« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Grup de Lectura Cal Ferrer"

La llibreria ambulant (la trobada, no el llibre)

El grup de lectura de cal Ferrer ens vam trobar per comentar La llibreria ambulant, una novel·la que l’any que ve complirà 100 anys i que conserva intacta la seva frescor, modernitat i ironia.
Vam destacar alguns aspectes del text, el particular homenatge al llibres i el seu feminisme en clau d’humor, personificat en la dinàmica senyoreta McGill. L’elogi va ser pràcticament unànime. Pràcticament. No va agradar a tothom i això és el millor de tot, és molt més interessant quan els gustos són diferents. Des de la biblioteca vam plantejar possibles crítiques: la inversemblança d’algunes situacions, la poca profunditat dels personatges i el fet que a la primera línia ja se’ns explica el final, però ho vam fer més per afegir una mica de polèmica a la trobada que no pas perquè no ens ho haguéssim passat bé amb les aventures de la parella Mifflin-McGill i la seva inofensiva causticitat.

El món és ple de gran escriptors que parlen de literatura –va dir-, però tots són uns elitistes aristocràtics (...) tots conceben l’amor pels llibres com un misteri singular i perfecte per uns quants escollits, una activitat per a l’estudi solitari on poder refugiar-se a la nit amb una espelma, un cigar, un got de porto sobre la taula i un gos d’aigua a l’estora davant la llar de foc. El que jo pregunto és: qui s’ha endinsat mai per camins i muntanyes per portar la literatura a casa de l’home més simple? Qui l’ha fet arribar a la seva vida i al seu cor?, com va dir no recordo qui.

Ens agrada molt relacionar les lectures que comentem amb altres llibres per construir camins lectors que, igual que el Parnàs, ens portin a llocs inesperats. En aquest cas la tria va ser aquesta:

Don Quijote de Miguel de Cervantes. (1605)

L’odissea d’una parella amb característiques similars als protagonistes de la llibreria: tarannàs molt diferents: un, malalt de literatura, coratjós i excèntric i un altre d’esperit pràctic. L’admiració definitiva del segon cap al primer. El viatge com a símbol de canvi interior.

Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles; y asentósele de tal modo en la imaginación que era verdad toda aquella máquina de aquellas sonadas soñadas invenciones que leía, que para él no había otra historia más cierta en el mundo.

 

Il·lustració: Carlos Cubeiro


El cor és un caçador solitari de Carson McCullers  (1965)

Un títol que “colem” a tot arreu. En aquest cas com a contrast en la descripció d'aquesta Amèrica (del Nord) que tant ens agrada (literàriament parlant), la més dissortada i pobra, descrita des del màxim respecte i amor als personatges, sempre ferits. Una diferència radical pel que fa a la seva profunditat i al to, en el cas de McCullers, d’una tristesa i bellesa infinites.

Singer allargà l'ampolla al seu convidat. Jake va beure directament de l'ampolla i es rascà la coroneta.
- ¿Sabeu? És com si jo fos dues persones alhora. D'una banda, sóc un home instruït. He estat en les mes gran biblioteques del país. Llegeixo. Llegeixo constantment. Llegeixo llibres que diuen la pura veritat, honradament. Aquí, a la maleta, porto llibres de Karl Marx, de Thorstein Veblen i d'altres autors per l'estil. Els llegeixo moltes vegades, i com més els estudio més foll em torno. Em sé de memòria, paraula per paraula, tot el que diuen. Val a dir que és que a mi m'agraden les paraules. Materialisme dialèctic... Prevaricació jesuítica... -Jake sil·labejava aquestes paraules amb delitosa solemnitat- propensió teleològica...
El mut s'eixugà el front amb un mocador molt ben plegat.
- Però no era això el que volia dir. Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?
Singer agafà un got, l'omplí fins a vessar i el posà fermament a la mà esgarrapada de Jake.
- ¿Emborratxar-se, oi? -digué Jake, movent el braç tan bruscament que es tacà de vi els pantalons blancs.
- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de la roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls..., i qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí.

Carson McCullers 


Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex de Josep M. Espinàs (2003)


Aquest el vam escollir perquè també és un viatge més o menys tranquil per pobles minúsculs amb un vehicle insòlit: el Velosolex, aquesta bicicleta que tenia incoporat un petit motoret. També té altres punts en comú: la influència dels llibres en la nostra vida i un sentit de l'humor que es percep des del primer moment, que és aquest:

“El Ebro nace en Fontibre, cerca de Reinosa, provincia de Santander”. Aquestes són les primeres paraules que vaig aprendre sobre l’Ebre, en el meu llibre escolar de geografia.

Per arribar-hi, he agafat el tren a Barcelona. He facturat el ciclomotor i espero que me’l tornin demà al matí, a l’estació. No puc dir que el viatge hagi estat còmode. M’havia disposat a passar tota la nit en el meu seient, entre cinc persones, quan pocs minuts després que el tren s’ha posat en marxa un noi que seia davant meu ha desembolicat un paquet. N’ha tret un tros de pa i un xoriço. Ens ha ofert de compartir-lo, molt amablement. Però aleshores ha dit, ens ha dit a tots: “Como de todas maneras no vamos a poder dormir, lo mejor serà que lo pasemos bien.” I ha començat a cantar entre queixalda i queixalada.

El llibreter Mendel de Stefan Zweig (1929)

Acabat de publicar en català per Edicions de l'Ela Geminada en un volum amb tres relats més de Zweig.  Un altra petita novel·la, gairebé un conte, amb un llibreter entranyable com a protagonista. Un jueu rus amb un destí tràgic que viu només a través dels llibres en una taula d'un cafè a Viena a principis del segle XX.  Una concentració que li permet fugir del món real i que també li ve donada a través del moviment.

Allí, en aquella mesa y sólo en ella, leía él sus catálagos y sus libros, tal y como le habían enseñado a hacer en la escuela talmúdica, canturreando en voz baja y balanceándose: una cuna negra, bamboleante. Pues así como un niño cae en el sueño y se olvida del mundo por medio de ese rítmico vaivén hipnotizador, también el espíritu, en opinión de aquellos devotos, se sume de manera más fácil en la gracia de la abstracción gracias a ese oscilar y columpiarse del cuerpo ocioso.

 

La nostra pròxima lectura serà la continuació de La llibreria ambulant. Després de l'estiu ens retrobarem el grup i la parella Mifflin-McGill a La llibreria encantada.

Molt bon estiu i bones lectures!

Grup de lectura cal Ferrer: La llibreria ambulant

La pròxima lectura del Grup de Cal Ferrer serà La llibreria ambulant (Viena, 2014) de Christopher Morley (Pennsilvània 1890- Nova York 1957), en una traducció magnífica de Dolors Udina. Una novel·la molt divertida, publicada l’any 1917, que narra la l'odissea de butxaca de la senyoreta McGrill i el senyor Mifflin, dos personatges irrepetibles. Especial atenció mereix la veu femenina, la d'una dona que fuig de la rutina i agafa les regnes de la seva vida....físicament i sense saber massa bé cap on va, però guiant un cavall i un carro ple de llibres amb tota la determinació del món, travessant mil poblets de la Nova Anglaterra de finals del s. XIX. Vides rebels però tranquil·les en un temps en què la lectura reposada encara era possible. La passió pels llibres, tant literaris com de pensament, amara tot el text i té molt a veure amb l'exploració del coneixement i la recerca de la llibertat. Les llibreries (o biblioteques) són el vehicle de la cultura i ells ho porten fins l'últim racó del món que tenen a l'abast.

Intel·ligent, lúcid i sofisticat, Morley va ser un autor d’èxit i escriptor de culte. En català podem llegir també La llibreria encantada, totes dues a la col·lecció El Cercle de Viena.

Però no volem desvetllar cap sorpresa, només us direm, com a curiositat, que d’una de les obres de l’autor en van fer una pel·lícula: Kitty Foyle, la història d’un amor impossible per la qual la protagonista, Ginger Rogers, va obtenir un Òscar l'any 1940. Aquest és el tràiler.


Ens trobarem per comentar La llibreria ambulant el dimecres 29 de juny a les 7 de la tarda a la biblioteca. En aquesta ocasió deixem la preparació en mans d’una de les components del grup, la Cristina Vilarrasa, que ens ajudarà a conduir la sessió. Entem encantades i li agraïm molt.

 

L'acta del partit.

Escrivim aquesta petita crònica de la trobada del dimecres 27 de gener amb la voluntat de que ens serveixi de complement i record. Hi trobareu imatges que ara ens resulten molt properes però que potser, amb els anys, seran tan evocadores com la fotografia familiar que ens introdueix a la novel·la La sala d’estar és un camp de futbol, un llibre que forma part de la col·lecció D’on vinc d’Ara Llibres, a la qual també hi pertany Pantalons curts de Joaquim Carbó, el nostre autor De Capçalera.

La sala d'estar és un camp de futbol és un volum que trobareu entre les novel·les de la biblioteca perquè, en realitat, és una obra de ficció. Són un seguit d’anècdotes infantils, suposadament autobiogràfiques, que no segueixen cap ordre cronològic i que ni tan sols estan situades en un espai forçosament real. Fantasia, escenaris impossibles, històries inacabades... Fonalleras reconstrueix un univers familiar amable i proper en petits capítols que van traçant una mirada literària final sencera, total.

El capítol inicial i el final fan referència directa als morts, els recents (coneguts, recordats i estimats) i els llunyans (oblidats...potser). Dos capítols reveladors. Però no és un llibre trist, la mort no és el tema central, al contrari, és un text dinàmic i vital i conté comprimides totes les grandeses i les misèries d’una vida compartida qualsevol.

Un relat que va de l’efímer al transcendent i del transcendent a l’efímer. Petits detalls genuïns que ens condueixen a una comprensió més universal. És clar, estem parlant de literatura.

Sempre aquesta primera regla:
Allò que és petit, també és gran.
El llantió i l’alimara, el far i el llantió.
El silenci fractal, la llum fractal,
el temps, l’eternitat?

Jordi Sarsanedas, Com una tornada, sí. Proa, 2003

Durant la sessió vam aprofitar per a recordar el pregó que Fonalleras va fer a la Festa Major de Caldes l’any 1988 i l’article que va sortir publicat l’any anterior al programa i que és un dels millors que s’han escrit mai sobre l’aigua termal. Aprofitem aquest espai per a reproduir-lo: Glops de l'enigma.

Plou. L’aigua inicia el procés cap a la fondària. Es va amarant de dilemes i sospites minerals. A la fi, després de cinquanta anys, s’enlaira –tèrbola i impetuosa- cap a la superfície. I nosaltres ja no som tímids habitants del Balneari. Rebem la saviesa dels caus pregons i, a la vegada, fent veure que compartim una pràctica social intranscendent, esdevenim masovers de l’enigma.

Es podria dir que el partit va acabar en empat perquè tots hi vam ganyar i que ens vindria molt de gust, en un moment o altre, anar a la pròrroga i, si convé, als penals.

Atles de geografia feliç

Depenem més dels nostres llocs que no pas de les persones properes” (Pascal Quignard)

La importància dels llocs a la novel·la de Rafel Nadal és decisiva, fonamental. L'autor ens guia en un viatge a través de l'espai i el temps damunt d'onades literàries i converteix aquesta novel·la en una obra "autogeogràfica." I ens agrada molt.

Fa uns dies, per casualitat, vaig anar a la platja de la Fosca, a Palamós, i vaig aprofitar per visitar l’ermita de Santa Maria de què ens parla a la novel·la. Vaig fer aquesta foto i se’m va acudir que seria una bona idea fer una "ruta feliç” resseguint els llocs més importants del llibre de Nadal.

Ermita de Santa Maria. La Fosca. (Palamós)

Per nosaltres, doncs, tot va començar a la Fosca: els pares s’hi van conèixer, s’hi van enamorar, hi van festejar i, el 1947, el seu casament va servir per estrenar la capella que havien construït amb donacions de tots els estiuejants. L’avi Pepitu hi va posar la fusta. L’avui Joaquim va donar els diners. (p. 202)

A part de fotografiar els escenaris més familiars i assequibles, tal i com he fet, ja em veia voltant per les illes del Mediterrani en ferri i càmera en mà. Com que malauradament això no és possible, m’hauré de conformar viatjant a través d’una xarxa que no pesca res i llegint suggerents descripcions com aquesta:

Malta (Foto extreta de la web www.triplemalta.com)

"Ens agrada fer un darrer cop d’ull als pobles fortificats que es van fer rics amb el cultiu dels màstic mentre el vaixell s’allunya, sempre lentament, de Quios; contemplar les muralles de Malta des del mar o desembarcar en el petit port d’Ischia, tan rodó que recorda el mític refugi de Cartago" (p. 270)

Carrer de Santa Llúcia (Girona)

"Vaig patir moltes nits d’insomni, donant voltes al llit pensant en el quadre de les hortènsies, perquè des del primer instant hi vaig veure pintat el jardí de la baba Teresa, a la casa de a Plaça de Santa Llúcia, i tots els jardins humits, verds i frondosos, gairebé fins a la sensualitat, amagats darrere dels murs de pedra de qualsevol raconada del Barri Vell de Girona2 (p. 64)

Pujada del Rei Martí (Girona)

"Al carrer del Llop hi havia cases estretes i humides amb soterranis que tenien les finestres al nivell del carrer. Al vespre, quan hi passàvem pelats de fred, en sortien olors de menjar i sentia veus conegudes dels homes de la casa, la majoria gitanos que es passaven el dia asseguts a la barana del riu, perquè les cases eren tan fredes que no s’hi podia estar” (p. 86)

Girona esperant la pluja

“Quan plou, Girona agafa vida. No em pregunteu per què. Potser és la pedra grisa del Barri Vell, que sembla que es desperta i pren matisos brillants. O els teulats de teules vermelles i taronges, que també agafen tons diferents quan són molls.” (p. 96)

Illes Formigues

“La primera imatge que tinc del pare és a les illes Formigues, un diumenge qualsevol, vinclat damunt d’alguna roca, amb el cap i els peus dins de l’aigua, amb el tornavís a la mà i el sarró de musclos lligat a la cintura” (p. 150)

Església de Sant Feliu amb la Catedral al fons

“Sempre entràvem a Sant Feliu per les escales laterals, les que pugen des de les Caputxines i el carrer del Portal de la Barca, davant per davant del palau del Rei Martí l’Humà, que per fora era un casalot vell i atrotinat que només mantenia certa elegància a la finestra gòtica algun veí havia adornat amb un gerani vermell plantat en una llauna rovellada.” (p. 156-157)


Barraques de pescadors des del camí de ronda de La Fosca a la platja de Castell.

“N’hi ha prou d’agafar el camí de ronda que voreja la pineda d’en Gori, baixa a les barraques de s’Alguer, s’enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques del camí dels Canyers i de cala Estreta.  Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.” (p. 260)

Can Cantalozella a Aiguaviva del Gironès. (Foto:  Portal Gironí d'Història i Genealogia)

“Can Cantalozella només a cinc quilòmetres de Girona, però quan ens hi instal·làvem era com si ens traslladéssim a una altra època, perquè a pagès, cinquanta anys enrere, amb prou feines havia canviat res des de l’època dels romans” (p. 276)

Rocacorba amb l’Estany de Banyoles al fons (Foto: Quim Bou)

“Des del primer dia, el balcó de l’habitació es va convertir en el meu refugi, sobretot als vespres. M’hi passava hores amb la mirada perduda en aquell revolt per on havia desaparegut el cotxe de la mare i fixant la imaginació darrere la muntanya de Rocacorba, on sabia que hi havia Girona i els de casa devien començar a sopar tots plegats vora la llar de foc. I els trobava a faltar.” (p. 297)

“L’Arc, l´únic bar del món amb una catedral al pati” (Saviesa popular)

Quan érem feliços de Rafel Nadal: 28 d'octubre

La primera cosa que recordo de la meva vida és que estic tot sol, de nit, tancat a l’interior d’una pastisseria, i deu ser pels volts de Nadal, perquè el taulell és ple de torrons de totes classes: n’hi ha de Xixona, de massapà, de crocant, d’ alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar.

Així comença la propera lectura del Grup de Lectura de Cal Ferrer. La història de la família Nadal Farreras, el retrat d'una època amb una presència constant de la ciutat de Girona, com no pot ser de cap altra manera. En parlarem amb l'autor, en Rafel Nadal el dimecres 28 d'octubre a les 19h a la biblioteca.

L'any 2010 va publicar Els mandarins (Columna), una sèrie de retrats de diferents polítics, empresaris i escriptors però podem considerar Quan érem feliços (Destino, 2012) la seva primera obra literària, Premi Josep Pla 2012

Aquí en teniu una crítica.

Rafel Nadal. Quan érem feliços.

Posteriorment ha publicat Quan en dèiem xampany (Columna, 2013) on també s'endinsa en la pròpia història familiar, aquesta vegada relacionada amb la branca que es dedicava a la fabricació de taps de suro.

A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant la marca del fabricant:
—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» o els segells «Connex» i «Primus», que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco Oller – Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.
Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.

La seva última novel·la, acabada de publicar, deixa enrere la família i situa l'acció al sud d'Itàlia, abans de la Segona Guerra Mundial: La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015)

M'has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l'haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l'oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano.

Us convidem a fer aquest viatge de Girona a Itàlia amb la millor companyia, la del seu creador. 

Amb Maria Barbal una nit de lluna plena

Ens hem esperat a escriure la crònica de la trobada amb Maria Barbal perquè sabíem que aquest dimarts passat se li retia un just homenatge aprofitant els 30 anys de la publicació de Pedra de tartera, una de les tres obres que vam comentar al grup de lectura de Cal Ferrer. Les altres dues eren País íntim i En la pell de l’altre.

Ens esperàvem perquè sabíem que un dels participants destacats de l’homenatge seria en Joaquim Carbó que, com ja vam comentar, fou un dels integrants del jurat que va atorgar, per unanimitat, el premi a la novel·la de Barbal l’any 1985. Carbó havia escrit un text per a l’ocasió que al final no va llegir perquè va improvisar, però que aviat penjarem en aquest espai. De moment, aquest és la seva crònica a la revista digital Núvol, publicada avui mateix,

Homenatge a Maria Barbal

La nostra trobada va ser molt especial. La lectura o relectura de Pedra de tartera ens va colpir però també les altres dues obres per què, com bé diu la Maria:

En trenta anys cap altra novel·la meva (Pedra de tartera) ha estat tan valorada. Ni aquelles que, com és normal, han estat escrites amb més ofici, amb personatges presumptament més ben perfilats que els de la primera obra, amb estructures més pensades, amb més bagatge literari

País íntim forma part d’aquestes obres. Vam constatar que l'estela que provoca l’èxit extrem d’una primera obra també la gaudeix/pateix en Joaquim Carbó, que encara se’l recorda bàsicament per La casa sota la sorra tot i que ha escrit moltíssim més i no només per a joves. Seria injust ser desagraït però segurament algunes obres de tots dos tindrien un reconeixement més gran sinó tinguessin damunt el pes d’aquesta gran obra inicial.

Vam comentar En la pell de l’altre i ho vam lligar a altres obres de Barbal, com Emma, novel·les que parteixen d’un fet real. En el cas d’En la pell de l’altre aquest fet és el descobriment de la mentida d’Enric Marco, que fou president de l’Associació Amical Mauthausen. Alguns de vosaltres no sabíeu quina era la història i no coneixíeu al personatge. Vam prometre que penjaríem un vídeo seu. Hem trobat aquest on explica la seva experiència com a deportat. Una experiència que mai va viure. Posa la pell de gallina.

Experiencia y superviviente en los campos de concentracion nazis

La gent del grup que després vam sopar amb Maria Barbal i el seu marit vam continuar la conversa alimentada aquesta vegada per experiències vitals d’alguns dels membres que van acabar d’arrodonir una vetllada memorable que va estar presidida per una gran lluna plena. Gràcies Maria!

El país íntim de Maria Barbal: 2 de juny

Maria Barbal. País íntim. Columna, 2005

Acabes el llibre i restes molt de temps sota el seu magnetisme. Perquè la Maria Barbal en sap. De mica en mica t’absorbeix i et condueix per aquest País íntim, aquests països, de fet, el de la Rita, de la seva mare, de la seva terra, de la seva història. Un país en el qual t’instal·les perquè, malgrat tot, no n’ets del tot estrangera. El to és greu, reflexiu. Cada detall és transcendent, cada paraula definitiva. Una filla en una recerca constant de respostes i una mare presonera del seu dolor, mutilada emocionalment per la guerra. Una supervivent, con tantes altres:

Un exercit de criatures i joves que no podran estimar els seus fills amb petons i ho hauran de fer amb llàgrimes i paraules com durícies.

En aquest sentit, tot i que a un nivell diferent, m’ha fet pensar en el que ens va explicar i escriure l’Àurea de la seva mare. Ho recordeu?

Angelina Colubret i March. L'herència del silenci

Paraules que fereixen, petons inexistents i la castració emocional fins i tot en els somnis

Abans d’adormir-me retorno als moments de felicitat amb el Serni, un a un els penso. Li faig petons als llavis i a la cara, però em nego a entrar la llengua dins la seva boca. Em diries “carnús”, si ho fes, i no vull que em posi la mà sota les faldilles, rebria la teva condemna.

Però també hi ha altres temes: el canvi que suposa el fet d’abandonar l’ofegament del poble, el retorn com una persona diferent, la reconciliació. Una mica com Primavera, estiu, etc... de la Marta Rojals però en temps anteriors, més durs per les dones (d'aquí). No sé si és gaire adient aquesta comparació però a mi m’hi ha fet pensar. El paisatge com l’eix d’equilibri en moments de tempesta existencial

Em disposo a repassar les vacances que avui acaben, però el cotxe travessa el pont del riu, li dic adéu en silenci, de la carretera estant, no puc veure els revolts on he anat a mirar les aigües inquietes, les basses on m’he banyat cada estiu, les pedres amoroses sota el sol, l’ombra dels clops. Des que m’allunyo del poble, he descobert que el paisatge és com un ser estimat que mai no et fa retrets.

L’herència de la Guerra Civil als pobles, les lluites universitàries, la família, les pèrdues prematures, etc. Vides trencades que, malgrat tot, respiren moments de discreta i senzilla alegria.  No te n'adonaràs i acabaràs de bon matí plorant a llàgrima viva en un tren de rodalies.  

Hi ha moments que em sembla que has admès que el dolor forma part de la vida i que no ha d’esborrar-ne completament la felicitat.

Un plaer.

En parlarem amb ella el dimarts 2 de juny a les 19h a la bibliioteca.

L'home de la maleta arriba a Caldes

Malgrat l’auguri d’una forta ventada a l’exterior, a dins de la biblioteca vam gaudir d’una relaxada i divertida conversa amb en Ramon Solsona. La seva novel•la L'home de la maleta va agradar a tothom però alguns dels assistents hi tenien una relació especial i això li aportava un valor afegit. Vam parlar de l’ús del llenguatge, del lent procés de treball de creació, del tema més important del llibre: la família i del pas del temps en tots sentits. Entre controvèrsies amables i intervencions que aportaven noves lectures del text el temps va passar volant.
Aquí teniu les fotos. Us esperem a la propera.

Propera trobada 29 de gener: Ramon Solsona

Aquesta entrada només és per a convocar-vos a la propera trobada del Grup de lectura de Cal Ferrer, tot i que ja sabeu que això és un dir i que pot venir tothom qui vulgui. Serà molt especial. Tindrem amb nosaltres l’escriptor i periodista Ramon Solsona. En una de les nostres reunions anteriors la Pilar Quer ens va recomanar el seu llibre L’home de la maleta i ens ha agradat tant que en volem parlar amb ell.

Ens trobarem a la biblioteca el dijous 29 de gener a les 7 de la tarda.

Aquest és el principi d’aquest llibre sensacional.

Diuen que la primera llum que vaig veure va ser la llanterna de l’acomodador. Perquè jo vaig néixer al cine Alborada mentre passaven Tres lanceros bengalíes. La meva mare adorava Gary Cooper, no es perdia cap pel•lícula seva i quan li van venir les primeres contraccions va pensar que encara podria veure el final de la pel•lícula. Però no va tenir temps de res. Va trencar aigües i va parir allà mateix, a la butaca, enmig d’un merder d’aquells que fan època. Sort d’unes senyores del públic que sabien de què anava la cosa i del pobre acomodador, que va fer de fanal

En aquest enllaç hi trobareu una ressenya de la novel·la on destaquen una de les característiques del llibre: la recuperació d'expressions de l'època, incloses en el text amb molta gràcia. En Ramon Solsona no es quedarà a sopar però si un altre dia es queda podem preparar un "sopar de putes". No sabeu què és? llegiu, llegiu...

L'home de la maleta

"Carta a la reina d'Anglaterra" de Vincenç Pagès

 

Majestat,
Una successió d'errors funestos m'ha reclòs en una presó de màxima seguretat del vostre regne. Us escric aquestes línies, immers en la desesperació, perquè considereu la possibilitat d’interferir en favor meu.
Reconec que he tingut una vida singular. Goso demanar-vos si us plau que no abandoneu la lectura d’aquestes pàgines moguda per un lògic sentiment d’incredulitat.

Així comença Carta a la reina d’Anglaterra (1997) de Vicenç Pagès Jordà, el proper llibre que comentarem al Club de Lectura “abans anomenat fàcil”.

La veritat és que val la pena fer cas a aquest pres de vida insòlita i no abandonar la lectura. Joan Ferrer és un jove ferrer de la Cerdanya que ens acompanyarà en un viatge fascinant i original de poc més de cent pàgines. Una odissea imprevista a través del temps i l'espai. 

Vicenç Pagès, nascut a Figueres, és escriptor, crític literari i professor de llengua i estètica a la Universitat Ramon Llull. ha obtingut molts premis literaris, entre ells el Premi Marià Vayreda (Ciutat d'Olot) de narrativa 1996, pel llibre que llegim. Podeu informar-vos de tota la seva obra a la seva web.

Vincenç Pagès Jordà

La trobada la farem el dimecres, 10 de desembre a les 7 de la tarda. És gratuïta i oberta a tothom.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/