ens ocupa i s'ha donat alguna pista en el mateix club. Us passo un paràgraf d'aquest llibre que vaig llegir ja fa un bon grapat d'anys...

" Se despertó, abrió los ojos. La habitación le decía poco; había estado demasiado sumergido en la nada, de la que acababa de emerger. No tenía fuerzas para definir su situación en el tiempo y en el espacio; tampoco lo deseaba. Estaba en algún lugar; para regresar de la nada había atravesado varias regiones. En el centro de su conciencia habia la certidumbre de una infinita tristeza, pero esa tristeza lo reconfortaba porque era lo único que le resultaba familiar. No necesitaba otro consuelo..."

Ja veiueu que és en castellà però no he gosat traduir el text al català.

Qui s'anima?

 

Així és com anomenem als enigmes que ens planteja la Mila. Aquest és el segon. Cap on apunta?  Animeu-vos a participar!

"Blogueres i bloguers, per endevinar aquest enigma haureu de fer servir la imaginació. El principi d'aquesta història és molt llunyà, en el temps i en la distància. Ens trobem davant el relat de les diferències i les lluites de dos mons enfrontats i de les persones que van protagonitzar els fets. Però també trobarem aventures increïbles, històries d'amor i desamor, gelosies i traicions, lluites de poder i corrupcions polítiques... Gairebé com els culebrots de la tele...

Us escric un paràgraf curiós i provocatiu...

Creuen que raptar dones és obra d'homes infames, però acuitar-se a castigar els raptes és d'estúpids, i no preocupar-se de les dones raptades, d'assenyats; perquè és clar que no haurien estat raptades, si elles no ho haguessin volgut...

Què? Endevineu?"