Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Ens visita..."

La poesia irònica de Josep Pedrals

Aquest post ha estat possible gràcies a la Montse Darnaculleta de la biblioteca de Calonge (Baix Empordà)

L´activitat que us vull explicar no és tracta d´un club de lectura pròpiament dit. Penso però, que després de conèixer a aquest rapsoda i poeta, tots aquells que tenen ganes de fer alguna activitat relacionada amb la poesia l´han de tenir ben present. Com a rapsoda demostra un domini innat de l´escena. Com a poeta és un talent immensament creatiu que juga amb el llenguatge d´una manera única.

Pedrals practica una poesia irònica que alhora busca la sonoritat extrema de les paraules ( cal tenir en compte que Pedrals també és músic). Utilitza un llenguatge fàcil i viu explorant totes les possibilitats musicals i semàntiques de les paraules.

El passat 18 de gener Josep Pedrals va inaugurar el cicle Biblioteques amb DO a la Biblioteca Pere Caner de Calonge acompanyat de la sommelier Núria de Lucia.
A Calonge va atorgar un poema a cada vi relacionant el nom i les seves característiques amb una peça lírica que s’hi escaigués. Al final ho va arrodonir amb una sel.lecció de poemes anacrònics i altres plasenteries per acabar de suggestionar els esperits.

Després del sorprenent “poema de los quesos” que va fer ofegar de riure a tots els assistents, Pedrals va centrar la seva selecció de poemes amb la seva última obra El Romanço d´Anna Tirant . Aparentment són poemes de rima fàcil però en realitat són molt més que això. La broma (molt seriosa) és un deliri intel.lectual que fa jugar els diferents nivells de lectura. Arriba a la reflexió des del costat més divertit. Potser per això és el poeta més médiàtic de la nostra generació i un dels pocs poetes que viu de la poesia.

Perquè us feu a la idea del nivell d´expressivitat de Pedrals us diré que fa pocs anys es va presentar a un “slam” de poesia internacional a Osaka recitant en català i va guanyar el certàmen!

Us adjunto el “poema de los quesos” que va fer conjuntament amb el música Nico Roig i un enllaç on el podeu sentir recitant-lo:

POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals

Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué
soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú
eres mi quesadilla!La primera vez que te brie,
me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca".
Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella,
llena de García. Me sacabas de mis cabrales,
eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.
En ese momento appenzeller: quizá le gusto...
así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo
que yo quesería, requesón! Sabes queso y de
buena pasta. Lo queso fresco es lo que
mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del
casarse...
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó
de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí
por... quería. Y tú decías queso era una bola.
Entonces intentamos desgratinarlo, contando
algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el
suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy
quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más
in-formaggio-ne que aquello que dejaste es
quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a
queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué
fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi
seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber
te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro,
pero es que todo, todo me ricota a tí: los
paseos en gorgonzola por los canales de Venecia,
los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando
me pre untabas si eso era amor y yo te curaba
queso era el emmental. Pero por más que lo
intente, no comprendo las raclettes de este
juego gástrico en que nos metimos.
No quiero seguir. De todas formaggeria una
estupidez. Así que, cortamos parmesano.
Passendale de la historia, ya no queso verme
más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el
corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y
entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de
"bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de
taquitos pero. Y al final fue ella la que
manchego a tomar por seco.
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este
servidor provolonne gro de la vida.

Sense Logos

Club de Lectura d’adults a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del 21 de març del 2013.

Disseny i Coordinació: Magda Bosch i Rocamora.

L’home sense logos de Francesc Montseny i Bonifaci. (Brau edicions, gener 2012)

Gènere: Assaig 

Francesc Montseny i Bonifaci

Cada novel•la, cada autor en el sí de la tertúlia requereix un tractament diferent i propici. En esponjar-lo, afloren elements creatius i didàctics de progressió que faciliten el coneixement de l’àmbit estètic: sigui literari, psicològic, històric i ajuden a crear una visió estructuralista més plena i justa de cadascun dels autors, època i hàbitat cultural.


La proposta d’aquest mes: demanar a la Rosa Canadell i Ferrús, autora al mateix temps de narracions i contes en vies d’edició i participant del Club de Lectura, que realitzés una entrevista a en Francesc Montseny i Bonifaci, autor de L’home sense logos, i així mateix també participant del nostre Club de Lectura. (Entrevista publicada a la Guia de lectura de la Biblioteca Fages de Climent).

 

 

ENTREVISTA D'UNA TERTULIANA A UN AUTOR/TERTULIÀ

Un dia de cada mes tenim el plaer de poder contrastar opinions, de dir la nostra sobre grans escriptors i sobre grans llibres. Ens és igual si coincidim entre nosaltres en el que diem o no, el que realment ens agrada és ser-hi.


D’en Francesc coneixem, doncs, moltes de les seves opinions quant a llibres i sabem també que va néixer a Balaguer el 1950; va treballar disset anys a “La Caixa”. El 1985, va crear i dirigir l’Universal Bar a Barcelona. Al cap d’uns anys, va marxar al desert a buscar respostes. I finalment, l’any 2000 va començar de nou a Figueres, on ha fet de dinamitzador de cultura per a l’Ajuntament, de voluntari a Càritas, ha fet classes d’informàtica i ha treballat en un despatx de procuradors.


- Quan va començar a agafar forma L’home sense logos a la teva ment?. Tinc entès que vas estudiar filosofia, podem deduir doncs que sempre t’ha interessat la postura del home davant la vida o de les preguntes que ens solem fer; qui som cap on anem. Evidentment per tu molt millor ésser que tenir...


- El 2010 estava en una narrativa molt lírica –que he reprès ara, després de la ventolera de L’home sense logos i de “La rebotiga” - quan vaig fullejar un llibre de Zygmunt Bauman i vaig llegir que diu que “la gent s’escarrassa per aconseguir la felicitat”. Absolutament en contra de l’opinió de Bauman, vaig deixar el que estava escrivint i vaig iniciar el camí del Logos, un viatge molt iniciàtic ja que no sabia on aniria a parar, però sabia que hi volia anar. La gent no busca la felicitat sinó que –peresosos com som els humans- fugim cap a l’entreteniment per no plantejar-nos el sentit de la nostra vida, no fos cas que en trobar-lo tinguem por de sentir el nostre –de cadascú- verdader i profund desig. He dit viatge iniciàtic perquè vaig seguir el consell de Stefan Zweig que diu “si vols escriure posa-t'hi que els personatges ja vindran sols”. En el meu cas no vingueren els personatges sinó les idees, els arguments i les emocions. I va ser tant així que en acabar el capítol de “l’abandó”, el darrer paràgraf, pàgina 84, vaig veure que no era meu, ni tampoc era copiat. Era i és revelat. Sí, no tinguis por, no m'he fumat res que no sigui tabac. Va ser una experiència novíssima.


- Vas anar al Desert a buscar-hi respostes. En vas trobar?


- Després de molts anys, massa, de vida pública –feina per agradar als altres- em vaig imposar la soledat per tal de desenganxar-me d’allò que durant anys em semblava imprescindible i que en el fons –ho intuïa- se me’n refotia. La soledat volia dir zero trucades per telèfon durant un any i volia dir, també, tenir-me només a mi mateix i res més. Naturalment no sóc un home de Cromagnon i tenia paper i llapis, i la construcció del relat va agafar una força que, fins llavors latent, se’m va fer inexcusable.


- Avui en dia quasi ningú creu en Déu o almenys quasi ningú en parla. Ni tampoc d’ètica i molt menys de religió. A L’home sense logos sí que se’n parla, d’aquest temes, entre molts d’altres.


- Tot i que tothom té creences i rituals, sí que és ben cert que quasi ningú creu en Déu. Els déus de la gent són d’un to molt baix perquè l’Estat protector i mercantilista els ho ven així. Aquest Estat vol que pensin que ZARA o MANGO els resoldrà la temporada, vol que consumeixin i callin per la qual cosa, si convé, els regala 400 € al mes, i per acabar-ho d’adobar els posa davant de la tele on els hi serveix de tot, de manera que no els calgui ni pensar (vegi's Aldous Huxley i els seus criteris quant a la propaganda).


Aquest Estat és el mateix que en el segle passat, a casa nostra amb la dictadura, ens va fer avorrir la religió que, llavors, es vivia com a esclavatge i no com alliberació i, fins i tot, forma de coneixement d’un mateix i, també i molt important, de l’entorn.


La clau està en el fet que la religió és el contrari del poder. Com es menja això?. Jo dic: sóc cristià i això vol dir que respecto la persona i el que fa, el seu treball. Això no té res a veure amb el Vaticà ni amb cap altra organització que en definitiva acabarà institucionalitzant-se amb el poder. La meva creença en l’individu i el respecte conseqüent és la religió natural, línea directa de Moisès, Jesucrist, Sant Francesc d’Assis, pròpia dels meus –alguns occidentals- i irrepetible en la resta del món. I ara que dic occident puc dir que som els que més hem avançat socialment i científicament (fins ara!).


Fixa’t bé, ara es veu la religió com un endarreriment quan, de fet, si mires el panorama de cinisme dels governants i de passotisme del poble, veus que això sí que es una regressió, un endarreriment que fa por. Julio Cortázar deia als anys setanta citant la teoria de Hobbes, el teòric de l’Estat policial, que verdaderament l’home és un llop per a l’home. La democràcia ha fracassat perquè va abandonar l’ètica.


- Quins són els teus escriptors preferits?


- M’agraden els jueus americans com Philip Roth o Saul Bellow, successors de la millor literatura centreeuropea –Thomas Mann- que a més d’un llenguatge personal no t’estalvien opinions tan contundents com un cop de puny sobre la taula. M’agraden tots aquells que són humanistes. I com que estàvem parlant de religió vull afegir autors com DeLillo –per al qual Déu és el gran secret- com Robertson Davies, home cultíssim per al qual tot el que toca a Déu és una part màgica per la que els llestets de la generació Google no estem preparats. I no puc oblidar Dostoievski: darrera d’ell hi ha un component religiós magnànim. Sobre aquest m’estan buscant a la biblioteca un llibre d’André Gide que espero en candeletes. I creu-me, de tots aquests no hi ha res que s’assembli a les monges paules ni als maristes, Déu els hagi perdonat.


- Millor viure a Balaguer, a Barcelona o a l’ Empordà ?


- A Figueres, per descomptat. Però seria poc honrós que no valorés el Balaguer de la meva infància. Llavors, als anys cinquanta i seixanta, Balaguer era molt semblant a Figueres. Una petita ciutat de comerciants voltada de pagesia. La diferència, llavors, era que Balaguer tenia riu i Figueres carretera nacional. La diferència amb ara és que jo vaig poder jugar al carrer. Més ben dit, era l’amo del carrer més que no pas la guàrdia civil. I ara, on són els nens de Figueres? a les extraescolars o a la "Play"? També vull dir que viure en una gran ciutat és una experiència molt recomanable. Són molts, molt competitius i estan força enganxats. Ara bé, hi ha gent a Barcelona que només viu en el seu barri com hi ha gent a poble que pot ser molt cosmopolita.


- I ja, per acabar, vols afegir quelcom?


- Bé, volia afegir que, tot i que cito, no gaires, però sí algunes llumeneres, les meves reflexions sorgeixen –com les de Rousseau- del sentit comú i només després les acaro amb el pensament dels gran humanistes, com ara el que tu has citat al principi, Erich Fromm, que contemplen el gènere humà, sobretot, amb gran estima.

 

 

 

OPINIONS SENSE EMBUTS DELS PARTICIPANTS DEL CLUB 

 

Paral•lelament, vaig demanar als tertulians una lletra d’opinió on hi constés la seva valoració personal de la lectura del llibre per tal de fer un dossier i oferir-li a l’autor com a regal. Us facilito un mosaic d’algunes opinions sense autoria per tal de garantir el seu anonimat .

"Malgrat que és un llibre dens de contingut per la crítica de gran quantitat de temes actuals de la nostra societat, els quals argumenta recorrent a múltiples disciplines d'humanitats i ciències, trobo que la narració és fluïda i amena. Fins i tot he percebut illes de prosa poètica. Crec que té la propietat de poder estirar el fil a cada paràgraf per desgranar nous temes de debat i anàlisi. Resumint, crec que és un llibre que invita a la reflexió."

“Es cada vez más extraño que alguien, en su sano juicio y sin presión externa, se dedique en nuestros azarosos días a pensar, reflexionar, y luego plasmarlo muy bien por escrito. Si lo hace en una lengua que muchos insisten en desconocer o minusvalorar resulta todavía más encomiable. Con la presente lectura entablé una imaginaria polémica con el autor (o contra él). ¿De verdad se puede afirmar que la categoría de consumidores ha sustituido las clases?”

“Fa uns dies vaig veure una imatge que em va cridar l'atenció i molt oportuna. Un home avançava encadenat a un munt d'objectes més o menys simbòlics: un cotxe, un ordinador, joies, roba, un rellotge, un equip de música, un quadre, un avió, palmeres, etc. que l'impedien arribar a la felicitat. Ens trobem en una societat que va a la deriva, on es valoren els diners i els objectes materials per damunt de tot i on decauen els valors. El dia a dia ens engoleix i no parem a pensar, senzillament fluïm. Per això, les aportacions, crítiques, raonaments, fets, etc. que serveixen per aturar-nos a recapacitar, i si és possible a millorar i fomentar el canvi, són molt necessaris. I el llibre és una crida a la reflexió, felicitats!”

“Me parece muy original la idea que el ser humano al nacer empieza a llenar un “Vacío”, que irá llenando con su vida, la cual se diferencia de los demás seres vivos en el lenguaje y la autonomía los cuales nos llevan al miedo y los sentimientos”.

“Calaix de sastre: del context del text.- Cloenda erudita d’un llibre d’assaig antropològic. La seva lectura m’ha recordat persones apreciades, però desaparegudes, que vaig conèixer i tractar, grans lectors i sobretot conversadors, dels que vaig aprendre escoltant-los. De tu Cesc també!”. 

 

PRIMÍCIA:  CAPÍTOL 5È DE LA NOVA NOVEL·LA D'EN FRANCESC 

D’altra banda en Francesc Montseny ens va obsequiar amb la primícia de la lectura del capítol 5è de la seva propera obra. Podeu escoltar-lo des d'aquest enllaç.

 

FELICITATS!


No voldria acabar sense celebrar aquesta nostra Diada de Sant Jordi, tot fent-vos-en partícips amb el poema Súnion de Carles Riba i Bracons, del llibre Elegies de Bierville. (Val a dir que en acomiadar les tertúlies tenim la recitació d’un poema)




Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 


"La presó també era a fora" un homenatge a les dones, de Jaume Fabre


 

En Jaume Fabre és periodista i historiador. Té un currículum ple d'experiències, farcides de treball, esforç i implicació social. Ha treballat fent tasques tan interessants com dirigir un Telenotícies i un diari, ha treballat a molts mitjans de comunicació i sobretot té una bibliografia molt extensa en treballs històrics.

Un d'aquests treballs ha estat el llibre La presó també era a fora que vam comentar el passat 19 de març a la biblioteca Pere Blasi, de Torroella de Montgrí. El llibre és la descripció de la vida quotidiana de les dones als anys immediatament després de la Guerra Civil Espanyola, amb una documentació molt acurada, però sobretot és un homenatge a totes aquestes dones, moltes d'elles puntals a les famílies de la postguerra i que, a més, eren contínuament exposades a les amenaces del règim franquista. Un tema molt interessant per comentar a un club de lectura, amb gent de diverses edats i que tenen diferents experiències familiars sobre el tema, però amb un tret molt comú, el silenci. Trencar aquest silenci és el que vam fer i va ser una experiència molt emotiva i gratificant i molt necessari per tancar ferides socials.

Però, en Jaume Fabre és sobretot una persona comunicativa i molt implicada socialment, suposo que per això va dedicar-se a l'ensenyament. No és fàcil enfrontar-se a una colla d'adolescents i ell ho feia cada dia, impartint història, ensenyant-nos la importància de conèixer el passat per encarar el futur, encuriosint-nos per saber i aprendre, per llegir els diaris i remenar ordinadors, quan tot just llavors començava tot això de les noves tecnologies. Només tinc paraules d'agraïment per en Jaume, per haver-me ensenyat molt més que unes respostes per un examen. M'ha passat més d'una vegada d'escoltar una notícia a la ràdio o llegir un titular als diaris i recordar-me immediatament d'alguna classe seva, i amb orgull i admiració, m'adono de la sort que vaig fer de tenir en Jaume Fabre de professor al curs de tercer de BUP i COU de l'Institut Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols.



 


 

Els matins grisos de la nostra història

L'onze de desembre de 2012, el grup de lectura de la Biblioteca Modest Salse i Camarasa d'Hostalric va tenir la visita del blanenc Joan Adell per comentar la seva novel·la Matins grisos, obra que va ser finalista del premi Ramon Llull. Autor poc conegut, ha guanyat diversos premis de poesia i de literatura, l’últim el 14è premi de poesia Jaume Bru i Vidal amb l’obra Tres estrelles Michelin.

Matins grisos
és la història de la família Llopart des de finals del segle XIX fins a la mort de Franco. El llibre va relatant les històries familiars sempre relacionades amb fets històrics de la ciutat de Barcelona i de Catalunya.

Joan Adell ens explica que el va impactar un quadre de Ramon Casas exposat al MNAC sobre una execució pública, va pensar que l’execució de Puig Antich havia sigut un fet molt significatiu a la història i va voler explicar els esdeveniments històrics rellevants que anaven d’una execució a l’altre i per fer-ho va crear la família Llopart.

Segons l’autor, amb l’obra vol expressar diferents idees o conceptes, entre ells la pena de mort, la infidelitat i la fidelitat conjugal, l’anorèxia nerviosa, el celibat dels capellans o la corrupció immobiliària.

Durant la vetllada els membres del club van destacar l’evolució del concepte de la pena de mort que tenen els personatges Anna Grau i Pere Llopart, es va comentar els desamors i infidelitats de la família Llopart al llarg dels temps i el caràcter fort que tenen en general les dones de la novel·la en contrast amb els personatges masculins. Majoritàriament, van coincidir a dir que la part que més ha agradat del llibre és el de les revoltes d’estudiants a Barcelona del temps del franquisme. Fet que coincideix amb la història d’amor de Sílvia i Eduard Llopart, una relació de parella molt diferent de la resta de personatges, basada en l’amor i la sinceritat.

En definitiva, una obra agradable de llegir amb un vocabulari planer i on es pot viure els fets històrics d’un segle mitjançant les vicissituds d’una família.

NEUS PUIG, bibliotecària, membre del grup de treball de "Llibres i companyia"

Ramon Solsona a Torroella de Montgrí

La Cristina Rufí, directora de la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí, ha fet aquesta aportació al blog després de la visita de l'escriptor Ramon Solsona al seu club de lectura "Llegim?". Va ser el passat 27 de juny i es va comentar L'home de la maleta (Premi St. Jordi 2010)

Moltes gràcies pel text, per la foto i per la vostra empenta en benefici de la lectura i els lectors.

Ramon Solsona: un autor que viu la llengua i el territori

En Ramon Solsona és del barri de Gràcia, com en Pompeu Fabra, i li agrada trepitjar territori, com en Coromines, però l’autor de L’home de la maleta té un altre punt en comú amb aquests dos grans lingüistes de la llengua catalana: la seva fascinació per la màgia de les paraules. És professor, diu que amb excedència, però la veritat és que simplement ha ampliat el ventall d’alumnes, ara ens ensenya literatura i llengua a tots a través de la seva obra literària, els seus articles i la seva secció setmanal a la ràdio.

Li agraden autors com Faulkner, Rodoreda, Pla, Joyce, Ruyra…però una de les frases amb les que s’identifica és de Soledad Puértolas: “escriure una novel·la és arrencar els secrets de la vida”. Aquests secrets, no els busca mai gaire lluny, tampoc en aventures extraordinàries a l’altra punta de món, ell creu que tots tenim una novel·la per explicar. Potser per això els lectors ens sentim tant identificats quan llegim la seva obra.

El sentit de l’humor i la seriositat caracteritzen les seves novel·les, si més no L’home de la maleta n’és un exemple. El llenguatge popular i un personatge molt ben caracteritzat treuen ferro a situacions realment dures que succeeixen al llarg de la història. Segons en Ramon, i crec que molts i moltes ho pensem, l’edat enriqueix. Aquest home de la maleta, el “Joventut” del Trio Bella Aurora, ens ho ha demostrat explicant-nos la seva vida a través d’un llenguatge molt ric, molt ben documentat i ple de cites de “boleros”. En Ramon també comenta que a l’hora d’escriure la seva idea és plantejar interrogants, no pas donar respostes. Bé, la vida és així i qui escriu arran de la realitat construeix històries inacabades, plenes de dubtes i inseguretats, però clarament identificades pels lectors que les viuen en el seu dia a dia.

L'Andreu Martín a Llançà

[Crònica de Joan Serra, bibliotecari]

El divendres 24 de febrer de 2012 van gaudir de la presència al Club de Lectura de Llançà de l’Andreu Martín,  autor de l’obra escollida per a la trobada d’aquest mes : Cabaret Pompeya ( Premi Sant Joan Unnim 2011).

La novel·la s’inicia a la compulsa Barcelona dels anys vint, quan els joves Miquel i Víctor coneixen en Fernando, un bandoneonista del Cabaret Pompeya, aquell mític music hall que hi havia al Paral·lel que va volar en esclatar una bomba. Tots tres tenen vint anys, comparteixen inquietuds socials en un ateneu anarquista i estan disposats a menjar-se al món. Mentre en Ferran es dedica a la música, els altres dos treballen al port. Però aviat en Miquel decideix portar pistola i inevitablement enmig dels tiroteigs inicia un perillós doble joc. Posat a prova, el fort lligam dels tres amics encara rep més envestides en la Guerra Civil i la postguerra, en què la infiltració d'aquest jove agent en els ambients anarquistes resulta útil tant en el fosc rerefons de la policia republicana com en la dura repressió franquista..

En aquesta novel·la històrica i policíaca, l’autor ens ofereix un passeig per una ciutat plena de violència i d’obrers vivint en condicions de gran precarietat, mentre l’activitat industrial creava enormes riqueses. Els personatges centrals tenen tota la força i la credibilitat necessàries per convertir-nos en testimonis impacients de les seves vicissituds, i hom s’adona al final que no són més que víctimes d’uns esdeveniments que no poden controlar. L’autor amb aquesta novel·la, fa un cant a favor de les víctimes de moviments polítics que, com les dels protagonistes, marquen dramàticament les vides de les persones. La recreació de la vida en aquella Barcelona de la primera meitat del segle XX, que sembla gairebé impossible de creure vista des de la ciutat moderna i fashion del segle XXI, és sense dubte un dels grans atractius de la novel·la, juntament amb la prosa directa i amena de l’autor, que s’ha bolcat en aquest projecte de manera especial perquè es basa en moltes històries que va sentir a la seva família, tants als seus pares com a un oncle que va deixar un recull escrit de les seves vivències per l’Europa de la segona guerra mundial

L’Andreu Martín, des d’un bon principi va aconseguir atrapar als assistents a través de les explicacions del procés de creació i documentació tant dels personatges com de la trama de la novel·la.

Llibreria Llibertat a Torroella de Montgrí

Crònica de la Cristina Rufí, directora de la biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí i l'Estartit,  enviada especial per a "Llibres i Companyia" a la desembocadura del Ter:

El passat divendres dia 27 de gener ens va venir a visitar en Javier Zuloaga al nostre club de lectura. Ell és un escriptor amb curiositat, capaç d’entendre totes les realitats que envolten una societat, només cal donar un cop d’ull al seu blog, ple de dades interessants sobre història, política i societat. És periodista i encara que actualment no n’exerceixi, com a tal li agrada descriure diferents mons i escenaris socials. A Librería Libertat vol mostrar aquesta complexitat , però no ho fa a través de la descripció, sinó que crea una trama amb totes les tècniques de la narrativa literària de ficció.

El tronc principal de la novel·la és la unió de quatre personatges arran d’un fet, un tret dins la Librería Libertad, a ple barri del Raval. Així és com comença i així és com atrapa la novel·la. Els lectors presents al club de lectura vam estar d’acord que la Laia, un dels quatre personatges principals, està molt ben construït i que sobta el fet que sigui una noia i a més a més jove. En Javier ens va recalcar que sempre es documenta i que tot té una base real. Després altres personatges secundaris entren en escena: una gitana, una pianista jubilada, els propietaris de la llibreria, un comissari jubilat... La trama es va teixint fins al final, quan una frase final molt ben aconseguida ens confirma el que podríem haver sospitat abans.

En definitiva, Librería Libertad és una novel·la coral, policíaca, distreta i capaç d’ensenyar-nos diferents vessants del món que ens envolta. Si no l’heu llegit us animem a fer-ho, sinó només cal esperar, sí, esperar que arribi aquesta quarta novel·la que ens va dir que tenia molt avançada. O si ho preferiu llegir alguna de les seves dues novel·les anteriors. Ja ho sabeu, des de la biblioteca sempre us    convidem: Llegim? (*)

 

NOTA: Llegim? és el nom del grup de lectura de la biblioteca Pere Blasi, que està a punt de complir els 5 anys de vida.

Al Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona (carrer Bernat Boades, 5) disposem d'un lot de 20 exemplars de Librería libertad destinats al préstec per a clubs de lectura.

I el món gira... a Banyoles

El 18 de gener de 2012, David Cirici va presentar a Banyoles la seva darrera obra, I el món gira,  inspirada en el cas Millet i guanyadora del premi Prudenci Bertrana de novel·la 2011.

La Biblioteca de Banyoles, amb la col·laboració de la llibreria L'Altell, va organitzar la trobada amb l'autor, escriptor, filòleg, guionista, publicista i col·laborador del diari Ara.

L'obra, publicada per Columna, és, segons el mateix autor, "una novel·la de realisme sociològic, un retrat d'un moment de crisi amb una mirada irònica".

En aquest enllaç podeu sentir un fragment de la transmissió que va oferir Ràdio Banyoles.

Les properes sessions de clubs de lectura basades en aquesta obra tindran lloc a la biblioteca Just M. Casero de Girona (21/3/12) i la Ramon Vidal de Besalú (27/4/12).

Núria Esponellà: Rere els murs

Núria Esponellà (Celrà, 1959), a la dreta, escoltant la presentació de la Marta Vilella.

És filòloga i professora. Inicia la seva trajectòria literària en la poesia. És autora de novel·les com Gran Cafè (1998), Un moment a la vida (1999), El mateix vell amor (Premi Ciutat de Badalona,2000), Temps de silenci (novel·la basada en la sèrie televisiva, 2002) , Sunitha (2003), una novel·la testimonial sobre l'experiència de l'apadrinament a l'Índia i La Travessia (2005).

Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals cal destacar el Premi Ciutat d'Olot (1986), el Premi Mercè Bayona atorgat al poemari Un vent, una mar ( 1994), el Premi Goleta i Bergantí per La mirada de la gavina, prologat per Miquel Martí i Pol (2001).

També li ha estat atorgat el Premi Bonmatí de periodisme i el IV Premi Columna per la novel·la La travessia.

[Font: AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

La foto que il·lustra aquest post es va fer a la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí durant la tertúlia literària "Llegim?" dedicada a La Travessia (28 de març de 2011). Però de fet el darrer GIROGLÍFIC es referia a la novel·la Rere els murs, que l'autora ha estat promocionant a les nostres biblioteques des de finals del 2010 fins a finals del 2011, en una marató que l'ha portada a Begur, Santa Coloma de Farners, Roses, Sant Hilari, Vilobí, Blanes, Santa Cristina d'Aro, Figueres, Sarrià de Ter, Arbúcies i Llançà. També van gaudir d'aquesta novel·la els clubs de lectura de Calonge, Palamós i Hostalric, entre d'altres.

La novel·la està ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII i va ser premiada amb el Nèstor Luján de novel·la històrica 2009.

Tot un exemple de col·laboració entre els autors i els lectors, amb la biblioteca pública com a espai d'acollida i de trobada. Moltes gràcies, Núria, esperem que en tinguis tan bon record com tots nosaltres!.

 


 

Plaers criminals

En vistes de l'èxit de l'edició 2010, els bibliotecaris gironins repetirem la sessió de formació amb Sebastià Bennassar, expert en literatura i especialitzat en gènere negre.

Raymond Chandler, James McCain, Larsson i Fred Vargas ens faran companyia per 5 horetes... però també hi haurà un lloc destacat per Camilleri, Vázquez Montalbán, Ferran Torrent i molts d'altres.

Esperem que els coneixements adquirits repercuteixin en els nostres lectors, no pas per planificar assassinats sinó per aconsellar lectures, organitzar cicles de clubs de lectura i moure'ns amb seguretat en el fascinant univers dels lladres i serenos.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/