Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Delícies"

Menú literari

A la biblioteca de Vidreres hem estat pensant, us hem anat llegint i finalment ens hem decidit per:

Oferir-vos un menú de Biblioteca!

Els entrants volem que siguin delicats, sensibles i que us obrin la gana a llegir-nos.
Us donem la possibilitat de triar entre les dues poesies del nostre estimat Miquel Martí i Pol i del nostre proper Salvador Espriu.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

MARTÍ I POL, Miquel. L’Àmbit de tots els àmbits.
Barcelona: Edicions del Mall, 1981. 

EL MEU POBLE I JO 

Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

ESPRIU, Salvador. La pell de brau. Barcelona: Columna, 1968.
 

De primer plat tenim dues lectures fresques per anar fent boca :

El límit exacte dels nostres cossos

La primera part d’aquest llibre són relats curts i directes aquí us en servim un “Les plantes sempre parlen, només cal escoltar-les. Mentre parlen, els homes i les dones juguen;juguen a fet i amagar. Els cactus parlen menys perquè no se’ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d’una llarga reflexió. Volem més aigua,volem més llum, volem més de tot el que és bo. Però quan ho obtenim la felicitat ens ofega,ens fa por,ens col·lapsa. Hi ha plantes que moren ofegades de tanta aigua. A elles se’ls nota immediatament, perquè les fulles se’ls podreixen. A les persones sovint no se’ls no ta per fora. De fet, moltes persones, les que no escolten les plantes, tampoc s’ho noten per dintre. I això és perillós, molt perillós. Perquè un dia moren i no se sap per què, no se sap de què. Malaltia greu. NO! S’HAN OFEGAT!”

BATALLÉ PRATS, Iolanda. El límit exacte dels nostres cossos. Badalona: Ara Llibres, 2011. 


El Bolígraf de tinta verda

Algun cop heu pensat en quants metres quadrats viviu? I no em refereixo només a la vostra llar, sinó a l’espai que ocupeu a la feina, al del bar que sovintegeu, al del vostre mitjà de transport, al de casa dels pares, els sogres o qualsevol altra espai on passeu el temps. Us heu adonat que segurament sempre són, si fa no fa, els mateixos metres quadrats? Això és el que ens planteja la novel·la . El seu protagonista té una vida com la nostra, de fet podríem ser nosaltres: una dona, un fill, un cotxe i una feina. Però què passa quan amb això no en tens prou? Quan te n’adones que el que vols no és el que tens? Que al llevar-te cada dia sabràs exactament com transcorrerà...
Tots estarem d’acord que la nostra vida, sobtadament, pot donar un gir. Però el que segurament no sabem és que de vegades aquest gir pot tenir un preu massa alt. I això és el que li pot passar al protagonista de la nostra història.
No us explicaré l’argument perquè crec que és una d’aquelles novel·les que s’ha de descobrir a poc a poc . Una d’aquelles històries amb les quals t’identifiques. Un personatge que podries ser tu o el del teu costat.

MORENO, Eloy. El Bolígraf de tinta verda. Barcelona:Columna, 2011. 

 

De segon plat us volem oferir un assortit de llibres d’escriptores: 

 

ALCÀNTARA, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona : Edicions de 1984, 2009.

MONSÓ, ImmaLa dona veloç. Barcelona : Planeta, 2013.

SOLER, SílviaPetons de diumenge. Barcelona : Edicions 62, 2010.

ROCA, Maria Mercè. Bones intencions. Barcelona : Columna, 2013.

 

 

Ho amanirem tot amb el Nocturn de Sant Felip Neri 

BENNASAR i LLOBERA,  Sebastià. Nocturn de Sant Felip Neri. Barcelona : Meteora, 2013.


Per beure us oferim Quan en dèiem xampany 

NADAL, Rafel. Quan en dèiem xampany. Barcelona : Columna, 2013.



I si voleu podeu acompanyar amb Pan, educación, libertad

MARKARES, PetrosPan, educación, libertad. Barcelona : Tusquets, 2013.

 

Les Postres


De Rock:

CHAPMAN, Tracy. Our bright future [Enregistrament sonor]. New York : Atlantic Recording Corporation, cop. 2008.
 

De Pop-Rock:

PÉREZ CRUZ, SÍlvia. 11 de novembre [Enregistrament sonor]. Universal Music Spain, cop. 2012.

De Jazz:


DAVIS, Miles. Bitches brew [Enregistrament sonor]. Sony Music Entertainment, cop. 1999.

 

Moltes gràcies per haver-nos llegit,
Fins la propera!

Marta Garolera, biblioteca Joan Rigau i Sala de Vidreres


Motius de celebració

90 ANYS DE BIBLIOTECA A SANTA COLOMA DE FARNERS

[Aportació de Francina Sanmartín, directora de la Biblioteca Joan Vinyoli. Publicada al butlletí de la Festa Major 2013]

Aquest any a Santa Coloma de Farners rememorem el naixement d’un equipament cultural que ha perdurat al llarg de 90 anys al servei de tots els colomencs: la biblioteca pública.

La inauguració d’aquesta institució es remunta efectivament a l’any 1923 quan una feliç conjunció de circumstàncies va permetre l’establiment al nostre municipi de la primera biblioteca pública que creà la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Un acord de l’Ajuntament per a crear una escola en uns terrenys adquirits l’any 1918 ( on s’ubicaria després l’escola de Sant Salvador d’Horta) portà el consistori a contactar amb el llavors director central de la Caixa i un dels fundadors de l’entitat, Francesc Moragas i Barret, per tal de demanar-li el finançament necessari per al projecte així com també l’obertura d’una oficina a Santa Coloma. El resultat de la reunió fou molt positiu ja que escola, sucursal bancària i biblioteca es van fer realitat poc temps després (1919-1923). D’aquesta manera ensenyament i estalvi es posaven a l’abast de la població i alhora hi apareixia per primera vegada el servei de lectura pública i de divulgació cultural propi de les biblioteques. Sens dubte l’amistat personal entre mossèn Ricard Aragó i Francesc Moragas va facilitar molt la instal·lació de la biblioteca a Santa Coloma i la seva ubicació en un marc ideal: el magnífic parc de la casa Bofill anomenat Parc del Bon Mot en honor de la Lliga del mateix nom fundada per l’esmentat mossèn i al bell mig l’antiga casa dels guardes de la finca, un bellíssim xalet perfecte per a encabir-hi una institució cultural.

La biblioteca en el moment en què fou inaugurada constava d’uns 2.000 volums i arribà a acollir l’any 1931 un curs de català amb l’assistència d’un jove Joan Vinyoli i la cloenda amb Pompeu Fabra com a convidat especial. Aquell preciós edifici d’estil modernista va desaparèixer juntament amb el parc el 1959-60 però no així l’esperit bibliotecari que poc o molt continuà present al llarg dels anys en una nova biblioteca d’acord amb les possibilitats que oferien les circumstàncies i amb una sèrie de reformes successives a fi d’ habilitar nous espais per a exposicions i per a la lectura infantil.

L’any 2000 l’Ajuntament n’obtingué la titularitat i dos anys després la Biblioteca Municipal estrenava el nom que la identifica des de llavors: Biblioteca Joan Vinyoli en honor del poeta que gaudí de llargues estades infantil i juvenils a la nostra població. Finalment l’any 2006 s’iniciaren les obres de reforma i ampliació de la biblioteca en el mateix lloc tot ampliant la superfície fins a 1.065 metres quadrats i donant pas dos anys més tard a una nova etapa amb canvis significatius i reptes apassionants.

La paraula Biblioteca va més enllà de” Lloc que conté una col·lecció de llibres, publicacions periòdiques o altres documents, organitzats segons sistemes preestablerts i destinats a servir al públic”. Per a nosaltres és un espai cultural, social, dinàmic, intens, flexible, adaptable, divers, útil, imaginatiu, creatiu, confortable, crític, participatiu, ...

En aquest sentit la resposta dels colomencs i colomenques ha estat fonamental i per això us en donem les gràcies i esperem que us sentiu sempre pròxims a aquest equipament especial per al nostre poble.

Esperem que les biblioteques perdurin, creixin i s’adaptin amb el temps i que les persones continuïn trobant motius per entrar i gaudir de la Biblioteca Joan Vinyoli:

  • Perquè mai no et sents tot sol, a dins
  • perquè a fora hi plou
  • perquè es veuen els terrats de les cases veïnes
  • perquè és un dels pocs llocs on encara ens sentim rics
  • perquè mai no estem segurs, però allà dintre ens ho sembla
  • perquè tothom s'ha enamorat alguna vegada
  • perquè tots som iguals, darrera d'aquella porta
  • per escapar-se de tot
  • per trobar tresors en forma de llibres
  • per embriagar-se de cultura
  • per escoltar conferències que ens remouen per dins
  • per conèixer sense presses
  • per llegir sense mirar el rellotge
  • per relaxar-se
  • per fer volar la imaginació
  • per fer plans de futur
  • per crear complicitats
  • per veure el somriure d’un infant quan ha trobat el llibre que volia
  • perquè mentre a fora fa calor, a dins s’està fresquet
  • perquè pots connectar-te amb el món
  • perquè pots estar en família llegint
  • per compartir lectures a les trobades dels clubs de lectura
  • per enamorar-te escoltant un recital
  • per sortir ben alegre després d’un tast de vins
  • per ser un espai intergeneracional
  • per venir a fer deures però també per fer amics
  • per passar per sota un àngel cada vegada que entres a la Biblioteca
  • per estar informat del que passa al món i al poble
  • per trobar-te amb un pou on l’aigua no para de bellugar-se
  • per despertar la teva creativitat
  • per seguir-te formant
  • perquè volem que coneguis i parlis amb el teu escriptor preferit
  • perquè hi ha infants “nascuts per llegir”
  • perquè ens agrada que t’emocionis
  • perquè ens agrada que surtis amb un somriure
  • per riure i somriure escoltant contes per adults intensos i intencionats
  • perquè és un dels pocs territoris neutrals de cada poble
  • perquè és la mida exacta de la felicitat
  • perquè no hi cap espai on et sentis més lliure
  • ...



Bona Festa Major!
L’equip de la Biblioteca

Companys de lectura

Parlar de llibres, literatura, lectors, clubs de lectura m’ha portat a pensar i a reflexionar sobre la relació que he tingut jo amb el món de les lletres. 

A casa no es compraven massa llibres, no crec que hi hagués prou diners per fer-ho. Les biblioteques personals de llavors res tenien a veure amb les d’ara, i els únics que compràvem eren els que la meva germana i jo necessitàvem pels estudis.

Ara bé: sí que tinc, però, el record de la meva mare llegint i devorant tot el que li queia a les mans. Dic tot el que li queia a les mans perquè la recordo llegint els llibres que nosaltres havíem de llegir a l’escola. Suposo que davant la impossibilitat de comprar-se llibres per ella –tinc una d’aquelles mares que tot i tothom passava i passa per davant seu- i davant la seva ànsia i necessitat lectora llegia els únics llibres que tenia a l’abast fàcilment, els nostres.

Així és com, juntes, hem compartit moltes lectures des de les obligatòries i clàssiques d’institut fins a les recomanacions que m’havien anat fent o suggerint ja en la meva etapa com a bibliotecària. D’aquesta manera hem compartit els grans interrogants que es plantejava Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser; hem disfrutat amb totes i cada una de les obres de Paul Auster; hem après com es construïen catedrals estrangeres però també pròpies; ens hem endinsat en els autors llatinoamericans com Vargas Llosa o Gabriel García Márquez; hem plorat, hem patit i hem disfrutat amb moltes de les grans novel·les que parlen de temps passats però també de temps presents.

I puc dir que sempre he tingut una gran companya de viatge amb qui fer-ho i compartir-ho. Sense saber-ho, segurament la meva mare i jo formàvem ja un mini-club de lectura particular i familiar. En aquest camí també hi ha hagut moltes discrepàncies i punts de vista diferents de la manera d’entendre i de comprendre l’obra i d’agradar-nos o no el que estàvem llegint. Suposo que la diferència d’edat té la seva raó de ser també en la lectura.

Aquesta complicitat amb la meva mare m’ha ajudat a ser lectora. No una gran lectora -perquè no ho sóc-, però si una lectora que no pot parar de llegir quan ha entrat de ple dins el llibre; una lectora que plora, que riu, que pateix i que gaudeix amb les històries dels protagonistes; una lectora que a vegades necessita un temps de repòs, de calma després d’un llibre molt intens perquè pensa que no podrà trobar mai més res millor que el que ha acabat de llegir. Per sort, això encara no m’ha passat mai.

Ara que sóc mare i tinc un fill que està aprenent a llegir em pregunto com ho puc fer per convertir-lo en lector, per atreure-li el gust per la lectura, per apropar-lo a aquest món dels llibres que a mi m’ha fet disfrutar i m’ha omplert tant.

Diuen els experts que els nens aprenen del que veuen a casa: si et veuen llegir llegeixen; que no cal forçar-los a llegir, que només cal encomanar-los el gust per la lectura... però: com es fa això en un món en què tantes coses els atrauen molt més que els llibres? Com es fa en un moment en què no tenim el temps suficient per dedicar-nos a acompanyar-los en aquest camí?

Jo he estat molt ben acompanyada en el viatge i em pregunto si també sabré estar a prop dels meus fills en l'aventura que ara ells tot just inicien. Si algú té una recepta màgica que vulgui compartir, doncs aquí estic per escoltar-la o millor per llegir-la.

Il·lustració de Cosei Kawa

Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, leer, el alma olvidada
las cosas que pasaron.
Leer, leer, leer, ¿seré lectura
mañana también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?
 
Miguel de Unamuno

 

[Llibres i Companyia agraeix aquesta aportació tan emotiva de l'Anna Sala Xargay, directora de la Biblioteca de Sarrià de Ter]

Hi havia una vegada...

Tot i que coneixia aquest blog, això de fer la meva primera aportació com a directora de la biblioteca Carles Fontserè de Porqueres em fa una mica de respecte, i més encara quan llegeixo en la presentació del grup de treball que sou aquest 20 % de la població que llegeix més de 10 llibres a l'any entre altres heroïcitats. 

No sé si reuneixo tots aquests requisits, eh?. He de confessar, sense vergonya, que alguna vegada he apagat un llibre per encendre la tele, i no era precisament per veure un programa sobre lectura. També he d'admetre, i això sí que em fa cosa, que no sé fer canelons i, és més, només m'agraden els que fa la meva mare per Nadal. Als nens, no em cal posar-los al forn perquè la veritat és que ja em tenen prou cremada.

Però ara, això sí, sóc bibliotecària, treballo i toco molts llibres de tota mena, i sobretot estimo cada dia més la meva feina. Amb això, espero estar al nivell.

Fetes aquestes petites puntualitzacions per no enganyar ningú, ara m'agradaria, copiant una mica el fil que utilitzem per a les entrevistes de 7 de saber, dir-vos que:

1.- Faig aquesta feina perquè em permet unificar la meva formació i la meva vocació tant com a educadora social com a bibliotecària. És un privilegi!.

2.- El record que tinc de la meva primera biblioteca és en relació a la Carme, l'antiga bibliotecària de Salt, i es pot dividir en dos grans moments: el primer, demanant silenci, amb l'onamotopeia tan coneguda en el món bibliotecari com és el ssst..., encara en ús en la majoria de biblioteques tot i que jo sóc partidaria d'extingir-lo. El segon gran moment i més impactant és el de la mateixa Carme apropant-se enmig d'un gran silenci i les cares de la gent esperant veure qui serien els escollits per escoltar dels seus llavis les paraules de sempre:

- Tu, tu i tu, fora!. Ostres, és curiós, ho recordo amb tant de carinyo! Mai l'he oblidada.

3.- Penso que les biblioteques tenen un paper importantísim a la societat per les activitats i serveis que ofereixen a tothom de manera gratuïta, però crec que haurien de ser més obertes, més multidisciplinars. M'encantaria tenir un model tipus Idea Store de Londres.

4.- M'han marcat molts llibres. Els primers, segurament són els contes de Ferrándiz, especialment La Rateta que escombrava l'escaleta. Aquest conte l'he explicat a la biblioteca projectant els dibuixos i he pogut comprovar que als nens encara els encanten aquestes il·lustracions tant com a mi. També llegia els contes clàssics de la Sissi, la saga de Los Cinco, Zipi y Zape o Esther y su mundo. Més tard, a l'escola i a l'institut em van impactar llibres com El Jarama, Josafat, Pilar Prim i Mirall trencat, fins i tot recordo viure intensament La Casa de Bernarda Alba i que vaig tenir la sort de poder representar el paper de la criada (¡Ay Antonio María Benavides, que ya no verás estas paredes, ni comerás el pan de esta casa! Yo fui la que más te quiso de las que te sirvieron).

Aquest darrer any l'he passat a la sala infantil de la biblioteca pública de Girona, he llegit molt de llibre infantil i juvenil, i us recomanaria L'Estralaga, de Roberto Piumini, una meravella per a totes les edats.
A l'estiu he llegit un llibre que fa temps tenia pendent. El blog de la Carme de Tossa amb la fotografia del guapo d'en Sawyer de Lost llegint em va animar a llegir-lo: Homes i ratolins de John Steinbeck, curt però intens i preciós.

M'encanten els còmics, de manera especial el còmic europeu. Un dels darrers que m'he llegit és Ardalen de Miguelanxo Prado. Tot i que em va agradar molt, no supera els dos que fa temps em tenen robat el cor, Lulú, mujer desnuda i Rosalie Blum. Són genials!

Ara, el meu objectiu és posar-me més les piles amb la novel·la i conduir el club de lectura. Per tant, us necessitaré molt i espero aprendre molt de tots vosaltres. Gràcies!

Gràcies a tu, estimada Cristina Ros, directora de la biblioteca Carles Fontserè de Porqueres (El Pla de l'Estany), que s'inaugura el proper dissabte, 28 de setembre, a les 12 del migdia. Us hi esperem!

Cassà de la Selva, terra d'escriptors

Cassà de la Selva, terra de músics i escriptors. La vila té la sort d’acollir escriptors nascuts al poble i escriptors que s’han establert a la població, i vam voler celebrar amb ells la seva diada més emblemàtica. El passat 18 d’abril, en el marc de la setmana de Sant Jordi, des del Centre Cultural Sala Galà es va organitzar la taula rodona “Present i futur del llibre, la seva lectura i viabilitat” amb els següents autors cassanencs: M.Dolors Godoy, Jordi Dausà, Lluís Freixas, Narcís Darna, José Antonio Pet Posse, Ramon Rabassedas, David de Pedro i Nadine Garralda.

Tots ells ens van oferir la seva experiència en el món de l’edició, què els va portar a escriure i com practiquen aquest art tan antic. Les diverses reflexions i els diferents punts de vista i d’obres ens va aportar una visió diversificada de les opcions que té un autor a l’hora de publicar la seva obra, des de buscar per internet editorals especialitzades en la matèria de l’obra, com el cas d’en Narcís Darna, fins el cas d’en David de Pedro, que ha autoeditat la seva novel•la i també n’ha fet la difusió.

La tertúlia va ser moderada per en Joan Carles Codolà, director de la revista del poble Llumiguia, que en va escriure la següent ressenya.

Vuit autors cassanencs parlen de llibres

Dins els actes commemoratius de la diada del llibre, des de la Sala Galà es va convocar una trobada d’autors cassanencs, aprofitant que en els darrers mesos han proliferat com mai l‘edició de llibres escrits per convilatans. La diversitat d’estils, d’edats, de gèneres literaris, de maneres d’escriure, de motivacions... van propiciar un diàleg força interessant que va constatar la vitalitat de la literatura al nostre poble.

Els escriptors assistents van ser:

Nadine Garralda, poetessa (Buenos Aires, 1977). Va debutar al món literari amb Testigos indefensos, un llibre autoeditat i coescrit amb els altres membres del grup poètic musical Dinosaurios, al qual pertany. Posteriorment ha publicat en solitari Esquinas de arena, i recentment, La Noche oblicua de la col•lecció de poesia editada per El Llop Ferotge.

Ramon Rabassedas (Cassà de la Selva 1934) ha publicat dos llibres de temàtica cassanenca: Els termiters, sobre els fets de la guerra civil i postguerra i Cassà 1945, un llibre de records, escrit com ell va dir «tot recordant els carrers, botiges, establiments, bars i cases que hi havia a Cassà en els anys de la meva infància». Actualment està preparant un nou llibre amb un recull de les seves memòries que recollirà la vida social i política del Cassà de la segona meitat del segle XX.

M. Dolors Godoy i Rotllens (Figueres, 1929) recentment ha editat dos libres de temàtiques ben diferents: Entre el somni i la vigília, que fa una selecció dels articles publicats a Llumiguia en els darrers anys i Roselles vermelles, un record dels darrers mesos de la vida del seu germà que va morir al front a la guerra civil espanyola. Actualment està treballant en la biografia del general carlí Gumersind Vilahur. Ha estat notícia amb llargues entrevistes publicades recentment al Diari de Girona i a La Vanguardia on es destacava la seva capacitat literària desvetllada en els darrers temps.

Narcís Darna i Casadevall (Cassà de la Selva, 1961), ha publicat aquest any un assaig fruit del treball de fi de carrera d’Humanitats a la UNED, Las semillas de la bondad que reflexiona sobre la constitució de l’essència natural de l’home i sobre l’origen moral de l’ésser humà des d’aquesta perspectiva natural.

Jordi Dausà Mascort (Cassà de la Selva, 1977) ha publicat dues novel•les que tenen els mateixos esbojarrats protagonistes: Manual de supervivència i El gat d’Schrödinger. A més ha publicat dues novel•les per a estudiants de català, Els Fak Eh i La caixa de joies, i una dotzena llarga de contes curts, alguns dels quals han merescut guardons.

José Antonio Pet Posse. (Tella-Ponteceso (A Coruña), 1941). La seva novel•la Portoceo va ser finalista del premi Planeta 1982. Escriu en castellà i gallec i l’any passat va publicar Relatos, gente de antaño y de hogaño (Editorial Quadrivium). També ha escrit O naufrago i Alias El Chispa.

Lluís Freixas Mascort (Cassà de la Selva, 1964). Diu que s’ha dedicat al periodisme per obligació, a l’escriptura per devoció, i a la lectura per vici. Ha publicat dos llibres de poesia: La confederació de les ànimes (Lumen, 2000), obra guanyadora del premi Aula de Poesia de la Universitat de Barcelona, publicada en edició bilingüe català-castellà, i L’epifania de les cisternes (Columna, 1997), que va obtenir el premi Recull de Blanes. L’any 1995 va ser finalista del premi Miquel de Palol de Poesia (premis Prudenci Bertrana). També ha publicat el llibre de relats Camins particulars, després de gairebé deu anys de silenci editorial. Des de 2003, es dedica a la gestió cultural. Combina aquesta activitat amb l’articulisme i la coordinació de clubs de lectura i tallers literaris en biblioteques i centres culturals.

David (Pérez) de Pedro (Girona, 1972) és un viatger empedreït que professionalment és màster en direcció d’empreses i ha publicat enguany La revelación de Qumrán un llibre que s’ha difós a tot el món gràcies a la distribució per Internet i que té l’estructura de bestseller amb aventures per tot el món sota el signe de les lluites pel poder a diferents nivells. Com ell va dir «em van dir que el tema de l’Opus Dei ja no estava de moda després d’en Dan Brown , però jo vaig insistir i estic molt satisfet d’haver-me arriscat en aquesta aventura literària i editorial».

Va moderar el debat el director de Llumiguia, Joan Carles Codolà que va demanar als assistents que comentessin dos aspectes ben diferents de la seva activitat literària: com s’hi posaven per escriure i com s’ho feien per publicar el que escrivien. A partir d’aquests dos temes, els escriptors cassanencs van definir la seva activitat literària amb aspectes ben diversos; des d’en Ramon Rabassedas que va manifestar una gran disciplina, en posar-se cada tarda de 4 a 8 per anar posant blanc sobre negre els seus records, fins en Jordi Dausà que prefereix els vespres i nits si bé va reconèixer que des que era pare se li havia acabat el temps d’escriure, passant per en Pet Posse, que escriu sempre que pot o en Lluís Freixas que deia que en poesia un cop escrit el que compta és repassar-ho i polir-ho per deixar-ho definitiu. Maria Dolors Godoy va recordar que tota la vida ha escrit «des que era petita i escrivia postals per al meu pare i els hi deixava sota el coixí , perquè les llegís i després em contestés» però que fins ara no s’ha decidit a editar i ho ha fet per la insistència de la família i amics.

Nadine Garralda va explicar la diversitat de l’obra que escriu que va des de cançons en anglès fins a poemes «que em surten en castellà»; per a l’autora «escriure és una necessitat que tinc i em serveix per matar fantasmes».

Parlant de l’edició, David Pérez que reconeix que es va posar de Pedro per tenir un nom més «comercial» ja que de Pérez n’hi ha moltíssims, va explicar que el procés d’escriure i editar el llibre va anar molt lligat, com un treball integral «ja que en literatura com en l’empresa cal pensar en gran i arribar lluny» i va remarcar que per arribar als lectors cal treballar molt ja que les eines que dóna internet poden afavorir arribar a molts més lectors, però cal saber copsar el seu interès i que et llegeixin. En el cas d’en Narcís Darna el procés de trobar editorial va ser metòdic: «impulsat pels consells dels professors, que van considerar que la meva tesi tenia possibilitats d’interessar la gent, vaig escriure a totes les editorials que vaig pensar que podrien estar interessades en editar el meu llibre i vaig aconseguir torbar-ne una que ha fet realitat el meu desig».

  Joan Carles Codolà - Llumiguia (número 723)

javascript:void(0)

Ordre d'esquerra a dreta: Ramon Rabassedas, José Antonio Pet Posse, Lluís Freixas, Jordi Dausà, Joan Carles Codolà (moderador), M. Dolors Godoy, Narcís Darna, Nadine Garralda i David de Pedro.

Lectures amb premi

Sí, el títol és enganyós: totes les lectures tenen premi, fins i tot aquelles que ens fan venir ganes d’emular als bombers de Farenheit 451. Perquè tot allò que llegim ens forma d’una manera o altra com a lectors, ens poleix el gust cap al que sentim i pensem, ens aproxima amb més veritat cap a qui som (ho sabéssim o no prèviament abans d’obrir la primera pàgina).

Totes les lectures, doncs, tenen premi, personal i íntim. Els Clubs de lectura, en certa manera, són un afegit a aquest premi, un pas més en què passem del nostre trofeu personal a una medalla de grup, del jo m’ho faig sol a compartir els pensaments i sentiments envers la literatura amb un grup de persones. Però més enllà dels que formem part dels Clubs, les nostres opinions i certeses sobre els llibres no tenen una projecció massiva fora del nostre àmbit del grup, com a molt la família, amics, blocs com aquest. Alguna vegada hem comentat amb companys de professió i lectors com ens agradaria que les editorials ens truquessin per valorar manuscrits, per demanar-nos la nostra valoració sobre una lectura. I ja no diguem dels premis literaris.

Des de l’antiguitat els homes (i ara els homes i les dones) hem volgut distingir de manera pública aquells que excel·leixen en una disciplina, que tothom veiés qui era el millor, el que tenia l’aprovació de la divinitat. Ha plogut molt, és clar, però continuem volent saber qui són els millors, el que no t’has de deixar perdre en aquesta breu vida que ens ha tocat. Els premis, però, són fruit de molts factors més enllà de la vàlua intrínseca del guanyador, cadascú té molts exemples al cap i no és ara el moment de llençar dards enverinats. Hi ha molts tipus de premis i molts tipus de jurats, i de ben segur alguna vegada hauríem volgut poder participar en la tria d’una obra guanyadora, poder dir-hi la nostra i compartir-ho, ja fos perquè el resultat ha estat excel·lent o bé perquè ens ha decebut.

I justament ens van trucar als Clubs de Lectura per demanar això. Després de 10 anys de Club a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols, aquest passat juny vam poder viure una experiència nova i gaudir d’uns d’aquells moments que val la pena recordar. Tot començava després de la voràgine de Sant Jordi; a finals d’abril vam rebre una proposta: l’Ateneu Barcelonès obria les portes als Clubs de lectura catalans per a que participéssin com a jurat en l’elecció del Premi Crexells. El 2012 ja ho havien fet amb els Clubs de lectura de Barcelona ciutat, i ara ho ampliaven a la resta de Catalunya.

 



El Premi Joan Crexells de narrativa és un premi literari que atorga l'Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada durant l'any anterior. Des de l’any 1928 han estat premiats autors com Rodoreda, Soldevila, Sagarra, Trabal, Bertrana, Llor, Calders, Porcel, Barbal, Perucho, Gimferrer, Moncada, o més recentment Jaume Cabré, Emili Teixidor, Vicenç Pagès, Ferran Torrent,...

Per a triar el Premi hi havia trampa, això sí: no vam haver de llegir tota la producció narrativa catalana de 2012, evidentment, tasca impossible. L’Ateneu ja ens proposava tres títols finalistes, tres dones (alguna d’elles amb la seva primera novel·la, d’altres amb una carrera a les espatlles): No et miris el Riu, de Mònica Batet; Sense alè, de Josefa Contijoch i, La dona que es va perdre, de Marina Espasa.

Hi havia una sèrie de condicionants: la data final per entregar la votació era el 16 de juny, encara no teníem els llibres i, de fet, no tindríem tants exemplars com persones formem part del Club. De fet, a la Biblioteca vam calcular que tindríem un mes per llegir les tres obres, prendre les anotacions com a jurat, anar-nos intercanviant els llibres entre nosaltres. Se’m va passar pel cap “diran que no. Quan els ho proposi a la resta del Club, ho veuran excessiu, massa precipitat; molts d’ells són mestres, estem a finals de curs, portem un ritme diferent...”. I sortosament estava molt equivocat. La capacitat d’il·lusionar-nos és sorprenent i inabastable. I pot arribar-nos de la manera més inesperada. La resposta va ser majoritària, i qui no va venir va ser per excés de feina d’aquells dies o impossibilitats de data del dia que ens trobaríem com a jurat. “Però sobretot, encara que ara no pugui venir, me’ls llegiré ara o més endavant”.

Vam convertir el desavantatge de tenir pocs exemplars en oportunitat: la gent del Club vam fer grups de 3 persones i cada 10 dies ens trobàvem a Sant Feliu (dins o fora de la Biblioteca) per intercanviar-nos els llibres. Potser anàvem a fer un cafè, o ens quedàvem una estona xerrant,... ens veiem fora del Club, cosa que habitualment no fem. I això va afegir també l’alegria de descobrir una mica més a persones amb qui compartim lectures i vida cada mes.

I per continuar compartint vida, vam sopar plegats el 14 de juny, el dia de la reunió del Club com a jurat: llibres, menjar, vi i paraules. Sobretot moltes paraules. No vam fer res excepcional del que no fem habitualment al Club, però ho vam fer amb més quantitat, amb menys temps i amb més rigor; l’Ateneu ens ajudava amb unes pautes, una guia per valorar tots els mateixos aspectes de les novel·les. Vam prendre força anotacions.

 


I de les obres? Va haver-hi opinions diverses, però potser perquè els que estem ara al Club portem un recorregut i un gust similar, coincidíem força en les opinions. De totes vam trobar aspectes positius a remarcar. A gran trets, No et miris el Riu funcionava amb ritme, estava ben construïda, presentava uns personatges força interessants, un inici molt suggerent però majoritàriament llevat d’alguns casos no acabava d’entusiasmar, i sobretot no impressionava el llenguatge, no excel·lia; La dona que es va perdre va haver de lluitar amb un inici de (falsa) ciència-ficció inicial, arribant a una segona part molt més brillant i que prometia, per acabar diluint-se en un final amb poca força malgrat encaixar les peces del relat, celeritat i sensació de no convèncer el que ens havia volgut explicar. I per últim Sense alè, que va resultar la guanyadora en les nostres votacions i finalment també va resultar la guanyadora del XLII Premi Crexells, una obra molt ben treballada, destacant-ne el llenguatge, la força dels pensaments i de les seves intencions, honesta i sincera, excessiva (que no pretensiosa, tot i que pugui semblar-ho) però engrescadora, molt poc novel·la i molt literària, no apte, això sí, per a tots els públics. Podríem dir, fins i tot, que ni que no hagués estat la que més agradés, hagués estat per a nosaltres la que mereixia guanyar. Tanmateix, tinc clar que les tres novel·les les recomanaré aquest estiu a la Biblioteca, a públics diferents, segons el que busqui aquell lector o el seu estat d’ànim.



I sí, ens encantaria repetir. En el Crexells o on sigui. Ens encantaria que ens truquessin de premis i d’editorials per demanar-nos la nostra opinió, que ens agafessin com a espècimens de laboratori i ens tanquessin durant dies en una habitació a llegir i a parlar i a discutir i a veure vi i a riure i a llegir una altra vegada. Com diu la meva companya Montse Vila, “cal diferenciar entre ser lector i ser una persona que llegeix”. I en el Club en som molt, de lectors.

Som el que llegim

Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans. Susanna Rafart.

Un cor grec. Angle Editorial, 2006

[il·lustració de Maryam Tabatabei]

A casa hi havia pocs llibres però s’explicaven històries de família. Venien d’un país plujós, on la força de la malenconia, de la màgia i dels cants, feien saborós escoltar. Tot se sentia intens. Els contes, les ficcions, arrencaven de la pròpia realitat: les aventures de l’intrèpid Daniel a la botiga de Cuba on un dia es va amagar en un sac de farina; l’enyorança d’aquella nena que va anar a ciutat i parlava pels endolls perquè la sentís la seva mare a l’aldea; aquella casa amb olor de pomes dels “zoqueiros”, cinc germans solters que passaven per la vida de la manera que admirava Whitman.

Aquest va ser l’inici de tot. El pas a les primeres lectures, com per a molts, els tebeos, els còmics, les històries de Bruguera... Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel•letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura. També, per atzar, la meva mare va comprar en una parada de Girona, aquella Girona tan grisa i humida dels anys 70, una col•lecció petita de llibres enquadernats. Contenia tresors: Les mil i una nits, Anna Karènina .... Els llegíem amb la meva germana i, sense cap mena de complexes, els intercalàvem amb lectures d’adolescents com Història de Karen, Sublim amor juvenil i amb algunes Corín Tellado.

La lectura era, sobretot, evasió, curiositat, ganes de créixer... A l’institut ens trobaríem de ple amb la literatura, especialment amb la literatura catalana. Però una immensa sorpresa ens esperava a la classe de filosofia. Vam tenir la sort de tenir un professor que ens va ensenyar a mirar al món. En Terricabras ens va donar un llistat de llibres perquè llegíssim el que volguéssim; havíem de triar-ne un; però aquella llista va ser el meu quadern de bitàcola: El Petit príncep, Alícia a través del mirall, La cantant calba, Sis personatges en busca d’autor, Antígona... Encara conservo aquells fulls.

Quan miro enrere, amb els records de la vida sempre són presents els records literaris: les vacances al terrat amb Isaac Asimov, l’estiu amb Herman Hesse o Neruda, les nits sense dormir amb El senyor dels anells... Sempre alerta de qualsevol persona que parlés de llibres; tan jove, gairebé tot era interessant.

I de seguida comencen les grans passions. La primera va ser Marguerite Yourcenar; una amiga em va parlar d’una tal Iria que havia llegit un llibre preciós, Les memòries d’Adrià; no vaig conèixer mai a aquella lectora de Yourcenar i fan de Sabina, però quant li vaig agrair la seva recomanació. Durant un temps no hi havia res com la seva obra, la mateixa autora prenia caràcter de personatge literari. I jo la seguia, la perseguia.

Memòries d’Adrià conté alguns dels fragments més bonics que he llegit i la passió que sentia l’escriptora per la persona/personatge d’Adrià em va impactar profundament. Vaig entendre una complexitat profunda en l’ànima i en la vida de les persones. Molts anys després amb El lloro de Flaubert de Julian Barnes, la meva més recent passió literària, trobaria un procés similar. Allà Yourcenar volia abastar Adrià; aquí Braithwaite vol abastar Flaubert.

Era estudiant d’història però era en la literatura on la sentia més viva. Un tir de gràcia em transportava millor a la realitat del moment que els manuals. Com molts altres llibres ho van fer després: El món d’ahir d’Stefan Zweig, L’última trobada de Sándor Márai... Històries de mons que s’acaben, històries de mons que no existeixen, històries de mons inventats; tant se val mentre siguin bones històries.

Entre Yourcenar i en Julian Barnes, hi ha hagut altres passions. Dues especialment vaig sentir que em canviaven la vida: Paul Auster i Carson McCullers. El palau de la lluna ha estat una de les lectures que més m’ha hipnotitzat i em va convertir per sempre més en una llunàtica. De tant en tant torno a Auster i em deixo impressionar per les meravelles de l’atzar. Recordo perfectament la tarda al sol amb La balada del cafè trist. El vaig llegir tot seguit, sense poder aturar-me. I quan vaig acabar el llibre, vaig tornar al principi. Hi ha hagut també una època Murakami i una època Philip Roth a la meva vida.

Aquests són alguns dels meus records. N’hi ha molts altres, intensos, que es mereixerien ser esmentats: Cien años de soledad, Al far, Si una noche de invierno un viajero, Ficciones, Camí de sirga, Historias de cronopios y famas, El túnel, Quanta, quanta guerra..., Corazón tan blanco, El buen soldado, Los anillos de Saturno, Madame Bovary... Recordo exactament quan vaig llegir cadascun d’aquests llibres i altres que segueixen als punts suspensius; cada llibre em porta sempre a un record i quasi tots els records em porten a algun llibre.

No sé què em depara el futur. Però estic segura que, qualsevol cosa que vingui, m'enganxarà llegint.

Carmen Estévez, bibliotecària de Tossa de Mar

Com un pont d'una carretera. Tothom hi passa, però ningú no el veu.

 

Un quadre i una escultura ens arriben sense filtres. Els veiem i ja els estem interpretant. Ens agraden, o no. Els entenem o no. Tant se val. El llenguatge visual és el mateix per tothom.

Una composició musical ens arriba mitjançant un intèrpret, que no sempre és el mateix compositor. Aquest intèrpret, condició indispensable per a gaudir de la música escoltada, hauria de ser fidel a les notes escrites.

Parlem de literatura. És un art inexorablement lligat a uns registres lingüístics que no són universals i que, sense el treball dels traductors estarien perduts i inassequibles en moltes ocasions. La lectura seria impossible.

Som afortunats si llegim un text en la seva llengua original, perquè d’aquesta manera ens assegurem que ens arriba amb tota la intencionalitat i significat que vol transmetre l’autor .

Podríem plantejar-nos si és millor una traducció literal, perfecta i exacte de la llengua original, o bé si pel contrari, és més adequat que el traductor capti la intencionalitat que pot tenir una frase feta, una dita, o qualsevol gir o joc literari tot i que s’aparti de la traducció literal i ortodoxa des del punt de vista lingüístic.

Compartiré amb vosaltres tres experiències que m’han fet reflexionar sobre el paper del traductor, aquest, de la mà del qual ,arribem a la lectura.

La primera és una anècdota. Va passar al Club de Lectura de Vidreres, quan jo hi treballava. Varem llegir El jugador de Dostoievski. Tenint en compte que no hi havia aleshores un lot disponible d’aquesta obra, varem haver de llegir-la en diferents edicions i traduccions. Un joc inicial d’aquella sessió del club de lectura va ser llegir en veu alta la primera pàgina de cadascuna de les traduccions que teníem. Tot i que llegíem la mateixa obra, la diversitat de traduccions i el sentit inherent a cadascun dels traductors, feia que la diferència entre les edicions llegides fos prou significativa per a que un oient imaginari i totalment aliè es pogués pensar que parlàvem d’obres diferents. Aquest fet ,aquell dia, ens va fer veure clarament que la nostra clau de pas a l’obra del clàssic era el traductor. Gran responsabilitat.

En una altra ocasió, també a Vidreres, varem convidar al Club de Lectura a Pau Vidal, traductor de Camilleri. Val a dir que l’entrada a la biblioteca amb la seva dona, una guapíssima siciliana, ja ens va reportar als escenaris dels afers del detectiu Montalbano. Pau Vidal ens va transmetre, aquell vespre, que el traductor pot arribar a estar molt lligat a l’autor fins a produir-se cadenes d’homenatge com l’establerta entre Camilleri i Pau Vidal (donant al protagonista de la seva obra Aigua Bruta el nom de Camil). Ens va explicar que defuig clarament d’una traducció ortodoxa i prefereix captar el sentit figurat de les frases, la intenció no manifestada literalment, allò que som capaços de llegir entre lletres. La seva traducció ens fa arribar Moltalbano i els seus afers tal com són. Es sentia, deia, molt unit a Camilleri, tot i que no es coneixien personalment. Només havien tingut converses telefòniques.

I acabo.

El juny del 2012 a la Tertúlia Literària Lletres i Mots de Blanes, varem llegir Tota una vida de David Grossman. La tertúlia va ser conduïda aquesta vegada per la Roser LLuch i Oms traductora d’ Amos Oz, Yishai Sarid i David Grossman, entre d’altres. Ens va explicar el laboriós procés de traducció de l’hebreu ,llengua semítica en la que els temps verbals són diferents i en la qual hi ha termes que nosaltres no tenim perquè les nostres vicissituds culturals i socials són completament diferents.  “Qualsevol significat, només es pot expressar amb la paraula” deia aquell dia la Roser. Només cal buscar les paraules exactes que ens transmetin als lectors, el significat que les lletres volen expressar.

He tingut ocasió de tornar a parlar amb la Roser de la feina del traductor. Deixo aquí les seves respostes:

-Esta clar que el traductor és la clau de pas del lector per a accedir a la lectura d’un text, la llengua original del qual desconeix. Com es viu aquesta responsabilitat?

La veritat és que, quan tradueixo, jo em sento molt responsable del resultat final. Però bàsicament de cara a l'autor. Tot i que de vegades no és fàcil. Cal ficar-se molt dins del text i intentar posar-se en la pell de l'autor per poder transmetre el que ell ha volgut expressar. I això, en el cas de l'hebreu, de vegades és una mica complicat. Per una banda, perquè el camp semàntic de la llengua hebrea és molt distant del de la nostra. Per això, quan és possible, intento parlar amb l'autor de l'obra concreta que estic traduint. No estic d'acord amb la famosa frase de "traductor, traïdor", però haig de reconèixer que alguna cosa del traductor es transmet en l'obra traduïda.

-Com s’aconsegueix la certesa d’estar traduint no només les paraules, sinó també el significat intrínsec d’aquestes, és a dir, allò que de veritat vol dir l’autor?

Mai no en pots tenir tota la certesa, però cal fer tot el que es pot per aconseguir-ho. Per això, per a mi és important fer la traducció amb calma, sense preses (no sempre és possible perquè cal lliurar el text en una data determinada). Quan he acabat una traducció, m'agrada deixar-la a la taula uns quants dies i després seure a llegir-la com farà després el lector desconegut. Aleshores és quan t'adones si el text "funciona", si el llibre no "et cau de les mans". I tens la sensació que has procurat dir el que calia i com calia.

-Ens vas parlar a la tertúlia literària de Blanes del procés de traducció del llibre Caigut fora del temps, de David Grossman. El teu va ser un testimoni preciós. Què en destacaries de la traducció d’aquest llibre i com la vas viure?

És un llibre que se'm va ficar molt endins. Sincerament, crec que és una traducció que va quedar gairebé perfecte. Però també és un exemple d'una obra que, sense haver-la comentat àmpliament amb l'autor, no seria el que és. La traducció d'aquest llibre era molt difícil. No només perquè la ploma de David Grossman és tota ella bastant difícil. En aquest text, és com si l'autor "despullés" la seva ànima. David Grossman coneixia la dificultat de la traducció d'aquesta obra. Per això va reunir els traductors que en aquell moment hi estàvem treballant (al castellà, a l'anglès, al francès, a l'holandès, a l'alemany, i jo per al català). Vam passar junts quatre dies en una "casa de traductors" d'Alemanya. Ja tinc uns quants anys, però per a mi va ser una de les experiències vitals més intenses que mai he viscut. Al diari Diet Zeit, va dir d'aquesta obra: «David Grossman escriu des d'una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por, una vulnerabilitat a la vegada poderosa i poètica, sensible i apassionada, iracunda i tendra. Escriu no només per a la seva pròpia supervivència sinó també per a la nostra.» I això és el que David Grossman em va fer sentir allà: poesia, sensibilitat, apassionament i tendresa.

-Quina obra t’ha costat més traduir ?

Alguns textos m'han fet suar una mica, per allò de la responsabilitat que dèiem abans. Si n'hagués de destacar només un seria Caigut fora del temps. Però en podria afegir d'altres: Tota una vida, del mateix Grossman; Una història d'amor i de foscor o Inesperadament al fons del bosc, les dues d'Amos Oz. A la segona vaig haver d'inventar paraules, com l'autor també les havia inventat en hebreu. Paraules que no existeixen; també La nació i la mort, un assaig d'Idith Zertal.

-Penses que les obres, una vegada traduïdes, són noves obres?

Noves, no. Però és evident que no són una calca de l'original. Però sí que a cada traducció hi queda alguna cosa del traductor, per la seva manera d'escriure, per les paraules que escull. El que no canvia, o no hauria de canviar, és el to i la intencionalitat de l'obra original.

-Em pots tornar a dir aquella frase tant bonica.... Els traductors són com el pont...

No recordo de qui és. Si ho trobo t'ho diré. Diu: Un traductor és com un pont d'una carretera. Tothom hi passa, però ningú no el veu.

Gemma Ciuró, biblioteca Comarcal de Blanes

 

Lectors devoradors

Activitat: Club de lectura juvenil

Dia i hora: 24 d'abril de 2013, 18.00 h.

Lloc: Biblioteca Fages de Climent (Sala d'actes)

Lectura: Tremolor. Maggie Stiefvater

Altres: bufa un xic de tramuntana 

 

Estem asseguts en cercle, d'esquerra a dreta: David, Sara, Carme, Anna, Cristina, Núria, Yousra, Dani, Mar (la regidora de Difusió i màrqueting de ciutat, Infància i Adolescència ens visita, ja us avanço que marxarà encantada!) i un servidor, Albert. La Mar i en Daniel són d'intercanvi a Holanda, la Laia, la Bruna i la Cleosol no han pogut venir.

La tertúlia comença i ràpidament apareixen homes llop, portades romàntiques, estructures originals, temperatures altes i baixes que ens fan cobrir de pèl o esdevenir humans, narradors en primera i tercera, omniscients,... però DE COP ja hi som: PARLEM DE LECTORS!

Potser teniu entès que un club de lectura esdevé un lloc propici per descobrir un nou i excel·lent ventall de lectures, per apreciar la literatura o per intercanviar opinions més o menys encertades sobre aquell fragment tan ben parit. Cert! Però a mi, el que realment m'agrada de les nostres tertúlies són els lectors. Doncs bé, d'entre tots ells uns quants han tret el cap:

- Lector masoquista: diu que sempre s'acaba tots els llibres que li cauen a les mans, té l'eterna esperança que la propera pàgina serà la bona.

- Lector 150: només llegeix novel·la breu, més enllà de la pàgina 150 hi veu l'abisme.

- Lector NNN: només novel·la negra, si us plau! (també el podeu trobar en la versió NNH, NNI, NNE, etc.)

- Lector explorador: ho prova tot, no té manies, a tot li troba el què.

- Lector planer: no varia la seva actitud davant la lectura, no està per orgues ni per experiments.

- Lector silent: calla i observa, no parpelleja. Si un dia obrís la boca ens faria callar a tots.

- Lector nolector: el meu preferit. Pot parlar i portar la batuta de qualsevol tertúlia sense haver llegit el llibre. Es va treure la filologia amb bona nota i sense passar mai de la contracoberta.

També deambulen per la conversa el lector llepafils, el lector retrovisor (comença pel final), el lector filòsof, el lector protagonista,...

Els joves lectors xalen i es burlen de la resta de lectors. Ells no s'acaben d'identificar amb cap, els hi escau més la categoria de lectors devoradors. Trilogies i tetralogies són empassades per aquests lectors sense prejudicis, sense complexes, només pel fet de devorar lletres i més lletres i viure infinitats d'aventures a través de vides fantàstiques. 

"No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels sentiments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu."

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger.

La tertúlia s'acaba, abans la Crisitina llança la darrera pregunta: quin és el lector ideal?

El lector ideal, ai las! Ni jo que vaig casar-me amb la dona ideal, no seria capaç de definir-lo!

__________________

1 Nota de l'editor: on l'autor d'aquest text diu lector, faríeu bé de llegir-hi lectora, elles són majoria a les tertúlies. Per més informació sobre sexisme en el llenguatge podeu visitar qualsevol de les biblioteques públiques catalanes, al fons a l'esquerra.

Medicina i Literatura. Morfina. Relats d'un jove metge.

El proper divendres dia 19 d'abril el nostre club de lectura agafarà un caire medieval i, acompanyats de la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols i la de Santa Cristina d'Aro, ens traslladarem al castell de Benedormiens de Castell-Platja d'Aro per sentir de la veu de Jaume Creus els relats d'un jove metge rural de la Rússia de principi del segle XX.

La lectura de Morfina. Relats d'un jove metge de Mikhaïl  Bulgàkov està emmarcada dintre del Cicle de Conferències "Salut i Societat" , patrocinades per Fundació Girona , Universitat i Futur i la Comunitat de Municipis per a la Gestió de l'Espai del Metge i de la Salut Rural ( Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Ajuntament de Castell-Platja d'Aro- S'Agaró i Ajuntament de Santa Cristina d'Aro).

Durant l'any 2005, els tres municipis de la Vall d'Aro aproven la creació de la Comunitat de Municipis d'aquets tres ajuntaments, i conjuntament amb la Universitat de Girona proposen la Creació d'una Càtedra d'estudis de la Medicina i la Salut en l'àmbit rural. A finals del mateix any s'inaugura L'Espai del Metge Rural, situat al Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols.

La Càtedra Martí Casals i Echegaray, pren el nom d'un metge rural que exercí a la Vall d'Aro entre 1934 i 1969, com a representant del col·lectiu de professionals de la salut que han exercit la seva pràctica en el món rural. Els seus objectius són els d'estimular una aproximació interdisciplinària a la realitat de la medicina rural, per tal de desfer els tòpics que situaven el camp com un desert mèdic , i difondre la tasca d'aquests professionals.  La vocació d'aquesta Càtedra és multidisciplinària i trobem temes relacionats tan directa com indirectament amb la medicina i l'àmbit rural,  tals com: Literatura, Medicina, Farmàcia, Història, Geografia, Art...

A Morfina. Relats d'un jove metge, Bulgàkov desplega en el jove doctor Bomgard la seva experiència com a metge, acabat de llicenciar, durant la segona dècada dels segle XX, just abans de començar la Primera Revolució. La inexperiència, la falta d'innovacions tecnològiques i la peculiaritat d'uns pacients autòctons de la Rússia més rural faran que el jove doctor hagi d'assumir una responsabilitat com la que patiren molts dels seus congèneres en una època en la que la diftèria, la tuberculosi o la morfina estaven a la ordre del dia.

Primer minut: sensació de frec al coll. Aquest frec es transforma en calor i s'escampa. En el segon minut, sobtadament una onada freda travessa la cavitat estomacal, i tot seguit comença una extraordinària lucidesa de pensament i un esclat de les capacitats de treball. Absolutament totes les sensacions desagradables cessen. És el punt culminant en què es manifesta la força espiritual de l'home. Si no estigués espatllat per la meva formació mèdica, diria que normalment l'ésser humà només pot treballar després d'una injecció de morfina. 

Mikhaïl Bulgàkov. Morfina. Relats d'un jove metge. Traducció de Jaume Creus. Barcelona : Edicions de 1984, 2012 p. 131

Maria Blanco, Biblioteca Mercè Rodoreda de Castell-Platja d'Aro                                                                                                                                          

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/