Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Llibres"

"La sala d´estar és un camp de futbol". Ressenya.

Josep M. FONALLERAS. La sala d´estar és un camp de futbol.

Ara llibres, 2015  136 p. (Col·lecció D´On vinc)

És el primer llibre escollit pel club de lectura de "Girona i la literarura" de la Biblioteca Pública Carles Rahola per la temporada 2015/16

Es comenta el dimecres 7 d´octubre a les 18 h.

Cliqueu aquí per trobar l´entrevista que l´autor va concedir a 7 de saber de Llibres i Companyia

De llibres, com de camises, n’hi ha per a tots els gustos i per a cada estació de l´any.

Llegir  La sala d’estar... a l’ octubre és una pluja fina que no fa fressa, que no ho diries, que no és tempesta. Una aigua que no esquitxa, que et va amarant a poc a poc i quan s’acaba saps que no arribaràs a eixugar-la mai del tot.

L’argument és senzill però delicat, vorejant la línia prima entre el record i el “dramon”: tres germans buiden el pis de la mare morta i es destapa la memòria de quan eren petits, un capítol darrere l´altre com si fos un àlbum de fotografies antigues.

Amb l’alarma anti “batallitas” activada i una certa por del “déja vu”, em disposo a capbussar-m´hi en un dia de tardor. Hi inverteixo una hora i mitja llarga. Els noranta minuts de vida que la gent sol perdre amb un partit de futbol, un programa de la tele, omplint els carros del súper, posant-se guapa a la pelu o pedalant dalt d’una bici que no porta enlloc. Passo la vesprada a dins del túnel del temps, xuclada per la màgia de la literatura. De la bona. En Fonalleras coneix la tècnica i l’ha aplicada perfectament.

No feu cas del títol, no vol dir ben res. La sala d´estar és un camp de futbol, és una delícia de lectura i és una caixa de Pandora dels sentiments. Sorprèn. O més ben dit, il•lumina com un flash, posant color a una atmosfera que es preveia sèpia i gris.

L’autor ens regala un relat magnífic, captivador, gens lacrimògen ni grandiloqüent. Ben carregat d’autocrítica i de sentit de l’humor. Original. D’una tendresa sense concessions ni tòpics. Ple d’anècdotes triades, que ara no vull explicar, i un final tan memorable que m’he de treure el barret. Chapeau, que diuen els francesos.

La sala d’estar és una novel•la impecable, fàcil de llegir i impossible d´oblidar. Utilitza un llenguatge ric i espontani, natural, equilibrat. No hi sobra ni hi falta cap adjectiu, la distància és calculada. Escrita en present d’indicatiu, primera persona del singular, conté el punt just de tradició i història, de nostàlgia continguda, d’homenatge a unes persones, uns costums i una ciutat.

Una ciutat que aparentment és Girona entre la Rambla i l’Onyar, sembla ser una autobiografia que transcorre als anys 60 del segle passat. Però va molt més enllà. Remou la seva infància i la teva. I la meva, que sóc dona, d’una dècada més tard. Jo que vivia tan lluny, sobre un riu més jove, amb uns altres pares. Tu que estudiaves a les nacionals. Ella que no jugava amb madelmans. Aquell veí que viu tot sol i no li agrada l’esport. Parla d´una família concreta i també de tots nosaltres. Compartim molts dels aspectes que en Fonalleras retrata, perquè formen part de la identitat humana, personal i universal. Partint del més íntim i indubtablement local, té la validesa eterna d’una gran novel•la.

Si ho llegeix un estranger, de religió no cristiana, d’un país on no hi ha aigua, ni hi ha mar ni hi fan brunyols, si ho traduïm a una noia de l’altra punta del món... els farà el mateix efecte? Es podran emocionar?

Jo sé la resposta. Llegeix-lo, compara... i si no te n´enamores, et retornem els diners.

Esther Suriñach. Lectora i bibliotecària.

Després vénen els anys

Ressenya del llibre Després vénen els anys, de Maria Folch (Drassana, 2014)

Fa un temps, abans del Facebook, qui volia compartir continguts a la xarxa sense saber programar disposava d´una eina personalíssima, fàcil, propera i molt útil que eren els blogs, com aquest mateix que estic fent servir ara.
Per a mi, van significar la democratització de l´escriptura, la participació massiva oberta a tothom i la porta a tot un món i a persones molt profundes.
A El meu país d´Itàlia, hi havia una Marieta que em tenia enamorada per la seva sensibilitat, pels records comuns explicats amb detalls magnífics, per la qualitat de l´escriptura i l´interès del que explicava, sempre, ja fossin grans fets humans o cosetes ben petites.
Després va arribar FB, vam aparcar la resta (jo sí, ella no). Vam començar a surfejar amb xorrades i a perdre el son per l´extinció dels lemurs de Madagascar o discutint si un vestit és blau o groc. I també va tenir lloc la invasió dels autobombos.
Quan la Maria va anunciar que havia publicat un llibre, jo vaig reaccionar al contrari del que s´espera de mi. En comptes de donar-li suport per tot el que ja havia demostrat amb centenars de posts, vaig participar en el Verkami com si fos un impost revolucionari, vaig desar el volum a la cua de la llista d´espera i vaig desactivar les seves notificacions. Greu error. Jo confesso. Mea culpa.
Estic parlant de Després vénen els anys, editat per Drassana a finals de l´any passat. Em vaig saltar la presentació a Barcelona perquè em coincidia amb una altra invitació i vaig preferir el boig conegut que la sàvia per conèixer. I quin greu que em sap.
Ahir vaig començar-lo sense massa entusiasme i aquest matí me l´he acabat sense respiració, abans d´esmorzar, renunciant fins i tot al cafè, oh sacrilegi!
Bé. No podré dir que he descobert una joia amagada, perquè el que he estat fent durant uns mesos és exactament al revés, amagar-me d´una joia que tenia davant dels meus ulls. I ella insistia, en aquella línia tan prima que separa les pesadetes de les grans lluitadores. La Maria és de les segones, us ho asseguro jo, i tindrà grans recompenses, espero!
L´argument de la novel•la feia olor de déja vu: historiadora entrevista supervivients dels desastres bèl•lics del segle passat. Quina mandra, em pensava que seria un más de lo mismo de la Guerra Civil. Foto a portada que toca fibres i, per més inri, ambientat a l´Alguer! Alarma tòpics mode on, la meva illa estimada, “giù le mani” que diuen els italians, una terra que no es toca, material sensible per a mi.

Que equivocada que estava!

A cada pàgina anaven caient els prejudicis com pedregades a sobre el meu cap. M´he trobat amb una història palpitant entre les mans. Ben documentada, equilibradíssima, rodona i meravellosa com només surten les coses fetes amb el cor i el cap. Un luxe. Un secret inconfessable. Una sorpresa. Una delícia. Una excepció. No tinc prou substantius per explicar-ho. Una lliçó d´Història en majúscules (quanta falta que ens fa) i en minúscules, d´aquelles que explicaven les àvies quan a les cases encara hi havia diàleg i hi havia generacions, i àvies, i històries, cases, valors i records. Una novel•la tan ben treballada que costa de creure que sigui una opera prima. Segur que aquest tros de dona fa molt de temps que escriu en somnis, o n´amaga en els calaixos, o va viure una altra vida, no ho sé pas. Una vida feta d´exilis, naufragis i ciutats mirades des de la perspectiva dels seus habitants autèntics, això sí.

El llibre comença amb la Blanca netejant carxofes, potser un homenatge subtil i valent a Castelló de la Plana, una ciutat poc literària fins ara:

Ho té tot preparat, la verdura i la carn tallades, tot en platerets arrenglerats a la lleixa de la cuina, com si fóra per a un programa de la tele

Després es va cuinant tot fent xup xup amb ingredients de primera, ben dosificats, els minuts que calen i el repòs final. Els personatges són intensos sense gaires descripcions, les paraules justes, la tècnica mixta, la sal adequada: retalls d´hemeroteca, correus electrònics, descripcions directes, detalls molt poètics, denúncia moral. Realitat i ficció ben remenades. Molta “xixa” per aprendre i per pair.
No juga amb els sentiments, però els sentiments condueixen.
No manipula el llenguatge, però que bé que sona i quina harmonia, i quin gust que dóna anar-ho llegint. Tan natural. Tan potent. I tan agre i dolç i tot. I tan dur a la vegada. Si us ve plorera digue-me si és de pena o ràbia o goig o què.

És molt injust que els grans èxits editorials passin per alt meravelles com aquesta i triomfin obres fluixes sense rigor, ni carn ni peix, que semblen fetes per encàrrec i aporten ben poca cosa a la literatura i a les persones que comercialitzen aire per omplir bunyols.
Reivindiquem més Maries (Folchs i Alicarts), més Micheles, Antoniettes, Pines, Giulios, Fabrizios i partisans. Que hi hagi noves edicions i traduccions d´aquest llibre, si us plau, perfa, prego, please. I més confiança com la que em va faltar a mi, oportunitats quan es mereixen, i algun premi si s´escau.

Enyorem els llocs on vam ser perfectament feliços

diu la Blanca a la pàgina 208. Al contrari de Pavese, que afirmava que no hi ha res de més inhabitable. És per això, que serveix, llegir i escriure. Per burxar en els atles de la vida, viatjar-hi en el temps i en la distància, i trobar la fòrmula de la felicitat, per molt contradictòria o amagada que sembli.

Gràcies, Maria, per tot el que has escrit fins ara i per tot el que faràs, ja ho sé.

Reconvertidament,
Esther

Maria Folch Segarra (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Treballa en una organització internacional a Ginebra. Aquesta és la seva primera novel·la, amb un títol que prové d´uns versos de Gabriel Ferrater. Esperem sincerament que no sigui l´última.

Un artefacte perillós

Un llibre és un objecte perillós, això ho saben tots els lectors. Fins i tot Sa Majestat la Reina d’Anglaterra que va definir el llibre, a través de la ploma d’Alan Bennett, com “un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació”.

Un bon exemple de tot plegat, artefacte imaginatiu i perillós, és Totes les estacions de França d’Oriol Ponsatí-Murlà.

Abans de la seva recomanació permeteu-me una anècdota il•lustrativa del que us dic:

Mireu si és perillós aquest llibre que només llegint la cita que li dóna títol, un vers de Carner, el lector pot patir els primers mals de cap.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

L’autor situa aquest vers dins el poema “Plou”, inclòs en el recull Cor inquiet, que sabem publicat per primer cop el 1925. El lector es podria quedar aquí però li venen ganes de conèixer el poema sencer i aquí comença el perill.

El lector recerca el poema en l’edició a cura de Lluís Calderer (Ed. 62, 1984) i no el troba. El lector s’emprenya, però per sort té a l’abast les obres completes (Ed. Selecta, 1968) on hi llegeix, ara sí, el poema, justament sota el títol “Plou”.

Tot i així el lector no en té prou i comprova que el recull de l’obra completa és molt diferent de l’edició del 1984. Ara el lector se’n malfia, s’entossudeix de veritat i continua la seva recerca, les seves passes el porten fins a un recull titulat El veire encantat, publicat inicialment el 1933: a la pàgina 41 troba el poema que buscava, el “Plou”, però ara es presenta sota el títol “Serrells interminables”...

El lector plega, ja en té prou si continua així no començarà mai la lectura, i encara menys la recomanació, així doncs ignora la segona cita d’Aristòtil i comença la novel•la.

Un cop acabada, el lector, i ara sí que ve la recomanació!, us pot assegurar que el text és perillós i ho és més a cada pàgina:

Perillós perquè és juganer amb el propi escriptor, amb el lector, amb els personatges i amb la trama que es va repetint en una combinació impossible de protagonistes que es van completant i anul•lant a la vegada.

Perillós perquè a partir d’una notícia apareguda al diari, sobre una maleta abandonada amb vint lingots d’or en un tren regional d’una estació al sud de París, es trenquen tots els límits de la novel•la tradicional.

Perillós perquè l’escriptor no té escrúpols i seria capaç de fer un tall net a la jugular de qualsevol, fins i tot a la seva.

Perillós perquè és irònic i ja se sap que dir alguna cosa amb un llenguatge de significat contrari pot portar algun que altre contratemps.

Perillós perquè tot plegat succeeix un 28 de desembre i ja sabem què passa aquell dia del nostre calendari.

Perillós perquè ha guanyat el XXXIII Premi de Novel•la Curta Just M. Casero 2013. I un premi, atorgat per la Llibreria 22, amb un jurat format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicençs Pagès i Eva Vàzquez, ha de tenir quelcom de perillós, segur!

Perillós perquè l’autor forma part, aquest any, del SAL (Selecció d’Autors Locals) programa que organitza  el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona i portarà l’autor a més d’un dels clubs de lectura de les comarques gironines.

I finalment perillós perquè és el debut de l’autor i el lector ja tremola de plaer somniant en la propera obra.

Bona lectura i vigileu amb el què llegiu, no sigui que us esclati als morros!!!

Romanticidi

Carolina Cutolo. Romanticidio.

Original italià Fandango 2012. Edició catalana Proa. Edició castellana Blackie Books.

Totes dues traduccions del 2013 a càrrec de Bel Olid.

Cada cop que ens demanen consell sobre “un llibre divertit, per variar una mica de tanta cosa espessa i tanta guerra civil...” tenim tirada cap algun nòrdic o anglès, tipus Paasilinia o Bennett, per exemple. Però això de l’humor, com la colònia, és molt personal i no sempre l’encertes.
Avui recomano Romanticidi amb els ulls tancats, i us diré perquè.
D’entrada no m'atrau el títol, ni la portada, ni les ressenyes que sempre penso que és millor no llegir, mira tu quina contradicció si jo ara justament n’estic redactant una...
L’escriptora em resultava absolutament desconeguda. Carolina Cutolo sembla un nom sudamericà, però és una autora italiana, amb un cognom d’aquells que solem accentuar com si fos pla i sospito que és esdrúixol. De fet, podria ser de qualsevol indret del món. En aquest llibre, d’italians només hi ha els noms de pila i el fanatisme catòlic d’alguns personatges, tot i que això últim no és patrimoni exclusiu del Bel Paese. Si heu vist la pel•li Camino sabreu una mica per on vaig, encara que aquí no hi ha res dramàtic, per ordre expressa de la protagonista.

Romanticidi és una novel•la breu i lleugera d’unes 200 pàgines. Em va caure a les mans gràcies a la traductora, Bel Olid, de la qual penso que tot el que fa destaca per sobre de la resta.

En plena crisi de diumenge a la tarda, el vaig descarregar i llegir. És exactament el que es necessita en qualsevol tipus de crisi, sempre que tinguis uns pocs euros per pagar, una connexió a Internet, un aparell per llegir-lo, 6 horetes a la teva disposició i algú que et faci el sopar. També i ha altres modalitats, és clar, esperar que obri la llibreria o demanar-lo al teu veí o en una biblioteca pública.

Aprofito el catàleg de les biblioteques de Barcelona per fer un retallaenganxa de l’argument. Justament aquests dies que estic patint per en Schumacher. Ho sento, ja sé que no s’ha de confondre realitat i ficció i hi ha coses més importants per patir:

La Marzia és una cambrera de 25 anys que té una petita obsessió extravagant, un desig íntim inconfessable: morir d’una mort ridícula. I quasi ho aconsegueix quan un accident la deixa en coma. Vora el seu llit d’hospital desfilen parents, amics, amants i enemics... i ella, que els sent a tots, fa una lectura àcida de tot el que diuen i s’entreté atribuint a cadascun la recepta d’un còctel.

En algun puntet fluixeja, però em sembla que ho fa expressament, forma part d'un estil sense més pretensions que passar-ho bé. La història és creïble i està ben resolta, però al mateix temps és surrealista i fa girs inesperats. Els personatges són plans, plens de tòpics, els guapos molt guapos i les chonis molt chonis, i no hi ha grans descripcions, tret de comparacions sucoses com ara "El papa era per a la meva mare el que la gota de vermut és per a la ginebra del Martini Hemingway: no comptava una merda, però si no hi hagués estat, la vida de la mama hauria significat poc més que una ampolla de licor fàcil de trobar a qualsevol supermercat per pocs diners."

No cal fer distincions entre la gran literatura i els divertimentos com aquest, fresc, original, contemporani, sense dificultats en la trama ni el llenguatge. Atrevit, diferent, com tots els llibres que conec de Blackie Books, de fet. Conté referències a altres llibres i peces musicals, un detall que jo agraeixo, i reflexions interessants i sense prejudicis sobre la vida, l’amor, les relacions humanes i el vocabulari juvenil.

Com a valor afegit, inclou un apèndix amb les receptes dels còctels i la seva història.

Llegiu-lo. Val la pena. Hi trobareu una versió light entre Cinco horas con Mario i Hable con ella. Que em perdonin Delibes, Almodóvar i la Cutolo, a qui agraeixo la bona estona que m'ha regalat i desitjo molta sort, molts èxits i una vida tan intensa com jo li imagino.

...i aquest conte ja s'ha fos: El futur de la lectura

[Il·lustració d'Ex-Libris, d'Alexandre de Riquer, 1903. Forma part del fons històric de la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll]

Llegir és crear-se un petit tresor personal de records i d'emocions, un tresor que mai no serà igual al de ningú més, però que sempre podem posar en comú amb els altres

(Susanna Tamaro)

Llegim per viure altres vides, per descobrir coses noves, per una ànsia d'evasió.
Llegim, també, per tot el contrari: per aprofundir dins nostre, per aprendre dels antics, per copsar l’actualitat. Llegim en estat d’eufòria i quan estem deprimits. Llegim des que tenim memòria.

Som, els lectors, una espècie en perill d’extinció?

No podem viure sense històries. Ficció, poesia, teatre, cançons i llegendes no moriran mai. Però canvien els temps i, amb ells, les formes.

Els optimistes creuen que el llibre digital ofereix una lectura més democràtica, feta a mida per als lectors, que complirà l'eterna utopia del saber universal. Per als amants de la lectura és un invent fabulós, un gran aliat del nostre vici incurable.
La meva intenció, avui, al blog, no és parlar sobre el dilema entre paper i digital, que de fet són compatibles. No és tot això del tacte i les olors, ni els prestatges plens de llibres, o el disseny de les portades i tot aquest bla bla bla. Ni tan sols em plantejo el sentit de les biblioteques públiques, tot i ser part implicada per la meva professió, perquè estic segura que ens sabrem reinventar. El que espanta són els canvis d’hàbits, la ràpida davallada en quantitat de lectors i qualitat de lectura.

Les noves tecnologies ens acostumem a la velocitat i a la immediatesa, a moure’ns en superfície, sense esforç, “surfejant”, com deia Baricco fa més de cinc anys.

Ara, de qualsevol cita ensucrada que es pugui pescar a la xarxa ja en diuen Literatura.
Es tanquen llibreries i es pirategen textos i a ningú li cau la cara de vergonya si s'asfixien els autors i els intermediaris, amb tots els seus anys de feina i sacrificis.
Les novel·les més venudes es transformen en guió de cine i telenovel·la, rampinyant-ne els arguments mentre perden pel camí la meitat de la bellesa. I les menys afortunades, a vegades les millors, cauen al pou de l’oblit.
Cada cop hi ha menys clients i més obres per vendre, molta oferta i confusió, un bombardeig informacional i un desequilibri estacional: la majoria de famílies només pensen en els llibres quan ve sant Jordi i a principi de curs. Comprem contes als infants com es compra una joguina, vigilant si té pop-ups i si flota a la banyera.
Presumim de biblioteques esplèndides, molts carnets, bones estadístiques, potents plans de promoció, professionals preparats i fires a punta pala, escriptors d’alta volada i professors militants.
Però, sincerament, jo no veig gaire mainada amb llibres a sota el braç..., i que consti que m’hi fixo!

Sèries americanes, maquinetes d'última tecnologia amb moltes aplicacions, accessoris de moda, pírcings i tatoos, música i esports. Tot això sí, però... llibres?
Quantes converses sentim de joves parlant de llibres?
Quina mare ha de dir “Prou!” davant d’una llibreria amb la mateixa freqüència que en una botiga de pantalons o videojocs? O cridar els fills mil vegades a sopar perquè s’han quedat pillats en les pàgines d’un llibre?
Quin tant per cent de joves està llegint alguna cosa per iniciativa pròpia?
Quants en veieu en espais públics amb llibres oberts a les mans, o bé a dins de la maleta?
Els vostres fills s’emocionen davant la web d'Amazon? (“Oh, mare, deixa’m la VISA, que em compraré un llibre online”)
Quantes vegades s’aixequen del sofà per anar a xerrades d’autors en alguna sala d’actes? No parlo del primer de la classe ni de jubilats, lletraferits o membres de clubs de lectura. Em refereixo als nois i noies en general, que són els nostres hereus. Els de casa meva, sense anar més lluny.

Anem fent-nos a la idea que el llibre, tal com l’entenem des de Gutemberg fins a avui, pot desaparèixer. Aquest objecte popular, valorat i de consum massiu, sinònim de la cultura i la distracció més sanes pot esdevenir peça de col·leccionista com els discos de vinil. Llegir a poc a poc serà un hobby minoritari i nostàlgic com fer puntes de coixí. Un vestigi del passat igual que els àlbums de fotos, o de cromos, o segells.

I el món seguirà girant, indiferent, etern. Naixeran nens, cauran estrelles, es destruiran països i ecosistemes i ens convertirem en pols.
Els qui ens vindran al darrere es banyaran a la platja sense pensar en Crusoe, trepitjaran la neu verge sense els cruixits de Jack London i patiran per amor sense recitar Neruda.

Es pot viure, sense llibres? Milions d’éssers humans ho demostren cada dia, de la mateixa manera que se sobreviu d’esquenes a la música, o si et negues a menjar carn o a practicar algun esport. Els estudis científics afirmen que el cervell lector desenvolupa súper poders, manté en forma les neurones, exercita escorces, lòbuls i filigranes diverses i afavoreix l’empatia emocional, però encara no s’ha estudiat com n’és, de letal, la ignorància.

Potser un futur sense llibres no vol dir gent insensible, de la mateixa manera que no és obligatori entrar al Louvre i admirar La Gioconda per saber com somriu una dona i com és la llum de la Toscana. Sense llibres, art o cultura, però, hi haurà un tipus d’intel·ligència diferent. Serem més pobres, d’aquella mena de pobresa que no es mesura en diners.

Calvino es preguntava, fa quasi un quart de segle “Perquè llegir els clàssics?”. Aviat caldrà escriure un “Perquè llegir”, simplement. El segon dels seus 14 arguments inicials, per exemple, diu que

II. El clàssic és una riquesa per als seus lectors
les lectures de joventut donen forma a l’experiència futura: proporcionen models, continguts, termes comparatius, esquemes de classificació, escales de valors i paradigmes de bellesa

Podem prescindir d’aquest patrimoni?

Tal com diu en Jordi Nopca, com sabrem què signifiquen els espectacles dantescos, les respostes kafkianes o les temptadores lolites si deixem perdre el tresor de la literatura?

I també, tan patriotes que som ara: defensarem a fons la nostra llengua i cultura sense la lletra escrita i la lectura pausada? Qui ens recordarà la veu i el pensament dels nostres avis?

Si es dóna el cas que algun dia, per a la gent que m’envolta, Stradivarius només sigui una botiga de roba barata, Sòcrates un jugador brasiler i les figues d'un altre paner una fruita desconeguda, jo no vull pas ser-ne còmplice. Egoistament espero trobar-me - com diu en Llach- arran de terra per sentir els renecs que diu la gent com jo. I estalvieu-vos l’epitafi, no el sabran interpretar.

Esther Suriñach, Llibres i Companyia, Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

[Dedicat a en Manuel Baixauli, menys pessimista que jo]

"Wonder". Una experiència enriquidora a l'institut

M’agradaria parlar-vos de l’experiència que vaig tenir a l’Institut Santiago Sobrequés de Girona a partir del llibre “Wonder” de R. J. Palacio. Tot va començar gràcies a l’apropament de la Biblioteca Ernest Lluch amb l’institut del barri i d’aquí en va sorgir la idea de fer un club de lectura amb aquells alumnes de 3er d’ESO que hi estiguessin interessats. Així va ser quan des de l’Ernest Lluch es van posar en contacte amb mi per proposar-me dinamitzar el club de lectura. Em vaig reunir amb la cap d’estudis del centre i em va demanar propostes lectores. Dins el llistat hi vaig incloure una última opció. Havia llegit al suplement Cultura’s del diari La Vanguardia, en aquest cas dedicat a la literatura infantil i juvenil, una recomanació de la qual en deien que seria un “autèntic descobriment per adolescents (i grans) que s’ha convertit en tot un fenomen al carrer i a les escoles dels EEUU on fins i tot s’ha engegat un moviment social amb el lema: TRIA SER AMABLE”. La curiositat em va portar a llegir una entrevista amb l’autora del “fenomen” i vaig descobrir R.J. Palacio. Més que d’una novel•la, ella parla d’una redempció literària i explicarem el perquè. Resulta que un dia va entrar en un establiment amb la seva filla de tres anys i es va trobar una nena amb una terrible deformació al rostre. Segons paraules textuals “La meva reacció instintiva va ser sortir corrents perquè la meva filla no s’espantés i muntés una escena que pogués ferir aquella nena. Després em vaig sentir avergonyida i vaig pensar que tant de bó m’hagués posat a parlar amb ella amb naturalitat per mostrar-li a la meva filla que no passava res, que era una persona com qualsevol altra, que fugir només afegeix dolor a totes dues parts”. Després d’aquest episodi, la redempció li va arribar per via litarària.

Ho tenia decidit, tenia el caramel a la boca i no el podia llençar, llegiríem “Wonder” i vaig descobrir una meravella que tothom hauria de llegir, independentment de l’edat o els gustos literaris.
La novel•la, molt fàcil de llegir en capítols petits, està dividida en vuit parts ben diferenciades narrades des del punt de vista de diversos personatges que giren a l’entorn del protagonista, Wonder, un nen amb la síndrome de Treacher Collins, que acapara tres de les vuit parts del llibre. Coneixerem el personatge amb profunditat, els seus sentiments, les seves pors, els seus somnis,.. La resta de les veus de la novel•la seran la seva germana, els seus dos millors amics de l’escola i l’amiga i el xicot de la seva germana.


Wonder podria ser un equivalent infantil a “L’home elefant”, la vida de Joseph Merrick, i tambe hi veiem la influència del mite del Minotaure, el conte “La casa de Asterión” de Borges i/o “El senyor de les Mosques”de William Golding.

Wonder ens alliçona de mil maneres diferents. Aprenem a veure el món amb uns altres ulls, amb els ulls d’un nen ingenu que no és conscient del mal que pot fer amb una mirada o un comentari poc apropiat; d’un nen que només busca divertir-se en base els altres, sense saber el mal que està causant amb els seus actes. També ho veiem a través dels ulls d’un adult que és capaç de sentir llàstima o rebuig cap a allò que és diferent; o d’un adult que aprecia el valor intern de les persones. D’una família que estima amb bogeria i sobretot amb els ulls d’un nen que només vol caminar per el món sense que ningú el miri i parli d’ell a la seva esquena. Un nen que només vol ser feliç, que només desitja ser normal.


Amb aquestes idees em vaig presentar el dia 2 d’abril davant d’un grup de quinze adolescents per parlar del llibre que ens acabàvem de llegir. El llibre havia agradat, si, però no pas tant com jo m’esperava que els hi agradés. Varen parlar molt del personatge, de la seva família, dels seus amics, i la conversa va acabar derivant cap a la seva realitat social. Parlaven de les seves relacions amb els altres alumnes de l’institut, de nois i noies que se’ls margina i els marginen perquè són tímids, perquè són de raça diferent, perquè no són tan guapos com altres, perquè vesteixen de manera diferent, perquè tothom ha d’anar segons uns estereotips marcats si no vol ser mal vist, encara que no s’hi senti còmode, sobretot les noies.... vaja, coses típiques de la seva edat que van portar una molt llarga estona de conversa. Però de tot plegat em va sobtar una cosa. Tot això que deien, ho deien en referència al passat, als primers anys d’arribar a l’institut. Ara, pel que sembla, es consideraven adults i no feien cas de totes aquestes foteses, tots i totes es consideraven més lliures, menys lligats a l’entorn,....Evidentment, ni la mestra ni jo ens ho varem acabar de creure.
Després d’aquest debat, ens endinsarem de nou en el llibre i aquí va arribar la meva gran sorpresa. Ho trobaven tot completament utòpic i sobretot, sobretot, no els hi va agradar gens els final. No podien concebre que tot acabés bé, havia d’acabar, segons la gran majoria d’ells/es, de la pitjor manera possible, el protagonista s’havia d’haver suïcidat!!!!! En aquest punt em vaig esgarrifar. Com? Suïcidi? S’adonaven del que estaven dient? De sobte “riiiing” la sirena, s’havia acabat el temps i teníem conversa per molta més estona, això no podia acabar així, de manera que la mestra va decidir que enlloc de trobar-nos per comentar un segon llibre, ens trobéssim de nou per seguir parlant de “Wonder”.
Durant els dies següents jo seguia pensant en el club de lectura. La conclusió és que havia anat bé, molt bé, s’havia establert un bon debat i calia continuar-lo, però com ho faríem?

Diuen que entre un mateix i qualsevol altra persona del món que no coneixes, hi ha cinc persones. Això s’ha fet més evident encara amb les xarxes socials i aquestes són les que, per casualitats de la vida, em van posar en contacte amb l’Eva Puga. Mentre pensava en com continuar la conversa sobre “Wonder”, un dia, per coses del destí, mirava el facebook i vaig veure com un dels meus contactes, la Gemma, li havia agradat un article de l’Eva. I sopresa!!!, l’article en qüestió es basava en la seva experiència vital, des de petita fins a l’actualitat, explicant problemes, anècdotes,... l’Eva patia el síndrome de Treacher Collins. A continuació us passo l’enllaç del seu article.

http://asociaciontreachercollins.wordpress.com/2013/03/24/no-juzgueis-sin-saber-por-eva-puga/

En definitiva, els planetes s’havien alineat, havia de parlar amb ella. A través de la Gemma ens varem posar en contacte i li vaig demanar permís per passar el seu article als alumnes de l’institut. Li vaig parlar del llibre “Wonder” del qual ella n’havia sentit a parlar, però no havia llegit. Li vaig passar i varem quedar que, un cop llegit, ens tornaríem a trobar. Al cap de quinze dies m’explicava què li havia semblat el llibre i en va sorgir una conversa interessant, m’obria els ulls a moltes coses que havíem passat per alt i això no ho podíem desaprofitar. Vaig abusar de la seva confiança i li vaig proposar que vingués a la sessió del club de lectura. Li va fer respecte, s’ho va pensar, les seves amistats la van animar a fer-ho i finalment, va acceptar. Seria una experiència totalment enriquidora.

El dia 21 de maig, ens varem trobar davant l’institut. L’Eva estava nerviosa, força nerviosa, i perquè no dir-ho, jo també! Ens va rebre la mestra i tot seguit ens trobàvem davant dels alumnes els quals feien cara, una mica, d’espantats. Però l’Eva es va deixar anar i ens va donar una lliçó per recordar sempre més. Sense tabús, sense manies, parlant des de la seva més gran sinceritat i sense complexes, va començar a parlar del llibre, del que li havia semblat bé i del que li havia semblat malament, com per exemple la sobreprotecció dels pares del protagonista a diferència del que els seus pares havien fet amb ella, segons recomanacions mèdiques, i del que n’estava profundament agraïda, doncs ja de bon principi va afrontar de la millor manera la realitat.
Va respondre totes i cadascuna de les preguntes personals que li feien uns alumnes totalment encuriosits i fascinats en veure la força, el caràcter i la valentia que ha tingut l’Eva per afrontar els prejudicis de la societat. Evidentment, també els hi encuriosia les particularitats físiques d’ella i de les altres persones amb síndrome Treacher Collins, com la manca d’orelles, les operacions realitzades, els audífons que portava,... La sinceritat de l’Eva, ens va captivar.
Entre les moltes anècdotes i situacions personals que ens va explicar, n’hi ha algunes que es veuen reflectides en el llibre, com el fet de com viu la situació la germana o en el cas de l’Eva, el germà, els quals, en el seu entorn intenten defugir problemes i acceptacions deixant-los una mica de banda, fins que l’entorn descobreix realment com és la persona, es treuen els prejudicis de sobre i al•lucinen amb ell/a i escolten frases com “la teva germana és una passada”.
Vulguem o no, els adults, ens diu l’Eva, també estem carregats de manies i prejudicis i ens explica que quan la van portar per primera vegada a l’escola, el centre no la volia acceptar dient que la nena patia una deficiència. Amb el temps es va poder comprovar que de deficiència cap ni una, tot el contrari.


Finalment la gran pregunta d’una alumna. Tens fills/es? Com podeu llegir en el seu article, l’Eva explica que a una edat determinada volia ser mare, tenint en compte que hi havia un alt percentatge de possibilitats que el nen o nena nasqués amb el síndrome. Va quedar embarassada. Els metges deien que tot anava bé, però ella pressentia alguna cosa, sabia que la nena seria igual que ella. La nena, la Laura, va néixer i l’habitació de l’hospital, explica l’Eva amb molt sentit de l’humor, semblava un enterrament. Per a la família va ser dur, per a les amistats, en canvi, va ser un part celebrat amb tota naturalitat, és a dir, amb molta alegria. I és que l’Eva no es cansa mai de lloar i parlar de les seves amistats i de lo importants que han estat i són per ella. Ara, com a mare, pateix les vivències de la seva filla, les mateixes vivències que patia ella, però afegeix que ella te la sort de poder-li transmetre força i optimisme.
No cal dir que alumnes, mestra i jo, varem quedar bocabadats amb l’Eva. Com ha aconseguit tot això? Doncs segons ella d’una manera molt senzilla “mostra’t tal com ets”. El dia a dia i la societat ens porten a una manera de ser i de voler que ens acceptin, a vegades renunciant a la nostra autenticitat. Això, que tant ens preocupa, ens lliga i ens impedeix acceptar-nos com som i que els altres ens acceptin així. Segur que d’aquesta manera serem molt més feliços.
Va ser una sessió formidable. Des de l’institut volen que cada any els alumnes de 3r d’ESO es llegeixin el llibre i que l’Eva ens acompanyi de nou.


Des d’aquí vull agrair moltíssim a l’Eva l’esforç i l’actitud que va demostrar. Pel que em consta, a ella també li va anar molt bé l’experiència i està molt agraïda a l’institut i els alumnes per donar-li aquesta oportunitat de donar a conèixer aquesta malaltia. I sobretot donar-li les gràcies per ser com és i per la lliçó de vida que ens va donar.
En definitiva, un llibre que recomano a tothom. Una mestra que conec m’envia un missatge i em diu “He acabat Wonder, una meravella”. Doncs si, és una meravella i cal fer-ne difusió. Em diuen que a Nova York, en Pep Guardiola va fer-ne molta, doncs si ell ho diu és Paraula de Pep.
Sobretot no us el deixeu perdre i si us plau, “Trieu ser Amables!!!!”

Jordi Garcia, Biblioteques Municipals de Girona
 

Estiuet lector

Estiuet lector

Coincidint amb la caloreta – o no? - i just encetat l’estiu, crec que em toca fer un article d’aquells de recomanació de lectures. A veure si ho sabré fer bé! El llistó dels companys que han col•laborat fins ara, és molt alt, realment, i això també demostra el bon nivell dels bibliotecaris que tenim predicant lectures per terres gironines, modèstia a part.

Explicaré, doncs, una de les coses que fem a Arbúcies a l’estiu des de fa molts anys: una senzilla taula d’exposició i recomanació de lectures. Els llibres atrauen certament per la portada, i quan els tenim allà exposats, com en un supermercat, la gent ja no es passeja per les lleixes – bé a Arbúcies més que “passejar” seria fer un “Tetris” entre lleixes, o muntar un rocòdrom, per escalar fins a aquelles prestatgeries que s’enfilen a més de dos metres i que ningú gosa remenar!

Hi ha lectors que em demanen - “jo a l’estiu vull desconnectar, dóna’m llibres senzillets, divertits, per portar al tren, per llegir a l’aeroport, a la piscina, a la platja, mentre al costat hi ha una família que “escolta Los cuarenta principales…”

N’hi ha d’altres que vénen i em demanen “aquell totxo” que al llarg de l’hivern no tenia temps per a llegir, o els més difícils: -“ vull lectures profundes i amb contingut, literatura en estat pur”, ai a aquests si que no se’ls pot donar gat per llebre!, i sovint són ells els meus lectors, de qui jo me’n refio i a qui faig tastar els llibres. Doncs pel que fa els lectors, a tants caps, tants barrets, que diuen.

Uns dels meus comodins, són els autors sud-americans, funcionen amb molta gent. Saben escriure i explicar-te una història sense que ni te n’adonis que estàs llegint: parlo de Borges, Cortázar i el meu estimat Gabo – Gabriel García Márquez- el qual sap transmetre aquella calor caribenya, plena de migdiades llargues, d’una manera de fer pausada per aprofitar més les vides que explica.

Potser m’agrada tant per dues coses: és on m’agradaria ser en aquell moment, en una illa caribenya o país sud-americà, només pendent dels sons de la natura, de les olors tan ben descrites, dels sentiments. Si parlo de sud-americans, no em deixo la xilena – californiana ja, crec, Isabel Allende. Un altre as que tinc a la màniga.

Allende descriu sagues familiars i paisatges, on l’element espiritual, oníric o surrealista sempre hi juga un paper prou important. I l’amor, ningú descriu l’amor tan bé com ella. Precisament així es diu l’últim títol que ha tret aquest any.: Amor

Sabeu que l’Isabel Allende cada 1 de gener comença a escriure un llibre? Doncs si, però aquest últim “Amor”, no us deixeu enganyar, és un recull de fragments d’històries de la seva obra i la seva pròpia biografia. Això si, explicada com si ens mengéssim un caramel. No ens n’adonem, i tot i que és un llibre editat, aprofitant el seu nom i el seu treball d’aquests anys – com que això no ho llegirà, permeteu-me la llicència! – només seria per a fans que la continuem llegint. Dec ser ja una fan ensucrada?

Allende s’encabiria dins el gènere “land scape” que ens van explicar a l’última sessió del 10 x 10. Doncs això, històries familiars combinades amb paisatges.

I què dir-vos de la reina d’aquest hivern, que no llegiré, perquè sóc "perapunyetes" i ja sé que entre el públic funciona bé. Es tracta de la trilogia de la Sarah Lark… segur que és d’aquelles que teniu en llista d’espera. Nosaltres hem aconseguit escurçar-la gràcies a molts arbuciencs que ens n'han un exemplar  perquè el fem circular, però això ja formaria part d’una altra activitat que fem.

“Mummies-lit”: que lleig el que faré ara: m'auto-citaré en un article que ja vaig fer al blog de biblioarbucies, dedicat a aquests termes que s'estan emprant en literatura.  No el diré, el llibre. Aquell que tot@s penseu i que ha estat dels més venuts i del qual ja s’està filmant la pel•lícula. Passeu-vos a Jane Austen, E.L. James en copia els personatges, els noms, només que més actualitzats. Deixeu-vos de tonteries i llegiu-vos els Quaderns d’en Marc (anònim), La Història d’O de Pauline Réague, o passeu-vos a les germanes Brönte, romàntiques del romanticisme clàssic.

A la taula també hi haurà els “Cross over”, és a dir, llibres que anirien des d’un públic juvenil, al públic adult. Segur que us n’heu trobat molts d’aquests, perquè com a bibliotecaris no sabem si ubicar-los a la narrativa per a adults, o a la novel•la juvenil: El món de Sofia, de Jostein Gaarder, El noi del pijama de ratlles de John Boyne, els llibres de la meva estimada Gemma Lienas, tant per a fills adolescents com per pares, defensora sempre de la igualtat entre gèneres (…) els ensucrats de Mocchia – ja està, ja l’he citat, no cal dir res més! -- i l’últim Katalepsis de la Maria Carme Roca, La porta dels tres panys de la Sònia Fernández Vidal, etc.

I també hi haurà un apartat de novel•la negra. Com a homenatge, aquest any hi posaré els llibres de lAgustí Vehí, Nocturn a San Felip Neri de Sebastià Benassar, El dia de caça de Gerard Guix, Bioko, de Marc Pastor i Respirar por la herida, de Víctor del Árbol. Com que són paios que em cauen bé, escombrarem sense cap mania cap a casa. I recuperarem una mica els primers del gènere, obviant directament els nòrdics que ja ens els hem llegit, Simenon, Batya Gur, Makaris…

Farem promoció d’autors joves catalans, que m’han impressionat. Cercaré per parar la taula Primavera, estiu, etc, de la poc mediàtica Marta Rojals; intentaré comprar Marges, d’en Roger Vilà Padró, les bones crítiques del qual abunden, i diuen que és un llibre d’aquells de “retorn als orígens”, com el de la Rojals. I tampoc descarto No et miris el riu, de Mònica Batet, pel nostre parament.

Inclourem La gatera, de Muriel Villanueva. Un llibre que m’ha sorprès perquè en principi està escrit amb un llenguatge molt juvenil i “de carrer”, sense arribar a ser argot, però molt fresc. Reprodueix la manera de parlar de molts joves d’avui dia.

La història t’enganxa. Ara mateix, estic en aquell punt on hi ha una tensió amorosa en la trama, en què sembla que surt amb un noi jove, el qual ha estat adoptat com a nét de visita, per a una iaia que viu sola -- i que llegeix Murakami!! amb gats – mentre ell passa les tardes llegint drames rurals i Canigó, que per cert també en posaré a la taula; i un veí pintor, que li fa tilín, i amb el qual es comunica a través de les necessitats d’un gat … i una gatera. Ben interessant, i tal!.

No ens faltaran les novel•les històriques. Aquest any també és el centenari de Joaquim Amat-Piniella, per tant posarem l’imprescindible K.L. Reich, i l’acompanyaré d’en Vasili Grossman, Todo fluye, perquè no se senti sol en l’holocaust -- en positiu -- de lectures de guerra.

Imprescindible serà que la gent hi trobi Joan Sales, altra vegada, amb l’Incerta Glòria, HHH de Laurent Binet …i aquell que em va recomanar la Margarida: si home! una veïna lectora dotada de gran sensibilitat per les arts en general, i amb el do del la sinceritat, i això és personal i no ho hauria d’explicar, però si, fou l’única persona, que em va venir a veure després de néixer i va dir –li a la meva mare: maaa! Que lletja i escarransida! – doncs si una obvietat que tothom feia veure que no era, i ara és una de les persones que m’escolto pel que fa lectures. Doncs la Margarida em recomana El meu cor ferit, de Martin Doerry, les cartes d’una mare als seus fills des d’un camp de concentració. Allò d’escarransida, amb el temps ha prescrit.

-I tu què llegiràs?

- Mmmm, doncs jo em reservo per a l’estiu les recomanacions d’amics escriptors, bibliotecaris i editors:

Primer és el torn d’en Xuan Bello, amb la seva Historia universal de Paniceiros, presentació del qual em va saber greu haver-me de perdre, i sobretot perquè ho vaig fer per anar a treballar. Hagués hagut de trobar un motiu més interessant!!

Seguiré amb Gerbrand Bakker. Aquí dalt tot està tranquil, publicat per la petita editorial Raig verd, i dotat amb el premi IMPAC 2010, a més de vuit premis més en l’àmbit internacional… si ja sé que els premis no us convencen, però aquest es continua editant! Donem-li una oportunitat.

I parlant d’oportunitats, em llegiré La llibreria de les noves oportunitats, d’Anjali Banerjee. A la meva amiga Montse, li ha agradat molt, tot i que a la faixa hi diu “una història d’amor entre llibres”. Aquesta faixa publicitària em tira enrere. No serà molt ensucrat?...però passa entre llibres, i tots els arguments que passen entre llibres m’agrada llegir-los. Anoteu-vos aquesta mania meva, compartida amb l’Anne Fadiman a Ex libris, llibre que també recomano.

Continuarem per Verde agua, de Marisa Madieri, editat per Minúscula; editorial que cuida molt bé les traduccions. Per cert, Madieri sempre va sonar com a possible premi Nobel; llegim-la, doncs, a veure què i com explica la ciutat de Trieste. La crítica italiana el defineix com un petit clàssic contemporani.

Com que segur que no tindré més temps, i aquest és el mal contradictori d’un bibliotecari -- quan se m’acabin les vacances deixaré de llegir intensament – anotaré al meu diari mental la següent llista: Genís Sinca. Una família exemplar, i Sílvia Soler. L’estiu que comença… ah i Casa gran de Nicole Krauss.

No oblideu tampoc llegir-vos un llibre imprescindible: Stoner, de John B. Williams i rellegir Madame Bovary de Flaubert;  El vagón de las mujeres, d’Anita Naïr , i tastar i recuperar la Julie Otsuka. Buda en el Ático, també molt recomanable segons els experts, no jo.

Ja paro. La llista és eterna, me’n deixo molts!!. Se m’ha acabat l’espai, i a vosaltres la paciència. Reconec que no sé ni començar ni acabar articles, però espero que entremig d’aquest bosc de cites, hagueu pogut fixar-vos en alguna obra interessant… I definitivament us recomano que visiteu el blog d’en Jaume Cabré: http://racoperllegir.wordpress.com , on a part de bones crítiques literàries, Cabré estableix una manera divertida per a valorar els llibres aplicables als nostres clubs de lectura, nosaltres ho seguirem quan comencem de nou:

1 punt – Útil per combatre l’insomni.
2 punts – Acceptable per a passar l’estona.
3 punts - Encertada per a una bona lectura.
4 punts – Mereixedora d’un aplaudiment.
5 punts – Digna de reverència.


-Què en penseu d’aquest article? 1,2,3,4 o 5? No cal resposta.

Bones vacances lectores!!

 

"En Xim llegint a la platja"

Imatge del personatge del programa de foment a la lectura www.ximixesca.com



Sílvia Fontbona – Biblioteca Municipal d’Arbúcies
 

Un "worst seller" injust

A l’ADN d’un bon bibliotecari hi ha d’haver la paciència i la vista: Dues qualitats que ens permeten reivindicar petites joies que van passar desapercebudes en el seu moment.

Nosaltres juguem amb l’avantatge de no estar sotmesos a la pressió del mercat, com els llibreters. Tampoc no ens amenaça cap màquina trituradora, com a les editorials, ni patim la vanitat de l’escriptor i normalment no ens importa el que diuen els crítics. Llegir per gust i per ofici –sense data de caducitat, i sense pressa- és un dels múltiples plaers de la nostra professió.

De la mateixa manera que dic això, també crec que tenim dos defectes destacats: una certa tendència obsessiva i la santa mania de recomanar llibres, pel•lis o música que TOTHOM hauria de compartir, pel seu propi bé i el de la humanitat sencera.
Almenys jo, quan descobreixo un autor, m’ho de de llegir tot, incloses les referències que cita en la seva obra. He d’escoltar les bandes sonores, seguir sobre un mapa la ruta de la narració i investigar les influències des de la seva infància. Per això ja em disculpareu si en aquest blog parlo sempre de la mateixa gent i dono la tabarra.

El cas és que, per culpa d’en Salvador Macip he passat un cap de setmana viatjant en limusina entre Nova York i Califòrnia, a un ritme trepidant, enganxada a El rei del món i altres drogues dures. I he begut oli, perquè ara hauré de tastar El joc de Déu, Hipnofòbia, i Mugrons de titani  com a mínim. El que descarto d’entrada és continuar amb Chuck Palahniuk, Hubert Selby, Bret Easton Ellis, J. G. Ballard, Hunter S. Thompson, Barry Gifford, Bill Fitzhugh, Jerry Stahl i Dennis Cooper perquè, si tenim tan bona collita a casa nostra, no ens cal anar a descobrir l’Amèrica. Que consti que són els autors que cita en Macip en els agraïments, que tampoc no em vull fer l'entesa, ara.

Tot va començar abans de Nadal, quan l’autor va anunciar, a través del seu blog, que regalava una novel•la del 2007 que no havia tingut massa èxit a lectors disposats a donar-li una segona oportunitat. - Lloable iniciativa, vaig pensar, perquè no?

Generós, en Salvador em va portar un lot de 20 exemplars per oferir als clubs de lectura de les biblioteques públiques. Crec que li vaig pagar el cafè, pel treball. Després vaig enganxar el codi de barres de rigor a cada llibre, els vaig entrar a catàleg sense massa entusiame i els vaig col•locar als armaris compactes, amb centenars de volums ben posadets en fila, esperant el seu moment amb bíblica resignació.

Però deu ser veritat que El rei del món és un llibre maleït, perquè en comptes d’estar-se quiet fins que els companys me’l demanin, un dia me’l trobo de tertúlia amb Juliet, Naked d’en Nick Hornby. Ai carai, m’ha semblat que parlaven de música i de groupies. L’endreço allà on li toca, i poc després se m’escapa amb Els jugadors de whist, d’en Pagès. Quina bestiesa. No tenen res en comú Figueres i Manhattan.
Últimament se’m passejava pel magatzem de bracet amb Ullals (és normal, són germans per part de pare), i fins i tot s’atrevia a sortir de farra amb en McEwan i passar la nit amb la Carson McCullers.

Abans que la cosa esdevingui una orgia incontrolada, me l’emporto a casa per dedicar-li el temps que faci falta. Em fa un xic de mandra, però ha arribat l’hora de buscar-li el seu punt flac. Necessito un motiu per castigar-lo, no ens podem permetre tant d’atreviment en un desconegut que comparteix la lleixa amb gent de la talla de Dickens i Pla.

Em mullo els peus amb prudència i sense adonar-me’n ja estic submergida fins el coll en una història addictiva:

un negre del Bronx és escollit per substituir una estrella del hip-hop desapareguda que se li assembla físicament. Passa pel quiròfan i el gimnàs, aprèn a cantar i ballar i a parlar amb el mateix accent i la seva vida es capgira fins a nivells insospitats fins convertir-se en l’home més famós del planeta. Serà feliç? Sobreviurà? Arribarà als límits de la pròpia bogeria? Quina societat alimenta un fenomen similar?

Aquest llibre, el molt cabron, ha resultat ser un llop amb pell de xai, com els alumnes mosquetes mortes que no criden mai l’atenció i no destaquen a classe però fan exàmens d’excel•lent.

I pensar que ho tenia tot en contra: una portada fosca, un títol que sona a novel•la juvenil, l’eslogan que tira enrera els qui ens agrada llegir: “Una pel•lícula d’acció en forma de novel•la”? Però això no anava a l’inrevés?.

Ai, Columna, què vas badar? Perquè no el vas promocionar? Si sortís ara en una editorial agosarada podria estar al capdamunt del top dels més venuts, i tu vas permetre que fos un fracàs. Tenies un John Grishman català i no el vas saber vendre; o un possible biògraf de la malaguanyada Amy Winehouse, per exemple, amb uns quants anys d’anticipació.

Jo també he fracassat, de fet...en l’intent de trobar-li defectes. Hi ha poques novel•les tan intenses i ambicioses que no deixin algun detall deslligat, una coartada fluixa, un canvi de ritme desafortunat, una escena poc creïble. Aquí no. És una història rodona i potent, molt ben construïda. Els personatges són profunds i coherents. Hi ha moments de violència i acció extrema, però amb detalls de tendresa i humor. L'autor fins i tot es permet decorar l’escena amb algun flash de paisatges urbans o desèrtics, quatre pinzellades de bellesa captades des de la finestra d’un cotxe robat. La novel•la dosifica perfectament una barreja d’adrenalina i autocontrol. El llenguatge és impecable, diria que universal, sense deixos folklòrics, adaptat a cada situació. Molt cru quan fa falta, sense por.

Em trec el barret. No vull ofendre ningú si afirmo que, amb els ulls tancats, el podríem confondre amb algun escriptor ianqui molt ben traduït, d’aquells tan enyorats de novel•la policíaca que són vigents i autèntics malgrat el pas dels anys. Es mereix una revifalla, i ara serà tot un repte si ja està descatalogat. Sort que sempre se'n troben aquí i aquí.

En resum, us l'aconsello perquè m’ho he passat molt bé! He après tècniques de supervivència de barri xino i d’estrelles del rap, cosa que sempre pot ser útil a la vida. No saps mai quan t’hauràs d’enfilar al sostre d’un metro en marxa o afrontar un allau de fans, és clar. O passar amb una pistola per un detector de metalls, o trobar un moment per llegir un bon llibre per escapar de la realitat, tant si estàs a un orfanat del sud com al rovell de la ciutat que mai no descansa.

El rei del món és un d’aquells llibres que valen molt més del que t’han costat. En el meu cas, el preu d’un cafè i admiració eterna pel seu autor bookcroser. Gràcies, Salvador, espero que el lot tingui molta demanda i que Déu t'ho pagui amb molt d'escreix!

“Però els tipus durs no llegeixen” (...) “Suposo que és el preu que has de pagar per no ser un imbècil sense res al cap com tots els meus altres companys” MACIP. El rei del món. Columna, 2007 p. 94

 

 

Punt i final amb la literatura eròtica

L'Albert Mestres, conductor del Grup de Lectura de la Biblioteca de Caldes de Malavella, escriptor, traductor i director teatral, ha de dir l'última paraula en aquesta sèrie de ressenyes i reflexions sobre l'erotisme en la literatura.

Us oferim un magnífic resum històric que no es troba als manuals ni a les enciclopèdies, a càrrec d'un gran expert i gran persona. Moltes gràcies, ALBERT!

Sobre literatura eròtica

Quina és la diferència entre literatura eròtica i literatura pornogràfica? El grau d’explicitesa respecte a les relacions sexuals descrites? La finor o la grolleria del llenguatge?

En absolut. Per a mi l’única diferència que hi ha està entre un text amb qualitat literària, concebut i creat com a objecte literari, que podríem considerar literatura eròtica, i un text sense qualitat literària, fabricat amb l’únic objectiu de ser venut i produir uns rendiments pecuniaris, que podríem considerar literatura pornogràfica. L’explicitesa o no de les escenes descrites, la finor o grolleria del llenguatge només són eines expressives que l’autor té a la seva disposició.

Això no vol dir, és clar, que alguns textos concebuts com a objecte artístic arribin tan lluny del seu objectiu que avui només els puguem considerar pornografia i, a l’inrevés, que alguns concebuts com a objectes comercials hagin adquirit l’estatus literari gràcies a les seves qualitats qui sap si voluntàries o involuntàries. En farem ara un breu i ràpid repàs per sobre.

A la literatura de l’antiguitat clàssica europea no existeix aquesta distinció entre pornografia i erotisme, i grans poetes, com Marcial, que jo he traduït, o Catul, recorren constantment a imatges sexuals a la seva poesia. De fet, sembla que existien, al costat de les meretrius, unes dones especialitzades en la recitació de poemes de contingut pornogràfic que avui s’han perdut, sens dubte perquè pertanyien a la categoria de la literatura amb ànim de lucre, per dir-ne d’alguna manera. També Petroni hi recorre amb abundància al seu Satiricó, en una de les millors novel·les de tota l'antiguitat. De fet, la literatura eròtica antiga és rica però sovint ens ha arribat força mutilada pel temps.
Un dels clàssics absoluts de la literatura sànscrita és el Kama sutra de Vatsaiana, un receptari ben explícit de formes de fer l'amor.

A la literatura clàssica xinesa també són abundants els exemples de literatura eròtica. Són novel·les clàssiques, i amb això vull dir entre les millors deu novel·les xineses, Jing Ping Mey o El cirerer al vas d'or, anònima, i La catifa de les pregàries i els gaudis de Li Yu, totes dues eròtiques.

Pel que fa a la literatura japonesa, és realment difícil distingir entre literatura eròtica i literatura a seques, ja que l'erotisme forma part de la mateixa concepció de la creació literària. Amb tot, podem esmentar el novel·lista Ihara Saikaku, amb les narracions eròtiques clàssiques La vida d'un home amorós i Històries d'amor entre samurais, aquesta darrera sobre l'homosexualitat.

Tota la literatura europea de l'edat mitjana està carregada d'erotisme d'una manera més o menys velada, des dels romanços populars fins a les cançons dels trobadors, algunes explícitament eròtiques, les grans novel·les de Chrétien de Troyes, els poemes satírics de Francesc de la Via o una de les grans novel·les del període, Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

Però sens dubte l'obra mestra de l'erotisme literari medieval és el Decameró de Giovanni Boccaccio, un divertidíssim aplec d'històries a vegades força pujades de to. Aquesta obra té una seqüela quasi tan divertida com ella mateixa en l'Heptameró de Margarida de Valois, un segle més tard, on l'erotisme és encara més extremat. Digne deixeble de Boccaccio va ser Pietro Aretino, que, conegut sobretot com a escriptor de comèdies, va escriure una sèrie de narracions eròtiques, com Els raonaments o els Dubtes amorosos, a més dels Sonets luxuriosos, dels quals en tinc una mostra inèdita i traduïda per mi mateix per qui pugui interessar. 

Pel que fa a la literatura àrab, podríem dir que tota la seva poesia està impregnada d'un erotisme força refinat, però se singularitza el recull de narracions i exemples morals conegut com a El jardí perfumat de Nefzaqui.

El barroc espanyol es caracteritza per la pràctica de la poesia eròtica de forma anònima, tot i que en sabem els noms, com el de Francisco de Quevedo i el nostre Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona. Seguidors d'aquesta veta són els il·lustrats Félix María Samaniego amb El jardín de Venus i Tomás de Iriarte.
La il·lustració francesa aporta obres de més pes i més diverses, però cal destacar-ne Les bijoux indiscrets de Denis Diderot, on les vagines esdevenen narradores de les seves experiències, i, és clar, el clàssic del gènere, el marquès de Sade, de qui vaig traduir la Justine o les dissorts de la virtut.

De la mateixa època és un altre dels grans clàssics de la literatura eròtica, la Fanny Hill de John Cleland, que acaba d'aparèixer ara editada per Adesiara.

l romanticisme francès i l'Anglaterra victoriana del segle XIX proporcionen alguns clàssics més a la literatura eròtica. Ho és, per exemple, la breu però magistral narració Gamiani d'Alfred de Musset o les monumentals novel·les autobiogràfiques La meva vida secreta, anòmima, i La meva vida i els meus amors de Frank Harris, pseudònim.

El simbolisme contribueix a la literatura eròtica d'una manera determinant amb els poemes de Paul Verlaine i sobretot la novel·la Afrodita i els poemes Cançons de Bilitis, centrats en relacions lèsbiques, de Pierre Loüys, entre altres.

De l'avantguardista Guillaume Apollinaire són les obres mestres de la narrativa eròtica Les onze mil vergues i Les aventures d'un jove don Joan.

Gran escàndol van provocar les novel·les de D.H. Lawrence, sobretot L'amant de Lady Chatterley, bé que, tot i contenir escenes altament eròtiques, no es pugui parlar de narracions estrictament eròtiques. De fet, Lawrence representa el primer pas cap a l'esborrament de les fronteres entre la literatura eròtica i qualsevol altra mena de literatura.

Una renovació total de la literatura eròtica va suposar la irrupció del surrealisme que va trobar en el gènere un camp fèrtil d'experimentació. El conreu surrealista d'aquesta literatura és abundant però en destacarem El cony d'Irene de Louis Aragon, bé que firmada com a Albert de Routise, i per sobre de tot la magistral novel·leta de Georges Bataille Història de l'ull.

Paral·lelament alguns escriptors nord-americans, cap a la mateixa època, als anys vint del segle passat, incorporen l'erotisme com una forma de narrativa general. A tots ens sonaran els Tròpics de Henry Miller (Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorni, molt ben traduïts per Manuel de Pedrolo) o també la seva trilogia La crucifixió de Rosy, amb Sexus, Nexus i Plexus, i els diaris d'Anaïs Nin, així com les seves novel·les Escales cap al foc, La seducció del Minotaure o Delta de Venus, etc., tot plegat de caràcter marcadament autobiogràfic.

A partir de la Segona Guerra Mundial podríem dir que la literatura eròtica en si deixa d’existir i les escenes eròtiques s’incorporen, amb més o menys cruesa, a la literatura sense etiqueta. Tanmateix, alguns autors van destacar per la gran intensitat d'algunes escenes eròtiques de les seves novel·les, com Vladímir Nabòkov o Erica Jong.

Al costat d'això, és clar, sempre ha existit una literatura pornogràfica en el sentit que dèiem al principi, al més sovint acompanyada d'imatges gràfiques o fotogràfiques o més aviat acompanyant-les. Avui existeix un gènere nou de literatura pornogràfica que es troba a la xarxa d'internet. Es tracta de textos de lliure accés però no escrits amb cap intenció literària sinó més aviat amb un caire amateur, explicant experiències pròpies viscudes o imaginades.

ALBERT MESTRES

Ressenya de: "Elogi de les dones madures"

Avui em toca a mi fer una aportació. Trobo que això de treballar en equip està molt bé! 

Ja us avanço que la propera ressenya dedicada a l'erotisme no serà un llibre sinó una pel·lícula. Tenim de tot i més!

Elogi de les dones madures, d’Stephen Vizinczey. Edicions 62, 2002 205 p.
(El Balancí; 447) 1a. edició en català: 1994.

El podeu trobar a la vostra biblioteca pública

Com que sóc dona i ja tinc una edat, no puc citar aquest títol sense provocar un somriure compassiu o burleta. Però no és un llibre d’autoajuda per a quarentones, sinó un interessant manual de seducció.
El bon gust en el títol ja demostra l’elegància d’estil de l’autor, escriptor hongarès en llengua anglesa nascut el 1933. Vizinczey és poc conegut, malgrat que la seva traducció al francès el va convertir en un merescut bestseller el 2001. De fet només té publicades dues novel·les i dos assaigs.
De l’Elogi ... se n’han fet un parell d’adaptacions al cinema, una d’elles ambientada en la Guerra Civil Espanyola, amb Juan Diego Botto i Fane Dunaway (En brazos de la mujer madura, 1997)

La novel·la recull les memòries del jove András Vajda, amb episodis on l'erotisme té un pes essencial però sense arribar a l'empatx.
Des del vessant amorós és un manual iniciàtic, una injecció d’optimisme, una vacuna contra les manies. La moral de la història diu que la sinceritat és la clau de l’èxit i el pas dels anys, un punt a favor, contràriament al que ens sol vendre la publicitat moderna.

El primer paràgraf és tota una declaració de principis:

“No sóc un expert en sexe, però vaig ser un bon observador de les dones que vaig estimar, i intentaré recordar aquelles experiències bones i dolentes que, jo crec, van fer de mi un home”.

L’edició original sortia al Canadà el 1965, 40 anys abans que García Márquez fes inventari de les seves Putas tristes i amb quasi mig segle d’avantatge sobre el Diari d’hivern de Paul Auster.

L’escenari és aquell ambient austrohongarès tan exòtic, on les senyores tenien com a mínim un amant declarat, igual que els seus marits, mentre que al Mediterrani només toleràvem les “querides” per al mascle ibèric.
Són molt interesants els apunts de política i història que expliquen l'exili del protagonista, primer a Roma i després a Amèrica del Nord. Eren els anys 40-60 del segle XX.

Envoltat des del bressol per un harem de dones amoroses de mitjana edat (la mare, les amigues i les tietes), el noi s’educa en la tendresa i l’admiració cap al sexe femení. La novel·la és un himne al goig i al respecte, a la confiança mútua, amb reflexions molt intel·ligents sobre la condició humana. Combina perfectament bon humor i picardia, interessants anècdotes personals i socials... però també inevitables fracassos i alguna pèrdua d’afectes i de pàtries pel camí.
Tot plegat en fa una història emotiva, mai vulgar ni gens incòmoda. Amb fragments poètics sense ser carrinclons. Creïble i equilibrada, sí. M’ha agradat per això.

5 fragments que he subratllat per a la meva "Wikiquote" privada:

“Un dels horrors de ser molt jove és que no te n’adones quan t’han derrotat” p. 47

“Es diu que, just abans de morir, les persones veuen la seva vida en un instant (...) Ajagut al costat de la Maya, ben premut contra seu, vaig experimentar una al·lucinació similar: ara no estava a punt de morir, sinó de viure” (p. 69)

“Estava prou a la vora perquè la meva veu li toqués la pell (...) L’acariciaria amb els sons, i no era una idea poc escaient, potser, si tenim en compte que era violinista” (p. 108)

“Dec la meva bona sort a les bones esposes que van compartir amb mi les alegries i les penes del matrimoni. Els nostres amors eren tranquils i serens; no hi havia retrets ni discussions; al capdavall, ¿quin sentit tindrien les aventures extramatrimonials si fossin iguals que el matrimoni? (p. 132)

“No hi ha cap animal tan mesquí com un home quan ja no estima una dona” (p. 147)

Apart del detall que la primera amant de l’András li deixava llibres, i el seu amor sense esperança va ser una bibliotecària, recomano aquesta obra per la sensibilitat que desprèn. Em sembla sincera i positiva, val la pena invertir-hi unes hores i ens enriqueix intel·lectualment: requisit indispensable quan es tracta de distingir entre la cultura i la banalitat.

Esther Suriñach

Bibliotecària
 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/