Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Els matins grisos de la nostra història

L'onze de desembre de 2012, el grup de lectura de la Biblioteca Modest Salse i Camarasa d'Hostalric va tenir la visita del blanenc Joan Adell per comentar la seva novel·la Matins grisos, obra que va ser finalista del premi Ramon Llull. Autor poc conegut, ha guanyat diversos premis de poesia i de literatura, l’últim el 14è premi de poesia Jaume Bru i Vidal amb l’obra Tres estrelles Michelin.

Matins grisos
és la història de la família Llopart des de finals del segle XIX fins a la mort de Franco. El llibre va relatant les històries familiars sempre relacionades amb fets històrics de la ciutat de Barcelona i de Catalunya.

Joan Adell ens explica que el va impactar un quadre de Ramon Casas exposat al MNAC sobre una execució pública, va pensar que l’execució de Puig Antich havia sigut un fet molt significatiu a la història i va voler explicar els esdeveniments històrics rellevants que anaven d’una execució a l’altre i per fer-ho va crear la família Llopart.

Segons l’autor, amb l’obra vol expressar diferents idees o conceptes, entre ells la pena de mort, la infidelitat i la fidelitat conjugal, l’anorèxia nerviosa, el celibat dels capellans o la corrupció immobiliària.

Durant la vetllada els membres del club van destacar l’evolució del concepte de la pena de mort que tenen els personatges Anna Grau i Pere Llopart, es va comentar els desamors i infidelitats de la família Llopart al llarg dels temps i el caràcter fort que tenen en general les dones de la novel·la en contrast amb els personatges masculins. Majoritàriament, van coincidir a dir que la part que més ha agradat del llibre és el de les revoltes d’estudiants a Barcelona del temps del franquisme. Fet que coincideix amb la història d’amor de Sílvia i Eduard Llopart, una relació de parella molt diferent de la resta de personatges, basada en l’amor i la sinceritat.

En definitiva, una obra agradable de llegir amb un vocabulari planer i on es pot viure els fets històrics d’un segle mitjançant les vicissituds d’una família.

NEUS PUIG, bibliotecària, membre del grup de treball de "Llibres i companyia"

M. Mercè Cuartiella respon a "7 de saber"

M. Mercè Cuartiella, escriptora

Era quasi una desconeguda abans de guanyar el Premi Llibreter 2012 per la seva novel·la Germans, gairebé bessons. Ara la xarxa en va plena, d'informació i entrevistes a aquesta empordanesa d'adopció.

Des de Llibres i Companyia, aportem la nostra bateria de preguntes dins el projecte 7 de saber, aprofitant la pausa bibliotecària entre les visites a la Just Casero de Girona (1 d'octubre de 2012) i el club de lectura de Roses, que tindrà lloc el proper 20 de desembre per al qual els participants s'estan llegint el llibre i recopilant informació sobre l'autora.

1.- Faig aquesta feina perquè escriure em fa feliç. Mai no em sento tan plena i completa com quan estic escrivint una història i mentre dura el procés d’escriure-la, m’acompanya a tot arreu: a la feina –a la que faig per guanyar-me la vida, en una petita editorial-, a casa, quan faig el dinar o quan miro la tele, quan estic amb els amics o la família i també quan estic sola. La història i els personatges que la viuen es converteixen en companys que m’amoïnen i als que vull acompanyar en les seves peripècies.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...
Això és difícil de dir-ho un mateix i de dir-ho en un sol adjectiu. En tot cas diria que la meva obra és, per sobre de tot, personal. Respon a la meva manera de veure la vida i d’entendre el món, em serveix per reflexionar sobre els problemes que m’interessen i per mirar explicar-me moltes de les coses que no entenc.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és la biblioteca de la Caixa que hi havia a la Rambla del Poblenou, al meu barri de Barcelona, on anàvem després de l’escola a consultar enciclopèdies o a fer els deures i on també podia xafardejar i descobrir novel·les que no coneixia.

4.- Penso que les biblioteques són uns centres culturals molt potents que posen a l’abast de tothom un munt de lectures. Són obertes i transversals, no fan distincions entre els visitants, sempre tenen algú que t’aconsella quan et sents perdut o desorientat o no saps ben bé què busques i són una mica com una segona llar on passar-hi estones interessants.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat  Camí de sirga de Jesús Moncada, per a mi, una de les millors novel·les que he llegit. És una novel·la que ho té tot: una estructura sòlida, un estil acurat, una història complexa, un univers ric i rodó, uns personatges profunds, un lirisme delicat... M’agradaria escriure una novel·la com aquesta.

6.- Llegir és recomanable per...
Llegir ens obre la ment i això és vital per a nosaltres com a persones. La lectura ens aporta moltes coses: ens fa pensar, sentir-nos reflectits, plantejar-nos noves idees, replantejar-nos les que ja tenim, descobrir universos, riure a cor que vols o plorar a llàgrima viva... sempre hi ha un llibre per a cada ocasió, per a cada estat d’ànim. Llegir és recomanable perquè ens fa millors.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...
Sóc xerraire de mena, totes les preguntes m’estan bé i les vostres m’han agradat.

Moltes gràcies, M. Mercè. Esperem veure't molt sovint a les nostres biblioteques, i que els lectors trobin totes aquestes inquietuds en els teus llibres.

Punt i final amb la literatura eròtica

L'Albert Mestres, conductor del Grup de Lectura de la Biblioteca de Caldes de Malavella, escriptor, traductor i director teatral, ha de dir l'última paraula en aquesta sèrie de ressenyes i reflexions sobre l'erotisme en la literatura.

Us oferim un magnífic resum històric que no es troba als manuals ni a les enciclopèdies, a càrrec d'un gran expert i gran persona. Moltes gràcies, ALBERT!

Sobre literatura eròtica

Quina és la diferència entre literatura eròtica i literatura pornogràfica? El grau d’explicitesa respecte a les relacions sexuals descrites? La finor o la grolleria del llenguatge?

En absolut. Per a mi l’única diferència que hi ha està entre un text amb qualitat literària, concebut i creat com a objecte literari, que podríem considerar literatura eròtica, i un text sense qualitat literària, fabricat amb l’únic objectiu de ser venut i produir uns rendiments pecuniaris, que podríem considerar literatura pornogràfica. L’explicitesa o no de les escenes descrites, la finor o grolleria del llenguatge només són eines expressives que l’autor té a la seva disposició.

Això no vol dir, és clar, que alguns textos concebuts com a objecte artístic arribin tan lluny del seu objectiu que avui només els puguem considerar pornografia i, a l’inrevés, que alguns concebuts com a objectes comercials hagin adquirit l’estatus literari gràcies a les seves qualitats qui sap si voluntàries o involuntàries. En farem ara un breu i ràpid repàs per sobre.

A la literatura de l’antiguitat clàssica europea no existeix aquesta distinció entre pornografia i erotisme, i grans poetes, com Marcial, que jo he traduït, o Catul, recorren constantment a imatges sexuals a la seva poesia. De fet, sembla que existien, al costat de les meretrius, unes dones especialitzades en la recitació de poemes de contingut pornogràfic que avui s’han perdut, sens dubte perquè pertanyien a la categoria de la literatura amb ànim de lucre, per dir-ne d’alguna manera. També Petroni hi recorre amb abundància al seu Satiricó, en una de les millors novel·les de tota l'antiguitat. De fet, la literatura eròtica antiga és rica però sovint ens ha arribat força mutilada pel temps.
Un dels clàssics absoluts de la literatura sànscrita és el Kama sutra de Vatsaiana, un receptari ben explícit de formes de fer l'amor.

A la literatura clàssica xinesa també són abundants els exemples de literatura eròtica. Són novel·les clàssiques, i amb això vull dir entre les millors deu novel·les xineses, Jing Ping Mey o El cirerer al vas d'or, anònima, i La catifa de les pregàries i els gaudis de Li Yu, totes dues eròtiques.

Pel que fa a la literatura japonesa, és realment difícil distingir entre literatura eròtica i literatura a seques, ja que l'erotisme forma part de la mateixa concepció de la creació literària. Amb tot, podem esmentar el novel·lista Ihara Saikaku, amb les narracions eròtiques clàssiques La vida d'un home amorós i Històries d'amor entre samurais, aquesta darrera sobre l'homosexualitat.

Tota la literatura europea de l'edat mitjana està carregada d'erotisme d'una manera més o menys velada, des dels romanços populars fins a les cançons dels trobadors, algunes explícitament eròtiques, les grans novel·les de Chrétien de Troyes, els poemes satírics de Francesc de la Via o una de les grans novel·les del període, Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

Però sens dubte l'obra mestra de l'erotisme literari medieval és el Decameró de Giovanni Boccaccio, un divertidíssim aplec d'històries a vegades força pujades de to. Aquesta obra té una seqüela quasi tan divertida com ella mateixa en l'Heptameró de Margarida de Valois, un segle més tard, on l'erotisme és encara més extremat. Digne deixeble de Boccaccio va ser Pietro Aretino, que, conegut sobretot com a escriptor de comèdies, va escriure una sèrie de narracions eròtiques, com Els raonaments o els Dubtes amorosos, a més dels Sonets luxuriosos, dels quals en tinc una mostra inèdita i traduïda per mi mateix per qui pugui interessar. 

Pel que fa a la literatura àrab, podríem dir que tota la seva poesia està impregnada d'un erotisme força refinat, però se singularitza el recull de narracions i exemples morals conegut com a El jardí perfumat de Nefzaqui.

El barroc espanyol es caracteritza per la pràctica de la poesia eròtica de forma anònima, tot i que en sabem els noms, com el de Francisco de Quevedo i el nostre Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona. Seguidors d'aquesta veta són els il·lustrats Félix María Samaniego amb El jardín de Venus i Tomás de Iriarte.
La il·lustració francesa aporta obres de més pes i més diverses, però cal destacar-ne Les bijoux indiscrets de Denis Diderot, on les vagines esdevenen narradores de les seves experiències, i, és clar, el clàssic del gènere, el marquès de Sade, de qui vaig traduir la Justine o les dissorts de la virtut.

De la mateixa època és un altre dels grans clàssics de la literatura eròtica, la Fanny Hill de John Cleland, que acaba d'aparèixer ara editada per Adesiara.

l romanticisme francès i l'Anglaterra victoriana del segle XIX proporcionen alguns clàssics més a la literatura eròtica. Ho és, per exemple, la breu però magistral narració Gamiani d'Alfred de Musset o les monumentals novel·les autobiogràfiques La meva vida secreta, anòmima, i La meva vida i els meus amors de Frank Harris, pseudònim.

El simbolisme contribueix a la literatura eròtica d'una manera determinant amb els poemes de Paul Verlaine i sobretot la novel·la Afrodita i els poemes Cançons de Bilitis, centrats en relacions lèsbiques, de Pierre Loüys, entre altres.

De l'avantguardista Guillaume Apollinaire són les obres mestres de la narrativa eròtica Les onze mil vergues i Les aventures d'un jove don Joan.

Gran escàndol van provocar les novel·les de D.H. Lawrence, sobretot L'amant de Lady Chatterley, bé que, tot i contenir escenes altament eròtiques, no es pugui parlar de narracions estrictament eròtiques. De fet, Lawrence representa el primer pas cap a l'esborrament de les fronteres entre la literatura eròtica i qualsevol altra mena de literatura.

Una renovació total de la literatura eròtica va suposar la irrupció del surrealisme que va trobar en el gènere un camp fèrtil d'experimentació. El conreu surrealista d'aquesta literatura és abundant però en destacarem El cony d'Irene de Louis Aragon, bé que firmada com a Albert de Routise, i per sobre de tot la magistral novel·leta de Georges Bataille Història de l'ull.

Paral·lelament alguns escriptors nord-americans, cap a la mateixa època, als anys vint del segle passat, incorporen l'erotisme com una forma de narrativa general. A tots ens sonaran els Tròpics de Henry Miller (Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorni, molt ben traduïts per Manuel de Pedrolo) o també la seva trilogia La crucifixió de Rosy, amb Sexus, Nexus i Plexus, i els diaris d'Anaïs Nin, així com les seves novel·les Escales cap al foc, La seducció del Minotaure o Delta de Venus, etc., tot plegat de caràcter marcadament autobiogràfic.

A partir de la Segona Guerra Mundial podríem dir que la literatura eròtica en si deixa d’existir i les escenes eròtiques s’incorporen, amb més o menys cruesa, a la literatura sense etiqueta. Tanmateix, alguns autors van destacar per la gran intensitat d'algunes escenes eròtiques de les seves novel·les, com Vladímir Nabòkov o Erica Jong.

Al costat d'això, és clar, sempre ha existit una literatura pornogràfica en el sentit que dèiem al principi, al més sovint acompanyada d'imatges gràfiques o fotogràfiques o més aviat acompanyant-les. Avui existeix un gènere nou de literatura pornogràfica que es troba a la xarxa d'internet. Es tracta de textos de lliure accés però no escrits amb cap intenció literària sinó més aviat amb un caire amateur, explicant experiències pròpies viscudes o imaginades.

ALBERT MESTRES

Ressenya de cinema: "L'últim tango a París"

Després d'una ressenya de còmic i dues novel·les eròtiques, ha arribat l'hora del cinema, gran amic de la literatura i part essencial de la cultura des de fa 200 anys.

Aprofitant l'estrena de l'interessant iniciativa vigent a la Filmoteca de Catalunya: “Tota la memòria del món: Biblioteques i cinema”, hem demanat l'opinió a un expert que ens consta que és usuari d'aquest equipament del Raval. A les preguntes: "Quina és la teva pel·lícula eròtica preferida?" "Quina és la diferència entre erotisme i pornografia?" i "Com es valora la qualitat d'una obra?", Juan Bibián ens ha enviat aquests comentaris, que li agraïm de veritat i compartim amb tothom.

L'Últim tango A París (Last tango in Paris, 1972) de Bernardo Bertolucci.
amb Marlon Brando, Maria Schneider, Jean-Pierre Léaud, Massimo Girotti, Maria Michi.

Un matí d'hivern, un home i una noia es troben per casualitat tot visitant un pis de lloguer a París. La passió els arrossega i fan l'amor violentament a l'apartament buit. En deixar l'edifici, es posen d'acord per tornar-s'hi a trobar, sols, sense ni tan sols preguntar-se els seus noms.


Bertolucci es deixa dur per Brando i Vittorio Storaro, el càmara, per brodar un salvatge i ja clàssic retrat de la moral claudicant. Brando és sobretot qui sap omplir la safata que li posa Bertolucci en aquest poema d'un nàufrag a l'asfalt parisenc, que era l'ombra d'una misèria col·lectiva.


Òbviament, la inevitable obsessió de Brando pel seu experiment camina paral·lela a la creixent repulsió que comença a sentir cap al seu conillet d'índies.
Després del xoc inicial d'identitats oposades, ell s'aferra, no tan sols a l'única cosa que li queda, sinó també a la continuació de l'única acció valenta (perquè surt de la norma) que ha dut a terme al llarg de la seva existència. Ella tan sols vol desaparèixer, allunyar-se tant com pugui del territori que li va marcar aquell home, pel que potser havia arribar a sentir alguna cosa noble però troba menyspreable i aliè.
I després de dir-se els noms només queda l'abisme. Abisme de rendició i tristesa. Tots dos conscients que no seran mai més capaços de tornar a estimar, arriba el suïcidi. Terrenal per a ell que ja havia jugat (i perdut) totes les partides, existencial per a ella, marcada per sempre, acceptant desarmada un futur que odia.
I si fos només la seva primera topada sexual l'únic moment feliç a les seves vides? Al menys en aquells minuts de sexe animal no van sentir dolor sinó plaer i llibertat abans de començar a caminar, tan junts com separats, cap al límit sense retorn del seu propi precipici. Tot regat amb la impagable música de saxo de Gato Barbieri.

Aquesta pel·lícula de Bertolucci és un bon exemple per distingir entre erotisme i pornografia. A grans trets, l'erotisme suggereix i la pornografia mostra. No és que un o l'altre siguin millors o pitjors. Normalment les pel·lícules eròtiques, com aquesta, són més emotives i les pornogràfiques més físiques, més corporals.


Pel que fa a com detectar la qualitat de la pel·lícula, jo diria que destaca l'excel·lent guió del propi director, la gran interpretació d'una debutant Maria Schneider i sobretot un Brando en estat de gràcia a qui Bertolucci va donar llibertat absoluta. La fotografia adopta colors càlids dins la casa on fan l'amor i una tonalitat més trista en la vida quotidiana dels dos protagonistes, expressant la força de la seva relació, el plaer i el desig pur i dur. És per això que l'he escollida.

Juan Bibián , cineasta i crític de cine (Barcelona, 1958)

Ressenya de: "Elogi de les dones madures"

Avui em toca a mi fer una aportació. Trobo que això de treballar en equip està molt bé! 

Ja us avanço que la propera ressenya dedicada a l'erotisme no serà un llibre sinó una pel·lícula. Tenim de tot i més!

Elogi de les dones madures, d’Stephen Vizinczey. Edicions 62, 2002 205 p.
(El Balancí; 447) 1a. edició en català: 1994.

El podeu trobar a la vostra biblioteca pública

Com que sóc dona i ja tinc una edat, no puc citar aquest títol sense provocar un somriure compassiu o burleta. Però no és un llibre d’autoajuda per a quarentones, sinó un interessant manual de seducció.
El bon gust en el títol ja demostra l’elegància d’estil de l’autor, escriptor hongarès en llengua anglesa nascut el 1933. Vizinczey és poc conegut, malgrat que la seva traducció al francès el va convertir en un merescut bestseller el 2001. De fet només té publicades dues novel·les i dos assaigs.
De l’Elogi ... se n’han fet un parell d’adaptacions al cinema, una d’elles ambientada en la Guerra Civil Espanyola, amb Juan Diego Botto i Fane Dunaway (En brazos de la mujer madura, 1997)

La novel·la recull les memòries del jove András Vajda, amb episodis on l'erotisme té un pes essencial però sense arribar a l'empatx.
Des del vessant amorós és un manual iniciàtic, una injecció d’optimisme, una vacuna contra les manies. La moral de la història diu que la sinceritat és la clau de l’èxit i el pas dels anys, un punt a favor, contràriament al que ens sol vendre la publicitat moderna.

El primer paràgraf és tota una declaració de principis:

“No sóc un expert en sexe, però vaig ser un bon observador de les dones que vaig estimar, i intentaré recordar aquelles experiències bones i dolentes que, jo crec, van fer de mi un home”.

L’edició original sortia al Canadà el 1965, 40 anys abans que García Márquez fes inventari de les seves Putas tristes i amb quasi mig segle d’avantatge sobre el Diari d’hivern de Paul Auster.

L’escenari és aquell ambient austrohongarès tan exòtic, on les senyores tenien com a mínim un amant declarat, igual que els seus marits, mentre que al Mediterrani només toleràvem les “querides” per al mascle ibèric.
Són molt interesants els apunts de política i història que expliquen l'exili del protagonista, primer a Roma i després a Amèrica del Nord. Eren els anys 40-60 del segle XX.

Envoltat des del bressol per un harem de dones amoroses de mitjana edat (la mare, les amigues i les tietes), el noi s’educa en la tendresa i l’admiració cap al sexe femení. La novel·la és un himne al goig i al respecte, a la confiança mútua, amb reflexions molt intel·ligents sobre la condició humana. Combina perfectament bon humor i picardia, interessants anècdotes personals i socials... però també inevitables fracassos i alguna pèrdua d’afectes i de pàtries pel camí.
Tot plegat en fa una història emotiva, mai vulgar ni gens incòmoda. Amb fragments poètics sense ser carrinclons. Creïble i equilibrada, sí. M’ha agradat per això.

5 fragments que he subratllat per a la meva "Wikiquote" privada:

“Un dels horrors de ser molt jove és que no te n’adones quan t’han derrotat” p. 47

“Es diu que, just abans de morir, les persones veuen la seva vida en un instant (...) Ajagut al costat de la Maya, ben premut contra seu, vaig experimentar una al·lucinació similar: ara no estava a punt de morir, sinó de viure” (p. 69)

“Estava prou a la vora perquè la meva veu li toqués la pell (...) L’acariciaria amb els sons, i no era una idea poc escaient, potser, si tenim en compte que era violinista” (p. 108)

“Dec la meva bona sort a les bones esposes que van compartir amb mi les alegries i les penes del matrimoni. Els nostres amors eren tranquils i serens; no hi havia retrets ni discussions; al capdavall, ¿quin sentit tindrien les aventures extramatrimonials si fossin iguals que el matrimoni? (p. 132)

“No hi ha cap animal tan mesquí com un home quan ja no estima una dona” (p. 147)

Apart del detall que la primera amant de l’András li deixava llibres, i el seu amor sense esperança va ser una bibliotecària, recomano aquesta obra per la sensibilitat que desprèn. Em sembla sincera i positiva, val la pena invertir-hi unes hores i ens enriqueix intel·lectualment: requisit indispensable quan es tracta de distingir entre la cultura i la banalitat.

Esther Suriñach

Bibliotecària
 

Ressenya de "Besar el vellut"

Coincidint amb la notícia de la publicació en català de la primera novel·la eròtica de la història (Fanny Hill, de John Cleland del 1748), avui tenim la sort de comptar amb la ressenya que ha fet la Mercè Barnadas de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, una de les millors professionals del país, gran entesa en música, literatura i en tota mena d'activitats culturals.

 

Sarah Waters. Besar el vellut. La Magrana, 2004. 415 p. (Les ales esteses; 164)

Disponible -sense llistes d'espera- a quasi totes les biblioteques!

Sarah Waters (Gal·les, 1966) és autora d’una trilogia que ens transporta, amb una narració exquisida, a l’Anglaterra victoriana i que, pel que fa al nostre tema, conté escenes d’amor lèsbic: Besar el vellut ( La Magrana, 2004),  Falsa identitat (La Magrana, 2003) i Affinity,  de la que no hi ha traducció al català però sí al castellà Afinidad (Anagrama, 2005).

Waters és una narradora brillant, constructora d’històries que et captiven sense remei.  És una gran seductora.
A Besar el vellut la protagonista, la jove Nancy King, una humil de venedora  d’ostres, es converteix en actriu i coneix el seu gran amor de joventut. La seva primera trobada queda immortalitzada en aquest deliciós fragment:

Tímidament vaig alçar la mà i vaig enfonsar els dits en els seus cabells: el front, que es corbava gentilment, la galta pigada, el llavi, la barbeta, el coll, la clavícula, l’espatlla. Aquí, de nou em vaig torbar. Vaig deixar la mà quieta fins que ella, que encara tenia la cara girada cap el coixí i els ulls tancats, em va prendre del canell i va guiar suaument els meus dits sobre el seu pit. En acariciar-la, va sospirar i es va girar, i després d’un minut o dos va tornar a agafar el meu canell i em va posar la mà més avall.
Aquí era humida i suau com el vellut. Mai no havia tocat ningú així, excepte, de vegades, a mi mateixa. Ara, era com si m’estigués tocant, ja que la mà lliscosa que l’acariciava a ella semblava acariciar-me a mi també: vaig notar que les calces se’m tornaven humides i calentes i que els meus malucs es movien amb els seus. Vaig cessar les carícies i vaig començar a fregar-la més durament.

A través del món del teatre, acabarà formant part de la societat més selecta i allà tindrà altres experiències que li obriran la porta al sexe sense complexes. Nan acabarà atenent els desitjos d’una gran dama que amb tota llibertat li  mostrarà el camí cap a la satisfacció del desig, sense càstigs ni culpabilitats. I amb sentit de l’humor.
En un moment del llibre es fa referència a la literatura eròtica. Em fa gràcia posar-vos el fragment perquè té relació directa amb la nostra proposta, tot i que aquí podem veure que quan hi ha ganes i esperit revolucionari, la resta no importa. Us imagineu aquesta escena amb l’Assaig de càntic en el temple de l’Espriu o l’Oda a Espanya de Maragall, posem per cas? Acabaria potser amb un “Visca Catalunya lliure!”?

No vam dir res més; només ens besàvem i mormolàvem. Però la nit següent va treure un llibre i me’l va fer llegir. Es deia Cap a la democràcia,  el poema d’Edward Carpenter, i mentre passava les pàgines, amb la Florence càlida, em vaig anar excitant. (...)
-Llegeix-me les parts que li llegies...
Va dubtar, i després ho va fer; mentre mormolava, vaig posar-li la mà entre les cames i vaig començar a tocar, i la veu se li trencava, quan les meves carícies es feien més fermes.
-         Hi ha llibres escrits especialment per aquest tipus de coses- li vaig dir , recordant totes les vegades que havia fet el mateix amb la Diana, probablement les mateixes nits que la Florence jeia morint-se de desig al costat de la Lilian-. No preferiries que et comprés un llibre d’aquests? No crec que el senyor Carpenter escrivís aquest poema per gaudir-lo d’aquesta manera.
Va posar-me els llavis al coll.
-         Oh, crec que al senyor Carpenter li semblaria bé.
Havia deixat caure el llibre al pit. El vaig apartar i em vaig estirar a  sobre d’ella.- I això? – vaig dir movent els malucs-, de veritat contribueix a la revolució social?
-         Oh, sí!
Vaig fer un moviment més suau.
-         I això també?
-         I tant!
Em vaig endinsar als llençols.
-         I què me’n dius d’això?
-         Oh!
-         Déu meu – vaig dir una mica més tard- Només de pensar que he estat part de la conspiració social tots aquests anys, sense saber-ho fins ara...

Literàriament és una gran novel•la, però no només això. A Besar el vellut, Sarah Waters ens endinsa en un món luxuriós que representa una
forma de resistència. Són dones que viuen en un món dominat pels homes però del qual se n'alliberen a través de l’amor i del desig. Lluny de tota
submissió.

Mercè Barnadas

Ressenya de "Little Ego"

Tal com vam prometre en el post anterior, anirem publicant les aportacions que ens arribin per tal d'enriquir el debat sobre literatura eròtica i oferir propostes que ens hagin agradat. Consells de lectura amb valor afegit.

Salvador Macip, científic, escriptor i molt bon blogaire, ha participat des del punt de vista d'un novel·lista premiat, i des d'aquí li donem les gràcies per compartir-lo amb nosaltres.

A través dels comentaris hem descobert un altre blog molt interessant: Viola de vent, col·leccionista de fragments literaris

Tot seguit, comencem amb un còmic com a primera ressenya de la sèrie.

Perquè, abans que el primer poeta cantés els temes eterns de la literatura (les gestes heroiques, la mort, l'amor i la bellesa), algú ja havia dibuixat un cos humà per expressar-ho sense paraules.
Igual que suposàvem que l'escriptor ho té molt pelut en les escenes amoroses, semblaria en canvi que per a l'il•lustrador deu ser quasi inevitable temptejar l'anatomia, que no sempre s'acompanya de guions equilibrats. Per això en aquesta tria no hi pot faltar una pinzellada al món del còmic, l'art de la narració combinada amb les imatges, excel•lent caldo de cultiu per al tema que ens ocupa.
Des de Milo Manara fins al hentai del Japó, el ventall és tan extens que mai no acabaríem.

I a través de Jaume Vilarrubí, del grup de treball de Còmics del COBDC tenim el privilegi d'apropar-nos a: 

Little Ego, de Vittorio Giardino. 2a. ed. Norma, 1998. 48 p. (Cimoc extra color ; 52)


Little Ego és un homenatge a la creació, a la imaginació, i aquell reflex interior que ens treu el fre de mà i ens fa sentir el gust de ser libidinós sense complexes, què carai!. Tot i que -parlant de complexes- ben mirat per l'erotisme no hi ha res més captivador que els mateixos complexes. No sempre és fàcil: a vegades cal posar cara de pòquer, dissimular, o fer veure que era una altra cosa, o que jo passava per aquí, que no és el que sembla, t'ho puc explicar... Perquè? Ja se sap que quant més prohibit i més desaconsellat socialment, més escalfor. Encara que, amb l’edat, tot això es va perdent.
Deixant de banda si és preferible llegir a una, a dues o a quatre mans, el que sí està clar és que el millor és posar-s'hi amb la ment ben oberta: el plaer sempre serà benvingut i millor lubrificat.

Tornat a aquesta obra del mestre Giardino, hi trobem un sensual homenatge en clau moderna al Little Nemo de Windsor McCray, precursor de la història del còmic. Ego és una divertida noia que tímidament es lliura a unes aventures inofensives que sempre s’acaben complicant per qualsevol imprevist. Sigui del sexe que sigui o amb l’ajut del que faci falta, no hi ha companys poc compromesos ni eines massa petites, tot serveix.
Les aventures aniran pujant de to, però mai els caldrà més complexitat de la necessària per fer bategar sang a les nostres extremitats.

Giardino és un gran seductor. Sempre ho ha estat amb els seus meravellosos còmics i la seva elegant línea clara que tan bé el defineix, de pols decidit i capaç d’escalfar-nos fins al vellut! No és un mestre per casualitat.

De còmics, lectures, i cultura eròtica n’hi ha molta i de molt dolenta. Per això quan ens trobem amb coses bones se’ns humitegen els...ulls.

Què distingeix una bona lectura d’una altra? doncs tu, tant sols tu.

Jaume Vilarrubí

50 Ombres de... GREU : crònica d'una decepció anunciada

Encetem una reflexió col·lectiva dedicada a la literatura eròtica. El punt de partida ha estat el boom d'aquest nou gènere que han anomenat "mummy porn" desencadenat per la trilogia americana 50 ombres... de E.L. James.

Quan estudiàvem biblioteconomia, teníem detectors per avaluar la tendència i la qualitat d’una enciclopèdia.

Calia buscar paraules polèmiques i veure quin tractament rebien: Franco, avortament, URSS, homosexualitat...

Avui, convertides en àvides lectores de ficció, hem conservat uns tics per mesurar si una novel•la és normaleta, infumable o espectacular.

Ens fixem en la riquesa lingüística, el ritme, l’originalitat, és clar, però també en coses més subtils, com ara els sentiments, la credibilitat o el desenllaç.

En la narració, els fragments de pit i cuixa són delicadíssims, un autèntic termòmetre sobre el talent de l'autor. No és el mateix descriure un paisatge que un “polvo”, deu ser més fàcil assassinar un personatge que no pas fer-hi l’amor.
Els escriptors ho saben i no s’arrisquen amb escenes que -en un moment- poden desmuntar, com en la vida real, l'esforç de moltes pàgines. La majoria s'escaqueja amb una tècnica cinematogràfica: apagar llums, desviar la càmara i deixar que la imaginació faci la seva feina.
Per exemple: a Cabells de medusa, la història és perfectament creïble, el llenguatge monumental, el ritme i la durada mesurats al mil•límetre, la intriga adequada i la bellesa abundant. Però quan finalment l’Esteve estima l’Elpide i t’esperes el Mediterraneo de Gabriele Salvatores o un "remake" de Dafnis i Cloe, t’has de conformar amb un tímid

“Veu, palpa, ensuma, tasta un cos de dona com no ho ha fet mai en la seva vida”.
[Miquel Martín. Cabells de medusa. CCG, 2007 p. 190]


I en canvi, Primavera, estiu, etc. està triomfant  entre molts altres motius perquè parla del sexe tal com raja, en la seva justa mesura, igual que ho explicaries a la teva millor amiga. Sense embuts.
[Marta Rojals. Primavera, estiu, etc. La Magrana, 2011]

Els veritables genis de les lletres gestionen magistralment els moments d’intimitat, deixant pàgines inoblidables. Com el complicat joc de miralls de Calvino a Si una nit d’hivern un viatger, entre els capítols 8 i 9 (“La catifa de fulles il•luminades per la lluna”), quan el japonès Okeda veu la infidelitat de seva dona reflectida en els ulls de la filla que ho contempla. O el capítol 59 d’ Una història d’amor i de foscor de l’Amos Oz, la primera vegada més poètica i sensible de la història.

Fenòmens com 50 ombres revifen el debat entre best-sellers / llibres de qualitat, dos termes sovint incompatibles. I ens conviden a reflexionar si és bo llegir a qualsevol preu, on és el llistó entre literatura i simple porqueria o perquè no hi ha llistes d’espera a les biblioteques per Camí de sirga.

Un professor poeta, Víctor Sunyol, als anys 80 deia a classe que NO és literatura allò que només té una utilitat, com el manual d’instruccions d’una rentadora o la pornografia.
I en canvi SÍ que ho és quan hi trobes més matisos, més lectures, més visions del calidoscopi.

Per confirmar la seva teoria, en aquells anys daurats La Magrana va treure la col•lecció La Piga, coneguda com a “Llibres per llegir amb una sola mà”, presents a totes les biblioteques de Catalunya, mentre que en castellà existia La sonrisa vertical.

Era l'època que ja no feia falta anar a Perpinyà per veure l'Últim tango a París, als quioscos triomfaven la Víbora i l'Interviu, Gainsbourg i la Birkin gemegaven “je t'aime” i als carrers de Barcelona es demanava llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.

Què està passant, tres dècades després, quan tothom escriu i quasi ningú llegeix més que una pantalla globalitzada?
Deixarem que siguin els sociòlegs els qui ens expliquin per què una trilogia com la de E.L. James ha venut milions de còpies, enriquint la senyora, els editors i els subproductes que se'n derivin, mentre hi ha grans professionals que no arriben a final de mes.

Potser perquè tothom en parla?

Per consell de la teva perruquera?

Per semblar transgressor?

Per ampliar les fronteres de la pròpia vida, com qualsevol altra història, però amb l’afegit que en aquest cas inclou un altíssim component sexual?

Misteri!


La fòrmula del best-seller ja especifica que hi ha d’haver personatges plans i atractius, sense salts temporals, amb un tant per cent d’erotisme i d'intriga, etc. Però entre poc i massa.

Encuriosides, hem fet l'error de comprar les 50 ombres (només el primer volum), per poder opinar amb coneixement de causa...i amb l'esperança de trobar-hi algun aspecte positiu, no ens enganyem pas.

Si, com deia Oscar Wilde, aconsellar llibres és una impertinència, llavors la feina com a bibliotecaris ha de ser importunar.

Que quedi clar que no volem anar d'erudites i respectem la llibertat de consumir els productes culturals que facin feliç a a la gent, que bona falta ens fa i ja som grandets. Però dir que 50 ombres és literatura equival a afirmar que Mc Donalds és un restaurant, el Cuore una revista, Antena 3 és televisió o que el reggetton és música. Hi ha gustos per tothom, és clar, però pel mateix preu és preferible optar pels bons aliments.
 

El mes d'agost, els lectors de El Periòdico votaven les millors escenes eròtiques de la història del cinema, i van optar per Jessica Lange i Jack Nicholson a la taula de la cuina de El carter sempre truca dues vegades.
Sense anar tan lluny en les consultes, amb aquest article i amb les ressenyes que vindran pretenem oferir una petita mostra de novel•la eròtica ben feta, ampliable amb els vostres suggeriments i comentaris. Una alternativa de qualitat a qui busqui escalforeta entre les pàgines, o entre les cames...

En el curs dels propers dies, doncs, a través d'aquest blog us oferirem algunes ressenyes de llibres que, personalment, ens han semblat interessants. Qui vulgui fer la seva aportació o encetar qualsevol debat, benvingut sigui.

I mentrestant, si voleu ombres que realment valguin la pena, demaneu a la vostra biblioteca la de l'atzavara d'en Calders, la de les noies en flor proustianes o la del xiprer de Delibes. Ombres amb bona arrel, que mai no et deceben.

Rubèn Intente respon a "7 de saber"

Tot i que aquesta entrevista ja es va publicar al blog de la biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí, la incorporem a la nostra col·lecció com si fos un regal de vacances. D'aquells regals extraordinaris per haver aprovat el curs amb bona nota. Com agraïment a la gran tasca que fan les biblioteques públiques per acollir i promoure autors poc i molt coneguts, joves i grans, clàssics i moderns, entre moltes altres coses. Esperant que no decaigui la festa!

 

1.- Escric perquè:

...potser és l'única cosa que faig a poc a poc. La vida quotidiana em devora amb urgències i presses. Escriure em permet tenir un racó paral·lel, una mena de refugi que em salva en molts moments de desencant, però alhora m'exigeix pensar lentament, aturar-me. De fet escric poc, quan passo hores assegut a l'ordinador lluitant per fer casar imatges amb paraules és a l'estiu bàsicament. Però durant l'hivern passo moltes estones esbossant mentalment les escenes, els diàlegs, els personatges... és el moment menys ingrat del procés, es tracta d'anar mastegant la novel·la sense patir aquell dolor tan emprenyador de sentir-se estancat en un paràgraf.

I escric perquè... no en tinc prou. Escriure, dibuixar, dissenyar edificis, tocar boleros... si ens sentíssim plenament satisfets, realitzats, feliços o conformats amb nosaltres mateixos, aquestes activitats digeum-ne "inútils" no tindrien gaire relleu.

2. El millor que defineix la meva obra és:

La meva obra, pobreta, es redueix, de moment, a una única novel·la publicada. I això de definir el que és propi sempre resulta incòmode. No ho sé... m'interessa molt més el món interior que l'acció... més els estats que els fets. M'interessen més els escenaris propers, en espai i en temps, que els llunyans i exòtics. Dubto que mai m'aventuri amb novel·la històrica, i molt menys encara amb fantasia o ciència ficció. Tots els gèneres són respectables, però jo em sento a casa quan escric sobre gent que viu vides molt semblants a la teva i la meva.

3. El primer record que tinc d’una biblioteca és:

El primer el passo per alt, que va associat a càstigs escolars (el tema donaria per a molts debats de pedagogia, però no és qüestió).

Anem al segon. Recordo quan als dotze o tretze anys anàvem a fer els deures a la biblioteca Soler i Palet de Terrassa (edifici senyorial, taules massisses, sostres alts...). Sortíem molt sovint a descansar al vestíbul, i allà fèiem coneixences amb nois d'altres escoles; "el millor de cada família", els mantes que no aguantàvem ni vint minuts concentrats. Així que, fins i tot en una biblioteca, les afinitats de caràcter es manifesten molt ràpidament. Jo diria que pels adolescents una biblioteca és un magnífic espai de socialització.

4. Penso que les biblioteques són:


Un dels pocs indrets on actualment encara és possible compatibilitzar dos elements d'aparença antitètica: multitud i silenci. Jo m'hi sento molt bé, hi respiro una pau molt agradable, però entenc que hi ha qui s'hi posa nerviós, anem tant hiperestimulats que sovint el silenci ens fa por.

5. Un llibre que m’ha marcat especialment:


No seré gens original. El llibre que em va convertir en lector crònic va ser Crim i càstig. El vaig llegir als vint anys. Se'm feien les dues o les tres de la nit, em guanyava la son, i em posava el despertador ben d'hora per continuar vagant per les tavernes i els edificis veinals de Sant Petersburg, per la Perspectiva Nevsky i per les ribes del Neva. No m'havia passat mai que un llibre em desplacés literalment de mi mateix. Jo no era el Rubèn, era el Rodin Romanovitx Raskolnikov. Patia, m'angoixava sentint-me perseguit, dubtava de tots els principis morals, perdia el seny... A Crim i càstig, Dostoievski agafa el lector amb dos ditets i el porta allà on vol. No és ben bé una lectura, és una sacsejada bestial a la consciència. Vaig descobrir que llegir podia ser tant estimulant com el sexe o el rock and roll, i per suposat molt més apassionant que caçar elefants.

6. Llegir és recomanable per:

D'una banda diria que llegir només és recomanable per a qui vol o pot xuclar-ne la saba. Visc a prop de persones gens lectores i me'n guardaré prou de pensar que els caldria llegir, o que els falta alguna cosa essencial.

D'altra banda, crec que els que no sabríem viure sense llegir, veiem els llibres com oportunitats d'eixamplar pulmons i viure en moltes esferes més enllà de la petita bombolla que ens enclaustra. Amb la lectura es teixeixen grans complicitats i grans il·luminacions. És possible que cap psicòleg sigui capaç de captar-nos i entendre'ns tan bé com un bon llibre. Els bons libres travessen els murs gruixudíssims que protegeixen la intimitat. Llegint ens reconeixem, ens redescobrim, ens confessem, ens perdonem els pecats...

Llegir és recomanable per no morir ofegat.

O bé, llegir és tan recomanable com mirar-te al mirall per saber quina cara fas.

7. I la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu:

Aquesta tampoc no és fàcil de contestar.

Jo potser tiraria cap a coses tipus: "què no t'agrada de la teva manera d'escriure" o "quin llibre has deixat a mitges perquè et semblava infumable". Ni parlant de literatura ens podem quedar en el rosa o el blau cel. A més, el coneixement en negatiu sovint és més translúcid (jo no sempre tinc clar si triar filet o llenguado, però en canvi sé perfectament que els menuts, que tan agradaven a en Leopold Bloom, no me'ls empasso ni que em lliguin de mans i em posin un embut a la boca.

En fi, per dir-ne alguna.

Rubèn Intente Soler (Terrassa), és escriptor. S'ha donat a conèixer amb la novel·la Mapa mut, publicada per Angle Editorial el 2012, ressenyada al blog de Lletraferit i presentada a algunes biblioteques, com la de Torroella de Montgrí el mes de maig de 2012

Ramon Solsona a Torroella de Montgrí

La Cristina Rufí, directora de la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí, ha fet aquesta aportació al blog després de la visita de l'escriptor Ramon Solsona al seu club de lectura "Llegim?". Va ser el passat 27 de juny i es va comentar L'home de la maleta (Premi St. Jordi 2010)

Moltes gràcies pel text, per la foto i per la vostra empenta en benefici de la lectura i els lectors.

Ramon Solsona: un autor que viu la llengua i el territori

En Ramon Solsona és del barri de Gràcia, com en Pompeu Fabra, i li agrada trepitjar territori, com en Coromines, però l’autor de L’home de la maleta té un altre punt en comú amb aquests dos grans lingüistes de la llengua catalana: la seva fascinació per la màgia de les paraules. És professor, diu que amb excedència, però la veritat és que simplement ha ampliat el ventall d’alumnes, ara ens ensenya literatura i llengua a tots a través de la seva obra literària, els seus articles i la seva secció setmanal a la ràdio.

Li agraden autors com Faulkner, Rodoreda, Pla, Joyce, Ruyra…però una de les frases amb les que s’identifica és de Soledad Puértolas: “escriure una novel·la és arrencar els secrets de la vida”. Aquests secrets, no els busca mai gaire lluny, tampoc en aventures extraordinàries a l’altra punta de món, ell creu que tots tenim una novel·la per explicar. Potser per això els lectors ens sentim tant identificats quan llegim la seva obra.

El sentit de l’humor i la seriositat caracteritzen les seves novel·les, si més no L’home de la maleta n’és un exemple. El llenguatge popular i un personatge molt ben caracteritzat treuen ferro a situacions realment dures que succeeixen al llarg de la història. Segons en Ramon, i crec que molts i moltes ho pensem, l’edat enriqueix. Aquest home de la maleta, el “Joventut” del Trio Bella Aurora, ens ho ha demostrat explicant-nos la seva vida a través d’un llenguatge molt ric, molt ben documentat i ple de cites de “boleros”. En Ramon també comenta que a l’hora d’escriure la seva idea és plantejar interrogants, no pas donar respostes. Bé, la vida és així i qui escriu arran de la realitat construeix històries inacabades, plenes de dubtes i inseguretats, però clarament identificades pels lectors que les viuen en el seu dia a dia.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/