« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Activitat cultural"

Els llibres d'El Gust de la Paraula - 2017


Aquesta tercera edició d’El Gust de la Paraula la dediquem a un dels plats de subsistència per excel·lència: l’escudella o sopa. El Gust de la Paraula és un projecte creat per la biblioteca i l’oficina de turisme que pretén combinar les dues àrees a través de la literatura i la gastronomia.
Us presentem els llibres protagonistes d’aquesta edició. Els podreu comprar a les llibreries de Caldes: Can Tau i Can Solés, a qui agraïm des d’aquí la seva col·laboració. Podeu adquirir-los durant les activitats que organitzem o als propis establiments.

Un llibre divertit i completíssim de receptes tradicionals recuperades de diferents llibres pel vilobinenc Germà Coenders, que serà qui ens farà la demostració gastronòmica al matí (11h). Les receptes que ens cuinarà les ha extret d’aquest llibre i  les ha adaptat a la cuina termal. Mireu com se’ns presenta:


Vet ací la meva primera confessió. No sóc vegetarià però als vegetarians us haig de donar tota la raó en una cosa: avui dia es menja massa carn i peix. Ara que ens el podem pagar, només cal mirar els gran àpats socials, de feina, o de banquets, casaments, bateig i comunions: marisc de primer i filet de segon. Per postres, la fruita ni tocar-la. Amb sort, en tot l’àpat, només el vi, el cafè, la copa i el “puro” són d’origen vegetal.

Un altre dels seus llibre, d’edició molt humil però absolutament original és (atenció!) un recull de receptes amb conill... en vers!

CONILL AMB ALL I JULIVERT

Aquest és dels conills més senzills.

Cal tallar-lo a talls en petits,

fregir-lo i, quan li manqui poc.

all i julivert trinxarts a l'engròs.

 

El llibre amb el qual ens vam inspirar per fer tota aquesta edició ha estat el recull de sopes, ranxos i escudelles de Catalunya que acaba d’editar Edicions Sidillà. La responsable de l’edició, Judit Pujadó, el vindrà a presentar.

El títol no podria ser més d’actualitat. A cadascun dels ranxos o sopes de llibre hi trobem la seva història i la recepta. Al pròleg, de Pep Salsetes, hi trobem l’origen de la sopa en general de la paraula “escudella” en particular.


Els brous tenen una base prehistòrica ja que després de la tècnica culinària de la brasa apareix la de la cocció per ebullició. Això s’esdevé fins i tot abans que aparegui la terrissa. Aprofitem per dir que tant la cuina com l’agricultura, segons els estudiosos, són invents femenins. L’ebullició sense terrissa es feia omplint la cavitat d’un tronc o d’una carbassa seca amb elements vegetals, animals o altres i aigua, aconseguint l’ebullició mitjançant la introducció continuada de pedres roents. Qui sap si així va començar el fonament de la llegenda de la sopa de pedra...A l’edat mitjana, l’escudella, estri semiesfèric construït amb diversos materials, fang, fusta, metalls, va donar nom al contingut. Aquest bol servia per escudellar tant menjars salats com caldosos.


A banda dels llibres de temàtica gastronòmica hi afegim els de ficció, que lliguem d’una manera o altra amb la nostra activitat. Aquesta vegada ens hem trobat un llibre petit però molt evocador que comença així:

Calia esperar o bufar perquè la sopa es refredés una mica. Llavors començava el joc de llegir paraules submergides, o el de rescatar lletres amb la cullera i provar de reconstruir l’ordre alfabètic al voltant del plat.


Pruden Panadès recorda moments d’una infantesa a Barcelona, tot i que és més un lloc en el temps que no en l’espai i ens hi podem reconèixer siguem d’on siguem. Instants en forma de capítols sense excessos sentimentals, amb el to just per fer-ne el que es diu bona literatura. Panadès també ens presentarà el seu llibre i ens parlarà del que acaba de publicar amb Godall Passamaneria.

Una mica més tard (20h) us oferirem una obra de teatre inspirada en el llibre Cosins de Tarzan. Porta el mateix títol i la interpreta l’actriu Cristina Cervià, acompanyada del músic de l’Orquetra Fireluche Domènec Boïgues.

A la biblioteca hi trobareu una exposició de contes relacionats amb la sopa. El clàssic Sopa de Pedra però també d’altres. Un ens ha arribat en forma de regal des de Nàpols i és aquest tant bonic.
El regal és de l’Esther Suriñach (gràcies!), col·laboradora d’ El Gust de la Paraula en aquesta i anteriors edicions.

I acabem amb música, tal i com farem el 18 de novembre. Tòfol Martínez ens oferirà un concert de blues amb el seu grup: Tòfol Martínez Trio. És ell qui ens recomana aquest llibre que repassa la història del blues: de la música i dels seus músics.


La gente me sigue preguntando dónde surgió el blues, y todo lo que puedo decir es que, cuando yo era un muchacho, siempre estábamos cantando en los campos. En realidad no cantábamos, ya sabes, gritábamos, pero inventábamos nuestras canciones sobre cosas que nos estaban sucediendo en aquel momento, y creo que es allí dónde empezó el blues” (Son House, 1965)

Els orangutans: 50 anys

De manera gairebé simultània celebrem els 50è aniversari de dues obres de Joaquim Carbó molt diferents entre elles i amb un recorregut editorial i de lectura antagònics. Un és el del clàssic La casa sota la sorra que es va commemorar l’any passat, el seu llibre més reeditat, una obra que s’ha convertit en un referent obligatori quan parlem de literatura juvenil. Per un altre costat, enguany celebrem (i molt!) els 50 anys d’una obra menys coneguda:Els orangutans, una novel·la escrita l’any 1967 i protagonitzada per un ulisses quotidià i pelacanyes, perdedor absolut, a qui acompanyem en la seva penosa odissea d’un dia, igual que el Leopold Bloom de James Joyce, tot i que canviem Dublín per una Barcelona sòrdida i un poble que, qui sap, potser està inspirat en Caldes.

Joaquim Carbó: Autor de Capçalera de la biblioteca de Caldes de Malavella

Ens trobem amb un relat que combina acció i reflexió, narrat en primera persona. El text flueix amb rapidesa i és molt divertit i canalla, ple de frases fetes i d’expressions populars. El protagonista i l’estil són similars als de l’última novel·la de Carbó Va com va (2015). Ell mateix explica que a l’any en què es va publicar Els orangutans no s’havia de passar forçosament per la censura però que si els primers quinze dies de publicació rebien queixes, el llibre s’havia de retirar. Van passar quinze dies angoixants perquè parlem d’un personatge obsessionat pel sexe i d’un relat que traspassava força les línies vermelles d’aquell temps.

Quan li demano a en Joaquim que em confirmi aquest punt m'escriu el següent:

La qüestió de la censura és talment com dius tu: la llei Fraga va suprimir la "censura prèvia", és a dir, que no calia que les editorials sotmetessin els llibres a la censura abans de publicar-los... Això estava molt bé i semblava obra d'un liberal, però se sabia que si dintre dels primers quinze dies de la publicació hi havia alguna persona benintencionada que denunciava el llibre per atemptar contra algun dels principis del sistema, l'autoritat podia requisar tots els exemplars que hi hagués al magatzem així com els que podien quedar a les llibreries. Com pots comprendre, els editors de Nova Terra -Alfonso Carlos Comin i Josep Verdura- i jo vam passar dues setmanes ben esporuguits perquè ens temíem que ens la retiressin d'un moment a l'altre. Per sort, no va passar res, segurament perquè no el devia llegir cap carca. Ja està tot explicat!" J. Carbó

A la biblioteca no ens cansem de reivindicar l’obra per a adults de Joaquim Carbó, sobretot perquè la destinada a nens i joves ja és reconeguda, però no tant aquesta més bandarra. Per sort nostra, estem vivint un just rebrot i tot gràcies a una editorial que hi està apostant fort: Males Herbes. A ells devem la publicació de Va com va, la reedició d’ Els orangutans i la pròxima publicació de la nova obra de ficció de Joaquim Carbó: La vorera. No els ho podrem agrair mai prou. 

Mercè Barnadas

27534: el número de l'horror

 

Un mur de pedra seca encapçala aquest post. Una construcció que la Neus Català va fer de jove, tot i que en aquell moment era exclusivament una feina d'homes. Un exemple senzill però revelador de la personalitat d'aquesta dona que va lluitar sempre a favor de la igualtat social. "Una gran lluitadora pagesa" tal i com s'hi va referir la seva biògrafa, Elisenda Belenguer. Una força inconformista que l'acompanyarà tota la vida.

El número que dóna títol a aquest text és el de la Neus al camp de Ravensbrück on hi va estar deportada durant 18 mesos. Va ser obligada a treballar en la indústria de l'armament però ella va respondre amb boicots, sabotatges i amb una acció tan sorprenent com una vaga de fam.  En aquest article al Núvol hi podeu trobar un petit esbós de la seva actitud vital, concentrada en aquesta frase: No he plorat mai davant d'un nazi

És impossible resumir en un espai com aquest tot el que va donar de sí la trobada del divendres 27 de novembre. La nostra voluntat és que serveixi de recordatori i a partir d'aquí vosaltres mateixos amplieu la informació que us interessi.

Va començar la historiadora Mary Nash amb una panoràmica general de les dones antifeixistes. I ho va fer posant cara i noms a algunes d'elles. Són aquestes:

SOPHIE SCHOLL (1921-1943)

Dirigent i activista del moviment de Resistència Rosa Blanca a l'Alemanya nazi. Executada, juntament amb el seu germà Hans l'any 1943.

A la biblioteca tenim la pel·lícula basada en la seva vida.

 

LISA FITTKO (1909-2005)

En cooperació amb el Comitè de Rescat d'Emergència (ERC), la Lisa i en Hans Fittko ajudar a travessar la frontera entre Espanya i França jueus, activistes polítics i pilots dels Aliats abatuts sobre els Pirineus. El primer perseguit que Lisa Fittko porta a la frontera espanyola és Walter Benjamin.

LUCIE AUBRAC (1912-2007)

Activista de la Resistència francesa durant l'ocupació alemany sota el règim de Vichy. 

La seva vida, plena de perills i d'heroïcitats, també té una pel·lícula

GERMAINE TILLION (1907-2008)

Resistent francesa deportada al camp de Ravensbrück, on escriu una opereta: "Le Verfügbar aux Enfers" (La disponibilitat dels inferns). Es va estrenar a París amb ella asseguda al pati de butaques just quan feia 100 anys.

DIET EMAN

Things we couldn't say

IRENA SENDLER (1910-2008)

Coneguda com "l'àngel del Guetto de Varsòvia" va salvar més de 2500 nens jueus de la mort. Va guardar els seus noms autèntics dins d'un pot que va enterrar en el jardí del seu veí. D'aquesta manera, va protegir i guardar la seva identitat. Tot està explicat en el llibre Life in a Jar

 

             

L'Elisenda Belenguer ens va fer un perfil acuradíssim de la vida i la personalitat de la Neus Català.

CAMP DE RAVENSBRÜCK: el camp de concentració nazi exclusivament per a dones on va estar deportada la Neus Català.

 

MERCEDES NÚÑEZ (1911-1986)

D'origen gallec, Mercedes Núñez és una altra dona compromesa, militant del PSUC, supervivent de Ravensbrück, que va deixar escrita la seva experiència.

 

  

La millor manera de recordar la vida de Neus Català és en les seves pròpies paraules. En aquest sentit, no té preu l'entrevista que li va fer Montserrat Roig l'any 1978 i que podem recuperar a la web de TVE Catalunya. L'Elisenda ens en va passar un fragment, aquí la teniu tota.

Personatges: Neus Català

Luis i Margarita Català escriuen en el pròleg del llibre de la seva mare De la resistencia a la deportación (Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2015)

Una feina d’historiador no posarà mai fi a la profunditat, l’angoixa i els milers de subtileses de l’horror d’aquell malson. La necessitat de transmetre ve del desig d’entendre i de no oblidar mai. Per això, la preservació de la memòria esdevé un deure cívic.


Però, podem entendre el que va passar? Deixeu-me acabar aquesta entrada dolorosa amb les paraules de Primo Levi, víctima de l’odi fanàtic dels nazis contra els jueus i autor de llibres imprescindibles com Si això és un home, La treva o Els enfonsats i els salvats.  


El perquè


..Vaig veure un caramell magnífic a l’altra banda de la finestra, a l’abast de la mà. Vaig obrir la finestra i vaig trencar el caramell, però de seguida un guàrdia gros, pesant, que feia guàrdia a fora, me’l va prendre de seguida. “Warum?”, li vaig preguntar amb el meu pobre alemany. “Hier ist kein warum” (aquí no hi ha per què), va replicar, i em va fer entrar a dins amb una empenta.

El perquè

Potser no es pot entendre, o encara més, no s’hauria de poder entendre el que va passar, perquè entendre és justificar. Deixeu-m’ho explicar: “entendre” una proposta o un comportament vol dir “contenir-lo”, contenir el seu autor, posar-se en el seu lloc, identificar-s’hi. Però cap ésser humà normal serà mai capaç d’identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann o tot aquell seguit. Això ens desencoratja, i al mateix temps ens dóna la sensació d’alleujament, perquè potser és desitjable que les seves paraules (i també, per desgràcia els seus fets) no ens resultin comprensibles. Són paraules i fets que no són humans, que de fet són contrahumans... No existeix cap racionalitat en l’odi nazi; és un odi que no és a dins nostre; és fora de l’home...

El perquè...

Els llibres d'El Gust de la Paraula

L'Oficina de turisme i la Biblioteca Municipal us cuinem un suculent cap de setmana (26, 27 i 28 de juny) i el farcim d'activitats que uneixen literatura i gastronomia.Tots els actes estaran lligats a una obra literària. Aquests seran els llibres protagonistes, els podreu trobar a les llibreries del poble i durant els actes. 

Marc Romera. Les relacions virtuoses. RBA, 2014

"Teniu fred? Marc Romera reapareix amb una novel·la que de ben segur escalfarà l’ambient" (Núvol)

Marc Romera escalfa la rentrée

Marquès de Sade. Justine o Les dissorts de la virtut (Trad. Albert Mestres). Proa, 2014

"una obra que, com bona part de la literatura sadiana, es mou entre el gènere gòtic anglès, la novel·la filosòfica francesa i la tradició de literatura eròtica en llengua vulgar" (Vilaweb)

L'obra a nosaltresllegim.cat

Joan Boher. Obre’m la nevera i et diré qui ets. Stonberg, 2015

"Joan Boher, un veritable professional en l´art d´explicar històries, debuta en el camp de la novel·la amb una divertidíssima novel·la Obre´m la nevera i et diré qui ets, un retrat irònic i nostàlgic de la vida universitària." (Stonberg Editorial)

Entrevista a Joan Boher

Miquel Martí i Pol. Bon profit!. Empúries, 1986

OUS FERRATS

Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.

I un cop cuits, ben presentats,
els ous ferrats,
se'ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats. 

 

Jofre Martell. Les putes receptes de la iaia. La Galera, 2014

Les putes receptes de la iaia és un recull de receptes senzilles explicades d'una manera clara i directa i, sobretot, molt divertida. (La Galera)

El bloc de les putes receptes de la iaia 

 

Salvador Giralt. L’entrepà. Labreu, 2012

Escrita des d’una primera persona oral i autoconscient, amb un estil àgil i de múltiples interpel·lacions al lector, se’ns explica retrospectivament l’existència anònima d’un seixantí amo de bar qui, després d’un daltabaix emocional, remodela carta i vida amb l’objectiu de servir els millors entrepans de tota Manresa. (Núvol)

L’Entrepà: literatura a la carta

Daniel Giralt-Miracle. La cuina dels cartells modernistes. Carles Gaig, David Heras. Galerada, 2013

Dos cuiners de generacions diferents, Carles Gaig (del restaurant Gaig i la Fonda Gaig, Barcelona) i David Heras (del Balneari de Vichy Catalán, Caldes de Malavella), entaulen un diàleg culinari partint de trenta cartells modernistes escollits pel prestigiós crític d’art Daniel Giralt-Miracle.  (Galerada)

Manuel Vázquez Montalbán. El balneario. Planeta, 1986

"Un Carvalho a régimen, inquilino de un balneario en el que no se come, no se bebe, no se fuma por rigurosa prescripción médica, se topa con el cádaver de Mistress Simpson." (Casa del libro)

Álvaro Cunqueiro. La cocina cristiana de Occidente. Taber, 1969

Difícilmente encontrará el lector curioso más anécdotas entretenidas y lectura más amena y sugerente que esta Cocina Cristiana de Occidente. Pocas veces un libro ha podido aunar tanta erudición, tanto humor y tanto gozo. (Tusquets editores)

Perrault. La Caputxeta Vermella (Exposició de diferents versions a la biblioteca)

Hi ha contes de tota mena. Però quan algú pregunta quin és el conte més famós del món, la resposta sempre és la mateixa: el conte de la caputxeta vermella. (Una mà de contes a TV3)

Tota la programació d'El Gust de la Paraula: concursos de cuina, xerrades,música, presentacions de llibres, menús literaris dels restaurants, espectacles infantils, tallers, etc. la trobareu en el nostre fulletó.

El Gust de la Paraula

Exposició "Rostres" d'Irene Agrafojo


“Rostres” és el nom de l'exposició que trobareu a la biblioteca de Caldes de Malavella, són una sèrie de dibuixos sobre paper i sobre ceràmica que vaig començar l'estiu passat (2014). En aquesta mostra podreu veure una sèrie de rostres femenins, persones a qui estimo moltíssim.

Els dibuixos (grafit sobre paper) són cares amb diferents perspectives, algunes amb un fort contrast. La part més dibuixada d'aquests retrats són els ulls, ulls grossos de mirada penetrant. És un intent de captar la identitat essencial de cada personatge partint de la seva expressió facial.

 


Del paper vaig passar al fang. Vaig tenir la pensada de fer caps de fang i una vegada sortiren del forn, vaig fer els rostres sobre la duresa de la ceràmica, retrats amb volum decorant tota la peça. Els ulls, com en els dibuixos, continuen essent una part molt marcada, mirada intensa. Jocs de llums i ombres per provocar la sensació de volum dels dibuixos. Els materials usats són el grafit i el gres.


 

Després dels caps trobarem les boles, boles de diferents mides. Aquí abandono el llapis per dibuixar directament sobre el fang, aquesta tècnica s'anomena mishima. És una tècnica decorativa, consisteix en dibuixar marcant el fang i omplint el dibuix amb una engalba molt espessa d'un altre color; s'acostuma a tapar el dibuix amb pinzell.


En la sèrie de boles es mantenen el jocs de blanc i negre. Penso que és important ressaltar la idea inicial mantinguda fins al final; la idea del dibuix amb llapis que dóna aquesta continuïtat cromàtica al conjunt.

Podem trobar peixos “tancats en aquaris” i rostres amb contrasts molt marcat.

Irene Agrafojo

11è Concurs de Microliteratura Joaquim Carbó

El guanyador de l'onzena edició del nostre concurs microliterari és de Maó, és Josep Masanés i Nogués amb un text que fa referència al cementiri de Fornells, a Menorca.

La guanyadora local és la Xènia Casanovas, que ja havia guanyat edicions anteriors en les categories infantil i juvenil.

Els premis juvenils han estat per la Xènia Sancho i la Maria Bagudà.

Els premis en la categoria infantil se'ls han repartit (de més gran a més petit): Paula Padilla, Anna Esteve, Lluc López, Aina Fa, Eduard Masferrer, Nil Cónsola, Fèlix Benages i en Roger Aparicio. 

Aquí teniu les fotos de l'acte de lliurament de premis i tot seguit els textos guanyadors.

 

Textos guanyadors 11è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó

Moltes felicitats a tots els premiats i gràcies a tothom que ha participat en el concurs.

De cor a cor 2014

El dia 22 d’abril, a la biblioteca vam celebrar la Revetlla de Sant Jordi amb l'activitat De cor a cor, una lectura compartida de textos en diferents llengües maternes de veïns de Caldes. Hi vam anar intercalant poemes de Joan Vinyoli de qui aquest any celebrem el centenari del seu naixement. En aquest post hi trobareu el recull fotogràfic i els textos que vam llegir. Properament penjarem el vídeo però tot just l’estem editant. Us volem agrair la vostra participació i us animem a repetir l'experiència l'any que ve. Moltes gràcies!

 


 

Aturo la imatge pura

Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l'inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada
duren sempre en el meu cant.

Joan Vinyoli

Els textos els trobareu en aquest enllaç, en la seva versió per imprimir.

De cor a cor 2014 - Textos

Primera volta al món en sis vins

Crònica del tast de vins que vam fer a la biblioteca el 17 de gener de 2014 amb l'enòleg Jordi Viader.

 

Escrita per Mila Hernández.

La informàtica ens volia jugar una mala passada però quan dotze persones s’acosten a una biblioteca amb la intenció de gaudir d’un bon vespre enològic no hi ha sistema operatiu que les aturi.

Taula llarga, copes de vidre immaculat i boníssima predisposició són alguns dels ingredients que auguren una trobada interessant, divertida i enriquidora, com el propi vi.

Primer gran descobriment de la nit, la Xina és el cinquè país en extensió de plantació de vinyes i aviat serà la primera productora mundial perquè els francesos i els americans, que se la saben molt llarga, han descobert que això també es pot deslocalitzar. També ens assabentem que Andorra comença a treure el cap en aquest apassionant món.

Una tocada de cresta per la gent que ha visitat algun celler a la Rioja però mai no s’ha acostat a l’Empordà. És el problema de tenir les coses bones tan a prop, que no les sabem reconèixer i només ens hi fixem quan algú altre, forani normalment, ens ho diu.


 

L'enòleg Jordi Viader

Més coses... Als maridatges resulta que es barreja el vi amb el que sigui, cosa que tampoc ens havien explicat tot i que és de domini públic que una bona copa de vi resulta l’acompanyament ideal en qualsevol situació, la més alegre, com el naixement d’un fill, la més trista, com la pèrdua d’una persona estimada i la més impensable, com un torneig de tennis.

Iniciem el nostre singular viatge i ho fem per la veïna França, mirall de qualsevol aspirant a viticultor/a. Allà trobem noms de regions vinícoles tan familiars com Rioja o Priorat: Bordeaux, Loire, Champagne...
L’ampolla que ens presenten ja és diferent a les que veiem habitualment a les lleixes dels supermercats, té un color d’aram verdós i una etiqueta amb un fons clar, neta.
Tasto el vi com el que sóc, una ignorant en la matèria i, d’entrada, em fa pensar en cava, però sense bombolletes. És fort i noto el recorregut que va des de la boca, el pas per l’esòfag i l’arribada a l’estómac. La resta de glops ja entren millor...


 

Tot seguint, amb un cop de pantalla, marxem molt lluny d’aquí, cap a la desconeguda i exòtica Sud-Àfrica. Allà el vi va arribar de la mà dels colonitzadors. Com que m’han deixat l’ampolla al davant m’hi puc recrear. El vidre és de color verd clar i té forma com de llàgrima. L’etiqueta, també en tons verds, em fa pensar en la dels medicaments antics.
Del vi ens diuen que hem de trobar un regust salat a la boca, per la proximitat de les vinyes al mar. El cert es que és molt diferent de l’altre, més suau i amable. Jo el trobo molt bo, tot i que també pot ser que el glop francès m’hagi deixat trastocades les papil•les gustatives.

 


 

Ara volem cap a l’est, a la desconeguda Nova Zelanda. Aquí fa poc que es dediquen a les labors del vi, només des dels anys 70, i resulta que tenen el millor souvignyon blanc del món, francesos dixit.
Curiosament no hi control de qualitat per aquestes latituds, cada celler es preocupa prou d’oferir un bon producte. Vet aquí que s’ha d’aprendre molt dels nouvinguts. El que si que s’han de treballar més és l’estètica de l’ampolla i el disseny, poc atractiu, de l’etiqueta.
Aquest caldo té una olor molt intensa i gust de mango, gairebé sembla que el masteguis, però es aspre.


 

I de les antípodes tornem a l’Empordà, en un sol glop. És el primer vi negre de la nit i té un nom molt curiós “Punt i a part”. L’etiqueta simula una pissarra amb una figura pintada amb guix i, ens expliquen, que sempre es tracta d’un cos en moviment. És un vi de caràcter, com la pròpia terra, espècies, pebrot, pedra i la fusta justa, en resum, molt bo. “Heus” (aquí) que el primer vi dóna lloc al “Llavors”, el segon, i el “Punt i a part”, que no final, ens on hem arribat.

 

Aquí ve quan ens expliquen que hi ha varietats de raïm prohibides, que no es poden etiquetar com a “aptes” i que només es fan servir per fer vi de taula. Fins i tot en aquest món idíl•lic es pot estar al marge de “la llei”... Per cert, no sé si sabeu que també podem trobar microvins!


D’un salt arribem a Croàcia. Torno a sentir una bonica paraula “malvasia”, es curiós haver d’anar tan lluny per retrobar-me amb un mot de l’infantesa, amb reminiscències de dolçor i nostàlgia. Aquest vi també es negre i té olor i gust de fum. Els experts diuen que el que noto és el ferro, la humitat, el sotabosc ombrívol... Talment com si m’estigués bevent les localitzacions de “El senyor dels anells”... El color del líquid és molt maco, d’un robí intens.


I “entre copes” ens plantem a Califòrnia, directament a les Valls de Napa. Els seus Cavernet Sauvingnon negres i els Chardonnay blancs són els millors de la terra, encara que els nostres enòlegs experts no estan massa d’acord i pensin que l’intens gust de fusta amaga el del raïm. L’ampolla és del més pur estil Angela Channing.

Una altra curiositat, als cellers californians consideren la professió d’enòleg d’alt risc i si cal buidar una cuba de pòsit de raïm hi ha dos o tres i indicadors d’oxigen, has de portar un arnés per si perds el coneixement i una persona, a peu de cuba et va donant conversa per obligació, vetllant per la teva vida.

Arribat aquest punt i amb les cares molt més somrients que al principi, amb uns colors de salut fantàstics i la llengua deixada anar, fem una porra de valoració de l’últim vi... El preu és absolutament especulatiu i, qui ho havia de dir, la guanyadora és la Mercè, deu tenir un fondo materialista, profund, profund...

Per rematar un Burdeus, per mi, poqueta cosa, no sé, com si no tingués res d’especial (i potser és la crème de la crème...). De fer vi els francesos en saben molt però si ens posem amb les etiquetes, aquesta gent ha d’aprendre molt dels dissenys dels veïns del sud... i, segurament, de la manera de passar una vetllada agradable i divertida, plena de nous coneixements i curiositats i, el millor de tot, amb una boníssima companyia.

Mila

 

El premi de la porra


Cinema fantàstic a la biblioteca

Avui comença el Festival de Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Sitges 2013. La mostra de cinema fantàstic de referència mundial, nascuda l'any 1968. Des d'avui fins el dia 20 es projectaran pel·lícules d'arreu del món, noves mirades sobre la realitat que ens faran tremolar de por o que ens deixaran amb la boca oberta.

Aprofitant l’ocasió, hem fet una selecció de pel•lícules d’aquest gènere que tenim a la biblioteca.

La caixa Kovak. Director: Daniel Monzón 2006 (Festival de Sitges 2006)

Los otros. Director: Alejandro Amenábar, 2001

Matrix Director: The Wachowski brothers, 1999

                                                                                                        Avalon

Avalon Director: Mamoru Oshii, 2001

La tienda de los horrores Director: Roger Corman, 1960

                                                                                                                      Drácula

Drácula Director: Francis Ford Coppola, 1992

El otro Director: Robert Mulligan, 1972

Déjame entrar Director: Tomas Alfredson 2008 (Festival de Sitges 2008)

El orfanato Director: J.A. Bayona, 2007

Frankenstein Director: Kenneth Branagh, 1994

Psicosis

Psicosis Director: Alfred Hitchcock , 1960

Brazil Director: Terry Gilliam, 1985

The ring Director: Gore Verbinski, 2002

La noche de los muertos vivientes

La noche de los muertos vivientes Director: George A. Romero, 1968

Acabem amb un dels spots promocionals d'aquesta edició del Festival. Un parell que surten de l'armari.

Presentem "El gol" de Roser i Pep Rimbau.

Com us havia comentat en un post anterior, l’artista de Caldes, Pep Rimbau, ha il•lustrat un conte per nens i nenes que presentarem aquest proper dissabte 1 de juny a la 1 a la biblioteca. Abans, a les 12 del migdia, la Marietta Contacontes ens explicarà contes de la mateixa editorial: Takatuka. La sessió és titula: La princesa que volia ser pirata.

 


El Gol (Takatuka, 2012) explica la història d’en Jan, un nen que cada dia va al parc amb la seva germana, més gran que ell, i juga a futbol. Com que és el petit de la colla sempre li toca fer de porter. Els nens més grans diuen que és un patata però un dia, quan tot semblava que se li havia girat del revés....

Aquesta és una història molt divertida. Amb un llenguatge senzill explica problemes complicats, i les il•lustracions d’en Pep són extraordinàries. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos. En aquest enllaç hi trobareu 3 pàgines del conte.

El Gol



 

L'autora: Roser Rimbau (1968) és escriptora de contes infantils des de que l’any 2006 va guanyar el premi Comte Kurt amb En Naïm s’ha descolorit!. Té altres títols com Laura i el Nadal (2007) o De què treballa l’Aniol? (2009). És periodista però no en fa, fa de mare sense ser-ho i viu en un bosc esborrat.

L’il•lustrador: Pep Rimbau (1962) és un artista en diferents àmbits.  Aquest és el seu primer treball com a il•lustrador de contes infantils. Ell mateix es fa la crítica a les il•lustracions del El Gol”"Han volgut ser les adequades, una mica fredes em sembla. Algunes són del millor que he fet, això segur”. No hi estic d’acord. No crec que siguin fredes, a mi em van agradar de seguida perquè donen força a la història. Sumen. També hi col•labora la Dora Vogel, que va fer els primers esbossos.

En Pep ha fet un original vídeo de presentació.

Al final de l'acte, hi haurà un petit vermut.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/