Crònica de la trobada amb Joaquim Carbó
Divendres passat ens vam trobar per a comentar el llibre Paraules d’Opòton el Vell però la veritat és que el vam deixar una mica de banda i vam aprofundir en el seu escriptor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i, aprofitant que teníem amb nosaltres en Joaquim Carbó, vam presentar el seu últim llibre: Pantalons curts (Ara llibres, 2013).
En Carbó ens va llegir el text que havia preparat per a la celebració del centenari del naixement de Tísner. Un text que repassa la vida i obra d’aquest home polifacètic, de qui en va destacar un entusiasme particular per tot allò que feia: l’escriptura, l’escenografia, la conversa, la mecànica, etc.
Per conèixer Tísner a fons, en les seves pròpies paraules, aquí teniu el programa d'entrevistes que conduia Josep Maria Espinàs.
Identitats. (Octubre del 1984)
Com que no volem deixar completament abandonat el nostre estimat terrissaire mexicà, us recomano aquest recull d'informació a la revista Lletra de la UOC dedicat a les Paraules d'Opòton el Vell , que comença amb aquesta descripció:.
Novel•la d’Avel•lí Artís Gener, elaborada a Mèxic, que requerí un enorme treball de documentació històrica i antropològica i que ha estat considerada per la crítica la seva obra mestra pel seu artifici lingüístic i estructural. És una subversió de la crònica de la conquesta d'Amèrica perquè narra la "descoberta" a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l'any 1489, arriben a Galícia. Ara bé, no es tracta només d'una excel•lent paròdia temàtica i estilística de les cròniques, sinó que construeix de manera enginyosa un text humorístic i irònic que li serveix per parlar de la situació catalana a través del poble mexicà.
En aquest enllaç hi trobareu l'article sencer, seguit del que n’han dit els crítics i d'una entrevista curta però molt clarificadora de Màrius Serra a Tísner . No us ho perdeu.
Paraules d'Opòton el Vell (1968), d'Avel•lí Artís-Gener
Us penjo les fotos d’una trobada que va continuar amb una divertida conversa sobre la infància d’en Joaquim Carbó a Caldes. Una anècdota que em va agradar especialment va ser aquesta:
I jo, mentrestant a Caldes, tirant de la rifeta. És al poble on començo a anar a escolar, no pas a la classe dels més petits perquè el pare, a casa, ja m’havia ensenyat les lletres i els números. Com un llampec em passa pel cap el meu primer èxit escolar: un dia que la mestra ens va ensenyar les lletres d’impremta –de fusta, pintades de blanc- i ens va preguntar què deien. Després que fallessin un parell o tres de nens, jo vaig treure pit i la vaig encertar: P E U, deien! Diria que fins i tot em va felicitar. Joaquim Carbó, Pantalons curts (Ara Llibres, 2013)
Quan ho vaig llegir no hi vaig caure però, és clar, aquesta escola que diu en Carbó era a l’actual biblioteca! Al mateix lloc on divendres ens comentava l’anècdota. Una escola només de nens, com tantes vegades m’han explicat aquests nens que ara ja són grans! Amb la seva biblioteca al lloc on ara ens connectem a Internet o l'antic porxo que ara s'ha convertit en l'espai on els més petits llegeixen contes i amb el pati on cultivaven petits hortets i que ara és....el Jardí d’en Pere Vidal! És fantàstic.