Núria Esponellà (Celrà, 1959), a la dreta, escoltant la presentació de la Marta Vilella.

És filòloga i professora. Inicia la seva trajectòria literària en la poesia. És autora de novel·les com Gran Cafè (1998), Un moment a la vida (1999), El mateix vell amor (Premi Ciutat de Badalona,2000), Temps de silenci (novel·la basada en la sèrie televisiva, 2002) , Sunitha (2003), una novel·la testimonial sobre l'experiència de l'apadrinament a l'Índia i La Travessia (2005).

Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals cal destacar el Premi Ciutat d'Olot (1986), el Premi Mercè Bayona atorgat al poemari Un vent, una mar ( 1994), el Premi Goleta i Bergantí per La mirada de la gavina, prologat per Miquel Martí i Pol (2001).

També li ha estat atorgat el Premi Bonmatí de periodisme i el IV Premi Columna per la novel·la La travessia.

[Font: AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

La foto que il·lustra aquest post es va fer a la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí durant la tertúlia literària "Llegim?" dedicada a La Travessia (28 de març de 2011). Però de fet el darrer GIROGLÍFIC es referia a la novel·la Rere els murs, que l'autora ha estat promocionant a les nostres biblioteques des de finals del 2010 fins a finals del 2011, en una marató que l'ha portada a Begur, Santa Coloma de Farners, Roses, Sant Hilari, Vilobí, Blanes, Santa Cristina d'Aro, Figueres, Sarrià de Ter, Arbúcies i Llançà. També van gaudir d'aquesta novel·la els clubs de lectura de Calonge, Palamós i Hostalric, entre d'altres.

La novel·la està ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII i va ser premiada amb el Nèstor Luján de novel·la històrica 2009.

Tot un exemple de col·laboració entre els autors i els lectors, amb la biblioteca pública com a espai d'acollida i de trobada. Moltes gràcies, Núria, esperem que en tinguis tan bon record com tots nosaltres!.

Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958)

El giroglífic d'aquesta setmana, amb 3 respostes correctes d'un total de 4 comentaris, es referia a una perla rara de la novel·la en català:

La Ginesta : un blues empordanès : novel·la negra. Perpinyà : Mare Nostrum, 2010

Ginesta pels morts pels amics...que són cada dia més, sobretot d'ençà que l'autor ha guanyat el premi Crims de Tinta 2011 amb una altra novel·la publicada a La Magrana, Quan la nit mata el dia.

De l'autor podem dir que té un currículum soprprenent.

És doctor en Història per la UAB. Ha compaginat la seva tasca professional a la Guàrdia Urbana de Figueres des del 1982, on ocupa actualment el càrrec de sotsinspector, amb la recerca, la docència universitària i els estudis d’especialització. Fou professor d’Història de Catalunya a l’Escola de Policia de Catalunya, i actualment ensenya “Història de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB.

Va impartir el curs “L’exèrcit per dins” a la Universitat Catalana d'Estiu, com a docent de l’assignatura “L’orgull del sol: cançó trista per un exèrcit trist”(1998), sobre l’exèrcit espanyol d’Africa a principis del segle XX. També “L’ou de la serp: el feixisme al segle XX”, com a docent de l’assignatura “A voltes amb la por: reflexions sobre el feixisme” (1999).

En l’àmbit de la Història és autor dels llibres Torna el fusell i posa’t a treballar! La Milícia Nacional a Figueres a la darrera Guerra Carlina (1872-1876) (2009) i Endreçant la vila: El sorgiment del sistema de seguretat pública a la Figueres del segle XIX i la creació de la Guàrdia Urbana (2011). També ha escrit les monografies El valor de les paraules a la carta de poblament de Figueres (1997). Sant Ferran. Reflexions sobre la fortalesa, el patrimoni i la Història (2003) i La guerra de mossèn Rovira: uns apunts per a la Rovirada (2008).

En el camp de la seguretat pública, sol o amb d’altres, és autor de diversos textos i estudis: Experiències policials en la gestió de conflictes: els treballs i les reflexions de la policia de Figueres (2000); La intervenció de les policies locals en la gestió de les minories (2000); Reflexions sobre el concepte de seguretat pública en l’àmbit municipal. Estudi d’un cas (2001); La mediació policial. El paper de les policies local s(2003). Com a divulgació, l’any 2009 va publicar Peligro! Cómo afrontar las adversidades sin miedo (2009), un manual d’autoprotecció per augmentar la seguretat personal, familiar i professional en la vida quotidiana.

Ha publicat, com autor o bé com a coautor, diversos articles a la premsa local i comarcal sobre qüestions històriques (Alexandre Deulofeu, el castell de Sant Ferran, el teatre a Figueres...) i sobre qüestions professionals (història de la seguretat, el model policial català...).

També ha escrit Joaquim Vallmajó. Una vida per un poble, juntament amb Josep Frigola i Vicenç Fisas (1995). Els Pastorets de Figueres: LXXV aniversari d’El Primer Nadal dels Pastors (1923-1998), amb Alfons i Gemma Gumbau (1998). Recorrerem la jungla. 50 anys d’Escoltisme a Figueres, amb la col·laboració d’antics escoltes figuerencs (2003).

En termes de creació literària és autor de les VIII rondalles prenapoleòniques, sobre el castell de Sant Ferran de Figueres il·lustrat per Eulàlia Rodríguez Pitarque (2003). Carta de Praga , un assaig sobre la història del llibre i dels impressors (2005) i de les novel•les Abans del silenci (2009, premi Ferran Canyameres de Novel•la Negra) i les ja citades Ginesta pels morts. Un blues empordanès (2010) i Quan la nit mata al dia (2011, premi Crims de Tinta). També ha participat en el volum col•lectiu de relats criminals en català, Crims.cat  (2010).

De la novel·la protagonista d'aquesta setmana us remeto a l'excel·lent ressenya d'Àlex Martín al blog dels companys de la biblioteca de La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, especialitzada en gènere negre que podeu llegir aquí.

Us espero dilluns, dia de Sant Esteve, per l'últim GIROGLÍFIC de la primera edició. Bones festes !!!!!


 

Marian Vayreda i Vila (Olot, 1853-1903)

Marian (també Marià) Vayreda va nèixer a Olot el 1853 en el si d’una família benestant, terratinent i de tradició carlina.

La casa pairal, que encara pertany i és habitada per la família, estava ubicada en la mateixa capital garrotxina encara que a fora muralla. Va rebre formació artística al Centre Artístic d’Olot, on impartien classes el seu germà Joaquim i Josep Berga, tots dos pares de l’escola paisatgística d’Olot. Va participar en l’última guerra carlina (1872-1876), on exercí d’ajudant del general Tristany i formà part de l’Estat Major del general Savalls. Ferit en una mà en acció de guerra i ja a les acaballes del conflicte bèl·lic, fugí primer a Seta, al sud de França, per reunir-se amb els també fugitius Joaquim Vayreda i Josep Berga, i després a París.

Més tard, ja de tornada, fou alumne de la Llotja de Barcelona, on tingué de mestres Ramon Martí i Alsina (realista), Antoni Caba (retratista) i Claudi Lorenzale (natzarè). L’activitat professional l’exercí al taller d’imatgeria religiosa “El Arte Cristiano”, fundada pel seu germà Joaquim i Josep Berga, del qual fou el gerent. Aquesta empresa va ser el primer taller de sants d’Olot.

Un cop acabada la guerra va abandonar el carlisme militant i va mantenir posicions tradicionalistes i regionalistes fins al termini de la seva vida. Participà activament en l’incipient moviment catalanista conservador. La seva pintura i l’obra literària en són fidels testimonis.

Com a artista pictòric excel·lí en el retrat i en la figura humana, encara que també practicà pintura de paisatge. Els temes preferits són costumbristes i natzarens. La majoria de la seva pintura es conserva en col·leccions particulars, però es pot admirar la seva obra potser més important Combregar a muntanya (1887) al Museu Comarcal de la Garrotxa.

Però Marian Vayreda és sobretot conegut com a escriptor, una de les figures més importants de la literatura catalana dels s. XIX.

A més d’articles d’opinió en la premsa local, escriví contes (de tall costumbrista, la majoria) i tres novel·les:
 

Records de la darrera carlinada (1898), crònica autobiogràfica dels anys de guerra al bàndol carlí. A més de la importància com a document testimonial d’un moment històric, és sobretot remarcable per la seva innovació en l’estil, el llenguatge i l’estructura literària.

Sang nova (1900), novel.la de tesi, propaganda ideològica del nou catalanisme regionalista amb un fil argumental.

La Punyalada (1903), obra cabdal de la Renaixença, amb una gran càrrega naturalista i simbolista.

Text de Carme Simon, directora de la Biblioteca Marià Vayreda d'Olot.

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958)

Escriptora i política. Es dóna a conèixer amb el recull de narracions Sort que hi ha l'horitzó (1986), premi Víctor Català. Posteriorment publica les novel·les Els arbres vençuts (1987), El present que m'acull (1987), premi Josep Pla, Perfum de nard (1988), Temporada baixa (1990), La casa gran (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda, premi Sant Jordi 1992, L'àngel del vespre (1998), Delictes d'amor, premi Ramon Llull 2000, L'últim tren (2003) i Els dies difícils (2005).

També ha conreat la literatura juvenil a Com un miratge (1988) i Kenitra (2006) i la infantil amb El llop Pepito (2006); i fins i tot, el guió de sèries televisives com Secrets de família, emès per TV3. Té obra traduïda a l'alemany, al castellà, a l'èuscar, al francès, al portuguès i al neerlandès.
 

Maria Mercè Roca és vicepresidenta de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), vicepresidenta de l'Òmnium Cultural Gironès i patrona de la Fundació Oncolliga.

En una bona crítica del 2009, el  mestre Tibau des del seu Racó dalt del món considerava que Cames de seda era la millor de les seves obres.

Jo opino que el millor encara està per arribar, i que aquesta autora encara ens regalarà una segona època daurada de bones lectures.

Per als clubs de lectura a partir del 2012, tenim un lot de la seva darrera creació: Bones intencions, que la coberta defineix com "Una novel·la optimista, amb personatges que busquen una segona oportunitat"

Miquel Martín (Begur, 1969)

Llicenciat en filosofia.

De molt jove ja va guanyar els premis Joan Fuster de narrativa, el Solstici,  el Manuel de Pedrolo o el Calassanç.

Ha publicat, entre d’altres obres, Hi ha amors que maten, L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull), Cabells de Medusa i Dictadors de butxaca (premi Maspons), una sàtira dels individus que usen la seva quota de poder per humiliar, menyprear o aprofitar-se dels altres.

Col·labora habitualment amb La Vanguardia i el Diari de Girona, i amb les revistes Gavarres i Revista de Girona.

En els seus escrits destaca per la "militància" en defensa de la riquesa lingüística del català actual sense deixar de reivindicar autors imprescindibles com per exemple Joan Vinyoli.

Per tal de promoure la lectura, Miquel Martín desplega imaginació i recursos. Va ser inventor i conductor de la ruta literària de Cabells de medusa pels paisatges del seu Empordà, i més recentment ha creat la Vinoteca: maridatges entre la literatura i el vi en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

També lluita per dignificar la figura professional de l'escriptor, sense tancar mai les portes a altres professions de la cultura, com bé sabem els bibliotecaris que el seguim a través del blog.

Lluís Muntada Vendrell (Riudellots de la Selva, 1964)

“En la selecció dels escriptors, Muntada té el geni de Pelé, la classe boja de Maradona i la intel·ligència ordenada de Michel Platini”

(Joan Daniel Bezsonoff, El Temps, 31.08.2010)

Nota biogràfica

Lluís Muntada és professor de la Universitat de Girona. L’any 1982 va publicar Espirals, premi de Narració Curta Just Manuel Casero. El 2002 va publicar Canvi d’agulles, premi Mercè Rodoreda. I el 2010 va publicar L’elegància del número zero, reconeguda amb el Premi Setè Cel de literatura. És col·laborador habitual de diferents mitjans escrits: El Punt/Avui, El País i la revista L’Avenç.

Informació de l’obra

L’elegància del número zero ens explica la història d’en David, un noi d’un poblet fronterer, sobre la ratlla de França. Viu amb la seva mare vídua i un cosí orfe, en Pol, que és una mena de germà gran amb un enorme poder de seducció que té fascinat en David. En aquesta obsessió, plena de projeccions i fantasies, hi apareix l’Agnès, una noia francesa que va a la mateixa escola del poble. Ella serà per a en David un altre mirall on reconeixerà la fascinació del seu cosí i el seu propi desig. L’elegància del número zero retrata la infància, l’adolescència i la joventut d’una generació amb una identitat desdibuixada. Assistim a la pèrdua gradual d’innocència d’en Pol, en David i de la misteriosa Agnès, una dona volàtil i apassionada que desprèn una sensualitat subjugadora.
L’elegància del número zero desplega l’educació sentimental de tres persones nascudes al principi dels anys seixanta del segle passat. Les principals línies de força d’aquesta obra són el violentament de la identitat personal, el contrapunt entre passió i raó, les duríssimes transicions entre èpoques i models socials que sepulten aquells que no poden adaptar-se a les noves condicions de vida, les transicions entre món rural i món urbà, l’exaltació sexual entesa com a conjur contra el cansament polític i existencial, i sobretot la remarca d’una paradoxal voluntat passiva del protagonista de la novel·la, que influeix en la realitat a costa d’intentar intervenir-hi el mínim possible. És precisament aquesta, la naturalesa del número zero.


El que han dit sobre l'obra

. “Deixa’m dir-te que has escrit una obra fantàstica” (Miquel Pairolí).

. “Lluís Muntada serà un escriptor importantíssim de la literatura catalana” (Robert Saladrigas, Catalunya Ràdio)

. “L’elegància del número zero, de Lluís Muntada, té molts arguments per convèncer el lector. Però potser el definitiu és l’ús d’aquest recurs: podem arribar a estimar algú, podem sentir-hi una passió encegadora, i no haver penetrat el misteri d’aquesta persona” (Jordi Llavina, El Mundo, 18.2.2010)

. “La riquesa lingüística i el to narratiu completen un llibre exquisit” (Jordi Capdevila, Avui, 25.2.2010.

. “Lluís Muntada escriu molt bé: el domini que evidencia de la cadència de la frase, el compàs del paràgraf, l’ús agosarat de l’adjectiu i de la cita, tot ens delata un escriptor meticulós”. (Melcior Comes, Presència, 9.4.2010).

. “Celebrem que en el llenguatge extraordinari del «zero» hi hagi vida i esperança. Som legió els que estàvem pendents d'aquesta escriptura. Hem passat anys llagotejant amb lectures infectes. Ara tenim L'elegància del número zero per tornar allà d'on no n'havíem d'haver sortit mai: la bona literatura. Genial, excitant i amb la mala llet de la ironia servida amb safata de plata. Llegiu-lo”. (Jordi Arbonès, El dimoni de Santa Eugènia, 29.03.2010).

. “Muntada ha escrito una obra muy valiente sobre un sinfín de asuntos: los límites morales, el vértigo de vivir, la protección, la renuncia (para poseer más tarde), la pornografia, lo que ignoramos, la pasión y el olvido, el pacto con la realidad o el desafío permanente, los descubrimientos tardíos” (Jordi Llavina, La Vanguardia, 17.02.2010).

. “Acabo de tornar del viatge en calma per la novel·la L’elegància del número zero, de Lluís Muntada. Un fruit suculent que es posa en la molsa dels llavis i que de seguida fa via endins fins que s’instal·la en la liquiditat de les essències de l’intern. He tornat infant, he tornat adolescent i potser també jove en el trajecte”. (Roger Costa-Pau, El Punt 29.04.2010)

. “Per això quan l’Elegànica del número zero remet a Michel Foucalut o Albert Camus, a Eugeni d’Ors o Enrique Vila-Matas, a Shakespeare o a Júlio Cortázar s’està carregant de raons per entendre la novel·la com alguna cosa més que un munt d’anècdotes relligades”. (Jordi Gràcia, El País, 3.6.2010)

. “En definitiva, hom arriba al final d’aquesta gran i alambinada novel·la amb la recança de veure-la acabada i amb l’esperança de trobar-ne una continuació” . (Manel Castaño, Revista de Girona, maig-juny del 2010).

. “L’elegància del número zero és una novel·la molt rica, d’un escriptor en plena maduresa literària” (Albert Rosich)

Joaquim Carbó i Masllorens va néixer a Caldes de Malavella el 1932.

L’any 2002, diverses editorials es van unir per publicar Joaquim Carbó : setanta anys, un centenar de títols, un milió d'exemplars amb una versió web constantment actualitzada, on hi trobareu informació sobre la llarguíssima trajectòria d’aquest gran autor i grandíssima persona.

Dubto que hi hagi catalans nascuts a partir dels anys 60, com jo mateixa i com les seves primeres novel·les, que no coneguin el nom de Joaquim Carbó.

Vam créixer amb La colla dels deu i El zoo a casa, i ens sona molt més en Felip Marlot que no pas el detectiu Conan.
Jo era fidel lectora dels Grumets de la Galera, i sempre relacionava el meu autor preferit amb la ciutat de Barcelona. Fins que, fa poc, vaig saber que estava vinculat, per via materna, a Caldes de Malavella, on hi ha una magnífica biblioteca que crec que ja hauria de renovar el seu edifici i posar-li el nom d’aquest caldenc il·lustre.
La Mercè Barnadas, bona amiga i bibliotecària, sempre me’n parla amb molta estima i admiració, de manera que no m’ha sorprès que els correus electrònics amb l'autor provocats per aquest giroglífic m’hagin fet descobrir un home encantador, participatiu, amb molt de sentit de l’humor i preocupat pel futur dels llibres i dels joves, com es pot veure en aquesta reflexió:

El llibre per a nois i noies en català té dificultats.

Hi ha qui diu que se’n publiquen massa, cosa amb la qual no estic d’acord, perquè l’abundància mai no és negativa. En tot cas, diria que no hi ha prou lectors.

Per a mi, un dels problemes que tenim és que aquests llibres s’han tornat invisibles. Fora dels d’un famós personatge anglès que ho arregla tot amb la seva vareta màgica, és gairebé un miracle veure’n algun als aparadors, com també ho és trobar-ne als prestatges de les llibreries. Els llibres arriben a les botigues, és clar, però n’hi arriben molts. Si el llibreter els accepta i ven l’exemplar que ha rebut, ja no en demana cap més perquè ja n’hi han portat uns quants més de nous de la mateixa col·lecció, i tots no hi caben, a la llibreria, per gran que sigui.

Si se’m permet que parli en primera persona d’aquest tema, i en relació a les grans llibreries barcelonines, tant a la FNAC, com al Corte Inglés, la Catalònia o la Casa del Llibre és ben difícil trobar-hi algun del centenar llarg de llibres que he publicat.

Això fa que em sorprengui que La casa sota la sorra i d’altres llibres meus es continuïn editant, senyal que algú o altre els compra. Suposo que és gràcies als equips comercials de les editorials que s’esforcen a introduir-los directament a les escoles, una pràctica inevitable i d’agrair, però que no inicia els joves lectors en un dels meus vicis preferits: entrar a la botiga, agafar el volum que em crida l’atenció, fullejar-lo, ensumar-lo i... comprar-lo!

Penso que caldria que tothom tingués, a l’estil dels metges d’abans, “un llibreter de capçalera”, és a dir, aquell que, tot i no tenir tots els llibres a la botiga – cosa realment impossible -, sí que els té al cap, sap on els pot trobar i què ha de fer per proporcionar-los ben de pressa al client.

JOAQUIM CARBÓ

 

Aquesta setmana hi ha hagut rècord absolut de participació, tots els comentaris han encertat el títol, cosa que -per sort, i com sospitava- desmenteix la modèstia del mateix Joaquim, còmplice de tot plegat, que dilluns mateix em deia:

Rebo amb goig, i ben divertit, l'enigma que heu plantejat des de les biblioteques de Girona.
Me l'he mirat molt, hi he pensat una llarga estona i, al final, em penso que sé la solució... Em quedo amb les ganes de participar-hi perquè se'm veuria el llautó. No tinc dret a jugar-hi, oi? Es diu que en una ocasió, Charlie Chaplin es va presentar a un concurs d'imitadors del seu personatge i només va quedar en tercer lloc: hi havia imitadors que feien el Charlot millor que ell.
Estaré a l'aguait divendres per veure quanta gent l'ha encertat.
Ara, parlant seriosament, no crec que n'hi hagi molts, de participants. Fa vint anys, el meu llibre corria per totes les escoles, però avui hi ha tanta diversitat de títols i tants i tants jocs divertits i en moviment, que la cosa ha afluixat força.
De tota manera, m'agradarà llegir què diuen els que l'encertin.
Moltes gràcies per la idea.

L'estimació per l'autor és evident i la satisfacció de treballar conjuntament escriptors, bibliotecaris i lectors no es pot pagar amb tot l'or del món. Moltes gràcies a tothom, i a veure si s'impliquen els joves (haurem de demanar l'edat en els jocs literaris!)

Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, 1930 – Figueres 1999)

El seu pare era advocat, a la família hi havia molt d’interès per la música, una passió que queda reflectida en algunes de les seves obres.
Va estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Es va dedicar a la crítica literària, especialitzant-se en poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics (sobretot els mites grecs). També va traduir textos del llatí i el grec al català.

L'any 1961 va anar a viure a Figueres, on va exercir la docència.

La seva carrera literària s’incia el 1972, amb la publicació de Díptic, juntament amb Núria Albó, amb el llibre Díptic. Per cert, la Núria Albó és la poeta que apareix en la imatge de la part superior esquerra del giroglífic. Els altres són: Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Lluís Freixas, Verdaguer, Maragall i Joana Raspall.

El títol que s’amagava aquesta setmana en el giroglífic de fet és un assaig, més que una novel·la. Hi ha hagut 3 respostes, dues semi-encertades i una de correcta.

Anglada va començar a treballar en aquest gènere amb un llibre col·lectiu, Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions com Canigó, El pont, 9 país, Reduccions, etc. i va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli.

Amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla 1978. Seguirien Sandàlies d'escuma (premi Lletra d'Or 1985 i Premio Nacional de la Crítica), Paisatge amb poetes, publicat el 1988, complementat amb Paradís amb poetes del 1993, Artemísia (1989), El violí d'Auschwitz (1994) o Quadern d'Aram (1997).

Anglada també va destacar en la literatura per a infants i joves. Va publicar contes com La grua Estontola, L'hipopòtam blau, Relats de mitologia, Els Déus i Relats de mitologia i Els herois.

Part de l’obra de Maria Àngels Anglada s’ha traduït a diverses llengües, i els seus poemes apareixen en antologies estrangeres sobre la literatura catalana. Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el nomenament de filla predilecte a la ciutat de Figueres.
A la Universitat de Girona hi ha una càtedra que porta el seu nom.

Miquel Pairolí (Quart, 1955 - 2011)

Aquesta setmana, com podeu veure als comentaris del 6è giroglífic, hi ha hagut dues respostes.

La Carmen ha endevinat el meu pensament (Cera), i la Mercè ha proposat un títol que podem donar per vàlid igualment: Paisatge amb flames, del mateix autor.

Perquè, de fet, el que pretenia era retre un homenatge -un altre encara, petit i modest - a MIQUEL PAIROLÍ, tristament i recentment desaparegut.

Al web "L'alzina persevera" hi trobareu la la seva biografia, bibliografia, premsa, comentaris i notícies.

Miquel Pairolí ens va deixar la seva obra. Extensa, acurada, molt variada i potser, fins ara, no massa coneguda i reconeguda.  

"Escrivim novel·les per aferrar el temps", deia. Ell encara va tenir temps d'escriure:

4 novel·les: El camp de l'Ombra (1995), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008, premi Setè Cel de Salt el 2009).

3 dietaris: Paisatge amb flames (1990), L'enigma (1999) i Octubre ( 2010, Premi Crítica Serra d'Or el 2011).

1 obra teatral: El retrat de Voltaire (1997), Premi Joan Santamaria 1994 .

1 guió de televisió: Carles, príncep de Viana (2001).

3 assajos literaris: El príncep i el felí (1996), La geografia íntima de Josep Pla (1996) i Exploracions (2006).

3 biografies: Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) i Oriol de Bolòs (2001).

3 monografies locals: L'enrenou dels anys 80 ( 1987), La Selva (1994) i Quart. Natura, Història i Artesania (1998).

També va traduir 3 obres de l'italià i 3 del francès: Elogi de la timidesa de Fausto Manara (2000),  Aldabra de Silvana Gandolfi (2002), La vida fugint de Massimo Carlotto (2003),  La pell i els ossos i Carta a la meva filla de Georges Hyvernaud (2004 i 2006).

L'any 1983 va guanyar el premi Manuel Bonmatí de periodisme. Havia col·laborat a Presència, L'Avui, El Punt, Diari de Barcelona i Nou Diari.

A l'agost ja es va fer una ruta de recordatori a Quart i el poeta Lluís Freixas va llegir fragments de la seva obra.

Periodistes, llibreters, editors i gent propera han escrit fragments molt personals i emotius des del juliol fins ara.

Jo us aconsello especialment l'article d'Eva Vázquez publicat al Punt Avui pels volts de Tots Sants: Un clàssic que escrivia sense odi, on descriu de manera impecable l'homenatge d'amics i familiars, amb Lluís Muntada, Raimon, Xavier Pla, Enric Sòria i l'alcalde de Girona a la sala La Planeta.

Perquè, en paraules de la mateixa periodista uns mesos abans, amb Pairolí "hi ha hagut talent, hi ha hagut intel•ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura".

Salvador Macip (Blanes, 1970)

És autor d'una dotzena de llibres de temàtica diversa, i també d'articles: literatura científica i divulgativa, ficció per adults i joves, biomedicina, col·laboracions,  traduccions i fins i tot un manual de nanolliçons d'anglès per a supervivients.

Actualment investiga sobre el càncer a la Universitat de Leicester, al Regne Unit.

A la xarxa hi trobareu una inusual abundància de fotos, entrevistes, ressenyes i bibliografia per ampliar la informació sobre aquest personatge. Us asseguro que val la pena, cada enllaç és una sorpresa .

Macip és un tot terreny. Destaca en el camp científic, literari, musical i personal. Vull dir que a més de ser un geni, és simpàtic. Amb el seu currículum podria ser cregut, però ha optat per ser més aviat friqui.
Disposa de temps, humor, energia i capacitat intel·lectual per dedicar-se a la recerca mèdica, a l’escriptura, a la família, als amics, a la comunicació, a les xarxes socials, als viatges...
Domina el temps i la tècnica: Primer t'emociona explicant les seves lectures d'adolescència (els mateixos llibres que llegia jo, coincidència generacional !) i després promociona un llibre revolucionari amb continguts multimèdia, amb web de seguiment/making off i banda sonora incorporada.

A les seves presentacions la gent fa cua, i sempre és present als mitjans.

I com que,a sobre, és un gran lector dels que comenten, naveguen, participen i opinen, sovint es queda bloGuejat. Em refereixo a un dels seus blogs, el més eclèctic, amb solera. Si es pagués per tenir un blog, aquest ja cobraria 2 triennis. Amb la varietat que caracteritza tota l'obra macipiana, jo sóc addicta a la secció de "Llengua i literatura", on reflexiona sobre el món del llibre, l'edició i la traducció, l'afició per la lectura (sobretot en els joves),  confessions sobre el seu propi art i d'escriure i crítica constructiva cap a alguns autors, temàtiques i estils narratius propis del segle passat.

Salvador: si fins ara ens has regalat tantes meravelles, espero que en els propers 50 anys no abaixis el ritme i a Blanes et facin un monument com el del frare Sadurní. I que siguem prou immortals i perfectes per anar-ho a celebrar!