Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Vilobí"

Josep Maria Fonalleras respon a "7 de saber"

Josep Maria Fonalleras ha assistit als clubs de lectura de les biblioteques de Sarrià de Ter, Roses, Vilobí d'Onyar, St. Gregori, Tossa de Mar i Sant Pere Pescador per parlar amb els lectors de Climent.

1. - Faig aquesta feina ... no sé gaire per què. Ningú no espera que jo escrigui, excepte jo mateix, que m'hi trobo i vaig fent. Com que no és imprescindible, acaba essent necessari.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

Això pla és difícil. Un sol adjectiu? Formal. En el sentit de subjecció a la forma com a categoria fins i tot moral. En tot cas, vull dir, preocupat per la forma, per l'estil. Qualsevol història, qualsevol pensament, ens arriben a través de la manera com ens arriben.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és de petit, amb el meu pare, a la Biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. Hi remenava tintins i ell remenava diaris i llibres sobre medicina i sobre filosofia. Sobre la mort, per ser exacte, des de la filosofia i la medicina.

4.- Penso que les biblioteques són un calaix, un armari, una calaixera, una còmoda. Un recinte i un receptacle. Un tàlem on es consuma l'amor i on es practica la poligàmia (sempre literariament, és clar)

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment el vaig llegir quan estudiava batxillerat i ara encara hi penso, tot i que no sé on és. Era la traducció castellana de Retrat de l'artista com a cadell, un recull de narracions del poeta Dylan Thomas.

6.- Llegir és recomanable per respirar.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és quin llibre estàs escrivint ara? Tampoc no l'hauria contestat, que consti.

També som més que un club

Estic d'acord que es pot viure una vida confortable i digna sense haver llegit ni un sol llibre.

Com les amistats o els consells, els llibres es poden prendre o prescindir-ne i, com ells, no garanteixen pas una existència millor, però sí més acompanyada. Un club de lectura és un espai on hi sol haver un bon maridatge de llibres, amistats i consells, si més no al de la biblioteca municipal de Vilobí d'Onyar. Som a punt de complir-ne els deu anys i encara no ens n'hem cansat, senyal que la tríada és tan indestructible com el pa, l'oli i la tomata. En aquests deus anys, les nostres lectures en comú han sigut millors i les nostres vides més acompanyades.

Llegir sol ser un vici que es practica en solitud però no és un vici solitari, perquè com a mínim som dos, jo i aquesta veu que es desperta com una capsa de música bon punt has obert la tapa.


Què t'ha dit?
Qui?
La veu.


Un club de lectura sol ser això: explicar-nos els uns als altres què ens ha dit la veu quan hem aixecat la tapa i ens ha parlat.

Hi descobrim que els llibres se'ns adrecen de manera diferent, de vegades són afables i de vegades pedants, a uns els sonen savis i a d'altres obvis, resulten alhora captivadors i avorrits. Com les amistats i els consells. A vegades el problema és d'oïda. Avisats, vam escoltar fil per randa William Faulkner amb El soroll i la fúria per posar en comú les seves veus –aquella vegada eren més d'una: Benjy, Quentin, Jason, Dilsey– amb les nostres orelles, obertes com pàmpols. L'escolta col•lectiva, encara ho recordo, va convertir-se en un mapa sonor plaent i acotat, un passeig en colla ric de troballes. Perquè una lectura és també una excursió, amb marrades i dreceres, satisfaccions amb les vistes i algun esforç per alguna pujada.
Quan sordegem, una altra solució és convidar algú que tingui l'oïda molt fina. ¡Que bé que vam sentir la Cecília de El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda quan la Mita Casacuberta ens la va amplificar! Amb els autors que hem convidat a Vilobí, hem sabut com els de l'altra banda fan de ventrílocs de les veus. Haurien de ser innecessaris per a la vida del relat i tanmateix tenen la màgia dels titellaires. Han estat amb nosaltres en Vicenç Pagès, en Joan-Daniel Bezsonoff, en Jordi Lara, l'Imma Monsó, en J. Navarro Santaeulàlia, en Martí Gironell, en Jaume Mestres, la Núria Esponellà, en Sebastià Benassar, entre d'altres, i mai no els ho hem agraït prou.
La llista de les lectures d'aquests anys resulta força eclèctica. Hi tenim una mica de tot, clàssics i contemporanis, llocs comuns i rareses, best-sellers i cross-overs, mirant d'acontentar gustos ben diversos. Ni hem arrufat el nas davant d'èxits populars ni ens hem acovardit davant la complexitat, perquè de vegades ve de gust un tomb planer però també convé el risc de l'escalada. I sempre junts –o juntes: potser que feminitzem, atesa la majoria de dones que solen configurar els clubs de lectura–, sempre amb un sopar esperant-nos tot seguit –per què les bones lectores solen ser bones cuineres?–, sempre a punt del salt fàcil de la literatura a la vida i viceversa. Perquè els llibres ho tenen, això: que, al capdavall, quan tanques la tapa t'acabes adonant que, d'alguna manera, aquella veu ha parlat de nosaltres.

 

Aquest post ha estat possible gràcies a en Josep Pujol, conductor del club de lectura de la Biblioteca Can Roscada de Vilobí d'Onyar que dirigeix la Pilar Falgueras. [A la foto, amb Vicenç Pagès Jordà]

Programa Vilobí d'Onyar

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/