En Jaume Pòrtulas ens fa arribar, molt amablement, aquest text de presentació de la sessió de divendres.

Tant per als antics com, sobretot, per als moderns, el cant VI de l’Odissea és fonamentalment el cant de Nausica. Molts lectors consideren la princesa de Feàcia com una de les figures més interessants i seductores amb qui Ulisses es topa en el curs dels seus llargs viatges. Altres lectors no hi estan d’acord. Pensen que l’episodi resulta massa ‘romàntic’, en el mal sentit del terme; i que aquesta noia casadora més aviat desentona en una epopeia heroica com és, al capdavall, l’Odissea. És cert que altres figures femenines del poema — la nimfa Calipso, la fetillera Circe; i també Penèlope, l’esposa legítima i molt astuta — semblen tenir més entitat, més gruix (almenys a primer cop d’ull) que aquesta princeseta adolescent. Però és que també hi ha lectors de l’Odissea que creuen que no està malament que Nausica sigui, com aquell qui diu, la darrera temptació d’un mariner de cabells grisos i (potser) de tornada de tot.

Copio aquí sota, com a complement, un extraordinari sonet de Mercè Rodoreda (a Agonia de Llum, a cura d’Abraham Mohino. Angle Editorial: Barcelona 2002: pàg. 88), que gira entorn de la figura de Nausica.

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,

l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos

Nausica a la font (àmfora àtica, ca. 440 a. C.; cf. Homer, Odissea VI, 127 i Pausànias I, 22, 6; Munich, Antikensammlungen)

L'Albert Mestres ens ofereix una sinopsi de l'Odissea per tal de situar-nos durant la trobada i que també ens pot servir de guia per a la lectura de l'Ulisses de Joyce d'aquest estiu.

L’Odissea
Homer

Cant I

Homer invoca la Musa perquè canti les aventures d’Ulisses després de la destrucció de Troia. Gràcies a la defensa d’Atena, l’assemblea dels déus decideix permetre la tornada d’Ulisses a Ítaca. Hermes és enviat a l’illa d’Ogígia per ordenar a la nimfa Calipso que deixi anar Ulisses. Mentrestant Atena es presenta a Telèmac, fill d’Ulisses, al palau d’Ítaca envaït de pretendents i li encomana que viatgi per buscar notícies del pare.

Cant II
Telèmac aparella una nau per fer el viatge a Pilos a buscar notícies del seu pare.

Cant III

A Pilos el rei Nèstor narra a Telèmac el final de Troia.

Cant IV

A Esparta, Menelau i Helena li expliquen com Proteu va dir a Menelau que Ulisses era a l’illa d’Ogígia.

Cant V

Calipso promet a Ulisses la immortalitat si es queda a Ogígia, però ell la rebutja i es construeix un rai. Després de dies de navegació, Posidó, déu de l’oceà, l’enfonsa i, gràcies a l’ajuda d’Atena, aconsegueix nedar fins a l’illa dels feacis.

Cant VI

Nausica, filla del rei dels feacis, i les seves companyes renten roba al riu. Mentre ella i les seves esclaves descansen, Ulisses es desperta, les veu i demana ajuda a la princesa. Impressionada per la seva manera de parlar, acull l'heroi i li dóna menjar. Després el convida a seguir-la a la casa del rei.

Cant VII

Ulisses és acollit al palau d'Alcínous, rei dels feacis. Durant el banquet narra com h arribat fins allà. Alcínous, impressionat, li ofereix la mà de la seva filla, que Ulisses declina, bé que accepta l'oferiment de portar-lo a Ítaca.

Cant VIII

Després d'una competició d'atletisme, on Ulisses impressiona el públic amb un llançament de disc, l'aede Demòdoc recita un cant sobre la guerra de Troia. En arribar a l'episodi del cavall, Ulisses es posa a plorar i el rei li pregunta quina és la seva vertadera identitat.

Cant IX

Ulisses explica les seves peripècies des de la sortida de Troia. La destrucció de la ciutat d'Ísmar, l'illa dels lotòfogs, l'illa dels ciclops, amb l'estratagema per escapar de la cova de Polifem encegant-lo i amagats sota pells d'ovella.

Cant X

Segueix la narració. L'illa d'Èol, que dóna a Ulisses una bossa de pell amb tots els vents, que desfermats pels companys provoquen una gran tempesta. L'illa de la fetillera Circe, que li obre les portes de l'Hades.

Cant XI

A l'Hades, Odisseu parla amb Aquil•les, Tirèsies, la seva mare i altres companys de la guerra de Troia.

Cant XII

Segueix la narració. Les Sirenes, que Ulisses escolta lligat al pal del vaixell. Escil•la i Caribdis. L'illa del Sol, on infringint la prohibició els companys sacrifiquen vaques sagrades i provoquen la còlera del déu, de manera que Zeus destrueix la nau amb un llamp. L'illa de Calipso.

Cant XIII

Ulisses arriba a Ítaca en la nau feàcia. Disfressat de captaire visita el fidel porquerol, Eumeu.

Cant XIV

Eumeu dóna hospitalitat a Ulisses com a desconegut.

Cant XV

Telèmac torna d'Esparta. Mentrestant, Eumeu narrada al captaire la seva vida.

Cant XVI

Telèmac eludeix l’emboscada dels pretendents i va a la cabanya d’Eumeu, que va a donar la notícia a Penèlope. Llavors Ulisses revela seva identitat al fill.

Cant XVII

L’endemà Ulisses entra al seu palau com a captaire, on només el reconeix el seu gos Argos que, ja vell, mor davant del seu amo. Els pretendents el maltracten.

Cant XVIII

Ulisses venç la baralla amb el captaire Iro però els pretendents el segueixen maltractant.

Cant XIX

Ulisses, com a captaire manté una llarga conversa amb Penèlope, que ordena a Euriclea, dida de l'heroi, que el banyi. Aquesta reconeix Ulisses per una cicatriu de joventut.

Cant XX

Els pretendents es burlen de les endevinacions de mort i sang.

Cant XXI

Penèlope es veu forçada a proposar una prova per lliurar-se al vencedor: tensar l’arc d’Ulisses i disparar una fletxa que passi per l’ull de dotze llances alineades. Cap dels pretendents no aconsegueix ni tan sols tibar-lo. Ulisses, encara com a captaire, agafa l’arc, el tiba i dispara la fletxa. Les portes de la sala es tanquen i apareix Telèmac armat.

Cant XXII

Ulisses i Telèmac eliminen tots els pretendents un per un.

Cant XXIII

Penèlope encara no reconeix Ulisses i aquest descriu el jaç conjugal, fet per ell mateix d'una olivera. Penèlope abraça el seu marit, que li narra les seves aventures.

Cant XXIV

Ulisses visita el seu vell pare Laertes. Pare i fill s’enfronten als parents dels pretendents fins que intervé Atena per posar-hi pau.

Jaume Pòrtulas, catedràtic de Filologia Grega a al Universitat de Barcelona, ens torna a visitar. Aquesta vegada per parlar-nos de l'Odissea. Si vau venir a la trobada on vam comentar la Història d’Heròdot ja coneixeu la seva passió pel món grec i la seva gran capacitat per transmetre-la. Si no vau venir, us en podeu fer una idea si mireu aquest vídeo que us penjo. Es tracta d'una edició del tristament desaparegut programa de TV3 “L’hora del lector”, una conversa amb l’Emili Manzano i els col•laboradors dels programa sobre l'obra de Pòrtulas Introducció a la Il•líada (Fundació Bernat Metge, 2008).

L'Hora del lector

També podeu llegir les primeres pàgines d’aquesta Introducció guardonada amb el premi Nacional de Literatura 2009. El Jurat ens dóna les seves raons.

El llibre de Pòrtulas és una sàvia i competent explicació de tota la problemàtica del text homèric, tant des de la perspectiva filològica com històrica, i dels misteris que envolten la personalitat del seu autor. Un llibre que situa la hel·lenística catalana al mateix nivell que els estudis internacionals.

Un “best-seller “de no-ficció que durant un temps va ser el segon llibre més venut en aquesta categoria. Una obra amena, escrita en un llenguatge entenedor. Perquè, com explica Isabel Turull, calia trobar un registre que no fes avorrit un estudi sobre quelcom de tant remot com el món homèric, i l’autor ho aconsegueix gràcies a un model de llengua que tot i no ser col•loquial, tampoc no cau en l’error de l’abstrusitat gratuïta. (Revista Caracters núm 51, abril 2010)

Introducció a la Il·líada. Homer, entre la història i la llegenda

Que vagi de gust.

Una Teresa Pàmies emocionada ens explica com va viure a París la manifestació del 13 de maig del 1968. En la vigíla d'una jornada de protesta.

Dilluns 13 de maig
Ha estat, el d’avui, un dia increÏble. No sé com el descriurà la Història. No sé com en parlaran demà els diaris. A mi m’ha commogut fins al moll dels ossos i he sentit, gairebé “físicament”, el naixement d’una època nova, mai imaginada. Quan he llegit, al capdavant d’una massa d’adolescents, un cartell que deia: “Où sont nos morts” he plorat com una beneita. I he vist plorar l’entorn. Eren els infants de les barricades, els Gavroche del nostre temps, que ja no vesteixen casigalls ni dormen a l’aixopluc dels lleons de pedra de la Concorde. Eren criatures que demanaven explicacions al poder insituït, que exigien “els seus morts”, infants com ells, desapareguts les nits esberlades per les forces de l’ordre, al barri d’estudiants.
Un milió de persones, la gran majoria joves: estudiants i treballadors. Els vells, però, també impressionaven. També “hi eren” els vells: catedràtics, escriptors, premis Nobel o Goncourt, de totes les ideologies. Agafats del braç. Hi eren tots aquells que juguen un paper en la vida de França, aquest gran país. Ni un policia de la Place République a Danfert. Ni una pedrada. Ni una baralla entre grups antagònics que, dies abans, el Primer de Maig, s’havien motejat i esgarrapat de la République a la Bastille. Hi eren tots per dir que els francesos rebutgen la bomba lacrimògena, la matraca, l’apallissament i els humiliants interrogatoris de Beaujon.
Un milió de persones. No hi creia ningú, en aquest miracle. Menteixen aquells que diuen: “Era d’esperar”. No és veritat. És extraordinari. És increïble.
Centenars de milers de joves cridaven, joiosos: “Nous sommes de groupuscules” i no ho deien pas per empipar Georges Marchais –que també hi era-, sinó per afirmació d’una fraternitat. Cridaven consignes ben simpàtiques: “CRS au chômage” quan passaven davant la Prefectura de Policia. I cantaven “La Internacional”.
Quan, com, on l’han apresa, “La Internacional”, aquesta jovenalla? No ho sé, però la cantaven. Alguns vells ja no se’n recordaven, de l’himne proletari. Feia molts anys que no el cantaven, perquè ja s’havien decebut de “tanta lluita inútil”! S’havien intal•lat davant la “tele” i rondinaven contra els joves d’ara, bons per a res i bandarres. Però avui han sortit al carrer I s’han trobat amb aquesta joventut increÏble, cantant “La Internacional”. Les llàgrimes d’aquests homes i d’aquestes dones no eren llàgrimes de vell, sinó de pares que de sobte retroben els fills o es reconeixen en els fills. Homes i dones que han tornat a viure els millors anys de la seva existència.
Tota la França aturada. Tota. La manifestació de París ha tingut lloc en tot el país, simultàniament. La ràdio diu que mai no havia vist una resposta més unànime a la repressió policíaca.
Jo em pregunto, què passa? Què vol dir tot això? Serà veritat que la revolució és ja possible?
Un milió de persones a París no són els rabiosos i les trinxeraires de Nanterre. Calia veure les cares de tota aquesta gent. Homes i dones responsables, de pes, de categoria en totes les rames de l’economia, de la cultura, de l’art i de la ciència. Gent sense la qual França no fora el que és, gent que pot fer –si ho vol- que França esdevingui socialista. Però, és això el que té plantejat avui? No ho sé. Tampoc tinc dret a plantejar-m’ho amb tota responsabilitat. Sóc estrangera.
Si els rabiosos de Nanterre han fet possible tot això, qui són els rabiosos de Nanterre?
Estic cansada com un ruc. Em sembla que tinc febre i tot, si l’exaltació dóna febre. Potser he begut massa café. És trist viure a França i no ésser francès.

Teresa Pàmies. Si vas a París, papà... Nova Terra, 1975

Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries, 1993) és el recull de les cròniques que Teresa Pàmies llegia periòdicament a Catalunya Ràdio. Les primeres pàgines m’han recordat molt els articles que escrivia Montserrat Roig, una altra de les protagonistes del nostre club. Pàmies, tal i com feia Roig, retratava la realitat social de l’època i en criticava els excessos. Amb ironia i força mala llet. Aquest article que us enllaço té molt a veure amb el que fa temps us vaig penjar de la Roig que parlava sobre les violacions i les decisions judicials al respecte.

Aquest era el post
Un article de Montserrat Roig

I aquesta és la crónica de Teresa Pàmies

Coses de la vida

Hi afegeixo un bolero d'aquells que li agradaven tant. No trobo el que ella va triar aquell dia. Us en penjaré un de clàssic interpretat per Moncho.

Una altra relació la trobem en el llibre de Mercè Picornell Belenguer. Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies. (Abadia de Montserrat, 2002). L'autora les escull per la seva aportació literària en la recuperació de la memòria històrica a través de testimonis (Els catalans als camps nazis de Roig), i memòries novel•lades (Quan érem capitans de Pàmies). Es fa una relectura de certes obres seves i es relaciona aquest passat real amb la ficció narrativa. El volum planteja preguntes interessants “En situar-se en un espai incert de la literatura testimonial , les obres de Roig i de Pàmies susciten una pregunta: quin grau de representativitat té la veu d’un testimoni? Fins a quin punt l’experiència de Vidiella, de cada un dels deportats catalans a Mauthausen, de la mateixa Pàmies, deixa de ser personal per convertir-se en col•lectiva?” (Margalida Pons, 2002).

En aquest enllaç hi trobeu tot el text. Hem demanat un volum en paper per si el voleu llegir de la manera tradicional.

Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies

També he trobat una petita confrontació. Cronològicament la situem a l’any 1976, després de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona. Unes jornades d’iniciació democràtica, on es discutia sobre feminisme i es tractaven temes relacionats amb les dones i el seu espai social. En un treball de M. Àngels Fernández Díez veiem que en aquestes jornades hi convivien diferents tendències.
Hi llegim això.

Amb les Jornades, surt a la palestra un moviment feminista més o menys organitzat: la premsa en constata l’existència mitjançant un seguiment diari dels esdeveniments —tot i que de vegades les cròniques resulten esbiaixades o hostils. És el cas, per exemple, d’un article publicat a Mundo diario del 2 de juny de 1976, en què el senyor Udina Martorell, representant d’Unió Catalana, qualifica les Jornades de grotesques i brutals, i poc representatives del sentiment de les catalanes. Teresa Pàmies (1976: 214-217) recull la irònica resposta de Montserrat Roig a l’indignat defensor de l’essència de la dona catalana:
«Però la Ben Plantada, la va escriure un home, i potser les dones d’ara el que volem és escriure’ns nosaltres mateixes».
La mateixa crònica de Pàmies, publicada pocs mesos després de l’acabament de les Jornades, és una mostra de la repercussió que aquestes van tenir en el seu moment. El seu to irònic —que arriba en ocasions a ser una autèntica diatriba contra el Col•lectiu Feminista i la línia radical del feminisme de les jornades— va provocar una tremenda indignació entre les afectades, com explica Larumbe (2004: 207-209), que la posa com a exemple de la incomprensió de les dones militants (ella era un referent en el PSUC) per les qüestions feministes. Fins i tot Montserrat Roig, militant com ella, se’n distancia (Larumbe, 2004: 208):

Teresa Pàmies desconoce completamente el feminismo, desde el punto de vista teórico y práctico, y el libro es una banalización del feminismo, una trivialización de lo que representa este despertar de conciencias reduciéndolo todo al más puro folclore. Su lenguaje es totalmente despreciativo, machista. Para mí el libro no tiene ningún interés. [...] Yo como feminista quiero añadir que la actitud de Teresa Pàmies es muy minoritaria dentro del partido. Teresa Pàmies está muy aislada y todo esto proviene de su total desconocimiento del feminismo.

M. Àngels Francés Díez. "La llengua sóc jo»: identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig". Universitat d’Alacant

Com que tenim el privilegi de comptar amb la Mary Nash li podrem preguntar amb més detall sobre la relació entre aquestes dues autores.

Teresa Pàmies i Bertran (1919- 2012)
Nascuda a Balaguer, de petita va viure les represàlies al seu pare per la seva militància política. Militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), durant la Guerra Civil es desplaçà a Barcelona on es convertí en jove dirigent comunista i membre de l´Éxecutiva de la JSUC. Oradora de gran impacte, destaca la seva participació al Míting de la Monumental en la Setmana d´Ajut a Madrid al març de 1937. Directora de la revista Juliol, promogué l´Aliança Nacional de la Dona Jove on defensa el paper de la dona a la guerra. Al 1938 marxà als Estats Units per a assistir al II Congres Mundial de la Joventut per la Pau i emprengué una extensa gira per aconseguir suport per a la República. Exiliada a França, passà un temps a un camp de concentració. Participà a la resistència i després marxà a la República Dominicana, Cuba i Mèxic on va estudiar periodisme. L’any 1947 tornà a Europa i va ser redactora i locutora a Radio Praga. El llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, guanyà el premi Josep Pla l’any 1971, quan tornà a Catalunya. Escriptora i figura mediàtica, fou guardonada amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes el 2001.

Mary Nash

La Teresa Pàmies, que ara ens acaba de deixar, va fer una entrada de cavall sicilià en el nostre món literari a partir de la publicació del Testament a Praga (premi Josep Pla 1970), l'obra en què va polir, presentar i comentar els records que havia deixat escrits el seu pare, un vell militant comunista.
No em correspon, ara i aquí, esmentar un per un els títols dels seus llibres més destacats, una informació que consta en la convocatòria del premi que cada any convoca el nostre Ajuntament, i que m'enorgulleix que porti el meu nom: aquest any, dedicat a ella i la seva obra. El mot clau del premi d'enguany és Praga, la ciutat que va estimar profundament.
A la nostra autora no li calia inventar històries per als seus llibres perquè tota la seva vida va ser ben novel•lesca. Si als disset anys -disset!- ja la podem veure participant en un míting al costat d'Azaña i Companys, va viure altres moments d'una intensitat total. El vint-i-sis de gener de1939 arrencava llambordes a la plaça de la Bonanova per construir una barricada per aturar els franquistes que ja lliscaven pel Tibidabo. Van seguir, després, els seus exilis americà, francès, iugoslau i txec, i l'exercici de feines tan diverses com modista, dependenta, mecanògrafa, obrera, traductora, redactora, locutora, escriptora i articulista. L'arribada de la democràcia li va propiciar una vida molt més tranquil•la i normal, que li va permetre viure en família sense sotracs, perills ni haver d'amagar ni renunciar a la ideologia de sempre.
La nit del 13 de març, data de la seva mort, vaig tenir ocasió d'emocionar-me veient al canal 33 la llarga conversa que l'any 1994 va mantenir amb Josep M. Espinàs en un dels programes Identitats a càrrec de l'escriptor, un miracle de la tècnica que fa que els difunts més distingits revisquin davant nostre quan ja no hi són. Estic segur que la serenitat, la fermesa, la memòria, la convicció, la ideologia i la humanitat del personatge van commoure una audiència que hauria pogut ser molt més nombrosa si s'hagués passat pel primer canal de TV3 i a una hora més hàbil.
Ara li correspon descansar en pau després de noranta-dos anys d'una vida intensa i apassionada. Els seus llibres en són testimoni.

Joaquim Carbó

La Teresa Pàmies era una persona que es va distingir per la seva integritat moral i la seva independència en tots els aspectes de la seva vida. Quan als anys setanta va arribar a Barcelona, tornant de l'exili, es va convertir ràpidament en un símbol de la resistència contra la dictadura i alhora en un lligam amb la República perduda des d'una catalanitat indiscutible. Amb modèstia exemplar, va anar omplint, llibre rere llibre, el buit que hi havia de narració tant de la resistència com de la República i l'exili, amb una prosa senzilla i efectiva. Més tard vam poder sentir-la durant anys a la ràdio amb intervencions sempre lúcides i interessants.
Gràcies a ella podem reconstruir les vivències de tota una generació, la que va perdre la guerra en el combat i va seguir-lo més enllà de les fronteres.

Albert Mestres

Vaig conèixer la Teresa Pàmies un estiu ara fa 4 ó 5 anys, al Balneari Prats. O potser fa més.
Em van avisar perquè el seu marit, en Gregorio Lopez Raimundo havia caigut a la dutxa.
Tenia cap a 90 anys i estava molt fràgil.
Només d'arribar, ella, amb molta serenitat, em va explicar fil per randa, amb un català mèdic correctíssim, quina era la situació i que és el que havia passat. No estava gens exaltada ni atabalada. Mantenia una calma que a mi em va sorprendre ja que estic acostumada a tota una altra cosa.
Vaig explorar en Gregorio i vaig veure que estava blanc com un llençol i de seguida vaig dir-li a la Teresa que era probable que estigués molt anèmic i que l'havíem d'enviar a l'hospital per fer una analítica i probablement una transfusió.
Ell no ho volia, havia vingut a Caldes per disfrutar d'unes vacances de conversa a l'ombra amb el seu amic Carrillo, i allò no entrava en els seus plans. Era ja molt gran i no volia que l'atabaléssim amb metges ni futileses.
La Teresa va reaccionar amb duresa cap al seu marit, perquè era conscient que tractant-se com eren de persones famoses, no podien jugar-se-la. Va expressar preocupació per la situació, però sobre tot per l'establiment. No volia que els seu home, essent popular i famós com era, tingués un ensurt fort al Balneari ja que insinuava que això li portaria molts problemes a la família Quintana i a mi.
- No te puedes quedar aquí, eres una persona conocida y estás muy grave. Te puede dar algun ataque y aquí no puedes quedarte ! Donant a entendre, però sense dir-ho, que si es morís al balneari suposaria un enrenou per tothom..
Aquesta reacció de la Teresa em va sorprendre ja que en Gregorio tampoc estava per morir-se i sobretot pel fet que utilitzés aquest raonament per ficar-li al cap d'anar a l'hospital, i que no recorris als tòpics de la salut, etc.... Potser és això el que la gent tant diu d'ella, que era freda i de caràcter dur. Molt pragmàtica. Compromesa amb la seva vessant pública per sobre de tot.
Finalment va arribar l'ambulància i la Teresa es va asseure al davant, al costat del conductor, que era una noia que la va conèixer de seguida. No sé quina conversa van tenir pel camí...
Recordo en Víctor, el jardiner de llavors del Balneari, que quan en Gregorio se n'anava ben contrariat li deia a crits des d'el jardí: tranquilo Raimundo, que te llevan a un hospital de los buenos: ponen sangre de la roja !!!

Míriam Sàbat

Teresa Pàmies, una dona important. Una vegada vàrem coincidir a un estudi de Catalunya Ràdio. Ella sortia d'una entrevista i jo hi entrava per enregistrar un parell de contes. Quan va saber el que jo hi anava a fer va demanar si podia ser públic. Es va asseure davant meu i li vaig dedicar els contes a ella (unes faules d'animals molt maques que havia escrit l'Alberto Moràvia -Històries de la Prehistòria-). Va ser maco.

Albert Estengre (contecontes que divendres passat va venir a presentar "Sota el Pont de Praga" als nens i nenes de Caldes.)

Per la festa major, si era a Caldes, sempre ens venia a veure al teatre. En una ocasió la vaig poder saludar. Recordo especialment l'encaix de la seva mà, era ferm, ple d'una força encara jove.

Montse Fernández, la Nandes.

Aquest agost he tornat uns dies al Prats, de Caldes de Malavella, fugint de l’atuïdora xafogor de Barcelona. Hi he retrobat amics i coneguts, amb un any més a les cames i a les artèries, que “el temps que fuig” – com diu el bell poema del recordat Tomàs Garcés- deixa més feixugues i embussades. Per pal•liar-ne els efectes, els vells busquem al balneari les condicions que ens permetin passar el tràngol sense sentir-nos destorb per a ningú. Respirar l’aire incontaminat a l’ombra dels arbres d’un acollidor jardí adaptat a la lectura tranquil•la i a la conversa estimjulant…

Teresa Pàmies

La trobada de divendres amb Narcís Comadira va ser molt estimulant i la lectura i comentaris dels poemes de Llast ens van ajudar a aprofundir en la seva obra. Comadira ens va explicar d’on sorgien alguns d’aquests versos. He seguit la petja de dos poemes i, guiada pels seus comentaris, he trobat els textos que el van inspirar. Es tracta de Ressons i A muntanya, que ens transporten a Rilke, Baudelaire i Petrarca. Primer hi trobeu el poema de Comadira i tot seguit els dels altres poetes.

RESSONS
Retruny el cel que pesa,
carregat de tempesta.
El llevant mou la massa
de les aigües de plom.

La salabror rosega
flors de geranis minsos.
Ja s’acaba el setembre,
ja ve la fi del món.

L’estiu i el seu imperi
rodolaran com fulles.
Adéu claror de vidre!
Ja tornen els malsons.

M’endinso en la tenebra
de les vacances mortes,
la mitjanit més fonda
dels anys i dels records.

Narcís Comadira

DIA DE TARDOR
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dona’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort de la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

Rainer Maria Rilke
(Traducció de Joan Vinyoli)

CANT TARDORAL
Dins les fredes tenebres caurem abans de gaire;
adéu, viva claror dels estius massa curts!
D’uns buscalls que del carro aboca el llenyataire
en l’empedrat del pati sento els llòbrecs aürts.

L’hivern s’engolfarà dins meu: esgarrifança,
horror, còlera, odi, treball cansós, pesat,
i, com el sol que et té en l’orc polar l’estança,
el cor no serà més que un bloc vermell, glaçat.

Trement escolto cada buscall que cau a terra;
ni el patíbul que alçaven no té més sords retrucs.
L’esperit meu s’assembla al bastió que aterra
la catapulta a cops incansables, feixucs.

Gronxat per aquests xocs monòtons, jo diria
que a corre-cuita claven un taüt qui sap on…
Per qui? – L’estiu d’ahir ja en la tardor es canvia!
El so enigmàtic sona com un adéu al món.

Charles Baudelaire
(Traducció de Xavier Benguerel)

A MUNTANYA
Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de prats retorts.
Després, els pins s’acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
És allà.
Però no hi ha camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s’aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d’esma.
No, no t’aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira

Una de les fonts d’aquest poema és La pujada al Mont Ventoux d’Horaci, una descripció de la que es considera la primera excursió de la història. La primera vegada que algú va cap algun lloc sense haver-hi de fer res, només pel plaer d'anar-hi i gaudir del camí i de la vista. Aquest és el començament, després us enllaço amb la carta sencera.

Avui, impulsat tan sols pel desig de veure un lloc cèlebre per la seva altura, he pujat a la muntanya més alta d'aquesta regió, que no immerescudament anomenen el Ventós (Mont Ventoux). Fa molts anys que tenia en ment fer-ho; ja saps que, a causa d'aquest destí que regeix els assumptes dels homes, des de la infantesa he viscut en aquesta zona, i aquesta muntanya, que es veu de totes parts, l'he tingut sempre a la vista.
Al final vaig tenir l'impuls de fer el que cada dia em prometia de nou, sobretot quan, rellegint fa uns dies la Història de Roma de Livi (7), vaig anar a trobar el lloc on el rei Filip dels macedonis ¬el que va guerrejar contra els romans- ascendeix al Hemo (8), una muntanya de la Tessàlia (9), i des d'allà, segons s'explica, li va semblar veure dos mars, l'Adriàtic i el Euxino (10). De si això és veritat o no, no em trobo molt segur, tant perquè aquesta muntanya està massa lluny de nosaltres, com perquè les diferències que hi ha entre els autors fan que la qüestió estigui dubtosa. Per esmentar només uns quants, el cosmògraf Pomponio Mela (11) refereix la cosa sense vacil•lar; Tito Livi opina que és falsa; per a mi, si l'exploració d'aquella muntanya és tan fàcil com la d'aquest, ni em plantejaria el dubte.

Francesco Petrarca. La pujada al Mont Ventoux

El dimarts 21 de febrer el programa literari de TV3 Via Llibre va dedicar uns minuts a Narcís Comadira arran de la publicació de Lent, el seu últim recull de poemes. L’escriptor ens explica moltes coses en poc temps. Reflexiona sobre la poesia, el llenguatge o sobre les “pampallugues”, com ell anomena aquesta nova forma de rebre la informació o el coneixement que tan poc ajuda al rigor informatiu i de pensament: l’hipertext, el zàping…
Veiem Comadira al seu taller. És un espai fascinant, ple de llibres en totes direccions damunt d’uns humils prestatges metàlics , quadres, pinzells, colors. Un espai de creació.
El poeta que no llegeix novel•les. Comadira diu que prefereix llegir autobiografies o correspondència perquè parteixen d’una base més real que les novel•les. Crec recordar que n’hem parlat alguna vegada d’aquest tema, potser quan parlàvem de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres. És possible que a partir de la ficció arribem millor al que anomenem realitat? Una autobiografia a vegades, no és més ficció que una novel•la? Podem discutir-ho.
Demà ens trobem a la biblioteca. Aquests set minuts i mig ens serviran d’introducció.

Narcís Comadira

Narcís Comadira acaba de publicar un nou llibre de poemes: Lent (Edicions 62, 2012). És un llibre de maduresa, on reflexiona sobre diferents aspectes de la vida des d'aquest punt de vista entre l'esperança i la desesperació que trobem en molts dels seus poemes. Ell mateix diu al pròleg que aquest recull podria tornar a portar el títol de Llast perquè tot text de poesia que un publica és sempre llast que deixa anar per tonar a enfilar-se o per navegar més lleuger. Però no m'agraden les segones parts.

Us vull destacar de dos articles que parlen d'aquesta obra.

Un és la ressenya que fan a la web de nosaltres.cat. Montserrat Brau recomana la relectura dels poemes a la recerca de nous detalls, nous matisos. Hi trobareu sencer un dels poemes del llibre, un elogi de la lectura que Comadira dedica a Guillem Terribas.

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc.

L'altre article és de Josep Maria Fonalleres, el vam llegir la setmana passada a El Punt Avui. L'escriptor gironí coincideix amb Brau en la conveniència d'una relectura per amarar-se de tots els detalls, de totes les partícules que s'escampen pàgina rere pàgina. De totes les informacions que un lector rep amb el delit de la bellesa i que després depura amb el filtre de la intel·ligència i l'íntima percepció.

Comadira de nou

Aquest és un dels poemes de Lent

TORNA’T A TU
Torna’t a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,
hi nien els records,
la selva immarcescible.

Podràs talar, esbancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment com un robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però.
Vida falsa? Vida real?

Torna’t a tu. Estima’t
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.

Al final del llibre, a l'Eixida, Comadira reflexiona sobre la poesia, la més sagrada de les arts.

El misteri de la plenitud del sentit, misteri de l'explosió del sentit. Misteri de l'altra cara del mirall del llenguatge: la poesia.

A la nostra trobada de divendres farem una petita exposició amb l'obra publicada de Narcís Comadira que hem demanat a les biblioteques gironines. Hi trobareu dos exemplars de Lent per si us ve de gust llegir-lo o comentar-lo amb l'autor.

Arriba a la biblioteca, de la mà d’en Joan Oltra, el llibre Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia. (Fundació Fita, 2010). Es tracta del catàleg d’una exposició retrospectiva de Narcís Comadira celebrada a tres espais diferents: el Museu de Montserrat, al Museu d’Art de Girona i a la fundació Fita, durant l’any 2010 i principis del 2011. En aquesta entrada hi trobareu pintures que el van influir i algunes de seves. Si voleu tenir una idea més clara de l’evolució pictòrica a través dels seus quadres tindrem el catàleg per a consultar a la biblioteca fins el dia de la sessió del club, el divendres 2 de març.
Començo aquesta breu introducció a la pintura de Comadira assenyalant un detall que em va cridar l’atenció quan vaig saber quin havia estat el fet que va despertar el seu interès cap aquest art. Si per a Josep Maria Mestres Quadreny va ser un pintor, Joan Miró, el que va determinar el seu recorregut musical, per a Comadira va ser justament al revés, la música li va ensenyar el camí cap a la pintura.

Devia tenir cinc anys quan va començar a estudiar música i la seva professora, Maria Teresa Cruz, per tal que aquell nen comprengués el valor de les notes, va retallar un cercle de cartolina que representava la rodona, dos semicercles que hi coincidien perfectament al damunt, que eren les blanques, cada semicercle, dividit en dues parts i així successivament, per representar les negres, les corxeres, les semicorxeres, les fuses i les semifuses. El cas és que aquella mena de formatgets estaven pintants amb llapis de colors. Cada valor en un color diferent i en un degradat que anava de l’exterior cap al centre. Mai no he oblidat aquells colors i la sensació tan agradable que em van produir. Aquell nen, pel que sembla, era sensible al color aplicat manualment i associat a un significat. M’agrada pensar que vaig entrar a la pintura per la música. Comadira, 2010

Les seves primeres obres d’art vistes en directe van ser els vitralls de la Catedral de Girona, els relleus del claustre i els del retaule i els del baldaquí.

Als 14 anys estrena capsa d’aquareles, deixa la música i comença les seves classes de pintura amb Montserrat Llonch, que l’introdueix en les tècniques bàsiques de l’art. Més tard, Fita l’acccepta al seu taller després de veure una de les seves pintures. Fita fou un mestre molt diferent de Llonch, molt més modern. Les dues escoles l’influiran de manera diferent. A partir de totes dues Comadirà escollirà el seu propi camí.
Un dels quadres que el va impresionar profundament en aquesta época fou Garçon au gilet rouge de Paul Cézanne. A partir d’aquest moment Cézanne serà sempre un dels seus referents.

Una altra impressió estètica fou l’Anunciació de Fra Angèlic.

El jove artista s’amarava d’art, cercava, trobava, escollia referents. Ell mateix dóna el cercle per tancat quan coneix la pintura de Giotto, Masaccio i Piero della Francesca.
A partir d’aquest moment comença el seu creixement personal com a pintor. Descobreix altres pintors: Picasso, Matisse, Klee i tot es va afegint a la seva veu personal.

Un cervell entre els disset i els vint anys ho absorbeix tot i de tot en sap treure profit, sobretot si té un canemàs previ ben establert, decidit i fort, on poder anar entrellaçant les noves experiències. I jo el tenia. Comadira, 2010

Als vint anys va a Montserrat per tal de fer-se monjo benedictí. Allà li van cedir un estudi i, compartint lectures i converses amb altres monjos, va descobrir altres pintors, altres moviments artístics.
Aviat li arribaria el primer encàrrec i amb vint-i-un anys pinta dos olis sobre paper, abstractes “una mica a la manera de Manessier”.

Alfred Manessier. Le buisson des dunes, 1954

Comadira pren la decissió d’abandonar Montserrat i torna a Girona. Hem vist a través dels seus poemes l’estat d’inquietud, d’indecissió i de solitud que això li comporta. Va baixar, això sí, amb tots els seus dibuixos, que van ser exposats a la llibreria Les Voltes aquell mateix any 1965.
A aquesta exposició en van seguir moltes d’altres. Comadira pinta quadres amb paisatges urbans gironins, que ell considera “una primera manifestació de la meva veu pròpia”.
Viatja a París, visita el Louvre on s’enamora de Corot i s’extasia davant del seu Cézanne.
El retorn a Barcelona i les seves primeres experiències sexuals obren un cicle de pintures que s’allunyen del paisatgisme i s’obren a temes eròtics i, fins i tot, obscens. Més endavant onírics.
L’any 1969 es casa amb Dolors i s’intal•la a Barcelona. Des de l’any 1971 al 1973 viuen a Londres i continua el seu aprenentatge i fa més descobriments, com ara el neoclassicisme. Allà però no va pintar més que “coses petites”.
Ja de tornada i amb un Franco agònic comença “aquella quotidianitat diguem-ne adulta”. Pinta quadres influïts per Marx Ernst i fa una sèrie de pintures sobre cartons d’embalatge influïdes pel Pop anglès.
El 1976 pinta natures mortes i la figura humana desapareix dels seus quadres.
El 1985 hi comencen a aparèixer elements arquitectònics, sobretot escales.

Escales en escenaris teatrals o descontextualitzafdes de qualsevol edifici. Escales centrades en elles mateixes, que em servien per jugar amb els canvis de color en els plans i per buscar llums significatives més enllà de tota realitat. Comadira, 2010

Narcís Comadira. Fragment de Paisatge en ruïnes, 1999

Comencen les exposicions antològiques i l’any 1993 pinta el mural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona: Poi s’ascosse nel foco che li afina (Purg. XXVI 148) títol extret de Dante.

Jo reivindico la pintura. Sembla que avui dia, la construcció d’artefactes significatius amb la disposició de formes i pigments sobre un suport pla, que és el que és, en darrer terme, la pintura, sigui una operació vergonyant. Antiga, evidentment passada de moda en l’època de les pantalles de plasma i les tècniques avançades de registre i manipulació d’imatges. En l’època de les escenogràfiques instal•lacions. Jo reivindico la pintura, la vella pintura dels frescos antics, de Cnossos, de Pompeia, de la vil•la de Lívia. L’entranyable pintura dels nostres murs romànics. La delicada pintura dels retaules gòtics. El realisme confiat de la capella dels Scrovegni, la carnalitat espacial de la capella Brancacci, la transparència conventual de San Marco, la geomètrica presència emotiva de San Francesco d’Arezzo, l’àuria calma de Giorgione, el foc quiet de Tiziano, el vendaval de Tintoretto, la desmesurada magnificència de la capella Sixtina, la tenebra lluminosa de San Luigi dei Francesi, la tenebra mental de la Quinta del Sordo. Jo reivindico l’esfilagarsament de Delacroix, la paciència constructiva de Cézanne, l’aquiescència vital de Matisse, la minuciositat climàtica de Bonnard, el dramatisme redemptor de Rouault. Jo reivindico la passió irreductible de Picasso, la delicadesa de Sunyer, les entremaliadures de Miró, la màgia de Paul Klee, la tendresa contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura. Narcís Comadira

Narcís Comadira. Paisatge. 2001. Acrílic sobre tela