El cant coral: Píndar
Estàtua de Píndar
Però per als grecs contemporanis o per als immediatament posteriors, els grans poetes eren els que componien himnes per al cant coral, com Alcman d'Esparta, Estesícor d'Himera, Íbic de Règion, Baquílides o Píndar. El cant coral, escrit per a celebracions religioses, polítiques o esportives, és una poesia complexa que a nosaltres ens resulta llunyana i difícil. En posarem només un exemple del que, per als grecs, era el més gran poeta després d'Homer, Píndar, un himne per a la celebració d'una victòria als jocs olímpics.
A Hieró de Siracusa, guanyador a la cursa de cavalls
L’aigua és una cosa excel·lent; l’or, com un foc ardent
que brilla a la nit, és el més magnífic dels béns.
Que si aspires a celebrar lluites, oh ànima meva,
no busquis durant el dia estrella lluminosa més càlida
que el sol en les etèries solituds;
i no cantarem combats més bells que els d’Olímpia.
És des d’Olímpia que el gloriós himne corre
al cor dels poetes per lloar el fill de Cronos
a prop de la rica, la feliç llar de Hieró.
Qui té el ceptre de la justícia a Sicília
per a grans ramats i arrenca la flor de les virtuts més sublims,
també està orgullós
de les melodies dolces que sovint fem ressonar a cor
al voltant de la taula hospitalària.
Això, fa despenjar la lira dòrica del clau,
si el desig de cantar Pisa i Ferènic
va lliurar el teu cor als pensaments més dolços,
mentre que a prop de l’Alfeu, va saltar sense agulló
que accelerés la seva carrera i va donar la victòria al seu amo
apassionat dels missatgers, al monarca de Siracusa.
Brilla, la glòria de Hieró, a la noble colònia de lidi Pèlops,
Pèlops estimat del déu que abraça la terra,
del totpoderós Posidó,
que Cloto va treure de l'olla fulgent
amb el cos adornat amb una espatlla d’ivori blanc.
Sí, els miracles abunden. Però de vegades també,
des d’allí els límits de la veritat,
les ficcions enganyoses, teixides amb enginy,
enganyen l’opinió dels homes.
La gràcia que fa que els éssers humans ho trobin tot mel,
que consagra l'error i que sovint ens fa creure l'increïble.
Però els dies que vindran són testimonis insubornables.
L’home no ha de publicar sinó coses belles sobre els déus.
Llavors menor és la culpa, fill de Tàntal,
així que ho diré contra els meus predecessors,
quan el teu pare havia convidat a un famós banquet
la seva estimada Sipile,
entre els immortals que al seu torn va rebre, el déu de trident,
conquerit per un tendre desig,
et va portar sobre els seus cavalls daurats,
per transportar-te a l’altíssim palau de l’august Zeus;
allà, més tard, Ganimedes també arribarà
a donar les mateixes atencions al déu.
Com que havies desaparegut i moltes recerques
no t'havien retornat a la teva mare,
un dels veïns gelosos es va afanyar a escampar d'amagat
que, prop d’un foc on bullen les onades,
els déus t'havien tallat les extremitats amb ferro,
que a les seves taules s’havia servit la teva carn assaonada i menjada.
Lluny que jo atribueixi tal voracitat als déus; no mai.
La justa paga sovint arriba als difamadors.
Si hi ha un mortal que els mestres de l’Olimp van honrar,
sens dubte va ser Tàntal. Però no va saber digerir la seva felicitat;
pel seu orgull va provocar un dolor terrible;
damunt seu, el pare dels déus
va penjar una enorme pedra;
amenaçant-lo sempre d'esclafar-li el cap
el neguiteja sense descans.
Tal és la vida cruel i sempre infeliç que suporta de tres,
de quatre tortures, per haver robat als déus
i prodigar als seus companys de taula
el nèctar i l’ambrosia que l’havien fet immortal.
Si un home s'enorgulleix d'amagar als déus una de les seves accions, s’equivoca.
Així, els immortals van retornar el seu fill a la curta vida dels homes.
En els dies florits de la joventut,
quan el negre va cobrir l’ombra de la barbeta,
meditant un himen coincident,
volia obtenir del rei de Pisa, Hipodàmia, la seva noble filla.
S’acosta al mar blanquejador, sol, a la nit;
invoca el formidable déu del trident: el déu apareix als seus peus.
Pèlops li va dir: "Si els dolços favors de Cipris, oh Podisó,
tenen cap encant per a tu,
atura la descarada javelina d'Enomaos;
en el carro més ràpid, condueix-me a Elide
i dona’m la victòria;
ja que tretze amants ja han sucumbit
i ell ajorna l’himen de la seva filla.
Aquesta perillosa prova no es fa per a un covard;
però, ja que estem condemnats a morir,
per què, vergonyosos ajupits en la foscor,
consumim una vellesa inútil lluny de tot el que és gloriós al món?
Sí, patiré aquest calvari. Oh Posidó, fes aventurat el resultat!"
Diu i les seves paraules no són en va.
Rep del déu ajudant el seu carro d’or
i els seus cavalls amb ales infatigables.
Enomaos sucumbeix;
la verge entra al seu llit;
va engendrar sis reis que van nodrir les Virtuts.
Ara els sacrificis pomposos honren els seus esperits a la vora de l’Alfeu,
on descansa en una tomba amb accés lliure,
prop d’un altar visitat per multitud de desconeguts.
Així, la glòria de Pèlops brilla a la distància,
des de la carrera olímpica on arriba la lluita,
i la velocitat dels peus i el vigor masculí del cos.
El vencedor gaudeix d’una deliciosa tranquil·litat tota la vida,
com a recompensa de la seva feina.
No és la felicitat constant per a tots els mortals la felicitat suprema?
A mi, sobre la qüestió eqüestre, em toca coronar Hieró amb una cançó eòlia.
Per tant, ho proclamo, entre tots els contemporanis,
que no n’hi ha cap que, per la intel·ligència del bell
o per extensió de poder,
es pugui celebrar amb més dignitat en les nobles lloances de els meus himnes.
Un déu protector, Hieró, vigila amb sol·licitud
el compliment dels teus vots;
que et sigui fidel i, espero, d’una manera nova i dolça,
les meves cançons seguiran l’ascens del teu carro ràpid,
al brillant cim de Croniu. La musa em manté
trets del poder sobirà. Hi ha homes més alts que altres.
Però a l’altura de tota grandesa hi ha els reis.
Ara no busquis més amunt.
Fes que el cel que passeges sempre amb el cap alçat
i que, jo mateix, barrejat amb els vencedors, vegi el meu geni famós a tot Grècia!
Albert Mestres