« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

La disputa de l'ase d'Anselm Turmeda: 11 de desembre de 2015

La vida d’Anselm Turmeda (c. 1352 - c. 1423) és tan extraordinària i singular com la seva mateixa obra. De nació catalana, com es defineix ell mateix a la Disputa de l’ase, va néixer a Ciutat de Mallorca en una família burgesa. Va començar els estudis de ben petit amb un preceptor sacerdot i es va formar a la Facultat d’Arts dels Estudis Generals de Lleida. Sembla probable que, encara durant els estudis a Lleida, ingressés al monestir de framenors de Montblanc, però en tot cas el 1375 pertanyia a l’orde.

Ell mateix explica a la Tuhfa, una obra que va escriure en àrab al final de la seva vida, en la qual inclou alguns passatges biogràfics, que va passar els deu anys següents estudiant teologia a Bolonya, llavors la universitat més prestigiosa d’Europa, junt amb París. Després Turmeda va tornar a Mallorca i al cap d’uns mesos, segons pròpia narració a la Tuhfa, es va embarcar cap a Sicília i Tunis, on molts dels cristians eren catalans. Sempre seguint el seu relat, al cap d’uns mesos, davant del rei de Tunis Abu-l-‘Abbas III i en presència de comerciants cristians convocats expressament, Turmeda va abjurar el cristianisme i va abraçar l’islam. El rei li va concedir rendes i Turmeda es va casar amb la filla d’un notable, de qui va tenir uns quants fills. Més endavant, ja com a Abdal·là ibn Abdal·là al-Targuman (‘el torsimany’) al-Mayurq va ser nomenat cap de duanes. I encara el 1394, mort Abu-l-‘Abbas, el seu fill i successor Abu Faris el va nomenar intendent de palau, càrrec que va conservar, junt amb els altres, fins a la mort. Tota la seva obra literària que ens ha arribat, tant en català com en àrab, va ser escrita a partir d’aquest moment, un llarg període de més de trenta anys, que podem imaginar de tranquil·litat econòmica, felicitat domèstica i fertilitat creativa, tot i que va haver-hi diferents intents vans de fer-lo tornar a la fe cristiana. La seva tomba, reverenciada com la d’un santó, encara es pot veure a la soc de Tunis.

Tomba d'Anselm Turmeda a Tunis


La Disputa de l’ase és una insòlita, única obra transgenèrica que integra, a la manera de patchwork i a fi de fer esmunyir el seu missatge, diferents gèneres característicament medievals, amb l’alegre descaradura de qui es riu del mort i de qui el vetlla, tot això amb aparent serietat moralista que més aviat denota una ironia còmica. Inclou, a més d’elements al·legòrics i cavallerescos, l’apòleg, la disputa, el relat satírico-còmic i la profecia. Com ja sabem, l’obra es va redactar cap al 1417 a Tunis i va aparèixer impresa per primer cop el 1509 a Barcelona amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Ignorem com va circular el llibre entre aquestes dues dates i com va passar de la capital musulmana a terra cristiana.


La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. S’atura en un prat idíl·lic i s’adorm. Mentre dorm, es troba rodejat d’una gran assemblea d’animals que ha d’elegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta.

És descobert i reconegut pel conill, que explica com elli els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis —quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran d’Antequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat—, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a l’assemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que l’Ase anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes s’organitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, l’Ase li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals. 

Albert Mestres

Es dirà Valentina

Divendres passat vam comptar amb la presència d’en Bernat Puigtobella, conegut per ser l’editor de la revista digital Núvol. Nosaltres vam parlar de teatre, en concret de la seva obra Fantasmes de paisà. Primer en vam fer una (molt bona) lectura dramatitzada amb un repartiment de luxe:

Magda: Mila
Papà: Montse Fernández
Helena: Montse Ariño
Nen: Eulàlia
Ell: Anna Sàbat
Acotacions: Albert Mestres

En acabat, vam analitzar aquest text que barreja personatges vius i morts, no sabem si només a dins del cap de la Magda. Va estar molt bé perquè tothom havia escollit un dels dos o tres sentits i finals possibles i el debat va ser molt entretingut. L’autor es va tornar a encarar amb una obra seva publicada l’any 2012 i que mai no ha estat representada. Ens va explicar que en realitat el que ell vol és fer una obra més coral, relacionada amb aquesta però amb més personatges. Esperem que tingui sort i la pugui tirar endavant, ja pot comptar que nosaltres hi anirem de públic 

El temps ens va atrapar i no vam poder parlar del seu projecte més conegut, la revista digital Núvol, una publicació que va rebre el premi Premi LletrA de projectes digitals 2012, atorgat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya. Núvol és la principal capçalera digital cultural en català. Per a les biblioteques i el món de la cultura en general és un referent.

Us enllaço amb dos articles que d’alguna manera tenen a veure amb el nostre club. El primer és sobre la publicació de l’últim llibre de l’Albert Mestres

Albert Mestres. L'instant abans de morir.

I el segon sobre l’antologia d’obres electroacústiques de Josep Maria Mestres Quadreny, a qui vam tenir de convidat al club en una sessió inoblidable.

La música electroacústica de Mestres Quadreny

Vam rematar la sessió amb un sopar del Tèrmic a la biblioteca però no vam fer fotos. 

Ada o l'ardor. La trobada.

Divendres passat vam comentar la nostra lectura d’estiu: Ada o l’ardor de Vladímir Nabòkov, una llarga i intensa història d'amor entre dos germans, un amor que justifica tota una vida, totes dues vides. Un llibre que busca la transgressió i que situa la seva acció en un temps i espai inventats, uns límits desdibuixats que primer despisten al lector però que l’acaben seduint. Nabòkov crea aquest món pertorbador que a alguns ens ha agradat més i a d’altres menys. Això és el que fa les trobades interessants i el que ens fa créixer com a lectors.

A la sessió van sortir algunes informacions relacionades que ara volem ampliar.

Altres novel·les de Nabòkov que no tenen res a veure ni amb Lolita ni amb Ada o l'ardor. Aquestes són algunes de les que ens va comentar l'Albert i també la Mary.

La ressenya al Núvol.

El Foc Pàl·lid de Vladímir Nabòkov

Aquí teniu una ressenya d'aquest llibre que, a priori, sembla complicat. 

Nabokov i antiNavokob

 

Les seves memòries

Les tardes de cel ennuvolat, tota sola sota el plugim, la mare, amb un cistell (tacat de blau per dins dels nabius d’algú altre), començava una llarga caminada per buscar bolets. Cap a l’hora de sopar, la vèiem aparèixer entre les profunditats nebuloses d’un passeig del parc, la seva petita silueta embolicada i encaputxada amb una roba de llana d’un marró verdós, damunt de la qual innombrables gotetes d’humitat feien una mena de boirina que l’envoltava. Quan, sortint de sota els arbres que gotejaven, s’acostava i em veia, el seu rostre oferia una expressió estranya i trista, que podia haver significat mala sort, però que jo sabia que era la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador triomfant. Just abans d’arribar fins a mi, amb un moviment lànguid i sobtat del braç i l’espatlla i un «Uf!» d’esgotament exagerat, deixava anar el cistell, per donar a entendre com pesava i que fabulosament ple que el duia.

Vam parlar de la complicada vida de Nabòkov i  de com això podia haver afectat la seva obra. Relacionat amb aquest tema m’ha sembla interessantíssima aquesta entrevista de Bernat Pivot, extreta del seu venerat programa literari Apostrophes.

Aquí teniu alguns fragments però val la pena llegir-la tota.

En la lengua de mis antepasados me siento perfectamente cómodo, pero no lamentaré jamás mi metamorfosis americana.

La historia de mi vida, pues, se parece menos a una biografía que a una bibliografi.a

Excepto algunas mariposas suizas en Ada, me inventé las especies, pero no los géneros. Es un detalle simpático, ¿verdad? Sostengo que es la primera vez que alguien se inventa mariposas científicamente posibles en una novel·la.

Aprecio mucho a Freud como autor cómico.

Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés.

L'entrevista sencera la podeu llegir aquí.

Una recomanació de l'Albert va ser la de l'autora russa Nina Berberova (1901-1993)

Al catàleg de les biblioteques públiques tenim  títols seus, entre ells la seva biografia El subratllat és meu. Un gran títol.

Mireu quin autoretrat tan colpidor

Pertanyo a una classe de persones per a les quals la casa on han nascut i crescut no solament no s'ha convertit en el símbol de la protecció, de l’encís i la fortalesa de la vida, sinó que la destrucció de I' esmentada casa els ha produït una enorme alegria. Jo no tinc ni 'tombes d'avantpassats' ni 'cendres sagrades' per recolzar-m'hi en els moments difícils; mai no he reconegut el parentiu de sang, i com que la natura no m'ha donat ni la cuirassa dels búfals, ni ungles ni dents de pantera, i com que no he buscat la manera de fer-me créixer una segona pell ni d'esmolar-me les dents, visc sense suports, sense armes, sense entrenament per a la defensa i I' atac, sense una tribu pròpia, una terra pàtria, un partit polític, i sense daus i tombes ancestrals. El més difícil per als qui són com jo és que les forces contra les quals lluitem no estan encara definides: lluitem contra enemics i fenòmens que encara no han adoptat formes concretes, que no han aconseguit encara passar a I' estadi en el que una terminologia discursiva i unes conclusions clares donin la possibilitat d'enfrontar-s'hi sobre la base de nous criteris.

Trobada occitana amb Aurélia Lassaque

Començarem el post tal i com vam començar la sessió de divendres, amb l’Himne Occità en la veu de la Lídia Pujol.

Aurélia Lassaque ens va explicar que la lectura de Iannis Ritsos, poeta grec a qui vam dedicar una sessió, va marcar els seus inicis en el món de la poesia.

Aleshores, em penso, baixaven les guineus i els llops del bosc.
La nit brillava tota, com si l’haguessin emblanquinada.
El riu s’aturava; no corria. Les pedres eren blanques.
Davant dels llits badallen les grans botes dels genets.
El més petit tenia calor; es va despullar de pèl a pèl;
Va passar per darrere la cortina, i la cortina s’il·luminava.
Queien fulles daurades de les terrasses. Els galls cantaven
.

Ismene a ”Tres poemes dramàtics”  (L'Albí, 2007)

La nit, la lluna, els genets ...no us recorda alguns versos de Solstici?


Dins los camps las regas se cavan per acculhir lo galop del bestial fugidís.

Dans les champs les sillons se creusent pour accueillir les galop du bétail figitif.

 

Dins los ostals de las tampas dubèrtas, / los esposes dormisson coma al primièr jorn. // Dieuses de cendre / perduts dins la carn de lors pantaises.

Dans les maisons aux volets ouverts, / les époux dorment comme au premier jour. // Dieux de cendre / égarés dans la chair de leurs fantasmes.


Lassaque escriu simultàniament en occità i francès, per això les dues versions són originals i cap és una traducció. La lectura de l’Aurélia en les dues llengües era radicalment diferent. L’Albert Mestres ens explicava que el pes de la tradició francesa marca molt la creació en aquesta llengua i que l’occità permet explorar més i, per tant, tenir més llibertat.

De l'estat actual i de la història de la desaparició de la llengua occitana en vam parlar molt. Una llengua en desús dins d'un estat que la menysprea i l'anomena com totes les llengües que no són el francès, amb el despectiu "patois" (patuès). També vam prendre consciència de l'intent de dignificació i recuperació d'unes paraules i expressions que, com totes les llengües, formen part d'un univers particular i diferenciat. D'aquí les diferents manifestacions reclamant una política pública per la llengua occitana. 

La manifestació de Tolosa, l'any 2009, va aplegar 25.000 persones.

Una de les sorpreses de la nit va ser descobrir que entre el públic s’hi amagava Felip Costaglioli (1964) un poeta amb residència a Palamós. Costaglioli és professor de Cinema internacional i estètica a la Universitat de St Cloud State, Minnesota. Ara sabem que és el prologuista d’una obra que vam comentar amb en Marc RomeraL’aigua i que té publicats a Labreu dos llibres de poemes: Aire i sang a la butxaca ( 2009) i Aprenc (2014). Costaglioli va llegir de manera extraordinària les traduccions al català dels poemes de Lassaque.

   

Ens va agradar molt. Llegirem els seus poemes

Rèquiem de Butxaca
I ara de tots els vianants
el més lent i feixuc
dins un quadern
de cendres jo
apunto i m’invento
una família de pronoms
síl·labes d’or d’aire
i de sang
Oh lletania pels
pobres.

Felip Costaglioli


També vam saber que la Magalí porta el seu nom gràcies a l’obra Mireia de Frederic Mistral (1830-1914), un dels escriptors més importants en llengua occitana. En aquesta obra, que podria ser considerada el Romeu i Julieta occità, hi trobem al final del Cant III el poema dedicat a Magalí que, en català, comença així

MAGALÍ  
Oh Magalí, ma tant aimada!
a la finestra ix un moment:
escolta un poc aquesta albada,
que't serà grat son dolç acce
nt.

Aquí teniu tota l’obra en una traducció de Pelagi Briz al català del 1914

Mireia

Vam acabar amb la meravellosa veu de l’Aurélia cantant cançons tradicionals occitanes. Vam quedar bocabadades. Voleu tornar a sentir-la? Aquí la trobem cantant a Tipaza (Argèlia).  



8 de maig: Aurélia Lassaque.

 

Aurélia Lassaque (1983) va participar en la vuitena edició del cicle Veus Paral·leles, l’any 2010 titulat “Veus paral·leles. De l’Ebre al Roine: vuit poetes”. En aquesta ocasió, l’espectacle poètic, dirigit per l’Albert Mestres, apropava quatre poetes que escriuen en català i quatre que ho fan en occità, una poesia desconeguda per la majoria de nosaltres. Un d’aquests quatre poetes era Aurélia Lassaque que tindrem amb nosaltres aquest mes de maig. Us proposem la lectura de part de la seva obra poètica. A la gent del club us l'hem enviata per correu. Algunes també les podreu anar llegint en aquest espai.

Us escollim un primer tastet. Són dues poesies en occità traduïdes al català, la primera traducció és de la Laia Noguera i la segona de l’Albert Mestres.

An viatjat tras los matins verds
Subre las aigas de l’ailà,
An virat tantes còps
Dins los cèls clars,
An saludadas
las milantas mòrts dels astres
E son tornats als camps paures
Per centenas
Dins l’amudiment del temps present,
Los aucèls del cande matin.


Han viatjat rere els matins verds
sobre les aigües de l’enllà,
han voltat tants cops
dins dels cels clars,
han saludat
un sens nombre de morts dels astres
i han tornat als camps pobres
per centenars
dins l’emmudiment del temps present,
els ocells del matí clar.



Dins d’ostals sornes,
los vièlhs,
las femnas
e los rellotges
fan mina de dormir.
An lo morre badièr
e d’uèlhs d’aucèls morts.

Dins les fosques cases,
els vells,
les dones
i els rellotges
fan cara de dormir.
Tenen badat el morro
i ulls d'ocells morts.


Sabem prou bé que els club on llegim poesia són molt enriquidors perquè la lectura dels poemes en veu alta incrementa la seva força. Els poemes de Lassaque ja en tenen molta només llegint-los, ens encantarà escoltar-los en la seva veu i en aquesta llengua tan propera i tan desconeguda.

Confessions d'un escriptor.

Finalment vam tenir en Jaume Cabré al club de lectura. Era una trobada llargament esperada que ens va deixar un molt bon gust de boca (i d’orella). Vam comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

Cal dir que vam tenir una absència, la de l'Albert Mestres que era a Oslo per feina però vam comptar amb una assistència inesperada, la d'en Joaquim Carbó, que ens va fer donació de dos premis i tres originals de la seva obra per a lluir a l'espai on conservem i difonem la seva obra. Va ser una alegria molt gran.


En Cabré ens va explicar que després d’escriure una novel·la comença un procés de dol i de reflexió personal. Una reflexió que comparteix amb el lector en forma de llibre i que en aquesta ocasió ha estat el volum, publicat  recentment, Les incerteses (Proa, 2015).

En ocasions anteriors van ser títols com El sentit de la ficció després de L’ombra de l’eunuc.

 

i La matèria de l'esperit després de Les veus del Pamano

Està bé també per als lectors perquè ens ajuden, en menys mesura evidentment, a mitigar la sensació de pèrdua i a deixar enrere uns personatges que ens han acompanyat i una història que ens ha commogut. I és que després de la lectura de Jo confesso ens passa el que explica Proust:

Ens hauria agradat tant que el llibre continués i, si això era impossible, tenir d’altres informacions sobre tots aquells personatges, saber ara alguna cosa de la seva vida, fer servir la nostra per a coses que no fossin completament forasteres a l’amor que ens havien inspirat i l’objecte del qual, ara, de sobte, ens faltava; no haver estimat en va...” (Marcel Proust. Sobre la lectura. Trad. Anna Casassas)


Em sembla que parlo per tothom quan dic que el que més ens va sorprendre va ser el procés de construcció de la novel·la. Ens imaginàvem un gran esquema previ, una història pensada sencera des de bon començament. I no. Memorable la descripció de Cabré de la força que exerceixen els personatges a l’hora de resseguir i crear ells mateixos la novel·la. Ben bé com si tinguessin vida pròpia. Vam saber que en realitat la tenen.
Tirant per terra totes les nostres suposicions, ens va dir que havia començat a escriure Jo confesso a la pàgina 367, que el primer capítol (el contracte amb el lector, recordeu?) el va escriure l’últim i que abans no se li va acudir lligar-ho tot amb un violí ja feia dos anys i mig que escrivia. És fascinant aquest descobriment.
Ens agrada llegir Jaume Cabré perquè confia en el lector i no li regala res. Ho continuarem fent.
Aquí teniu les fotos que ens recordaran aquest dia.

Jaume Cabré: 27 de març

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.

Així comença la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, l’inici d’una aventura literària que ha atrapat a milers de lectors de tot el món. Una història que reflexiona sobre el mal. 

D’aquesta novel·la però també de la seva obra en general i del seu últim llibre, Les incerteses, en particular en parlarem amb el propi Cabré. En tenim moltes ganes.

Serà el divendres 27 de març a les 7 de la tarda a la biblioteca. Us convidem a aquesta sessió llargament esperada. Una trobada que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

 

Ja n'hi ha Proust!

Cal esforç i constància per acostar-se a Proust, però d’ell apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi fascinadora.
Josep Pla, 1920

Amb aquesta cita de Josep Pla sobre Marcel Proust inaugurem aquesta entrada dedicada a la nostra lectura anual, el primer llibre de l’obra A la recerca del temps perdut: Pel cantó de Swann.

Podrem fer les nostres valoracions i donar la nostra opinió a mesura que anem llegint per donar-nos suport “psicològic i moral”, si cal.

El títol és idea de la Montse Fernández que als sopars del club sempre té idees inspiradores.

Tot vostre.

Lectura de "L'hostalera" de Goldoni

Abans de llegir de L’hostalera l’Albert Mestres ens va fer una introducció a l’autor, Carlo Goldoni i a l’època en la què va escriure la seva obra.
El teatre de Goldoni prové directament de la Commedia dell’Arte (segles XVI i XVIII) un teatre popular enfront del teatre erudit de les corts o el religiós.

Una comèdia que tenia uns personatges fixats que portaven una màscara que els definia. N’hi havia més però d'aquestes màscares vam destacar el Arlecchino, la Colombina, el Pantalone i el Pierrot. Un teatre amb un recurs escènic (Lazzi) que barreja mim, acrobàcies i improvisació. 

Antoine Watteau. Pallasso (1718-1720). Oli sobre tela. Museu del Louvre


Carlo Goldoni fill de metge i actriu, neix a Venècia l’any 1707 i té una llarga vida, mor als 86 anys. Estudia medicina i dret però prefereix fer vida nòmada amb diferents companyies teatrals i acaba esdevenint un dramaturg de gran èxit.
Goldoni reforma el teatre de l’època, abandona progressivament la Commedia i aposta per un nou realisme. L’hostalera n’és un exemple.

Pablo Picasso. Arlequí (1917) . Oli sobre tela. Museu Picasso

L’Albert ens va fer donació d’un volum de les memòries de Goldoni, ens va dir que era molt divertit. Aviat podreu treure en préstec. Per una vegada no us diré quin és el començament. Aquesta vegada us diré com acaba.

La crítica de les meves peces podria tenir en compte la correcció i el perfeccionament de la comèdia, i la crítica de les meves Memòries no produiria res a favor de la literatura.

Si de totes maneres hi hagués algun escriptor que tingués ganes d'ocupar-se de mi, encara que només fos per donar-me disgustos, perdria el temps. Vaig néixer pacífic; he conservat sempre la meva serenitat, a l'edat que tinc llegeixo poc, i només llegeixo llibres divertits.

 

Va seguir la lectura dramatitzada de l’obra sencera. Aquest va ser el repartiment.

-El Cavaller de Ripafratta: Montse Fernández
-El Marquès de Forlipopoli: Montse Ariño
-El Comte de Albafiorita: Magalí Malagelada
-Mirandolina: Mila Hernández
-Hortènsia: Mercè Barnadas
-Dejanira: Montserrat Llauger
-Fabrizio: Míriam Sàbat
-Criat del Cavaller: Albert Mestres
- Acotacions: Salomé Rekas


I aquí teniu les fotos que immortalitzen la lectura.

Dijous 15 de gener: Carlo Goldoni

Hem ajornat la sessió del club de lectura amb Jaume Cabré i l’hem substituïda per una lectura de teatre. Hem escollit l’obra L’hostalera de Carlo Goldoni (Venècia 1707–París 1793) estrenada l'any 1753. Una comèdia molt divertida i sorprenentment feminista per l’època. Gairebé futurista.

La Mirandolina és una dona lliure que en cap moment se sent inferior als homes, és una dona emprenedora, entremaliada, astuta, provocativa,lliure…mestressa d’un hostal de Florència que es proposa un repte important, gairebé impossible: enamorar un misogin. Una baralla entre persones? Una guerra de sexes? Una lluita per la llibertat? L’Hostalera, una història escrita en el segle XVIII que manté tota la seva vigència. (Grup de teatre La Tralla)


Sergi Belbel és el seu traductor al català i opina que:
 

Si furguem en les línies de diàleg i en el cor dels personatges , ens adonem que el joc que proposa Goldoni no té res d'innocent , de frívol i , en el fons , de divertit. Mirandolina es proposa venjar a les dones per segles de domini dels homes, però , un cop ficada en l'embolic es mostra feble, es fa enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès ni al seu hostal. I s'estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva, i la raó . i opta per no seguir els impulsos del cor . Fa el que, en el fons, fem tots i el que l'època neoclàssica demanava: el triomf de la raó .

Aquí teniu un vídeo que, en una mica més d’un minut, repassa diferents escenes de l’obra. 

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal