Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Tossa"

Josep Maria Fonalleras respon a "7 de saber"

Josep Maria Fonalleras ha assistit als clubs de lectura de les biblioteques de Sarrià de Ter, Roses, Vilobí d'Onyar, St. Gregori, Tossa de Mar i Sant Pere Pescador per parlar amb els lectors de Climent.

1. - Faig aquesta feina ... no sé gaire per què. Ningú no espera que jo escrigui, excepte jo mateix, que m'hi trobo i vaig fent. Com que no és imprescindible, acaba essent necessari.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

Això pla és difícil. Un sol adjectiu? Formal. En el sentit de subjecció a la forma com a categoria fins i tot moral. En tot cas, vull dir, preocupat per la forma, per l'estil. Qualsevol història, qualsevol pensament, ens arriben a través de la manera com ens arriben.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és de petit, amb el meu pare, a la Biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. Hi remenava tintins i ell remenava diaris i llibres sobre medicina i sobre filosofia. Sobre la mort, per ser exacte, des de la filosofia i la medicina.

4.- Penso que les biblioteques són un calaix, un armari, una calaixera, una còmoda. Un recinte i un receptacle. Un tàlem on es consuma l'amor i on es practica la poligàmia (sempre literariament, és clar)

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment el vaig llegir quan estudiava batxillerat i ara encara hi penso, tot i que no sé on és. Era la traducció castellana de Retrat de l'artista com a cadell, un recull de narracions del poeta Dylan Thomas.

6.- Llegir és recomanable per respirar.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és quin llibre estàs escrivint ara? Tampoc no l'hauria contestat, que consti.

Som el que llegim

Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans. Susanna Rafart.

Un cor grec. Angle Editorial, 2006

[il·lustració de Maryam Tabatabei]

A casa hi havia pocs llibres però s’explicaven històries de família. Venien d’un país plujós, on la força de la malenconia, de la màgia i dels cants, feien saborós escoltar. Tot se sentia intens. Els contes, les ficcions, arrencaven de la pròpia realitat: les aventures de l’intrèpid Daniel a la botiga de Cuba on un dia es va amagar en un sac de farina; l’enyorança d’aquella nena que va anar a ciutat i parlava pels endolls perquè la sentís la seva mare a l’aldea; aquella casa amb olor de pomes dels “zoqueiros”, cinc germans solters que passaven per la vida de la manera que admirava Whitman.

Aquest va ser l’inici de tot. El pas a les primeres lectures, com per a molts, els tebeos, els còmics, les històries de Bruguera... Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel•letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura. També, per atzar, la meva mare va comprar en una parada de Girona, aquella Girona tan grisa i humida dels anys 70, una col•lecció petita de llibres enquadernats. Contenia tresors: Les mil i una nits, Anna Karènina .... Els llegíem amb la meva germana i, sense cap mena de complexes, els intercalàvem amb lectures d’adolescents com Història de Karen, Sublim amor juvenil i amb algunes Corín Tellado.

La lectura era, sobretot, evasió, curiositat, ganes de créixer... A l’institut ens trobaríem de ple amb la literatura, especialment amb la literatura catalana. Però una immensa sorpresa ens esperava a la classe de filosofia. Vam tenir la sort de tenir un professor que ens va ensenyar a mirar al món. En Terricabras ens va donar un llistat de llibres perquè llegíssim el que volguéssim; havíem de triar-ne un; però aquella llista va ser el meu quadern de bitàcola: El Petit príncep, Alícia a través del mirall, La cantant calba, Sis personatges en busca d’autor, Antígona... Encara conservo aquells fulls.

Quan miro enrere, amb els records de la vida sempre són presents els records literaris: les vacances al terrat amb Isaac Asimov, l’estiu amb Herman Hesse o Neruda, les nits sense dormir amb El senyor dels anells... Sempre alerta de qualsevol persona que parlés de llibres; tan jove, gairebé tot era interessant.

I de seguida comencen les grans passions. La primera va ser Marguerite Yourcenar; una amiga em va parlar d’una tal Iria que havia llegit un llibre preciós, Les memòries d’Adrià; no vaig conèixer mai a aquella lectora de Yourcenar i fan de Sabina, però quant li vaig agrair la seva recomanació. Durant un temps no hi havia res com la seva obra, la mateixa autora prenia caràcter de personatge literari. I jo la seguia, la perseguia.

Memòries d’Adrià conté alguns dels fragments més bonics que he llegit i la passió que sentia l’escriptora per la persona/personatge d’Adrià em va impactar profundament. Vaig entendre una complexitat profunda en l’ànima i en la vida de les persones. Molts anys després amb El lloro de Flaubert de Julian Barnes, la meva més recent passió literària, trobaria un procés similar. Allà Yourcenar volia abastar Adrià; aquí Braithwaite vol abastar Flaubert.

Era estudiant d’història però era en la literatura on la sentia més viva. Un tir de gràcia em transportava millor a la realitat del moment que els manuals. Com molts altres llibres ho van fer després: El món d’ahir d’Stefan Zweig, L’última trobada de Sándor Márai... Històries de mons que s’acaben, històries de mons que no existeixen, històries de mons inventats; tant se val mentre siguin bones històries.

Entre Yourcenar i en Julian Barnes, hi ha hagut altres passions. Dues especialment vaig sentir que em canviaven la vida: Paul Auster i Carson McCullers. El palau de la lluna ha estat una de les lectures que més m’ha hipnotitzat i em va convertir per sempre més en una llunàtica. De tant en tant torno a Auster i em deixo impressionar per les meravelles de l’atzar. Recordo perfectament la tarda al sol amb La balada del cafè trist. El vaig llegir tot seguit, sense poder aturar-me. I quan vaig acabar el llibre, vaig tornar al principi. Hi ha hagut també una època Murakami i una època Philip Roth a la meva vida.

Aquests són alguns dels meus records. N’hi ha molts altres, intensos, que es mereixerien ser esmentats: Cien años de soledad, Al far, Si una noche de invierno un viajero, Ficciones, Camí de sirga, Historias de cronopios y famas, El túnel, Quanta, quanta guerra..., Corazón tan blanco, El buen soldado, Los anillos de Saturno, Madame Bovary... Recordo exactament quan vaig llegir cadascun d’aquests llibres i altres que segueixen als punts suspensius; cada llibre em porta sempre a un record i quasi tots els records em porten a algun llibre.

No sé què em depara el futur. Però estic segura que, qualsevol cosa que vingui, m'enganxarà llegint.

Carmen Estévez, bibliotecària de Tossa de Mar

Ens treiem el barret!

[Foto: http://fototossa.blogspot.com]

 

Tossa de Mar, perla de la Costa Brava, 5.917 habitants, només dos dels quals ( DUES de LES quals) treballen a la Biblioteca Pública: la Carmen i la Dolors.

Acaben de complir la trobada número 100 del seu grup de lectura, un dels pioners del país amb 10 anys de vida, ben profitosos si valoreu el llistat de títols i el breu resum, sense cap mena d'auto-bombo, que han publicat en el seu blog.

Val la pena. No fa falta que m'allargui més, aneu-hi de seguida i opineu si estic exagerant o no. Chapeau, que diuen els francesos!

De tot cor: MOLTÍSSIMES FELICITATS!

La lladre de llibres

 

Aquests dies he llegit un llibre que vull comentar. No és ni més ni menys que “La lladre de llibres” de Markus Zusak. Sovint moltes de les novel•les ambientades en l’Alemanya de la 2a Guerra Mundial tenen com a temàtica principal els camps de concentració, la vida dels jueus en aquest camps i el patiment del poble jueu. En aquest sentit “la lladre de llibres” és innovadora perquè recull la vida del poble alemany que també fou víctima d’aquesta etapa de la història. De la mà de personatges entranyables com la Liesel, en Rudy, en Hans i en Max, ens veiem immersos en les penúries de l’ època que els va tocat viure. Personatges molt humans i per això tan propers...
Un altre aspecte que m’ha agradat i que és present al llarg de tota la novel•la és el paper terapèutic i “curatiu” de les paraules i dels llibres. No vull avançar esdeveniments però és una idea recurrent al llarg de tota la història. Els llibres, l’escriptura i les paraules serveixen per alleugerir una mica els mals moments i per segellar-ne els bons.
I per últim, l’enigmàtica narradora de la història, tan propera, tan real i tan certa...
La lladre de llibres t’atrapa, però no t’atrapa al moment, al principi costa una mica agafar el fil, només és qüestió de paciència. Poques pàgines perquè llavors arriba la recompensa, no pots deixar de llegir-la, no et deixa indiferent. De la mà de la narradora vas descobrint el que els passa a aquests personatges, el transfons de l’època, una història cruel, trista, però que amaga en les seves pàgines un bri d’esperança. Recomanable!!!.


ISABEL PONT, Central de Biblioteques de Girona

La lladre de llibres s'ha comentat durant el 2011 als grups de lectura de les biblioteques de Besalú i Palamós, i properament es farà a la Biblioteca de Tossa de Mar, a la Salvador Allende de Girona i a la Pere Calders de Llançà.

Estimar un llibre (2)

La biblioteca de Tossa de Mar té un blog amb personalitat pròpia: petit i delicat com ella.

Ella? Qui? La biblioteca, o Tossa?

Visiteu el blog, visiteu Tossa, visiteu la biblioteca i ho decidiu vosaltres mateixos.

Copiaré sovint de "Vivint a la lluna". Amb permís de la Carmen Estévez, gran descobridora de talents literaris i -per sort- membre d'aquest grup de treball "Llibres i Companyia" de les biblioteques de Girona.

http://bibliotossa.blogspot.com/2010/10/damor-i-de-llibres.html


dijous 21 d’octubre de 2010


D'amor i de llibres


"(...) Vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor. València: Bromera, 2008, pàg. 167-168


El llibre de l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor, va obtenir l’any 2008 el Premi nacional de literatura juvenil. Aquest llibre, deliciosament editat per Bromera en L’eclèctica, és un recull de relats per a lectors de totes les edats sobre la importància de l’amor i la importància de la lectura en les nostres vides, perquè com el mateix autor ens explica, hi ha un homenatge explícit a alguns dels llibres que més s’ha estimat i dels quals ens ofereix deliciosos fragments. Alguns dels autors citats són José Ángel Valente, Xesús Valcárcel, Pablo Neruda, Yeats, Manuel Rivas, Paul Auster...

En les 10 històries d’amor trobareu sentiments secrets que mai no es van arribar a expressar; amors impossibles que no van poder ser; el gran amor que encara no s’ha trobat; nostàlgia i esperança d’amor... I envoltant-t’ho tot el poder de la literatura. El llibre comença amb “Un radiant silenci”, el relat d’un llibreter que pretén enamorar Sara amb fragments de poemes d’amor i acaba amb “Un riu de paraules”, en un barri inundat de començaments magnífics, temptant-nos a llegir. Ben a prop també ho teniu això: Inicis memorables a Espai de Llibres. [Carmen, Estévez, bibliotecària, al blog "Vivint a la lluna", 21/10/10 - Fotografia: fototossa.blogspot.com]

 

Serés a Tossa de Mar

Divendres, 5 de novembre, a les 20 h. Francesc Serés comenta els seus Contes russos amb els lectors de la biblioteca Manuel Vilà i Dalmau de Tossa de Mar.

Un brillant joc de ficcions. 21 contes escrits per cinc escriptors russos imaginaris, cadascun amb el seu estil i amb una manera particular de sentir el món. Podrem seguir l’evolució, del present cap al passat, d’alguns dels principals esdeveniments socials i polítics de la Rússia del s. XX, i anar més enllà també, perquè els temes que s’hi tracten són tan russos com universals.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/