Han vingut uns amics
Se m'ha acudit que aquest espai també ens podia servir per recomanar llibres , pel·lícules, exposicions....que ens hagin agradat. Començo amb la ressenya que vaig fer per l'Aquae d'aquest trimestre. Us animeu?
Us volem recomanar un llibre trist, melangiós però també tendre i vital. Potser no és una lectura per evadir-nos o per passar l’estona, però a vegades ve de gust trobar moments per la solitud i la introspecció. “Han vingut uns amics” (Tusquets, 2010) és un llarg poema d’Antoni Marí sobre l’existència, més ben dit, sobre la fràgilitat de l’existència, un text que ens condueix cap al coneixement d’un mateix, de “la pròpia contingència: / el dolor, la soledat, la pèrdua, la incapacitat, / les intermitències del meu cor”. Des del cor, des de la sinceritat, des de l’emoció. El protagonista, allunyat del món per culpa d’una greu malaltia, aprofita la seva involuntària solitud per iniciar un viatge interior que comparteix amb el lector. El seu retir es converteix en un espai de reflexió.
La visita dels seus amics i del metge és l’excusa que fa servir el protagonista per parlar sobre ell mateix. És el seu contacte amb el món exterior. Una vivència que s’expressa a través de la poesia, aquest “lloc per anomenar les coses” que “determina les formes del pensament i les lleis que el regeixen”.
Contradiccions i reiteracions donen realisme i autenticitat a un text on molts dels nostres sentiments hi són reflectits.
“He fet rodar la cadira fins a la finestra i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l’esperança del migdia de demà”
Us enllaço amb una altra crítica a la revista Benzina.
Benzina