Christine de Pizane
Christine de PIzane és un altre fenomen. És la primera escriptora professional que es coneix. En un món fortament masculinitzat del principi del Renaixement (és contemporània de Petrarca), va aconseguir fer-se un lloc a les lletres franceses. Va escriure poesia, tractats, proverbis, cartes, però és sobretot coneguda pel Llibre de la ciutat de les dames en què Raó, Rectitud i Justícia (els personatges al·legòrics eren comuns a l'època) li encarreguen que basteixi una ciutat pensada exclusivament per a les dones i fa una genealogia de les aportacions femenines a la humanitat. Aquí en teniu alguns fragments.
CHRISTINE DE PIZAN (1364-1430)
Llibre de la ciutat de les dames (extractes)
Les al·legories de la Raó, la Rectitud i la Justícia es presenten a Christine i li ordenen construir una ciutat només per a les dones.
I
Asseguda un dia a la meva habitació d'estudi, envoltada tota la meva persona dels llibres més diversos, segons acostumo a fer, ja que l'estudi de les arts liberals és un hàbit que regeix la meva vida, em trobava amb la ment una mica cansada, després d'haver reflexionat sobre les idees de diferents autors. Vaig aixecar la mirada del text, decidint abandonar els llibres difícils per entretenir-me amb la lectura d'algun poeta. Essent en aquest estat d'ànim, va caure a les meves mans cert estrany opuscle, que no era meu sinó que també me l'havien deixat. El vaig obrir llavors i vaig veure que tenia per títol Les lamentacions de Mateolo. Em va fer somriure, perquè, tot i no haver-lo llegit, sabia que aquell llibre tenia fama de discutir sobre el respecte cap a les dones. Vaig pensar a fullejar-ne les pàgines per divertir-me una mica, però no havia avançat gaire en la lectura quan la meva bona mare em cridà a taula, perquè havia arribat l'hora del sopar. Vaig abandonar al moment la lectura amb el propòsit d'ajornar-la fins al dia següent. Quan vaig tornar al meu estudi l'endemà, tal com acostumo, em vaig recordar que havia de llegir el llibre de Mateolo. Em vaig endinsar una mica més en el text però, com que em va semblar un tema poc plaent per a qui no es complau amb la falsedat i no contribuïa per a res al conreu de les qualitats morals, a la vista també de les grolleries d'estil i argumentació, després de fer una ullada per aquí i per allí, vaig llegir directament el final i el vaig deixar per tornar a un tipus d'estudi més seriós i profitós. Malgrat que aquest llibre no faci autoritat en absolut, la seva lectura em va deixar, tanmateix, pertorbada i sumida en una profunda perplexitat. Em preguntava quines podien ser les raons que duen tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats. No és que sigui cosa d'un home o de dos, ni tan sols es tracta d'aquest Mateolo, que mai no gaudirà de consideració perquè el seu opuscle no va més enllà de la burla, sinó que no hi ha cap text que estigui exempt de misogínia. Al contrari, filòsofs, poetes, moralistes, tots -i la llista seria fins i tot massa llarga- semblen parlar amb la mateixa veu per arribar a la conclusió que la dona, dolenta per essència i naturalesa, sempre tendeix cap al vici. Tornant sobre totes aquestes coses a la meva ment, jo, que he nascut dona, em vaig posar a examinar el meu caràcter i la meva conducta i també la d'altres moltes dones que he tingut ocasió de freqüentar, tant princeses i grans dames com dones de mitjana i modesta condició, que tingueren a bé de confiar-me els seus pensaments més íntims. Em vaig proposar decidir, en consciència, si el testimoni recollit per tants homes il·lustres podria ésser equivocat. Però, per més que intentava tornar sobre això, exhaurint les idees com aquell qui amuntega fruita, no podia entendre ni admetre com a ben fonamentat el judici dels homes sobre la naturalesa i conducta de les dones. Al mateix temps, tanmateix, jo m'entestava a acusar-les perquè pensava que seria molt improbable que tants homes preclars, tants doctors de tan pregon enteniment i universal clarividència -em sembla que tots hauran hagut de gaudir d'aquestes facultats- hagin pogut discórrer de forma tan taxativa i a tantes obres que m'era gairebé impossible trobar un text moralitzant, qualsevol que en fos l'autor, sense ensopegar abans d'arribar al final amb algun paràgraf o capítol que acusés o menyspreés les dones. Només aquest sol argument era suficient per dur-me a la conclusió que tot allò havia d'ésser veritat, si bé la meva ment, en la seva ingenuïtat i ignorància, no podia arribar a reconèixer aquells grans defectes que jo mateixa compartia sens dubte amb les demés dones. Així, havia arribat a refiar-me més del judici d'altri que del que sentia i sabia en el meu ésser de dona.
II
Parla Missenyora Raó
Així doncs, estimada filla, ets tu entre totes les dones qui té el privilegi de fabricar i construir la Ciutat de les Dames. I, per assolir aquest treball, agafaràs i pouaràs l'aigua viva de nosaltres tres, com en una font clara, et lliurarem materials més durs i resistents que el marbre sòlid abans de cimentar-se. Així la teva ciutat serà d'una bellesa inigualable i romandrà per sempre en aquest món.
Has llegit, en efecte, com el rei Tros va fundar la gran ciutat de Troia amb l'ajut d'Apol·lo, Minerva i Neptú (que els antics van prendre per déus), i com Cadmus va fundar la ciutat de Tebes sota l''ordre diví; tanmateix, amb el pas del temps aquestes ciutats es van enderrocar i van caure en mal estat. Però jo, veritable sibil·la, t'anuncio que mai la Ciutat que fundaràs amb la nostra ajuda no s'enfonsarà en el no-res; al contrari, serà per sempre pròspera, malgrat l'enveja de tots els seus enemics; l'assaltaran moltes vegades, però mai no serà presa ni derrotada.
La història t'ensenya que el regne d'Amazònia es va establir una vegada gràcies a la iniciativa de moltes dones valentes que menyspreaven la condició d'esclava. La van mantenir durant molt de temps sota l'imperi successiu de diferents reines: eren dames molt il·lustres que elles elegien i que les van governar amb prudència conservant l'estat en tot el seu poder. Durant el seu regnat, van conquerir gran part d'Orient i van sembrar el pànic a les terres veïnes, i van fer tremolar els habitants de Grècia, llavors la flor de les nacions. Tot i això, malgrat aquesta força i aquest imperi, el seu regne –com passa a tot poder– acabà col·lapsant-se, de manera que avui només en sobreviu el nom.
"Però l'edifici de la Ciutat que ets responsable de construir i que construiràs serà molt més fort; de mutu acord, les tres vam decidir que et jo proporcionaria un morter resistent i incorruptible, de manera que facis fonaments sòlids, que aixequis al voltant els grans murs alts i gruixuts amb les seves altes i amples torres, els baluards amb els seus fossats, les bastides artificials i naturals, tal com convé a un lloc ben defensat.
Sota el nostre consell, posaràs els fonaments molt profundament, per fer-los més segurs i, després, aixecaràs les parets a tal altura que no temeran cap rival. Filla meva, t'he explicat els motius de la nostra vinguda i, per tal que donis més pes a les meves declaracions, ara vull revelar-te el meu nom. Només escoltar-lo, sabràs que tens en mi, si escoltes els meus consells, una guia i una directora per acabar la teva obra sense haver comès mai cap falta. Em diuen Missenyora Raó; et pots felicitar d'estar en tan bones mans. Però per ara m'aturaré.
III
Allà [Déu] va adormir [Adam] i va formar el cos de la dona a partir d'una de les seves costelles, cosa que significa que havia d'estar al seu costat com a companya, i no als seus peus com a esclava. i que l'havia d'estimar com la seva pròpia carn. [...] Però hi ha bojos que creuen, quan senten que Déu va fer l'home a la seva imatge, que és el cos físic. Això és fals, perquè Déu encara no havia pres un cos humà. Per contra, l'ànima és reflexiva conscientment i perdurarà per sempre a imatge de Déu. I aquesta ànima, Déu la va crear tan bona, tan noble, idèntica en el cos de la dona com en la de l'home.
IV
» Si quelqu'un voulait avancer, à cause d'Ève, que c'est par la femme qu'il tomba, je répondrais qu'il gagna un rang bien plus haut par Marie que celui qu'il avait perdu par Ève. Car jamais l'humanité n'aurait été réunie à la Divinité si Ève n'avait péché. Hommes et femmes doivent louer cette faute grâce à laquelle un si grand honneur leur est advenu ; en effet, plus la nature humaine est tombée bas par la créature, plus haut elle a été relevée par le Créateur.
Si algú volgués avançar, a causa d'Eva, que va ser per la dona que va caure, li respondria que va obtenir un rang molt superior per Maria que el que havia perdut per Eva. Perquè la humanitat mai no s'hauria reunit amb la Divinitat si Eva no hagués pecat. Els homes i les dones han d'elogiar aquesta falla gràcies a la qual els ha estat un gran honor; de fet, com més baixa la natura humana ha caigut per la criatura, més alta ha estat elevada pel Creador.
V
I encara que no agradi als homes, no hi ha dubte que hi ha moltes dones d'aquest tipus. Certament, hi ha dones ximples, però moltes tenen més intel·ligència, una ment més ràpida i perceptiva que una multitud d'homes; ja ho saps. I si els seus marits hi confiessin o tinguessin tant de seny com elles, només podia ser del seu avantatge.
VI
A Carmenta, per tant, li va semblar que seria indigne de la grandesa romana, perquè aquest imperi va ser cridat a regnar sobre tot el món, utilitzar els caràcters d'un alfabet bàrbar i inferior, manllevat de l'estranger. Per revelar millor als segles futurs la seva visió i l'excel·lència del seu geni, es va posar a treballar i va inventar un alfabet original els caràcters del qual són molt diferents dels que s'utilitzen en altres llocs, és a dir, el nostre a, b, c, ordre alfabètic llatí, formació de paraules, distinció entre vocals i consonants i tots els fonaments bàsics de la gramàtica.
VII
Aquesta dona [Atena] va fer encara més, cosa que podria sorprendre, perquè no és la naturalesa d'una dona pensar en aquests problemes; va ser ella qui va inventar l'art i la tècnica de l'arnès i l'armadura de ferro i acer que els cavallers i soldats porten a la guerra per protegir el seu cos.
VIII
Fins a tal punt són valents els homes que la inconstància els és gairebé del tot estranya, ells que acusen les dones de lleugeresa i debilitat? Però, si tenen falta de fermesa, no és vergonyós culpar els altres dels seus propis vicis i exigir una virtut que no es pot pretendre?
IX
Que callin! Que callin a partir d'ara, aquests clergues que calumnien les dones! Que callin, tots els seus còmplices i aliats que en diuen coses dolentes o que en parlen en els seus escrits o poemes! Que baixin els ulls de vergonya per haver-se atrevit a mentir tant en els seus llibres, quan veiem que la veritat va en contra del que diuen, ja que la noble Carmenta era per a ells mestra de l'escola - no ho poden negar, i que de la seva alta intel·ligència van rebre la lliçó amb la qual se senten tan honrats i estan tan orgullosos, vull dir lal noble escriptura llatina.
X
[...] Em sembla que la filosofia d'Aristòtil, que tanmateix ha estat tan útil per a la ment humana i de la qual en fem tant de cas, i amb raó, no més que tots els altres filòsofs que hagin existit, mai no ha aportat ni aportarà tants avantatges a la humanitat com les invencions degudes la genialitat d'aquestes dones
XI
El teu pare [és l'al·legoria que parla a Christine], una gran astrònom i filòsof, no creia que la ciència pogués corrompre les dones; al contrari, estava encantat, ja ho sabeu, de veure les teves disposicions per a les lletres. Els prejudicis femenins de la teva mare et van impedir, en la teva joventut, aprofundir i ampliar els teus coneixements perquè et volia confinar a les feines d'agulla, que són l'ocupació habitual de les dones.
RECOMANACIÓ DE LECTURA
Christine de Pizan, La ciutat de les dames, Barcelona, Edicions de l'Eixample, 1990.
Albert Mestres