NÀDIA GHULAM I AGNÈS ROTGER. EL SECRET DEL MEU TURBANT
Intrèpida, agosarada, intel·ligent, forta, amb geni, amb caràcter ... així veig Nàdia Ghulam en la seva novel·la:
És la història real d’una noia afganesa que amb només 8 anys, i després d’haver patit ferides greus a causa d’una bomba, amb el pare -- cap de família en una societat regentada pel règim talibà -- alienat mentalment; decideix fer un canvi radical en la seva vida i transvestir-se d’home, per tal de sobreviure i tirar endavant ella i la seva família.
La història comença amb una Nàdia ferida, cremada, amb la cara desfigurada, i que ha d’entrar i sortir sovint de l’hospital durant 2 anys. S’adona de les terribles restriccions del règim talibà vers les dones: han de portar burca, no poden riure, mirar algú als ulls, ensenyar el coll o els seus cabells, treballar, opinar, escoltar música, anar a comprar, treballar fora de casa, etc. Un règim que també és restrictiu amb els homes: han de portar barba llarga, ésser absolutament complidors pel que fa la religió, tampoc poden veure pel·lícules ni escoltar música, per exemple.
El canvi de personalitat que decideix portar a canvi implica, primer de tot, un canvi de nom. Aquest, és un fet que no es planteja fins que algú li pregunta com es diu, i ella respon sense pensar-s’ho “Zelmai”, el germà mort durant els atacs dels talibans, i el qual segurament hauria hagut d’assumir el paper de cap de família.
Això, psicològicament la confon: per una part, el seu model masculí, de qui ha après és el seu germà; de l’altra, no sap ben bé quan comença l’un i quan acaba l’altre, li costa assumir el fet que el seu germà Zelmai és mort, la qual cosa també passa a la resta de la família. El seu pare, alienat, ho ha amagat durant dos anys. Aquests dos anys la seva mare ha viscut en la incertesa de no saber què havia passat amb el seu fill.
La Nàdia té un enorme capacitat de supervivència: el fet d’haver-se de transvestir enmig d’un país regentat pels talibans, fa que hagi d’efectuar un gran canvi en la seva personalitat i manera de fer. Li cal enfortir-se psicològicament de diverses maneres:
Verbalment, perquè ha de canviar la seva manera de parlar i passar a fer-ho com un home, amb un llenguatge rude, provocador, atacant, masclista -- perquè és el que està ben vist-- , però sempre amb la intel·ligència de no caure en la baralla física, perquè sap que el seu cos és més feble i perdria.
Físicament, també, tot i ser menuda, ha d’assumir feines dures del camp, o en la construcció que només fan els homes. Deixa de menjar, malgrat la duresa del seu treball, quan el seu cos comença a adoptar les formes arrodonides de la feminitat. S’embolica els pits, premsant-los sota els vestits. De roba, se’n posa moltes capes, faci fred o calor, i independentment de la feina que li toqui fer, per tal de dissimular les seves formes.
La menstruació és un fet que ella no havia previst en tot el seu pla de nova vida: ningú n’hi havia parlat, no sap què li passa, pensa que s’està morint... fins que una tieta, coneixedora del secret, li aconsella que es posi unes mitges tallades amb un drap que farà de compresa, i que es vesteixi amb roba negra per a dissimular qualsevol taca. Encara no sap què és allò, només sap que fent “ 29 o 30 marques en un calendari torna”, i que allò es repeteix mes a mes.
El canvi en la personalitat és tan profund, que fins i tot hi ha un moment en què expressa estar enamorada d’una de les filles del seu amo. Observant el context, però, el que troba en aquella noia no és amor ni la pretensió d’una relació, sinó l’amistat i el fet que pot expressar el seu afecte d’alguna manera, la qual cosa li ha estat tan vetada; i que aquest afecte li sigui recíproc.
Assumeix aventures agosarades, que potser només s’explicarien per la seva joventut. Actes que detingudament pensats poden semblar irracionals, com el fet que essent dona, i disfressada d’home, es proposa com a “cuiner” d’un quarter regentat pels Talibans.
O l’altra anècdota: té tanta curiositat per la vida, per la llibertat, que decideix acompanyar el seu amo al Pakistan, només per veure botigues, dones sense tapar-se els cabells, escoltar música o endur-se una novel·la d’amor amagada sota la roba, i travessar altra vegada la frontera cap a l’Afganistan. Recordem aquí que l’ètnia Paixtu està dividida políticament entre els països de l’Afganistan i el Pakistan. Per això sovint apareixen al llibre parents “educats” al Pakistan, o que es travessi la frontera amb certa regularitat.(*)
És tanta la mentalització que ha de convertir-se en home per a poder tirar la seva família endavant, que pega les seves germanes quan li diuen pel seu nom “Nàdia”, i fins i tot la figura del narrador tan aviat és femenina, com masculina.
És la història d’una noia, que la porta la seva vida a l’extrem per a la supervivència, tan seva, com de la seva família. Decideix que ser víctima és un estat mental i el canvia, passa a l’acció per a la seva llibertat; la qual comença quan arriba a Europa, a través d’una ONG, i on l’espera una família que l’acollirà mentre durin les operacions de cirurgia plàstica; i per fi, podrà treure’s el turbant.
L’Agnès Rotger i la Nàdia Ghulam formen un bon tàndem en aquest novel·la, que és verídica i plena d’aventures. “Un gènere que, potser estaria entre el periodisme i la realitat de la novel·la biogràfica”. Agnès Rotger tingué un bon olfacte per veure que darrera la història d’aquella “veïna seva hi hauria una bona novel·la”, la qual cosa diu Màrius Serra al bloc:
http://hoteldilluns.blogspot.com/search?q=nadia+Ghulam
Avui dia la Nàdia Ghulam viu a Badalona, com una catalana més, però d’orígen afganès. Amb aquesta obra, l’Agnès Rotger i la Nadia Ghulam s’han emportat el Premi Prudenci Bertarana de novel·la.
Una bona novel·la, que no es fa gens feixuga de llegir, i que recomano per a qualsevol dels vostres clubs de lectura. Recordeu: a Girona en tenim un lot!
(*) Per més informació vegeu: VÍctor Gavin. "L'agonia d'un poble partit", a Sàpiens : descobreix la teva història, núm. 97 (nov. 2010), pàg. 16-17
Sílvia Fontbona
Biblioteca Rafael Vilà Barnils
Arbúcies
Quiet, de Màrius Serra 
