Club de Caldes de Malavella

Un article de Montserrat Roig

“Creuen que raptar dones és obra d'homes infames, però acuitar-se a castigar els raptes és d'estúpids, i no preocupar-se de les dones raptades, d'assenyats; perquè és clar que no haurien estat raptades, si elles no ho haguessin volgut...” 

Aprofito el text d’Heròdot que ens proposa la Mila en seu enigma i el relaciono amb un article de la Montserrat Roig publicat a l’Avui el 22 de març de 1991. En alguns articles la Roig era molt sarcàstica, com podreu comprovar en el que he escollit. Res a veure amb la novel·la que estem llegint ni amb altres textos de ficció. En aquest cas el tema és la permissivitat en els delictes contra les dones. Més de vint-i-cinc segles separen els dos textos.

PRENENT EL TE AMB EL VIOLADOR
El Tribunal Suprem ha anul•lat una condemna de violació. Els senyors magistrats diuen que la víctima no es va resistir prou i que tampoc no fou amenaçada amb un objecte digne de consideració. Com aquell qui diu, la dona va prendre el te amb el violador mentre aquest la penetrava sense el seu permís. Tan educat era, el violador, que no la va matar. Tot un senyor. Una dona de 36 anys va per una carretera i el cotxe, tot d’una, té una avaria. S’hi atura un conductor, diu que l’ajudarà i que la durà a una parada de taxis propera. Però no ho fa: la porta a una zona deshabitada, on hi ha tot de naus industrials. L’home l’obliga a estar-se quiera i l’amenaça, si no ho fa, que la punxarà amb una agulla de cap. Després, la força a fer una fellatio i, en acabat, la penetra. Res de l’altre món.
Segons els doctíssims magistrats, la dona no es va resisitir gaire i, a més, una agulla de cap no representa cap amenaça. És a dir, la dona havia de resisitir-se de tal manera que l’altre, amb més força, fos induït a escanyar-la, clavar-li una bona tunda i deixar-la santament baldada. Aleshores sí, aleshores hi hauria hagut agressió. I la dona obtenia la gràcia social de ser considerada víctima perquè s’assemblava una mica més a Santa Maria Goretti o a la nostra Josefina Vilaseca, aquella nena que fou violada i assassinada més tard al Vallès. Les monges ens ensenyaven el seu cadàver, vestit de primera comunió, com un exemple d’allò més edificant.
No n’hi ha prou que et duguin a un lloc solitari, que t’amenacin i que et forcin a fer allò que tu no desitges. No n’hi ha prou a passar aquesta mena de terror que deixa petjades a tota dona violada. Si una dona no es resisteix és culpable. No n’és el pobre violador, el qual, segons la sentència, havia de fer el seu fet. Es veu que és cosa de cada dia, això de penetrar dones i obligar-les a fer una fellatio. A cada cantonada, una violació. Ho veiem vostè i jo mentre llegim el diari tot prenent el vermut. D’ara endavant, si una dona és menada a la força a un lloc deshabitat i algú fa amb el seu cos tot allò que li ve de gust, podrà ser considerat un acte de convivència social. Els magistrats que indulten els violadors les volen màrtirs, volen trobar els seus cadàvers esqueixats, volen que hi hagi evidència que les dones han sabut resistir fins a morir. Amb aquests arguments, també podríem culpar les víctimes dels robatoris. “Per què s’ha deixat prendre l’anell, senyora, i no s’ha resistit fins que no li han tallat el dit?”.
La violació és l’expressió màxima del desig de posseir l’altre. El violador fa ús de la brutalitat i de la violència per aconseguir allò que vol. Ningú no pot imaginar un violador solidari o tolerant. Però aquests magistrats deuen haver sentit un plaer íntim, inconfessable, en deixar anar el violador. Han sentenciat com a normal la brutalitat. Deuen pensar que les dones prenem el te amb els violadors, i que només ens resistim si ens claven una ganivetada. Potser han perdut la memòria i no recorden que també existeixen relacions sexuals que es fan de gust, que el sexe pot ser compartit. Deuen pensar que sempre funciona així: un home s’emporta quan vol i on vol una dona per fer amb ella tot el que li plau. I, si la dona no mor, de ben segur que se l’ha passada bé. “Moltes gràcies, senyor violador, perquè només m’ha penetrat sense el meu consentiment. Sempre estem a la seva disposició”: De vegades, la ment d’alguns magistrats em sembla ben enigmàtica.

 "Pot sobtar la modernitat d'aquest text, encara més remarcable quan explicita  noms i situacions concretes, totalment contemporànies a l'articulista. Cal remarcar la finesa de l'observadora, la capacitat analítica, les brillants metàfores i la incisiva mala baba. Seria difícil trobar aquest nivell en aquests moments.

Pel que fa a les dones, la Roig denunciava contínuament la violència de gènere, tot i que, en aquells anys, encara no havia saltat a les pàgines dels diaris la magnitud i la intensitat de l'abús immisericorde i brutal contra les dones. "

Isabel-Clara Simó. Si em necessites, xiula. Edicions 62, 2005