Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "L'Escala"

Mariona Masferrer respon a Set de Saber

Mariona Masferrer i Ordis és psicòloga i escriptora d'orígens escalencs.  Autora d'El fil d'Arianna, El cosí de Cuba, Màxima, A punt de neu i Origen Tambakunda, entre d'altres.

1.- Faig aquesta feina perquè m’apassiona. Un bon dia -tenia més de quaranta anys- vaig haver de prendre una decisió difícil, tancar el meu despatx professional i seguir el marit a una altra ciutat però allò que em resultava dolorós, finalment, m’ho vaig prendre com una oportunitat de disposar del meu temps per fer el que em venia de gust i em va sortir un llibre, El fil d’Ariadna. A partir d’aquí ja no he pogut, ni volgut, parar mai més.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...Humana. Potser no és l’adjectiu més adient per definir un estil d’escriptura però és el que em ve al cap; tinc vocació d’escoltar les persones i entendre perquè són com són i fan el que fan i potser també perquè tinc una mica de pudor de repetir els que m’han dit els crítics i lectors, sigui el que sigui que ho diguin els altres.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

Al col·legi de les monges alemanyes hi havia un servei de biblioteca. Hi vaig entrar per primer cop, emocionada, i me’n vaig endur Los viajes de Kásperle de Josephine Siebe que em va dur als boscos de la Selva negra de la mà d’un ninot entremaliat. Al cap dels anys, aquell llibre aparegué en un mercat de vell i em serví per acostar el menor dels meus fills a la literatura; cada vespre llegíem un capítol, un i prou, i compartíem la millor estona del dia.

4.- Penso que les biblioteques són necessàries. Un racó de pau, Un niu de saber. Una connexió amb altres móns. Un punt de trobada. Un nucli d'expansió de la cultura proper i accessible que hauria de tenir tot el suport que mereix.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Tenia divuit anys i el vaig agafar amb reticència perquè la professora de literatura no n'havia parlat amb gaire respecte, però em va sorprendre que aquell llenguatge fantasiós i exagerat d'un autor caribeny em resultés tan clar, tan proper i tan real com si sentís parlar el meu pare, un empordanès apassionat i metafòric però arrelat a vida.

6.- Llegir és recomanable per saber. Per no estar mai sol, per no avorrir-se mai i per anar sempre una mica més enllà en el coneixement de les coses.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

És veritat que escriure un llibre és com tenir un fill? Per respondre que no, home, on vas a parar!, un fill és un fill i un llibre és un llibre! I mentir perquè en el fons penso que sí que els dos fets s'assemblen, al menys en la gran dosi de desig que hom hi diposita per donar-lo, després, al món i deixar-lo fer, tot sol, el seu camí.

Petits moments que et fan estimar la feina

Estic cansada de sentir a parlar de la crisi, de les retallades, de les baixades de sous, dels acomiadaments i de totes les notícies dolentes que sentim cada vegada que engeguem la televisió, llegim el diari o escoltem la ràdio.

Necessito i necessitem respirar, deixar de parlar contínuament de les coses negatives i centrar-nos més en les positives. La meva feina m’agrada. Sóc bibliotecària i hi ha petits moments del dia a dia laboral que són inoblidables i que m’agradaria compartir amb vosaltres:

Les mostres d’agraïment de l’usuari super educat que no sap com fer-nos saber com n’està de content del tracte que rep cada vegada que ve. O aquell altre que, sense feina i sense família, a la biblioteca se sent acompanyat i troba l’escalfor que li falta a casa seva.

La visita diària dels dos jubilats, que es troben sols, i que cada dia, al matí i a la tarda, s’asseuen a les butaques blaves per llegir les revistes i els diaris. El dia que no vénen els trobem a faltar. Deu estar malalt o és estrany que no hagi vingut avui!!!, talment com si es tractés d’un familiar.

La noia amb Síndrome de Down, que no viu a la població, que desitja amb totes les seves forces a que arribi el mes d’agost per a poder venir, com cada estiu, tota la tarda, a llegir i rellegir els llibres que tant s’estima des que era petita. Ella s’asseu en un raconet de la biblioteca i està tan absorta amb els seus contes que ni tan sols t’adones de que hi és.

I també, la nostra lectora estrella. Aquella que, faci el temps que faci, necessita emportar-se llibres en préstec i comentar-nos si li han o no li han agradat. La que sempre s’avança a l’hora de demanar les novetats. La que ens assessora sovint de quins llibres s’han editat.

Els nostres veïns holandesos, que passen llargues temporades al poble, i utilitzen la biblioteca per ampliar els seus coneixements de la nostra llengua. Les seva il•lusió i esforç per integrar-se és d’admirar.

No ens podem oblidar dels usuaris de temporada que, des de fa molts anys, ens visiten any rere any i que, veient la crescuda que han fet els seus fills, ens adonem que el temps passa massa ràpid. Que quan és l’hora de marxar ens diuen, tristos perquè s’han acabat les vacances però alhora satisfets perquè tornen a casa, “Fins l’any que vé. Que passeu un bon hivern!!!”

I encara, les dues noies immigrants que van començar a venir quan encara no parlaven gens ni mica el català, amb la timidesa habitual del nouvingut, i que ara ja s’hi troben com a casa seva. I al senyor, també immigrant, que utilitza el servei d’ordinadors per anar escrivint de mica en mica la seva novel•la, aquella que no sabrem mai si s’ha editat.

I no ens oblidem dels dos escriptors eventuals que aprofiten el silenci de la sala d’adults per concentrar-se en les seves obres. Aquelles que quan s’editen les comprem perquè sabem on s’han escrit en la seva major part.

I per anar acabant, no em puc oblidar dels membres del Grup de Lectura “El Petit Príncep”, per la seva fidelitat des de l’any 2006 a les trobades mensuals. Unes trobades que ens han animat a organitzar altres activitats relacionades amb les obres que hem llegit: anades al teatre, sortides culturals, lectures en veu alta, visites guiades, trobades amb l’autor, projecció de pel•lícules... I tampoc, evidentment, dels nens i nenes que, amb l’alegria i l’entusiasme que els caracteritza, escolten bocabadats els contes que se’ls expliquen.

Aquests són els “petits moments” que et fan estimar una feina com la nostra.

Lídia Solés i Poch

Biblioteca Víctor Català
L’Escala

Mercè Saurina respon a "7 de saber"


Mercè Saurina

Demà 8 d'agost, a les 20.30 h,  serà a l'Escala presentant la seva novel·la Com llunes de Saturn (finalista Premi Just M. Casero 2010) a la sala d'actes de la Biblioteca Municipal.

1. - Faig aquesta feina perquè no puc concebre la vida sense fer-la. Escriure m’ha acompanyat des de sempre. Ja de ben petita m’inventava el poema de Nadal i, ja adolescent, a part d’escriure contes, els meus amics quedaven farts de rebre cartes meves que jo pretenia que contestessin: no entenia que els fes tanta mandra agafar paper i bolígraf per escriure’m quatre ratlles que jo, tot seguit, contestava ràpidament altra vegada. Per altra banda, l’escriptura va molt bé com a teràpia personal: t’ajuda a centrar les idees, a focalitzar l’atenció, pots projectar-hi les teves inquietuds, els teus sentiments i, un cop els traspasses als personatges, és més fàcil objectivar-ho tot...

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...   Seria una mica agosarat per part meva i, sobretot, molt pretensiós, intentar respondre aquesta pregunta quan tinc una única novel•la publicada, l’altra a punt de ser-ho, i uns quants contes i articles en col•lectives i revistes. El que sí que puc dir és que quan escric sempre tinc les emocions molt presents.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és quan tenia deu o onze anys, a la biblioteca de La Caixa que hi havia a la cantonada Poeta Marquina amb carretera Barcelona, a Girona, just davant de l’escola Vedruna. Cada dia hi anava una hora llarga, perquè l’autobús de Girona a Bàscara no sortia fins a les set. Quan la van tancar em vaig quedar desemparada... Vaig empassar-me tots els llibres de l’Enid Blyton que no tenia a casa (cada tres o quatre dies tornava el llibre i n’agafava un de nou). Tot i així, en tinc un mal record: un dia, la bibliotecària em va fer plorar perquè em deia, amb un to amenaçador i gens adequat, que no havia tornat un llibre, i jo sabia del cert que l’havia tornat però ella no m’escoltava. Al cap d’uns dies em va dir que ja l’havia trobat, que no havia registrat la meva devolució i un altre lector se l’havia endut. El mal tràngol, però, ja me l’havia fet passar. A partir d’aleshores vaig agafar mania a les bibliotecàries: les trobava totes unes malcarades i unes encarcarades. Sort que amb el temps la meva percepció va anar canviant i, a més, ara tinc bones amigues que ho són!

4.- Penso que les biblioteques són un meravellós calaix de sastre on, gairebé, gairebé, pots fer-hi de tot: llegir, estudiar, fer treballs en grup, aixoplugar-te, esperar-te i aprofitar per fullejar el diari, acompanyar els teus fills a descobrir llibres, anar al lavabo, consultar Internet... I, a més, juguen un paper cultural importantíssim: ofereixen accés universal i gratuït als llibres i fan una valuosa tasca de promoció de la lectura.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Mentre l’anava llegint i em deixava absorbir – i embadalir!- per la teranyina dels canvis constants de pla, de temps o de personatge, amb aquella mestria sensacional i envejable, em vaig sorprendre a mi mateixa parlant en veu alta... Vaig apartar els ulls de la lectura i em vaig acostar la novel•la al pit tot pronunciant, gairebé posseïda, aquests mots: “Cabré, t’estimo!”.

6.- Llegir és recomanable perconèixer altres mons i altres pensaments; per estar aïllat i sentir-se acompanyat alhora; per poder-se conèixer més un mateix; per evadir-se, per aprendre, per comprendre, per anar per la vida amb la motxilla més plena, per deixar volar la imaginació, per descobrir i identificar-se amb personatges que caminaran sempre més al nostre costat...

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és "Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?" La bibliotecària d’Auschwitz, d’Antonio G. Iturbe. Costa força que un llibre et faci plorar o que et toqui la fibra... Les cinquanta o setanta pàgines finals d’aquest llibre són d’una brutalitat demolidora: no plores, sanglotes i no pots parar.
 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/