Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Arbúcies"

Estiuet lector

Estiuet lector

Coincidint amb la caloreta – o no? - i just encetat l’estiu, crec que em toca fer un article d’aquells de recomanació de lectures. A veure si ho sabré fer bé! El llistó dels companys que han col•laborat fins ara, és molt alt, realment, i això també demostra el bon nivell dels bibliotecaris que tenim predicant lectures per terres gironines, modèstia a part.

Explicaré, doncs, una de les coses que fem a Arbúcies a l’estiu des de fa molts anys: una senzilla taula d’exposició i recomanació de lectures. Els llibres atrauen certament per la portada, i quan els tenim allà exposats, com en un supermercat, la gent ja no es passeja per les lleixes – bé a Arbúcies més que “passejar” seria fer un “Tetris” entre lleixes, o muntar un rocòdrom, per escalar fins a aquelles prestatgeries que s’enfilen a més de dos metres i que ningú gosa remenar!

Hi ha lectors que em demanen - “jo a l’estiu vull desconnectar, dóna’m llibres senzillets, divertits, per portar al tren, per llegir a l’aeroport, a la piscina, a la platja, mentre al costat hi ha una família que “escolta Los cuarenta principales…”

N’hi ha d’altres que vénen i em demanen “aquell totxo” que al llarg de l’hivern no tenia temps per a llegir, o els més difícils: -“ vull lectures profundes i amb contingut, literatura en estat pur”, ai a aquests si que no se’ls pot donar gat per llebre!, i sovint són ells els meus lectors, de qui jo me’n refio i a qui faig tastar els llibres. Doncs pel que fa els lectors, a tants caps, tants barrets, que diuen.

Uns dels meus comodins, són els autors sud-americans, funcionen amb molta gent. Saben escriure i explicar-te una història sense que ni te n’adonis que estàs llegint: parlo de Borges, Cortázar i el meu estimat Gabo – Gabriel García Márquez- el qual sap transmetre aquella calor caribenya, plena de migdiades llargues, d’una manera de fer pausada per aprofitar més les vides que explica.

Potser m’agrada tant per dues coses: és on m’agradaria ser en aquell moment, en una illa caribenya o país sud-americà, només pendent dels sons de la natura, de les olors tan ben descrites, dels sentiments. Si parlo de sud-americans, no em deixo la xilena – californiana ja, crec, Isabel Allende. Un altre as que tinc a la màniga.

Allende descriu sagues familiars i paisatges, on l’element espiritual, oníric o surrealista sempre hi juga un paper prou important. I l’amor, ningú descriu l’amor tan bé com ella. Precisament així es diu l’últim títol que ha tret aquest any.: Amor

Sabeu que l’Isabel Allende cada 1 de gener comença a escriure un llibre? Doncs si, però aquest últim “Amor”, no us deixeu enganyar, és un recull de fragments d’històries de la seva obra i la seva pròpia biografia. Això si, explicada com si ens mengéssim un caramel. No ens n’adonem, i tot i que és un llibre editat, aprofitant el seu nom i el seu treball d’aquests anys – com que això no ho llegirà, permeteu-me la llicència! – només seria per a fans que la continuem llegint. Dec ser ja una fan ensucrada?

Allende s’encabiria dins el gènere “land scape” que ens van explicar a l’última sessió del 10 x 10. Doncs això, històries familiars combinades amb paisatges.

I què dir-vos de la reina d’aquest hivern, que no llegiré, perquè sóc "perapunyetes" i ja sé que entre el públic funciona bé. Es tracta de la trilogia de la Sarah Lark… segur que és d’aquelles que teniu en llista d’espera. Nosaltres hem aconseguit escurçar-la gràcies a molts arbuciencs que ens n'han un exemplar  perquè el fem circular, però això ja formaria part d’una altra activitat que fem.

“Mummies-lit”: que lleig el que faré ara: m'auto-citaré en un article que ja vaig fer al blog de biblioarbucies, dedicat a aquests termes que s'estan emprant en literatura.  No el diré, el llibre. Aquell que tot@s penseu i que ha estat dels més venuts i del qual ja s’està filmant la pel•lícula. Passeu-vos a Jane Austen, E.L. James en copia els personatges, els noms, només que més actualitzats. Deixeu-vos de tonteries i llegiu-vos els Quaderns d’en Marc (anònim), La Història d’O de Pauline Réague, o passeu-vos a les germanes Brönte, romàntiques del romanticisme clàssic.

A la taula també hi haurà els “Cross over”, és a dir, llibres que anirien des d’un públic juvenil, al públic adult. Segur que us n’heu trobat molts d’aquests, perquè com a bibliotecaris no sabem si ubicar-los a la narrativa per a adults, o a la novel•la juvenil: El món de Sofia, de Jostein Gaarder, El noi del pijama de ratlles de John Boyne, els llibres de la meva estimada Gemma Lienas, tant per a fills adolescents com per pares, defensora sempre de la igualtat entre gèneres (…) els ensucrats de Mocchia – ja està, ja l’he citat, no cal dir res més! -- i l’últim Katalepsis de la Maria Carme Roca, La porta dels tres panys de la Sònia Fernández Vidal, etc.

I també hi haurà un apartat de novel•la negra. Com a homenatge, aquest any hi posaré els llibres de lAgustí Vehí, Nocturn a San Felip Neri de Sebastià Benassar, El dia de caça de Gerard Guix, Bioko, de Marc Pastor i Respirar por la herida, de Víctor del Árbol. Com que són paios que em cauen bé, escombrarem sense cap mania cap a casa. I recuperarem una mica els primers del gènere, obviant directament els nòrdics que ja ens els hem llegit, Simenon, Batya Gur, Makaris…

Farem promoció d’autors joves catalans, que m’han impressionat. Cercaré per parar la taula Primavera, estiu, etc, de la poc mediàtica Marta Rojals; intentaré comprar Marges, d’en Roger Vilà Padró, les bones crítiques del qual abunden, i diuen que és un llibre d’aquells de “retorn als orígens”, com el de la Rojals. I tampoc descarto No et miris el riu, de Mònica Batet, pel nostre parament.

Inclourem La gatera, de Muriel Villanueva. Un llibre que m’ha sorprès perquè en principi està escrit amb un llenguatge molt juvenil i “de carrer”, sense arribar a ser argot, però molt fresc. Reprodueix la manera de parlar de molts joves d’avui dia.

La història t’enganxa. Ara mateix, estic en aquell punt on hi ha una tensió amorosa en la trama, en què sembla que surt amb un noi jove, el qual ha estat adoptat com a nét de visita, per a una iaia que viu sola -- i que llegeix Murakami!! amb gats – mentre ell passa les tardes llegint drames rurals i Canigó, que per cert també en posaré a la taula; i un veí pintor, que li fa tilín, i amb el qual es comunica a través de les necessitats d’un gat … i una gatera. Ben interessant, i tal!.

No ens faltaran les novel•les històriques. Aquest any també és el centenari de Joaquim Amat-Piniella, per tant posarem l’imprescindible K.L. Reich, i l’acompanyaré d’en Vasili Grossman, Todo fluye, perquè no se senti sol en l’holocaust -- en positiu -- de lectures de guerra.

Imprescindible serà que la gent hi trobi Joan Sales, altra vegada, amb l’Incerta Glòria, HHH de Laurent Binet …i aquell que em va recomanar la Margarida: si home! una veïna lectora dotada de gran sensibilitat per les arts en general, i amb el do del la sinceritat, i això és personal i no ho hauria d’explicar, però si, fou l’única persona, que em va venir a veure després de néixer i va dir –li a la meva mare: maaa! Que lletja i escarransida! – doncs si una obvietat que tothom feia veure que no era, i ara és una de les persones que m’escolto pel que fa lectures. Doncs la Margarida em recomana El meu cor ferit, de Martin Doerry, les cartes d’una mare als seus fills des d’un camp de concentració. Allò d’escarransida, amb el temps ha prescrit.

-I tu què llegiràs?

- Mmmm, doncs jo em reservo per a l’estiu les recomanacions d’amics escriptors, bibliotecaris i editors:

Primer és el torn d’en Xuan Bello, amb la seva Historia universal de Paniceiros, presentació del qual em va saber greu haver-me de perdre, i sobretot perquè ho vaig fer per anar a treballar. Hagués hagut de trobar un motiu més interessant!!

Seguiré amb Gerbrand Bakker. Aquí dalt tot està tranquil, publicat per la petita editorial Raig verd, i dotat amb el premi IMPAC 2010, a més de vuit premis més en l’àmbit internacional… si ja sé que els premis no us convencen, però aquest es continua editant! Donem-li una oportunitat.

I parlant d’oportunitats, em llegiré La llibreria de les noves oportunitats, d’Anjali Banerjee. A la meva amiga Montse, li ha agradat molt, tot i que a la faixa hi diu “una història d’amor entre llibres”. Aquesta faixa publicitària em tira enrere. No serà molt ensucrat?...però passa entre llibres, i tots els arguments que passen entre llibres m’agrada llegir-los. Anoteu-vos aquesta mania meva, compartida amb l’Anne Fadiman a Ex libris, llibre que també recomano.

Continuarem per Verde agua, de Marisa Madieri, editat per Minúscula; editorial que cuida molt bé les traduccions. Per cert, Madieri sempre va sonar com a possible premi Nobel; llegim-la, doncs, a veure què i com explica la ciutat de Trieste. La crítica italiana el defineix com un petit clàssic contemporani.

Com que segur que no tindré més temps, i aquest és el mal contradictori d’un bibliotecari -- quan se m’acabin les vacances deixaré de llegir intensament – anotaré al meu diari mental la següent llista: Genís Sinca. Una família exemplar, i Sílvia Soler. L’estiu que comença… ah i Casa gran de Nicole Krauss.

No oblideu tampoc llegir-vos un llibre imprescindible: Stoner, de John B. Williams i rellegir Madame Bovary de Flaubert;  El vagón de las mujeres, d’Anita Naïr , i tastar i recuperar la Julie Otsuka. Buda en el Ático, també molt recomanable segons els experts, no jo.

Ja paro. La llista és eterna, me’n deixo molts!!. Se m’ha acabat l’espai, i a vosaltres la paciència. Reconec que no sé ni començar ni acabar articles, però espero que entremig d’aquest bosc de cites, hagueu pogut fixar-vos en alguna obra interessant… I definitivament us recomano que visiteu el blog d’en Jaume Cabré: http://racoperllegir.wordpress.com , on a part de bones crítiques literàries, Cabré estableix una manera divertida per a valorar els llibres aplicables als nostres clubs de lectura, nosaltres ho seguirem quan comencem de nou:

1 punt – Útil per combatre l’insomni.
2 punts – Acceptable per a passar l’estona.
3 punts - Encertada per a una bona lectura.
4 punts – Mereixedora d’un aplaudiment.
5 punts – Digna de reverència.


-Què en penseu d’aquest article? 1,2,3,4 o 5? No cal resposta.

Bones vacances lectores!!

 

"En Xim llegint a la platja"

Imatge del personatge del programa de foment a la lectura www.ximixesca.com



Sílvia Fontbona – Biblioteca Municipal d’Arbúcies
 

El secret del meu turbant.

NÀDIA GHULAM I AGNÈS ROTGER.  EL SECRET DEL MEU TURBANT  

Intrèpida, agosarada, intel·ligent, forta, amb geni, amb caràcter ... així veig Nàdia Ghulam en la seva novel·la:  

És la història real  d’una noia afganesa que amb només 8 anys, i després d’haver patit ferides greus a causa d’una bomba, amb el pare -- cap de família en una societat regentada pel règim talibà -- alienat mentalment; decideix fer un canvi radical en la seva vida i transvestir-se d’home, per tal de sobreviure i tirar endavant ella i la seva família.  

La història comença amb una Nàdia ferida, cremada, amb la cara desfigurada, i que ha d’entrar i sortir sovint de l’hospital durant 2 anys. S’adona de les terribles restriccions del règim talibà vers les dones: han de portar burca, no poden riure, mirar algú als ulls, ensenyar el coll o els seus cabells, treballar, opinar, escoltar música, anar a comprar, treballar fora de casa, etc. Un règim que també és restrictiu amb els homes: han de portar barba llarga, ésser absolutament complidors pel que fa la religió, tampoc poden veure pel·lícules ni  escoltar música, per exemple.

El canvi de personalitat que decideix portar a canvi implica, primer de tot, un canvi de nom. Aquest, és un fet que no es planteja fins que algú li pregunta com es diu, i ella respon sense pensar-s’ho “Zelmai”, el germà mort durant els atacs dels talibans, i el qual segurament hauria hagut d’assumir  el paper de cap de família.  

Això, psicològicament la confon: per una part, el seu model masculí, de qui ha après és el seu germà; de l’altra, no sap ben bé quan comença l’un i quan acaba l’altre, li costa assumir el fet que el seu germà Zelmai és mort, la qual cosa també passa a la resta de la família. El seu pare, alienat, ho ha amagat durant dos anys. Aquests dos anys la seva mare ha viscut en la incertesa de no saber què havia passat amb el seu fill.  

La Nàdia té un enorme capacitat de supervivència: el fet d’haver-se de transvestir enmig d’un país regentat pels talibans, fa que hagi d’efectuar un gran canvi en la seva personalitat i manera de fer. Li cal enfortir-se psicològicament de diverses maneres:  

Verbalment, perquè ha de canviar la seva manera de parlar i passar a fer-ho com un home, amb un llenguatge rude, provocador, atacant, masclista -- perquè és el que està ben vist-- , però sempre amb la intel·ligència de no caure en la baralla física, perquè sap que el seu cos és més feble i perdria.  

Físicament, també, tot i ser menuda, ha d’assumir feines dures del camp, o en la construcció que només fan els homes.   Deixa de menjar, malgrat la duresa del seu treball, quan el seu cos comença a adoptar les formes arrodonides de la feminitat. S’embolica els pits, premsant-los sota els vestits. De roba, se’n posa moltes capes, faci fred o calor, i independentment de la feina que li toqui fer, per tal de dissimular les seves formes.  

La menstruació és un fet que ella no havia previst en tot el seu pla de nova vida: ningú n’hi havia parlat, no sap què li passa, pensa que s’està morint... fins que una tieta, coneixedora del secret, li aconsella que es posi unes mitges tallades amb un drap que farà de compresa, i que es vesteixi amb roba negra per a dissimular qualsevol taca. Encara no sap què és allò, només sap que fent “ 29 o 30 marques en un calendari  torna”, i que allò es repeteix mes a mes.  

El canvi en la personalitat és tan profund, que fins i tot hi ha un moment en què expressa estar enamorada d’una de les filles del seu amo. Observant el context, però, el que troba en aquella noia no és amor ni la pretensió d’una relació, sinó l’amistat i el fet que pot expressar el seu afecte d’alguna manera, la qual cosa li ha estat tan vetada; i que  aquest afecte li sigui recíproc.  

Assumeix aventures agosarades, que potser només s’explicarien per la seva joventut. Actes que detingudament pensats poden semblar irracionals, com el fet que essent dona, i disfressada d’home, es proposa com a “cuiner” d’un quarter regentat pels Talibans.  

O l’altra anècdota: té tanta curiositat per la vida, per la llibertat, que decideix acompanyar el seu amo al Pakistan, només per veure botigues, dones sense tapar-se els cabells, escoltar música o endur-se una novel·la d’amor amagada sota la roba, i travessar altra vegada la frontera cap a l’Afganistan. Recordem aquí que l’ètnia Paixtu està dividida políticament entre els països de l’Afganistan i el Pakistan. Per això sovint apareixen al llibre parents “educats” al Pakistan, o que es travessi la frontera amb certa regularitat.(*)

 És tanta la mentalització que ha de convertir-se en home per a poder tirar la seva família endavant, que pega les seves germanes quan li diuen pel seu nom “Nàdia”, i fins i tot la figura del narrador tan aviat és femenina, com masculina.  

És la història  d’una noia, que la porta la seva vida a l’extrem per a la supervivència, tan seva, com de la seva família. Decideix que ser víctima és un estat mental i el canvia, passa a l’acció per a la seva llibertat; la qual comença quan arriba a Europa, a través d’una ONG, i on l’espera una família que l’acollirà mentre durin les operacions de cirurgia plàstica; i per fi, podrà treure’s el turbant.  

L’Agnès Rotger i la Nàdia Ghulam formen un bon tàndem en aquest novel·la, que és verídica i plena d’aventures. “Un gènere que, potser estaria entre el periodisme i la  realitat de la novel·la biogràfica”. Agnès Rotger tingué un bon olfacte per veure que darrera la història d’aquella “veïna seva hi hauria una bona novel·la”, la qual cosa diu Màrius Serra al bloc:  

http://hoteldilluns.blogspot.com/search?q=nadia+Ghulam

Avui dia la Nàdia Ghulam viu a Badalona, com una catalana més, però d’orígen afganès. Amb aquesta obra, l’Agnès Rotger i la Nadia Ghulam s’han emportat el Premi Prudenci Bertarana de novel·la.  

Una bona novel·la, que no es fa gens feixuga de llegir, i que recomano per a qualsevol dels vostres clubs de lectura.  Recordeu:  a Girona en tenim un lot!  

(*) Per més informació vegeu: VÍctor Gavin. "L'agonia d'un poble partit", a Sàpiens : descobreix la teva història, núm. 97 (nov. 2010), pàg. 16-17

Sílvia Fontbona

Biblioteca Rafael Vilà Barnils

Arbúcies    

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/