Guillem de Cabestany
Als reculls que ens han arribat dels poemes dels trobadors, cada selecció de poemes d'un trobador determinat va acompanyada d'una vida. Aquestes vides poden ser molt breus i precises o petits monuments literaris de narrativa. D'altra banda, la informació que contenen pot ser més o menys veraç pel que fa al rigor històric o del tot imprecisa i fins i tot novel·lesca. La vida del trobador català Guillem de Cabestany (1162-1212) és una joia literària que recull la llegenda, transmesa per la narrativa oral en diferents cultures, del cor menjat.
GUILLEM DE CABESTANY (1162-1212)
VIDA
Guillems de Cabestaing si fo uns cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d’armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e·n fazia sas chanssos. E la dompna, qu’era joves e gaia e gentils e bella, si’l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a·N Raimon de Castel Rossillon; et el, com hom iratz e gelos, enqeric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller. E qan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet passan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e·l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fetz lo dar a manjar a la moiller. E qan la dompna l’ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: “Sabetz vos so que vos avetz manjat?” Et ella dis: “Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida”. Et el li dis q’el era lo cors d’En Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so q’ella·l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l’auzir. E qand ella revenc, si dis: “Seigner, ben m’avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarai d’autre”. E qand el auzic so, el cors ab s’espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna q’en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e q’en Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d’En Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e·l reclams venc denan lo rei d’Aragon, que era seigner d’En Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestaing. E venc s’en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, qand fo vengutz, si·l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e·ls fetz desfar; e tolc li tot qant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l’uis de la gleisa; e fetz desseignar desobre·l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.
Guillem de Cabestany s'allunya cavalcant (miniatura)
TRADUCCIÓ
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Seremunda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-hi pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, perquè ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i l'oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m'heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué pegar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
Albert Mestres