Després d'una ressenya de còmic i dues novel·les eròtiques, ha arribat l'hora del cinema, gran amic de la literatura i part essencial de la cultura des de fa 200 anys.

Aprofitant l'estrena de l'interessant iniciativa vigent a la Filmoteca de Catalunya: “Tota la memòria del món: Biblioteques i cinema”, hem demanat l'opinió a un expert que ens consta que és usuari d'aquest equipament del Raval. A les preguntes: "Quina és la teva pel·lícula eròtica preferida?" "Quina és la diferència entre erotisme i pornografia?" i "Com es valora la qualitat d'una obra?", Juan Bibián ens ha enviat aquests comentaris, que li agraïm de veritat i compartim amb tothom.

L'Últim tango A París (Last tango in Paris, 1972) de Bernardo Bertolucci.
amb Marlon Brando, Maria Schneider, Jean-Pierre Léaud, Massimo Girotti, Maria Michi.

Un matí d'hivern, un home i una noia es troben per casualitat tot visitant un pis de lloguer a París. La passió els arrossega i fan l'amor violentament a l'apartament buit. En deixar l'edifici, es posen d'acord per tornar-s'hi a trobar, sols, sense ni tan sols preguntar-se els seus noms.

Bertolucci es deixa dur per Brando i Vittorio Storaro, el càmara, per brodar un salvatge i ja clàssic retrat de la moral claudicant. Brando és sobretot qui sap omplir la safata que li posa Bertolucci en aquest poema d'un nàufrag a l'asfalt parisenc, que era l'ombra d'una misèria col·lectiva.

Òbviament, la inevitable obsessió de Brando pel seu experiment camina paral·lela a la creixent repulsió que comença a sentir cap al seu conillet d'índies.
Després del xoc inicial d'identitats oposades, ell s'aferra, no tan sols a l'única cosa que li queda, sinó també a la continuació de l'única acció valenta (perquè surt de la norma) que ha dut a terme al llarg de la seva existència. Ella tan sols vol desaparèixer, allunyar-se tant com pugui del territori que li va marcar aquell home, pel que potser havia arribar a sentir alguna cosa noble però troba menyspreable i aliè.
I després de dir-se els noms només queda l'abisme. Abisme de rendició i tristesa. Tots dos conscients que no seran mai més capaços de tornar a estimar, arriba el suïcidi. Terrenal per a ell que ja havia jugat (i perdut) totes les partides, existencial per a ella, marcada per sempre, acceptant desarmada un futur que odia.
I si fos només la seva primera topada sexual l'únic moment feliç a les seves vides? Al menys en aquells minuts de sexe animal no van sentir dolor sinó plaer i llibertat abans de començar a caminar, tan junts com separats, cap al límit sense retorn del seu propi precipici. Tot regat amb la impagable música de saxo de Gato Barbieri.

Aquesta pel·lícula de Bertolucci és un bon exemple per distingir entre erotisme i pornografia. A grans trets, l'erotisme suggereix i la pornografia mostra. No és que un o l'altre siguin millors o pitjors. Normalment les pel·lícules eròtiques, com aquesta, són més emotives i les pornogràfiques més físiques, més corporals.

Pel que fa a com detectar la qualitat de la pel·lícula, jo diria que destaca l'excel·lent guió del propi director, la gran interpretació d'una debutant Maria Schneider i sobretot un Brando en estat de gràcia a qui Bertolucci va donar llibertat absoluta. La fotografia adopta colors càlids dins la casa on fan l'amor i una tonalitat més trista en la vida quotidiana dels dos protagonistes, expressant la força de la seva relació, el plaer i el desig pur i dur. És per això que l'he escollida.

Juan Bibián , cineasta i crític de cine (Barcelona, 1958)