« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Documentació"

Proust 2: À l'ombre des jeunes filles en fleur.

 

Arribem al segon volum d'A la recerca del temps perdut. És un volum dividit en dos, en dues menes de prolongacions del primer volum, però amb unes tonalitats ben diferents. A la primera part, unes bones dues-centes pàgines, assistim a l'adéu a la infantesa del protagonista, i a la segona a l'inici de la construcció del mapa de relacions que després teixiran la resta de volums. A "Autour de Mme Swann" es reprenen els amors de de Marcel i Gilberte, però amb un canvi de to notable, entrant a la primera adolescència, amb una Gilberte que mostra cada cop més la seva doble cara, glacial d'una banda, possessiva de l'altra, amb masturbació del noi inclosa per part d'ella, si se sap llegir. El protagonista es deixa entabanar, fins que l'acostament progressiu als pares de Gilberte, i sobretot a la mare, provoca la pèrdua de poder de la noia sobre el noi i l'allunyament progressiu, fins al trencament fingit d'ell que esdevé definitiu. Cada cop més, la melancolia i el desengany tenyeixen el punt del vista del protagonista. A "Noms de pays: le pays" assistim a la llarga estada del protagonista en un hotel de luxe de la costa de Normandia per fer cures de salut. Després d'una retorn al to de la infància durant el viatge de París a Balbec, comencem a conèixer un Proust diferent, ple d'ironia i malícia, que predominarà més tard en algunes parts de l'obra. El protagonista comença a dibuixar la seva xarxa amb les noves i velles amistats, Saint-Loup i Bloch, el baró de Charlus, i sobretot la col·lecció de donzelles amb Andrée i Albertine al capdavant. Inoblidables les passejades en carrossa i la vella marquesa de Villeparisis, amb la seva xerrameca destructiva i desacomplexada. Important la relació amb el pintor Elstir.

Albert Mestres

Pedra de tartera per Joaquim Carbó

Joaquim Carbó, Guillem-Jordi Graells i Maria Barbal durant l'entrega del premi Jaume Fuster de l'AELC

L’any 1985 Pedra de tartera guanyava el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Era la primera novel·la de Maria Barbal i el veredicte va comptar amb la unanimitat del jurat. Un dels membres d’aquest jurat fou, ni més ni menys, que Joaquim Carbó. Ell mateix ens ha fet arribar un article publicat l’any 2009 al diari Avui, quan Maria Barbal acabava d’aconseguir el Memorial Jaume Fuster, un premi honorífic instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i que cada any s’atorga per votació entre els socis. L'any 2002 l'havia guanyat el mateix Carbó. Aquest és l'article que li va dedicar Vicenç Villatoro per a l'ocasió.

Memorial Jaume Fuster (II): Quim Carbó

De l'article dedicat a Maria Barbal de Joaquim Carbó he seleccionat els fragments relacionats amb Pedra de tartera però val la pena llegir-lo sencer. Al final hi trobareu l'enllaç.

Obrim amb el recel inicial sobre la recepció de la novel·laconseqüència del públic a qui s'adreça el premi:

El veredicte, però, va ser per unanimitat perquè tothom sabia el meu entusiasme per aquesta novel·la des del moment que vaig llegir-ne el mecanoscrit. Si llavors ja vaig pensar que era una novel·la extraordinària, tenia els meus dubtes pel que feia a la recepció que li dispensaria el públic si s’editava, com així va ser, en una col·lecció juvenil, és a dir, per a lectors mandrosos, ja que a aquests potser els podria costar de llegir-la perquè a la novel·la no hi ha cap concessió a la facilitat... A part, l’etiqueta “juvenil” amb què l’encotillava la col·lecció - que era El Nus, de Laia - podia portar a la indiferència del públic en general que tenia tot el dret de llegir-la i entusiasmar-s’hi. Els dubtes, però, es van esvair quan tot seguit, el mateix any de la seva aparició, ja va rebre el premi Creixells a la millor novel·la publicada aquell any sense tenir en compte cap etiqueta de gènere.
Per sort, l’interès del tema, l’originalitat d’exposar-lo, el rigor amb què tractava els personatges i una delicadesa especial va ajudar a crear aquell perfum misteriós que desprenen les obres literàries que perduren en el temps. Pedra de tartera s’ha mantingut al llarg d’aquests vint-i-cinc anys en primera línia, tant pel que fa a les lectures recomanades al Batxillerat, com a la tria personal del públic en general.

Ens la fixa dins l’espai literari de l’època

Per situar-nos una mica en aquest abril de 1985, quan surt la crítica de la novel·la acabada de publicar, voldria esmentar de passada la llista dels llibres més venuts del moment amb què va haver de competir: Llibre d’absències, de Martí Pol; Al meu cap una llosa, d’Olga Xirinachs, el tercer volum dels Quaderns d’en Marc, d’autor anònim, però que tothom atribuïa a Manuel de Pedrolo; Crineres de foc, de Maria Antònia Oliver i La llista d’Adrien Messenger, de Philip Roth...

Enumera les virtuts de Pedra de tartera:

El trencament que va significar en relació al to narratiu

Efectivament, la Maria escriu aquest relat d’acord amb una tècnica que trenca amb la novel·la del passat, quan el narrador dominava la situació, subministrava els fets, els analitzava i els jutjava. Ella, simplement, els exposa per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui en fem el judici.

La seva universalitat

Per si algú podia pensar que Pedra de tartera havia iniciat cert declivi al cap de vint-i-cinc anys de la seva publicació, hi ha hagut un altre esclat: l’èxit de Frankfurt, que ja venia precedit per la Fira de Leipzig. Pedra de tartera s’ha ficat els alemanys a la butxaca! Per què? La mateixa autora ho explicava ara fa un any, penso que amb un excés de modèstia, quan deia que els alemanys també havien tingut la seva guerra i això els feia més sensibles al tema... No. De novel·les que tractin aquests temes n’hi ha milers, i el que distingeix Pedra de tartera és la manera d’estar explicada i la riquesa interior que s’intueix de la protagonista.

El llenguatge

Podríem parlar del llenguatge en uns moments que tot tendeix a rebaixar-ne el to per facilitar la comprensió, quan s’acaben d’engegar col·leccions escrites en “català fàcil”, aptes per a les fornades d’immigrants que omplen les aules de les escoles, com si els estàndards que ja es feien servir a les col·leccions juvenils fossin massa complicats. La Maria diu que utilitza el llenguatge de la comarca, dels Pallars, i familiar. I no s’inventa res. Intenta que la llengua dels personatges s’acosti a un model exacte del que enraonen: les paraules de la terra. Però la preocupa i decep que algú li digui que així que s’hi va posar ja va haver de recórrer al diccionari

I l’ambició literària de l’autora que, malgrat l’èxit del seu primer llibre, espera que el millor encara hagi d'arribar. Per sort nostra.

Que Maria Barbal toca de peus a terra ho demostra en la conversa que va tenir amb Eva Piquer (Cultura de l’Avui - 3 d’abril 2008): “Sóc conscient que, molt probablement, no escriuré res més de tan ben acollit. Però aquesta certesa no em frena: segueixo escrivint amb total llibertat. Em considero molt afortunada, una cosa així podria no haver-me passat mai”. I tenia tota la raó. És un misteri més de la nostra professió. Per sort, però, el cas de la Maria no és el mateix que el de Manuel de Pedrolo, que avui és molt més recordat per aquella novel·la de to menor, el Mecanoscrit del segon origen, que no pas per l’ambiciós i impossible experiment de les onze obres del cicle inacabat Temps obert, el Procés de contradicció suficient, Totes les bèsties de càrrega o tants altres títols d’una passió total per la narrativa... A més a més, Maria Barbal, com ella mateixa confiava en aquella entrevista, té altres oportunitats i creu que el millor llibre encara no l’he escrit, que encara està per escriure.

Aquí hi trobareu tot l'article:

MARIA BARBAL GUANYA EL MEMORIAL JAUME FUSTER (Diari Avui)

Així doncs, aquest any celebrem el trentè aniversari de la publicació de Pedra de tartera i és per això que Maria Barbal ha estat escollida Escriptora de l'any i rebrà l'homenatge que es mereix. Entre tots els actes destaquem la taula rodona-debat "Per a una relectura de Pedra de tartera", el dimarts 9 de juny, en la que intervé Joaquim Carbó. Estarem al cas.

Sobre literatura occitana


L'Aurelia ens ho explicarà tot millor, però us en faig cinc cèntims. La literatura occitana va ser durant tres segles, del XIII al XIV, la literatura més important d'Europa, on la literatura culta es desenvolupava en llatí des de l'època romana. Les primeres mostres de literatura en llengua vulgar (o sigui, no llatina) de certa qualitat són en occità i el primer gran poeta en llengua vulgar és el trobador Guillem IX d'Aquitània. Durant un parell de segles a França (part no occitana), Itàlia, Castella i la Corona d'Aragó veuen estendre's el fenomen dels trobadors com a poesia paneuropea. Així, no és fins a Dante a Itàlia, a Rutebeuf a França i especialment fins a Ausiàs Marc a la Corona d'Aragó que s'escriu poesia en les respectives llengües. El cas català, a causa d'una especial afinitat idiomàtica i cultural (recordem que al segle XII es van vincular els comtats catalans i la Provença), és especialment significatiu, ja que s'hi assumeix la literatura poètica occitana com a pròpia.

El problema a Occitània, problema que subsisteix encara avui, és la fragmentació. Recordem que Occitània s'estén de l'Atlàntic als Alps i es distribueix en diferents països: França, Catalunya (Vall d'Aran) i Itàlia. A l'època medieval s'havien constituït uns poderosos comtats, d'avançada i refinada civilització, que van ser incapaços d'unir-se quan el rei de França els va anorrear. La batalla de Muret a principis del segle XIII, on va morir el nostre rei Pere el Gran, va ser el principi de la fi d'Occitània.
Durant els segles XV-XVIII Occitània va viure una vida literària, com la catalana, amb poca presència pública i institucional, que no vol dir pobra, sense pèrdua de la vitalitat de la llengua, cosa que va permetre, també en paral·lel a Catalunya, un renaixement al segle XIX, capitanejat pel gran poeta provençal Frederic Mistral amb el Felibritge. Però el moviment va ser incapaç d'articular un impuls nacional com va fer a Catalunya especialment.

Frederic Mistral


Si la decadència política d'Occitània ve de lluny, com hem vist, la lingüística podem considerar que comença amb la Revolució Francesa i la seva voluntat de suprimir les singularitats, és a dir, de francesitzar tot el territori polític, com tan bé explica Joan Lluís Lluís a la seva Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Però l'impuls uniformitzador i liquidador es manifesta sobretot amb tota la seva força després de la Segona Guerra Mundial.

Joan-Lluís Lluís


La llengua i la literatura occitana malviuen des de llavors en la absoluta invisibilitat per a la cultura francesa, creant sinergies i complicitats sobretot amb la llengua i la cultura catalanes. Recordem que l’únic lloc del món on la llengua occitana és oficial és a tot el territori de Catalunya.
Això és només un apunt. L'Aurélia us ho explicarà molt millor i us llegirà amb la seva particular manera poemes seus. No us ho perdeu!

Albert Mestres

Privilegi doble

És difícil fer la presentació d'un autor que la majoria ja coneixeu, i de quina manera. La lectura i posterior assistència de la representació al teatre de Caldes de l'obra Nix tu, Simona probablement va ser un xoc per a molts, tal com ho va ser per a mi quan la veig llegir i això em va impulsar, no, impulsar no, obligar a posar-la en escena, i com ho va ser per als espectadors del Teatret d'Esparreguera, de la Beckett de Barcelona, del teatre Àtrium de Barcelona, els d'Erbil i més tard Bagdad, i els meus alumnes de l'Institut del Teatre quan els faig llegir l'obra.

Penso que hauríem de ser conscients que som uns privilegiats perquè estem assistint en directe a l'eclosió d'un escriptor de primera categoria amb habilitats úniques en diferents gèneres. Privilegiats perquè la majoria dels que hagin vist l'obra de teatre probablement no llegiran la novel•la i la majoria dels que la llegeixin no l'hauran vist ni la llegiran. Només uns quants, entre els quals els del club de Caldes, tindran aquest privilegi doble.


Albert Mestres

Albert Pijuan dispara.


A El franctirador volia que tres galls es barallessin en la mateixa lliça. El primer gall era la novel•la psicològica de tradició dostoievskiana; el segon, la novel•la negra en la seva accepció de 'claveguera', i el darrer, el context històric i social ben particular de la Polònia mutant de règim comunista a democràcia europea. A això havia d'afegir-li la imatge del franctirador, l’únic element totalment indiscutible, perquè va ser la “troballa” del títol ―no gaire espectacular, és cert― el que va impulsar el naixement de la història; en certa manera, aquesta imatge ja condicionava la forma de la novel•la: havia de ser exacta i directa com un tret al front, o sigui que havia de tenir més parentiu amb la forma continguda d'un relat curt que no pas amb la de la digressió novel•lesca. L’estrebada al gallet de la primera frase («Quan Krzysztof va tornar a casa...») havia de posar en marxa un mecanisme que s'havia de precipitar de manera implacable fins a l'últim punt («... Krzysztof va pensar que havia fet bé de tornar a casa.»). I perquè tot això pogués funcionar em va semblar que el lector havia de ser teletransportat, absolutament arravatat, al lloc i moment exactes on es desenvolupa l'acció... malgrat les poques o nul•les nocions que pugui tenir el lector d'aquest lloc i moment exactes. Una de les limitacions d'aquest tipus de proposta és que la novel•la no es podia permetre explicacions i marrades contextualitzadores; d'aquí el joc que es proposa al lector, que més o menys seria: «Hola, lector, ni tu ni jo som polonesos, però durant una estona farem veure que ho som, i que hem viscut tota aquesta època convulsa en carn pròpia i sabem perfectament de què estem parlant. Fem-nos aquesta concessió i divertim-nos.» Fer aquesta concessió, suspendre el judici de realitat. Si la ficció va d'alguna cosa diria que és d'això.

 

Albert Pijuan

El Franctirador: munició per a una trobada explosiva.

Us penjo algunes crítiques d'El franctirador per anar obrint foc. El primer enllaç és una entrevista a l'Albert Pijuan a la revista Timeout on parla de les qüestions pràctiques del procés d'escriptura. Original i divertida.

"Cabrejar-se és una bona manera per començar a escriure. Tinc entès que les millors pàgines de la història les han escrites gent cabrejada. I si no ho estaven, ho semblaven."

Els secrets de l'escriptura.

Crítiques bones i no tant...

Al Núvol: "una narració trepidant carregada d’intriga, perícia i originalitat."

Albert Pijuan, el franctirador

Al bloc Lokunowo. No és una crítica, parla de les novetats de Sant Jordi però d'El franctirador diu:

Per Sant Jordi sempre apareix un llibre per auxiliar-me. Un misteri. És el llibre que pot satisfer tant la fam dels lletraferits més perepunyetes com el desig de teca de la bona dels lectors més desacomplexats, és a dir: dels lectors. El llibre sense peròs. Enguany aquest llibre és El franctirador d’Albert Pijuan.

El típic post de Sant Jordi

Al bloc Especulacions d'un Neanderthal

Per tot això es pot considerar aquesta novel·la com un gran encert i una de les millors notícies que podia tenir la narrativa en català, ja que, per joventut, estem davant d’un dels talents més prometedors de la literatura catalana.

Els trets encertats. Thriller català a la russa 

Una crítica elogiosa de Salvador Macip.

Tot plegat em va enganxar i va fer que me'l llegís en un parell de sentades. 

Llegiu El franctirador, d'Albert Pijuan

Una que sí té peròs, al bloc Llibres, i punt! :

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants

El franctirador

...i una altra que també, a Racó per llegir:

La manca d’un context sòlid que expliqui alguns elements donats per suposat fa trontollar la novel·la

El franctirador

Com veieu, hi ha crítiques bones i altres no tant. El que a nosaltres ens importa és l'opinió de la gent del club i d'això en parlarem el dia 28 de novembre. Del que no hi ha dubte és que l'Albert Pijuan és una veu increïblement original i no es pot comparar a cap altre autor català actual. Nosaltres ho sabem perfectament, vam llegir i vam veure representada Nix tu, Simona. Què ens han  d'explicar!

(Fotografies extretes del reportatge La Polònia postcomunista de Bluetumbler)

Joan Vinyoli per Albert Mestres

Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la platja d'Aiguablava. Foto: Arxiu Vinyoli

Joan Vinyoli és un dels grans poetes de la meitat del segle XX, o sigui, dels que van emergir després de la guerra, al costat de Salvador Espriu, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Josep Palau i Fabre o Gabriel Ferrater. Els uns són poetes socials o de l'"experiència", com Andrés Estellés i Espriu, altres de l'avantguarda radical, com Brossa o Palau i Fabre, finalment Ferrater renovador profund i "pare" de tota la poesia catalana posterior a través de la seva immersió en la literatura anglosaxona.

Gabriel Ferrater

Vinyoli, modest hereu de Riba i el noucentisme, va anar fent la viu-viu al marge dels cenacles literaris assegut en una butaca i amb un whisky a la mà les hores que no gastava en la tasca editorial on es guanyava la vida. En un moment donat, va ser tocat de la "passió" de Rilke, i els que vau assistir a la sessió, ara fa un any, d'Albert Roig, ja sabeu que vol dir això. Si la poesia de Vinyoli havia estat fins llavors un procés gradual de depuració per arribar a la substància a través de la forma, a partir d'aquell moment esdevé depuració d'ella mateixa, és a dir, de la substància.

Rainer Maria Rilke

La poesia de Vinyoli no és fàcil d'entendre, però és molt senzilla, molt despullada, sense artificis ni pirotècnies, i això és el que li ha valgut des de la pràctica desaparició de la memòria literària al moment de la seva mort una creixent consideració. Avui, per a les noves generacions de lectors, crítics i poetes Vinyoli és possiblement el més gran poeta de la seva època, amb una obra no excessivament extensa però prenyada de gratificacions i petits gaudis sorprenents al costat d'una contundent emoció estètica per la capacitat de servir-se nua. "Passeig d'aniversari", aparegut el 1984, és l'últim llibre publicat en vida per Vinyoli. És un llibre colpidor per l'emoció que és capaç de transmetre a través de les imatges, de la verbalitat, del to, una emoció despullada de dramatisme i de capitulació.

Ho comprovarem el dia 17 gràcies a en Pep Solà i l'Anna Maluquer.

Albert Mestres

Dostoievski i la redempció

Fiòdor Dostoievski és indiscutiblement un dels grans novel•listes de la narració realista del segle XIX. Al costat de Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni, Tolstoi, els altres grandíssims novel•listes del segle. Però per què és diferent? Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni volien radiografiar la societat, Tolstoi volia transformar-la, però Dostievski anava molt més enllà, perquè el que ell volia era redimir ni més ni menys que la humanitat sencera. Redimir-la de què? Dels pecats contra la religió o contra Déu? No. Volia redimir-la de la seva part fosca, la seva part incomprensible, la seva part violenta i mesquina, volia, en definitiva redimir aquesta part fosca que hi ha en tota persona, anticipant-se uns quants anys a Freud. Per això les seves novel•les contenen i transmeten aquesta mena de passió encomanadissa, aquesta mena de misticisme que no és religiós ni moral. Res ens enfonsa en un terreny tan poc tangible, tan poc jutjable moralment, tan poc nítid ideològicament ni més humà que una novel•la de Dostievski. Alguns (i importants) diuen, ho hem vist als textos que vaig enviar, que Dostievski no sabia escriure. Això és, és clar, una bajanada, i només correspon a una idea feta reductora del que significa saber escriure i una ignorància de les possibilitats expressives del llenguatge literari. Potser sí que, com passa sovint, és va anticipar a la seva època i va trencar esquemes, però tampoc crec que ho fes gaire conscientment, si tenim en compte les condicions en què va escriure la majoria de les seves novel•les, amb breus terminis obligats per raons econòmiques d'un parell de mesos. Crim i càstig, en tots aquests sentits, és probablement la més representativa de les seves novel•les.

Albert Mestres

Fiodor Dostoievski per Andreu Nin i Jorge Luis Borges

Retrat of Dostoyevsky per Vasily Perov, 1872

 

L’Albert Mestres ens fa arribar dos textos que ens poden servir d’introducció a la lectura d'estiu del club: Crim i càstig .

Un és el pròleg de la traducció al català d’Andreu Nin que és l'edició que la majoria de nosaltres llegim.

Pròleg d'Andreu Nin

L’altre també és un pròleg. En aquest cas el va escriure Jorge Luis Borges a “Los Demonios” de Dostoievski .

Como el descubrimiento del amor, como el descubrimiento del mar, el descubrimiento de Dostoievski marca una fecha memorable de nuestra vida. Suele corresponder a la adolescencia, la madurez busca y descubre a escritores serenos. En 1915, en Ginebra, leí con avidez Crimen y castigo, en la muy legible versión inglesa de Constance Garnett. Esa novela cuyos héroes son un asesino y una ramera me pareció no menos terrible que la guerra que nos cercaba. Busqué una biografía del autor. Hijo de un cirujano militar que murió asesinado, Dostoievski (1821-1881) conoció la pobreza, la enfermedad, la cárcel, el destierro, el asiduo ejercicio de las letras, los viajes, la pasión del juego y, ya en el término de sus días, la fama. Profesó el culto de Balzac. Envuelto en una vaga conspiración, fue condenado a muerte. Casi al pie del patíbulo, donde habían sido ejecutados sus compañeros, la sentencia fue conmutada, pero Dostoievski cumplió en Siberia cuatro años de trabajos forzados, que nunca olvidaría. Estudió y expuso las utopías de Fourier, Owen y Saint-Simón. Fue socialista y paneslavista. Yo había imaginado que Dostoievski era una suerte de gran Dios insondable, capaz de comprender y justificar a todos los seres. Me asombró que hubiera descendido alguna vez a la mera política, que discrimina y que condena. Leer un libro de Dostoievski es penetrar en una gran ciudad, que ignoramos, o en la sombra de una batalla. Crimen y castigo me había revelado, entre otras cosas, un mundo ajeno a mí. Inicié la lectura de Los demonios y algo muy extraño ocurrió. Sentí que había regresado a la patria. La estepa de la obra era una magnificación de la Pampa. Varvara Petrovna y Stepan Trofimovich Verjovenski eran, pese a sus incómodos nombres, viejos argentinos irresponsables. El libro empieza con alegría, como si el narrador no supiera el trágico fin. En el prefacio de una antología de la literatura rusa Vladimir Nabokov declaró que no había encontrado una sola página de Dostoievski digna de ser incluida. Esto quiere decir que Dostoievski no debe ser juzgado por cada página sino por la suma de páginas que componen el libro. (Prólogo de J L Borges al libro "Los Demonios" de F Dostoievski)

Introducció a Iannis Ritsos per Albert Mestres

Iannis Ritsos

La literatura grega té una particularitat que comparteix amb ben poques, com la xinesa i la sànscrita, i és no que s’ha deixat mai d’escriure literatura en grec des dels clàssics del segle V aC, com Heròdot, fins avui. Ara bé, el grec modern s’assembla tant al grec clàssic com el català al llatí. Durant el període bizantí, entre el segle IV i el XV dC, el grec literari va ser sotmès a un grau molt elevat d’estilització que l’allunyava de la llengua parlada. Al segle XV Constantinoble va caure sota el poder dels otomans i va esdevenir Istanbul. La mateixa sort van tenir els grecs de l’Àsia Menor, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, però els grecs durant l’imperi Otomà van gaudir de grans privilegis, perquè els turcs no van canviar les estructures de poder heretades de l’imperi Bizantí. Al segle XIX quan els grecs van voler recuperar la grecitat, amb l’embranzida romàntica dels ideals de pàtria i nació (recordem Lord Byron lluitant per la independència de Grècia), el problema del grec literari va esclatar i es va manifestar amb la divisió dels partidaris del grec literari heretat de Bizanci i els del grec “que ara es parla”. Amb la progressiva imposició dels segons, la literatura grega va gaudir una nova florida a finals del segle XIX i el XX.

Lord Byron a Missolungi. Theodoros P. Vryzakis


El primer a casa nostra a conèixer i difondre la literatura grega moderna va ser Antoni Rubió i Lluch, que va interessar-se molt en l’aventura grega dels almogàvers i va ser cònsol de Grècia a Barcelona. Més tard ens va arribar la difusió del gran poeta grec de finals del segle XIX i principis del XX, Konstandinos P. Kavafis (1863-1932), gràcies a les magnífiques traduccions de Carles Riba, completades per Alexis Solà, i també a les de Joan Ferraté. Però fixem-nos que Kavafis no era grec de Grècia, sinó d’Alexandria, on des de l’època d’Alexandre el Gran, fundador de la ciutat, s’havia mantingut una comunitat grega en contacte permanent amb la península grega, totes dues pertanyents primer a l’imperi Bizantí i després Otomà.

Alexandria

 

Els altres tres grans poetes grecs del segle XX són Iorgos Seferis (1900-1971), Odisseus Elytis (1911-1996) i Iannis Ritsos (1909-1990). Els dos primers van guanyar el premi Nobel, l’un el 1963 i l’altre el 1979. Seferis era diplomàtic, va lluitar contra invasió de Grècia a la Segona Guerra Mundial i després va reprendre la diplomàcia, i Elytis va lluitar amb els italians a la mateixa guerra. En canvi, Ritsos era de conviccions comunistes i va lluitar contra els nazis a la resistència, cosa que li va fer patir l’exili forçós en diverses illes. Feia una poesia de caire social i compromès que li va valer l’estimació del poble. Però aquest compromís era perillós, sobretot sota la dictadura dels generals, entre el 1967 i el 1974, i Ritsos va ser detingut el 1967 i enviat a la presó de Gyaros. Va ser allà que la lectura dels únics llibres permesos, els clàssics grecs, el va portar a un nou tombant a la seva poesia que recentment ha estat revalorat, els poemes dramàtics de tema clàssic, difosos a casa nostra gràcies a les traduccions de Joan Casas.
Quan Casas em va parlar d’aquests poemes de Ritsos que jo desconeixia, lector com havia estat de la seva literatura compromesa, i em va passar la traducció d’Helena, vaig quedar immediatament fascinat per aquest text i vaig decidir que faria el que podria per muntar-lo. I aquí estem, i us esperem a vosaltres primer al club i després al teatre per viure el que, goso no dubtar, serà una experiència inoblidable.
 

Albert Mestres

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/