« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Dos llibres de Xuan Bello


Aquest cap de setmana he llegit dos llibres de Xuan Bello que em va deixar l’Eulàlia. Tots dos en asturià. S’entén molt bé. És clar que quan comences tens algun ensurt, com quan en un dels llibres, l’autor arriba a un geriàtric i la infermera li mira “a los güeyos” i et quedes una mica desconcertada. Molt aviat descobreixes, amb un punt de decepció, que els “güeyos” són els ulls.

Bé, ara de debò. Un d’aquests llibres és La Cueva del olvidu (Ámbitu, 2006). Un relat on Bello explica les seves trobades amb un antic combatent republicà, supervivent del Batallón Comunista de Boo i que va participar en el Cercu de Bilbao al final de la Guerra Civil. Un militar conegut com el Teniente Coné, que s’acabà convertint en col•laborador de la repressió franquista. El llibre és una reflexió sobre la memòria i la nostra capacitat per entendre la complexitat de les actituds que marquen el destí de les persones. Aquesta història la combina amb una altra de la seva família, la del seu besavi que morí enterrat en una mina. El seu cos el troba molt anys després i per casualitat el seu propi fill. Un fet que l'àvia prediu premonitòriament. Realitat o ficció? La Cueva del olvidu es mou entre el relat periodístic, la reflexió personal i la història familiar de Bello, una veu que ja coneixem. Molt recomanable.


Munches veces escaecemos, al examinar incluso les histories más cercanes, que foi xente con toles contradicciones del mundu quien les protagonizó. Reduciles a una historia exemplar ye una manera de mentir: mostrales como si d’elles nun se pudiere sacar más consecuencia que la brutalidá de la condición humana ye, seguramente, la otra forma de la mentira.

Capella de Paniceiros

L’altre llibre és un poemari fantàstic: El Llibru Vieyu (trabe, 1994) Premiu “Teodoro Cuesta”, 1993. Poesies que ens retornen a l’Astúries mítica de Bello i als temes més universals: el pas del temps, els amics antics, els amors perduts.... Un llibre que tanca el cicle poètic precedit per Llibru des cenices (1988) i Los nomes de la terra (1991).
El poema que he llegit més vegades, perquè m’agrada especialment, és aquest que us escric ara mateix i que ens pot servir de carta de presentació d’aquest gran poeta que tindrem amb nosaltres divendres que ve.

POEMA INACABÁU
Yo, que yá nun creo no qu’escribo,
que miento cuando digo’l xeitu
de lo qu’importa,
yo, a los ventimunchos años
de la mio vida, n’Uviéu declaro
que tienen razón les coses qu’escapen,
el fumo del tabaco, l’aire que respiro,
la vida qu’afuxe de les mios manes
con vocación d’agua nun cestu.
Yo, que tengo fríu esta nueche
y adevino allá llonxe, apartada,
la lluz nuna ventana que nun m’espera,
yo tengo fecho tolo que quixi
y tengo fecho tolo que nun quixi,
yo tengo allende lo incierto,
aquende la señaldá.
En silenciu tengo pensao nel silenciu.
El silenciu azarientu y pensatible, cruel
cuando dalquién espera una palabra mía
(yo nun pienso en nada. miro al techu y apigazo
y suaño imposibles vides que sobreentiendo).
En silenciu tengo pensao en ti, y en ti
tamién, mio vida, porque te pierdo y canto
aquello qu’esperaba tener y nun tengo.
Yo conozo la lluz nuna ventana, de nueche,
y el ser que s’abriga nesa lluz, tan duce
y roxa como la lluz del sol nel trigo.
Yo conozo la cobardía de los años
y el pie que tropieza nes alfombres
y el ser inoportún, a desora, qu’entra en mi
y yá nun quier salir nunca. Yo, Xuan Bello,
que tengo gastao la vida lliendo llibros,
que quixi vivir pa esti llau del espeyu
(equí yá nun había vida),
yo, que conozo’l mar polo qu’escribo
y la lluz del día polo qu’otros tienen escrito,
yo fui feliz y fui infeliz, quixéronme y quixi
con un amor qu’entrellaza miraes y conceptos.
Ando pela cai y miro les cares de la xente.
Pela mañana, nes tiendes pequeñes de Pumarín
(onde se cambia la conversación al cinco por cientu)
falé cortés, educapo, pidí que la vida nun doliera.
Pero la tarde entró al avance y pasaron años,
la tarde entró al avance na mio vida
como un caballu vieyu que corre por nun parar,
la tarde vieno con lluces grises y ensin orbayu,
la tarde truxo soledá, versos vieyos relleíos
con pasión yá finxida. Maurientos versos vieyos
que repito equí
asusañando pasión, asusañando amor, asusañando ser
estes palabres que digo.
Hubo barcos que vi en puertu y nunca embarqué.
Hubo ermos qu’anduvi, nos mapas, colos deos.
Hubo muyeres qu’amé, con un amor mudu,
y que siguieron cai alantre, ensin veme

Aquí recitat per ell mateix. És un plaer escoltar-lo en la seva pròpia veu.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. L'Albert em fa notar que el poema de Xuan Bello remet a un altre amb el mateix títol de l'admirat Gabriel Ferrater. És aquest:

    Poema inacabat

    Aquell que va emprenyar el talòs
    Garcés i el Teixidor renyoc
    quan va fer els seus primers poemes,
    veureu que hi torna sense esmena.
    Vull contar un conte impertinent,
    però el deixaré per després
    i aniré allargant el meu pròleg.
    L’ompliré de gent i de coses
    i d’afectes. Diré que sóc
    a Cadaqués, en ple melós
    i endormiscat mes de setembre
    (quan les hiperbòries fembres
    van mancant) del seixanta-u,
    amb vent de mar sense recurs
    (només que aquesta matinada
    sembla que es gira tramuntana
    i em fa por el fred que passarem,
    per bé que l’aire serà net
    i neta l’aigua: m’acontenta
    més quan és bruta i ben calenta).

    El dedicar vindrà primer.
    A tu, Helena, que m’has fet
    conèixer Cristià que imito
    (només que jo del tot no rimo),
    dona novella, que has marxat
    amb la faldilla de tergal
    i el jersei verd, a examinar-te
    del Cristià de qui parlàvem
    precisament, tan vivament
    i els seus mots i els seus arguments
    (oh Déu, com ell renegaria
    si sabés que d’Erec i Enida
    us n’hauríeu d’examinar!)
    te’ls aplicaves a cantar
    (un triomf de gall t’encenia)
    la passió amb què descobries
    que les coses que tu has volgut
    i que algunes que has obtingut
    són velles com les velles faules
    i molt més velles que els exàmens:
    a tu, Helena, que ara aprens
    a viure (digues, em permets
    que vingui a classe amb tu, i m’assegui
    al teu costat, fins que me’n treguin?),
    que llesta d’exàmens, demà
    a la una, veurem baixar
    de l’autobús, a tu, Helena,
    vull oferir-te aquest poema.

    A mi no em faria cap por
    que fos pedregós i reblós,
    però com que és teu, i tu fina,
    li daré passades de llima,
    miraré que el mot i que el vers
    no se’m pensin que tenen drets
    a una vida d’exuberància
    lluny de la meva vigilància.
    Serà el meu tema, justament,
    el dret a fer-se independent,
    però serà el dret de les filles
    que jo tinc. Les meves rimes
    vull que obeeixin sense embuts.
    Quan tingui els mots fermats ben curt
    m’atorgaré tota permesa,
    patriarca que s’hi rabeja.
    Seré digressiu i cursiu,
    anacolútic i al·lusiu.
    Faré llistes de bones coses
    i de dolentes, noms de noies:
    per exemple la Maribel
    que enguany ens ha lluït promès
    i deu tenir gust a llimona.
    Jo m’entenc, i aquesta és la forma
    com tinc decidit de seguir.
    Potser el sol fi d’això que escric
    és el meu propòsit de plagi.
    Vull que d’un cop tots es refacin
    que copio els medievals.
    Sempre ho he fet i declarat
    i sempre he vist que no s’ho creien.
    Ingenus que són. Els poetes,
    ben cert que som uns mentiders
    però abans i encara més
    cert és que som uns egoistes.
    Compta que no direm mentides
    de nosaltres. La veritat
    ens sembla més interessant
    perquè ens porta nosaltres dintre.
    Sóc poeta medievista,
    deixem-ho doncs per afirmat,
    i deixa’m ara saludar
    els lleials a l’edat mitjana
    que no somnien cavalcades
    ni alicorns ni sarraïns.
    De cavallers, mai no n’he vist.

    Si bé la seva edat mitjana
    tirant a moréasiana,
    no me la crec, Josep Carner
    que tots nosaltres ens ha fet
    i és a Brussel·les grisa d’aigua,
    reclama el meu primer homenatge.

    Tu amb qui parlàvem d’Ausiàs
    i recordàvem «la canal
    de Flandes», Rosa Leveroni,
    quan uns nòrdics que Déu confongui
    anaven per embarrancar
    i ens ho miràvem consternats
    de la terrassa del Marítim,
    Rosa, no em fallis, i no oblidis
    que tu em deus i jo et dec un vers
    i que tant tu om jo els devem
    a la Roser, que la risible
    posta de sol de l’altre dia
    no convé que caigui en l’oblit
    ans que el seu fet li sigui dit.
    Rèiem tots tres i ens astoràvem
    d’aquell sanguinós melodrama
    ofert al teatre de dalt
    del camí vell del Port Lligat.
    Recordes com el sol rodava,
    baldufa negra, i s’espantava
    de caure darrera el Pení?
    Com si fos res tan decisiu
    que un vespre mori, el poca-solta
    que per tornar té la seva hora-
    No segueixo, ho va dir Catul,
    i la natura en fa un abús
    (que ens coneix impressionables)
    quan ens dóna aquests espectacles.
    Sabem venjar-nos amb els mots.
    Aquí en tens una versió,
    però te n’enviaré una altra
    amb més metàfora i menys dansa.
    [...]
    Gabriel Ferrater, Poema inacabat. Barcelona: Diputació de Barcelona, juny de 2003, pp.35-39.

  2. M'han agradat molt, especialment el d'en X Bello.No puc veure com el recita (no hi ha l'enllac).Espero que dema ens llegeixi alguna cosa. La historia universal m'ha encantat!

  3. Si hi ha algú que no deixa indiferent, que no es guarda res, que aboca tot el que porta dins, que sacseja sense treva els daus de la memòria, disposat a jugar de nou una partida que esdevindrà infinita, amb una humilitat, senzillesa i generositat aclaparadores, és XUAN BELLO. Ell es considera, simplement, un operari al servei de la paraula, amb més deures que drets. Davant teu t’adones com cerca, incansable, l’origen de les llengües, la més remota i antiga petja d’expressió, en qualsevol de les seves possibles formes.
    Passada la mitjanit, sota un cel que potser ell anomenaria blau espectral, amb una petita aurora verd llima surant feliç, entre efluvis i bombolles, dins el sant grial, se li acut, de sobte, desitjar salut a Joanot Martorell. Aquí, si el temps fos amic de la inconsciència ... s’hauria aturat uns instants, per a jugar.

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/