Quan la Mercè Barnadas va proposar-me que escrivís sobre la meva mare, vaig acceptar de seguida. Però no vaig tenir en compte com n’era de feixuc reobrir velles ferides. D’una banda, l’oblit i el silenci imposats per gairebé quaranta anys de repressió, por i obscuritat al qual ens van sotmetre aquells que havien guanyat una guerra que ells mateixos havien començat. I d’altra, el ressentiment, la frustració i el silenci en els quals la meva mare va embolcallar-nos a tots els que érem al seu voltant, eren muntanyes molt altes d’escalar. I, finalment, vaig delegar la tasca en la meva filla Montserrat. Aquí en teniu el resultat.

Àurea Farssac i Colubret.

L’Angelina era una dona d’extraordinàries facultats. Intel•ligent i culta, independent, de sòlids valors morals i claríssims principis polítics, posseïa un fort caràcter que li permetia superar amb valentia i determinació les limitacions que la seva època imposava a les dones. Dones idealistes, nobles, valentes- que van haver de travessar després la llarga nit obscura del franquisme, moltes d’elles, com la meva àvia: amb les ànimes trencades, les veus extintes i els ulls ja incapaços de plorar. Inhabilitades per a l’amor, la felicitat o la compassió. De per vida.
La meva àvia va excel•lir com a mestra i va ser una important propagandista de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana de Catalunya. Amb només 21 anys, l’Ateneu Barceloní la va admetre com a sòcia –una de les primeres dones que en ser-hi admesa. Va col•laborar amb freqüència als setmanaris Lluita i La Humanitat i va ser una gran defensora de la pedagogia moderna –propugnada per pedagogues com Rosa Sensat- i de l’ús del català a l’escola. Va col•laborar –sempre de forma anònima, com la majoria dels intel•lectuals d’aquella època de foscor- amb l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari Català-Valencià-Balear.
Tot i la seva inhabilitació professional per vint anys –conseqüència del consell de guerra al qual va ser sotmesa- gairebé mai no va deixar d’ensenyar. Al començament, en la clandestinitat de llars amigues. Més tard –a partir dels anys setanta- cada vegada de forma més visible. Després de la dictadura, quan va ser necessari tornar a ensenyar català a l’escola d’adults de Torroella de Montgrí, el poble que la va acollir i estimar fins a la seva mort, el 1998. Manllevant els versos del gran mestre Espriu, la meva àvia a ser un dels que havien viscut per a salvar-nos els mots, per a recordar-nos el nom de cada cosa.
Talents com el de l’Angelina van ser emmudits arbitràriament per la dictadura i la nostra nació va ser privada de molts dels seus cervells més lúcids, deixant-la òrfena i desemparada. Com orfes i desemparats vam créixer tots aquells que som fills i hereus de la por i el silenci. Perquè la inhabilitació arriba fins els nostres dies i ens han tallat les ales i ens han impedit créixer a molts de nosaltres. No sabem qui som. Som els hereus de l’oblit.
Ara, ens cal recuperar i preservar la memòria per tal de poder edificar el futur damunt dels fonaments del coneixement i l’experiència, per tal de llegar als nostres descendents tota la memòria que a nosaltres ens va ser negada a causa del sofriment infligit per aquells que van abanderar –i encara ho fan avui dia- en nostre genocidi identitari, no tant sols com a poble sinó com a persones.
La nostra herència és un deure. Un deure de memòria. Un deure de justícia. Fer que les veus que un dia foren trencades tornin ara a ressonar en llibertat.

Montserrat Rosario i Farssac.

Dissabte passat a primera hora de la tarda vaig obrir Els colors dels dies, l'última novel·la de l'Albert, acabada de publicar. Tenia, com sempre, un punt de llibre al costat per quan volgués parar de llegir. No el vaig fer servir. Quan vaig tancar el llibre ja l’havia acabat. D’una tirada. És una gran novel•la que va creixent a mesura que vas avançant en la lectura. El ritme està molt ben aconseguit i segueix el compàs d’aquestes vacances tan particulars. De la relaxació inicial, amb un protagonista vital en permanent estat de descoberta, fins a la tempesta final, demolidora. L'aire d’irrealitat que envolta aquesta història li dóna una força extraordinària. La por, la llibertat, la pèrdua, l’amor, la mort, el sexe… en poques pàgines hi és tot. Revelacions i transicions vitals explicades amb una gran intensitat narrativa.
No sé si tindrà o no tindrà bones critiques o ni tan sols si tindrà critiques, només sé que, per mi, és una novel•la sensacional. És clar que és el meu humil punt de vista, de simple lectora.

Un fragment que no desvetlla res de l’argument

L’Albert, mentre espera el torn, fa un esforç per concretar les pors. Hi ha les petites pors, com la por al reny, la por a caure d’un arbre o a fotre’s una nata amb la bici, la por de ser interpel•lat a classe, la por en general a les persones grans, la por a perdre coses, ell que ho perd tot, la por a oblidar les coses, la por a desagradar, la por a decebre els pares, la por a ser feliç, la por a despullar el seu interior davant dels altres. Després hi ha les pors insuperables i paralitzadores, com la por als gossos, la por a morir, la por al càncer, la por a no ser estimat, la por a quedar-se sol, la por a la foscor, la por a la bomba atòmica, la por a la fi del món, la por al no-res. Sovint l’Albert fa l’exercici mental de posar-se a la pell d’un condemnat a mort una o dues hores abans de ser executat. No pot suportar-ho, no pot ni pensar-ho, aquella impotència davant l’inexorable l’aniquila. Ploraria. Un altre exercici mental és imaginar un món sense persones, un univers sense estrelles ni planetes. No pot ni empassar saliva. Hi ha però una por soterrada, malva, constant, com una pulsació feble però insistent del cervell que no l’allibera mai, i és la por a l’esmicolament, la por a perdre les seguretats, a veure fet miques allò que té per indestructible, una por que s’assembla massa a una intuïció, a un pressentiment.

Passeu per la biblioteca, en tenim dos exemplars.

Us enllaço amb una entrevista que li van fer a l'Albert a Ràdio Badalona. Comença al minut 9.

La Montse Ariño ens fa arriba, molt amablement, un vídeo amb la presentació de la novel·la la llibreria Embat llibres de Palma. Us trobareu amb un presentador ben original. Era relament l'Albert el que era allà? va desaparèixer finalment? va devorar la dona del públic a l'Antoni Serra?

Presentació d'Els colors del dies a Embat llibres

Us penjo una entrevista amb la Mary Nash al programa de ràdio Versió Rac1 amb en Toni Clapés i companyia. És del dijous passat, 12 de gener. La Mary parla d'aquesta política britànica que va arribar a ser primera ministra del seu país salvant tot tipus d'obstacles. Una figura controvertida, que va prendre decissions polèmiques i que ara torna a l'actualitat arran de la pel·lícula La Dama de Hierro protagonitzada per Meryl Streep.

Margaret Thatcher, la dama de ferro

Aviat tornarem a tenir com a convidada la Mary al club de lectura. Ens parlarà de la Teresa Pàmies, una sessió lligada amb el concurs de microliteratura d'aquest any. Properament us en parlarem.

Mentre vaig recollint informació de música contemporània en general i de Josep M. Mestres Quadreny en particular, penjo una entrevista amb la Mary Nash en aquest any en que es commemora el centenari del moviment anarco-sindicalista i la CNT. El document, emès per Vilaweb Televisió, és del mes de febrer i crec que pot ser del vostre interès. Si vau venir a la sessió del club de lectura on vam parlar del seu llibre Rojas (Taurus, 2006) ja coneixeu la capacitat comunicativa de la Mary i la seva claredat en les explicacions. En aquesta entrevista ens parla del moviment anarquista i el compara amb els moviments socials actuals, nascuts gràcies a l'ús d'aquest nou instrument que són les xarxes socials. Hi troba punts en comú com la voluntat d’autogestió o els valors culturals: la crítica al consumisme, el desenvolupament del potencial humà, etc. Com no podia ser d’una altra manera, destaca la importància de les dones espanyoles dins de l’anarquisme, la seva singularitat respecte a altres moviments europeus i valora la seva capacitat d’organització i de gestió. També fa referència a la revista “Mujeres Libres” que vam conèixer a través d’ella i del seu llibre amb el mateix nom Mujeres libres: España 1936-1939 (Tusquets, 1976)

En Luis Yanischevsky ens envia un tema que acaba de gravar. En Luis ja no ve al club perquè ha marxat de Caldes per anar a viure a Girona.
Quina sorpresa més agradable.  Moltes felicitats Luis!

Maria

VEUS PARAL·LELES 9

DELS CÀRPATS A LA SERRA D'ALCOI: VUIT POETES

Torna a girar per tota la geografia dels Països Catalans l'espectacle Veus Paral·leles, amb guió i coordinació d'Albert Mestres i Sofia Fonseca i posada en escena de l'Albert. Ja han fet algunes sessions però si voleu, encara els podeu veure el diumenge 10 de juliol a les 21h al Brossa Espai Escènic. Aquesta és la novena edició d'aquest espectacle que combina poetes d'aquí amb poetes d'altres cultures.

Quatre poetes romanesos i quatre de catalans, de quatre generacions, diuen la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les vuit obres poètiques i recita en català a Catalunya i en romanès a Romania els poemes que el mateix poeta ha recitat en català o en romanès.

Aquí hi trobareu tota la informació.

Us vull recomanar la lectura de dos textos apareguts aquests últims dies a la premsa i que estan relacionats amb dues persones del nostre club de lectura que coneixeu bé: l'Albert Mestres i la Mary Nash.

El primer és un article d'opinió de Jordi Llavina que va aparèixer el dia 2 de març a La Vanguardia. Llavina parla de l'obra "Peus descalços sota la lluna d'agost",de Joan Cavallé i de l'Albert.

Una obra de Cavallé

El segon és una entrevista (en anglès) de la Carme Vinyoles a la Mary Nash a la revista Catalonia Today del mes de març. Ens pot servir per commemorar del dia de la Dona.

Out of the kitchen and into the classroom.

S'ha celebrat l'exposició "De cop de poma" a "Trànsit boreal" a l'Ars Santa Mònica de Barcelona, dedicada a Josep Maria Mestres Quadreny, "una de les figures clau de l'avantguarda musical catalana de la segona meitat del s. XX" (El Periódico, 22 d'octubre de 2010). Mestres Quadreny és el pare de l'Albert, el conductor del nostre club. Us enllaço amb la notícia d'ahir mateix a Vilaweb. Us la recomano vivament. També l'entrevista que li fan a aquest compositor, el primer que va utilitzar un ordinador per crear música, l'any 1969 (!): «Vaig haver d'anar a l'Ajuntament de Barcelona per processar un pro­grama elaborat pel centre de càlcul de la Universitat Politècnica», re­corda el músic. Ni tan sols existia la facultat d'informàtica. Hi trobem reflexions interessants i sorprenents "la música expressa molt sense explicar res" i ho compara amb la dissecció d'un cadàver, una anàlisi que pot ser molt minuciosa però que no ens diu res de la vida d'aquella persona.

A la biblioteca tenim algunes obres de Mestres Quadreny que ens dóna l'Albert amb regularitat. 

Proposo una trobada del club dedicada a l'audició d'algunes peces seleccionades i amb el guiatge de l'Albert. Què us sembla?

Josep Maria Mestres Quadreny "La música és absolutament irracional"

Potser no ho sabeu però la Magalí del club de lectura escriu uns contes fantàstics. Estan adreçats a nens d’entre 7 i 9 anys i els edita Pedra de Toc. El protagonista és en Pau, un nen de set anys que va amb cadira de rodes. Ell mateix es presenta: “Em dic Pau i tinc set anys. Quan surto de casa, tothom es fixa en mi. Deu ser per la meva cadira de rodes de color groc…A mi m’agrada molt. Hi ha nens que em pregunten si estic malalt o si m’he fet mal. No, no estic malalt. Tinc una paràlisi i no puc moure gaire les cames” . En el primer conte de col•lecció en Pau ens explica com és la seva vida quotidiana i la seva relació amb els pares i els amics. A través dels seus sentiments: ràbia, alegria, tristesa…convivim per uns moments amb un nen amb la mobilitat reduïda però amb una gran vitalitat. Els dos contes següents: “En Pau juga a bàsquet” i “En Pau fa atletisme” conviden als nens amb discapacitat a gaudir de l’activitat esportiva. Com diu la pròpia autora: “Seria injust que una persona amb alguna discapacitat es perdés els valors que transmet l’esport”.
El conte d’”En Pau juga a bàsquet” el van presentar en Marc Gasol i Anna Pruna, l’anterior secretària d’estat de l’Esport ja fa uns mesos. Aquesta és la notícia.

El Govern aposta per un "esport inclusiu" on les modalitats per a discapacitats s'integrin en les federacions uniesportives corresponents

El quart llibre editat fins el moment és “Les paraulotes d’en Pau”, on se’ns dóna a conèixer la importància de fer servir paraules amables i no paraulotes que “si fa no fa són de la mida de les altres paraules, però en fer-les servir es tornen grosses, cauen com un llamp, fan mal, fan por...”
Al final de cada llibre hi trobem jocs que ens ajuden a aprofundir més en el relat.
No us els perdeu, els tenim a la biblioteca gràcies a la donació que ens fa la Magalí sempre que n’edita un. Esperem que en vinguin molts més.
Moltes gràcies Magalí!

El 7 de desembre passat, tal i com li havia recomanat la seva tia, va néixer en Max. La Margarita i la Montse (Fernández) del club són la seva àvia i tia-àvia respectivament.  Moltíssimes felicitats a totes dues! 

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,

com un globus fràgil de paper que s'enlaira

entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;

o fes-los passar l'estany, mig trontollant,

damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,

com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,

i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,

enfilats al bòlid espurnejant d'algun carreró lent.

Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:

animals grans que ens agombolen perquè algun dia recordem

l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig

que ens era un oceà demesurat. Ja no ens aguaiten

espectres rere les portes o als racons,

el bosc és buit, a la butxaca les claus de casa.

Agafa el menut del seient de l'automòbil,

duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes

i treu-li les sabates. Vés per on també pots ser

un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.

Francesc Parcerisas

I si ha d'anar a l'escola,  ja sabeu, que sigui l'escola dels Somiatruites

Benvingut Max.