Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Figueres"

Montserrat Segura respon a Set de saber

 

Montserrat Segura i Feliu és correctora i escriptora. Està molt vinculada al món cultural figuerenc i col•labora activament amb la Viquipèdia en català editant i corregint. 
La seva novel•la La reina faraó es va publicar al 2014, després de passar per un procés de micromecenatge a través de la plataforma Verkami.
La reina faraó es va comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca Fages de Climent i les usuàries van gaudir moltíssim de la història i del procés d’investigació i d’escriptura escrupolosa portat a terme per l’autora. Avui, 29 d'abril, assistirà al club de lectura juvenil de la Biblioteca Antònia Adroher de Girona per comentar l'obra i moltes coses més amb els joves lectors.

1. Faig aquesta feina perquè...
La feina amb què em guanyo la vida no és l’escriptura d’obres de ficció, però sí que està molt relacionada amb l’escriptura en general. La faig perquè és la feina que m’agrada més i és el que més s’assembla a escriure novel•les, contes i relats. Si la pregunta el que demana és per què escric, doncs escric perquè m’agrada explicar històries.

2. L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...
Acurada! Reviso moltes vegades tot allò que escric, procuro no deixar res a l’atzar i, sense exagerar, consulto, reviso i corregeixo els textos moltes vegades: el vocabulari, les frases, els detalls, i especialment les referències històriques. La Història no es pot alterar en benefici del relat.

3. El primer record que tinc d’una biblioteca és...

El descobriment d’unes lleixes amb llibres en una part de l’escola de Vilanant que no s’utilitzava habitualment. Hi havia clàssics de la literatura universal: Walter Scott, Molière, Louise May Alcott, etc. Em sembla que me’ls vaig llegir tots. Després, quan vaig anar a estudiar a Figueres, a partir dels 14 anys, vaig començar a freqüentar la Biblioteca de Figueres i ben aviat la que en deien de La Caixa. Totes dues, per comparació amb la “biblioteca” que havia conegut al poble, em meravellen per la quantitat de llibres i el fet que me’ls podia emportar. Recordo l’estiu dels 15 anys anant-hi cada dijous (únic dia que hi havia cotxe de línia de Vilanant a Figueres) i proveint-me de lectures.

4. Penso que les biblioteques són...
Equipaments que hi ha d’haver a cada poble i ciutat. Posen la cultura a l’abast de tothom i són dipositàries de molts llibres que potser no es publicaran més i de moltes obres de consulta que no tothom pot tenir a casa. A més, actualment fan de divulgadores i de dinamitzadores de la lectura; per tant, tenen un paper importantíssim a la vida cultural de les poblacions.

5. Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat...

És difícil dir-ne només un. Un que em va marcar a la infantesa és Mujercitas (sí, en castellà!). El vaig llegir més de vint vegades. Avui sé que no és el millor llibre que s’ha escrit, però m’estimava molt la Jo, perquè provava de trencar motlles a la seva manera. Crec que molta culpa de la meva passió per l’escriptura la té la Jo... A l’adolescència vaig llegir La plaça del Diamant. És i serà una de les meves preferides. No l’he llegida tants cops com l’anterior, però Déu n’hi do... La Colometa em fa pensar molt en les meves àvies (una es deia Coloma!). De gran em va fascinar El talent de Mr. Ripley, de Patricia Highsmith, i els contes descarnats i brutals de Raymond Carver. I tot això, deixant-me moltes obres i autors meravellosos i admiradíssims pel camí.

6. Llegir és recomanable per...
Tot!!! Diuen que un dia sense llegir és un dia perdut. No sé si cal anar tan lluny, però sí que és veritat que els dies que llegeixo sóc molt més feliç, encara que la literatura de vegades fa patir i fins i tot plorar. A més, la lectura sempre recompensa: tens més coses per explicar, aprens paraules i expressions, adquireixes coneixements... i saps molt més del món i de tu mateixa.

7. I la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...

Tens més llibres per publicar? Sí: tinc un llibre de relats curts, un altre de contes infantils, un de contes de Nadal per a nens grans... i tres novel•les a mig fer.

www.lareinafarao.cat
www.taldia-unany.blogspot.com

 

Oriol Ponsatí-Murlà respon a "7 de saber"

 

Oriol Ponsatí-Murlà visita avui el club de lectura de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per comentar Totes les estacions de França (premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2013).

Des que el conductor del club, l'Albert Carol, féu una ressenya per a aquest blog a començaments d'any, tothom està impacient per dir-hi la seva. Per tal de conèixer una mica més l'autor, li hem demanat que ens contesti les preguntes habituals de la nostra entrevista.

1. - Faig aquesta feina perquè ...

No sé exactament quina feina faig. Escric, tradueixo, llegeixo, maqueto, recito, faig classes i conferències, preparo albarans i carrego llibres amunt i avall. Si faig totes aquestes coses en lloc d'una o dues i prou, com la gent normal, deu ser perquè vaig néixer l'any 1978.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...divertida (perquè jo m'hi he divertit molt, escrivint-la). Però és clar, la meva experiència d'escriptor no ha de coincidir necessàriament amb l'experiència del lector.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és la de l'institut Jaume Vicens Vives. Feia tantes campanes com podia per passar-m'hi estones.

4.- Penso que les biblioteques són un termòmetre de civilitat.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ...

Necessito rellegir, com a mínim una vegada a l'any, l'Odissea d'Homer en la traducció de Carles Riba.

6.- Llegir és recomanable perquè llegint ens barallem amb la paraula. I la paraula ens fa persones.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Com et sembla que haurien de ser les biblioteques del segle XXI?

Si us heu perdut les sessions de club de lectura amb l'autor que ja s'han dut a terme a les biblioteques Allende, Adroher i Pública de Girona, podeu anar a Calonge el gener i a Tossa de Mar el mes d'abril de 2015.

Tarda de lectura, tarda de tertúlia


Per aquells que no saben perquè tenen tan d’èxit els clubs de lectura, els faré cinc cèntims de l’última sessió del Club de Lectura Fàcil que fem a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

El 5 de desembre vam fer la tercera sessió, i per a mi, va ser molt emotiva i també sorprenent. La primera sorpresa la vaig tenir a mitja sessió, quan ja estàvem acabant de llegir el llibre Anna Frank: la seva vida. La participant a qui li tocava llegir en veu alta va parar un moment i va respirar profundament. Jo pensava que estava cansada de llegir, quan vaig sentir un segon sospir a la sala. Era una altra participant que també agafava aire. I la causa d’aquells sospirs eren l’emoció, la tristesa i la impotència que els transmetia la història.
Sincerament us haig de confessar que, encara que he llegit el llibre incomptables vegades, també jo tenia els pèls de punta.

La segona sorpresa la vaig tenir davant la resposta majoritària a la meva pregunta: creieu que uns fets tan horribles es podrien tornar a repetir en l’actualitat? Tots menys un dels participants van contestar que no. El que va contestar de manera afirmativa ho deia perquè havia llegit un llibre sobre la guerra als Balcans, El diari de Zlata, que relata els horrors d’una guerra que recorda la Segona Guerra Mundial per la neteja ètnica, camps de concentració, la por, el sofriment i la poca humanitat.

Així doncs, per acabar, crec que, si el llibre és capaç de transmetre emocions, si les persones que l’estan llegint es deixen portar pels sentiments que sorgeixen i, sobretot, si els comparteixen amb la resta del grup tenim els ingredients necessaris per a l’èxit d’un club de lectura.

Yolanda Alcalá. Biblioteca Fages de Climent (Figueres)

Lectors devoradors

Activitat: Club de lectura juvenil

Dia i hora: 24 d'abril de 2013, 18.00 h.

Lloc: Biblioteca Fages de Climent (Sala d'actes)

Lectura: Tremolor. Maggie Stiefvater

Altres: bufa un xic de tramuntana 

 

Estem asseguts en cercle, d'esquerra a dreta: David, Sara, Carme, Anna, Cristina, Núria, Yousra, Dani, Mar (la regidora de Difusió i màrqueting de ciutat, Infància i Adolescència ens visita, ja us avanço que marxarà encantada!) i un servidor, Albert. La Mar i en Daniel són d'intercanvi a Holanda, la Laia, la Bruna i la Cleosol no han pogut venir.

La tertúlia comença i ràpidament apareixen homes llop, portades romàntiques, estructures originals, temperatures altes i baixes que ens fan cobrir de pèl o esdevenir humans, narradors en primera i tercera, omniscients,... però DE COP ja hi som: PARLEM DE LECTORS!

Potser teniu entès que un club de lectura esdevé un lloc propici per descobrir un nou i excel·lent ventall de lectures, per apreciar la literatura o per intercanviar opinions més o menys encertades sobre aquell fragment tan ben parit. Cert! Però a mi, el que realment m'agrada de les nostres tertúlies són els lectors. Doncs bé, d'entre tots ells uns quants han tret el cap:

- Lector masoquista: diu que sempre s'acaba tots els llibres que li cauen a les mans, té l'eterna esperança que la propera pàgina serà la bona.

- Lector 150: només llegeix novel·la breu, més enllà de la pàgina 150 hi veu l'abisme.

- Lector NNN: només novel·la negra, si us plau! (també el podeu trobar en la versió NNH, NNI, NNE, etc.)

- Lector explorador: ho prova tot, no té manies, a tot li troba el què.

- Lector planer: no varia la seva actitud davant la lectura, no està per orgues ni per experiments.

- Lector silent: calla i observa, no parpelleja. Si un dia obrís la boca ens faria callar a tots.

- Lector nolector: el meu preferit. Pot parlar i portar la batuta de qualsevol tertúlia sense haver llegit el llibre. Es va treure la filologia amb bona nota i sense passar mai de la contracoberta.

També deambulen per la conversa el lector llepafils, el lector retrovisor (comença pel final), el lector filòsof, el lector protagonista,...

Els joves lectors xalen i es burlen de la resta de lectors. Ells no s'acaben d'identificar amb cap, els hi escau més la categoria de lectors devoradors. Trilogies i tetralogies són empassades per aquests lectors sense prejudicis, sense complexes, només pel fet de devorar lletres i més lletres i viure infinitats d'aventures a través de vides fantàstiques. 

"No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels sentiments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu."

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger.

La tertúlia s'acaba, abans la Crisitina llança la darrera pregunta: quin és el lector ideal?

El lector ideal, ai las! Ni jo que vaig casar-me amb la dona ideal, no seria capaç de definir-lo!

__________________

1 Nota de l'editor: on l'autor d'aquest text diu lector, faríeu bé de llegir-hi lectora, elles són majoria a les tertúlies. Per més informació sobre sexisme en el llenguatge podeu visitar qualsevol de les biblioteques públiques catalanes, al fons a l'esquerra.

Sense Logos

Club de Lectura d’adults a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del 21 de març del 2013.

Disseny i Coordinació: Magda Bosch i Rocamora.

L’home sense logos de Francesc Montseny i Bonifaci. (Brau edicions, gener 2012)

Gènere: Assaig 

Francesc Montseny i Bonifaci

Cada novel•la, cada autor en el sí de la tertúlia requereix un tractament diferent i propici. En esponjar-lo, afloren elements creatius i didàctics de progressió que faciliten el coneixement de l’àmbit estètic: sigui literari, psicològic, històric i ajuden a crear una visió estructuralista més plena i justa de cadascun dels autors, època i hàbitat cultural.


La proposta d’aquest mes: demanar a la Rosa Canadell i Ferrús, autora al mateix temps de narracions i contes en vies d’edició i participant del Club de Lectura, que realitzés una entrevista a en Francesc Montseny i Bonifaci, autor de L’home sense logos, i així mateix també participant del nostre Club de Lectura. (Entrevista publicada a la Guia de lectura de la Biblioteca Fages de Climent).

 

 

ENTREVISTA D'UNA TERTULIANA A UN AUTOR/TERTULIÀ

Un dia de cada mes tenim el plaer de poder contrastar opinions, de dir la nostra sobre grans escriptors i sobre grans llibres. Ens és igual si coincidim entre nosaltres en el que diem o no, el que realment ens agrada és ser-hi.


D’en Francesc coneixem, doncs, moltes de les seves opinions quant a llibres i sabem també que va néixer a Balaguer el 1950; va treballar disset anys a “La Caixa”. El 1985, va crear i dirigir l’Universal Bar a Barcelona. Al cap d’uns anys, va marxar al desert a buscar respostes. I finalment, l’any 2000 va començar de nou a Figueres, on ha fet de dinamitzador de cultura per a l’Ajuntament, de voluntari a Càritas, ha fet classes d’informàtica i ha treballat en un despatx de procuradors.


- Quan va començar a agafar forma L’home sense logos a la teva ment?. Tinc entès que vas estudiar filosofia, podem deduir doncs que sempre t’ha interessat la postura del home davant la vida o de les preguntes que ens solem fer; qui som cap on anem. Evidentment per tu molt millor ésser que tenir...


- El 2010 estava en una narrativa molt lírica –que he reprès ara, després de la ventolera de L’home sense logos i de “La rebotiga” - quan vaig fullejar un llibre de Zygmunt Bauman i vaig llegir que diu que “la gent s’escarrassa per aconseguir la felicitat”. Absolutament en contra de l’opinió de Bauman, vaig deixar el que estava escrivint i vaig iniciar el camí del Logos, un viatge molt iniciàtic ja que no sabia on aniria a parar, però sabia que hi volia anar. La gent no busca la felicitat sinó que –peresosos com som els humans- fugim cap a l’entreteniment per no plantejar-nos el sentit de la nostra vida, no fos cas que en trobar-lo tinguem por de sentir el nostre –de cadascú- verdader i profund desig. He dit viatge iniciàtic perquè vaig seguir el consell de Stefan Zweig que diu “si vols escriure posa-t'hi que els personatges ja vindran sols”. En el meu cas no vingueren els personatges sinó les idees, els arguments i les emocions. I va ser tant així que en acabar el capítol de “l’abandó”, el darrer paràgraf, pàgina 84, vaig veure que no era meu, ni tampoc era copiat. Era i és revelat. Sí, no tinguis por, no m'he fumat res que no sigui tabac. Va ser una experiència novíssima.


- Vas anar al Desert a buscar-hi respostes. En vas trobar?


- Després de molts anys, massa, de vida pública –feina per agradar als altres- em vaig imposar la soledat per tal de desenganxar-me d’allò que durant anys em semblava imprescindible i que en el fons –ho intuïa- se me’n refotia. La soledat volia dir zero trucades per telèfon durant un any i volia dir, també, tenir-me només a mi mateix i res més. Naturalment no sóc un home de Cromagnon i tenia paper i llapis, i la construcció del relat va agafar una força que, fins llavors latent, se’m va fer inexcusable.


- Avui en dia quasi ningú creu en Déu o almenys quasi ningú en parla. Ni tampoc d’ètica i molt menys de religió. A L’home sense logos sí que se’n parla, d’aquest temes, entre molts d’altres.


- Tot i que tothom té creences i rituals, sí que és ben cert que quasi ningú creu en Déu. Els déus de la gent són d’un to molt baix perquè l’Estat protector i mercantilista els ho ven així. Aquest Estat vol que pensin que ZARA o MANGO els resoldrà la temporada, vol que consumeixin i callin per la qual cosa, si convé, els regala 400 € al mes, i per acabar-ho d’adobar els posa davant de la tele on els hi serveix de tot, de manera que no els calgui ni pensar (vegi's Aldous Huxley i els seus criteris quant a la propaganda).


Aquest Estat és el mateix que en el segle passat, a casa nostra amb la dictadura, ens va fer avorrir la religió que, llavors, es vivia com a esclavatge i no com alliberació i, fins i tot, forma de coneixement d’un mateix i, també i molt important, de l’entorn.


La clau està en el fet que la religió és el contrari del poder. Com es menja això?. Jo dic: sóc cristià i això vol dir que respecto la persona i el que fa, el seu treball. Això no té res a veure amb el Vaticà ni amb cap altra organització que en definitiva acabarà institucionalitzant-se amb el poder. La meva creença en l’individu i el respecte conseqüent és la religió natural, línea directa de Moisès, Jesucrist, Sant Francesc d’Assis, pròpia dels meus –alguns occidentals- i irrepetible en la resta del món. I ara que dic occident puc dir que som els que més hem avançat socialment i científicament (fins ara!).


Fixa’t bé, ara es veu la religió com un endarreriment quan, de fet, si mires el panorama de cinisme dels governants i de passotisme del poble, veus que això sí que es una regressió, un endarreriment que fa por. Julio Cortázar deia als anys setanta citant la teoria de Hobbes, el teòric de l’Estat policial, que verdaderament l’home és un llop per a l’home. La democràcia ha fracassat perquè va abandonar l’ètica.


- Quins són els teus escriptors preferits?


- M’agraden els jueus americans com Philip Roth o Saul Bellow, successors de la millor literatura centreeuropea –Thomas Mann- que a més d’un llenguatge personal no t’estalvien opinions tan contundents com un cop de puny sobre la taula. M’agraden tots aquells que són humanistes. I com que estàvem parlant de religió vull afegir autors com DeLillo –per al qual Déu és el gran secret- com Robertson Davies, home cultíssim per al qual tot el que toca a Déu és una part màgica per la que els llestets de la generació Google no estem preparats. I no puc oblidar Dostoievski: darrera d’ell hi ha un component religiós magnànim. Sobre aquest m’estan buscant a la biblioteca un llibre d’André Gide que espero en candeletes. I creu-me, de tots aquests no hi ha res que s’assembli a les monges paules ni als maristes, Déu els hagi perdonat.


- Millor viure a Balaguer, a Barcelona o a l’ Empordà ?


- A Figueres, per descomptat. Però seria poc honrós que no valorés el Balaguer de la meva infància. Llavors, als anys cinquanta i seixanta, Balaguer era molt semblant a Figueres. Una petita ciutat de comerciants voltada de pagesia. La diferència, llavors, era que Balaguer tenia riu i Figueres carretera nacional. La diferència amb ara és que jo vaig poder jugar al carrer. Més ben dit, era l’amo del carrer més que no pas la guàrdia civil. I ara, on són els nens de Figueres? a les extraescolars o a la "Play"? També vull dir que viure en una gran ciutat és una experiència molt recomanable. Són molts, molt competitius i estan força enganxats. Ara bé, hi ha gent a Barcelona que només viu en el seu barri com hi ha gent a poble que pot ser molt cosmopolita.


- I ja, per acabar, vols afegir quelcom?


- Bé, volia afegir que, tot i que cito, no gaires, però sí algunes llumeneres, les meves reflexions sorgeixen –com les de Rousseau- del sentit comú i només després les acaro amb el pensament dels gran humanistes, com ara el que tu has citat al principi, Erich Fromm, que contemplen el gènere humà, sobretot, amb gran estima.

 

 

 

OPINIONS SENSE EMBUTS DELS PARTICIPANTS DEL CLUB 

 

Paral•lelament, vaig demanar als tertulians una lletra d’opinió on hi constés la seva valoració personal de la lectura del llibre per tal de fer un dossier i oferir-li a l’autor com a regal. Us facilito un mosaic d’algunes opinions sense autoria per tal de garantir el seu anonimat .

"Malgrat que és un llibre dens de contingut per la crítica de gran quantitat de temes actuals de la nostra societat, els quals argumenta recorrent a múltiples disciplines d'humanitats i ciències, trobo que la narració és fluïda i amena. Fins i tot he percebut illes de prosa poètica. Crec que té la propietat de poder estirar el fil a cada paràgraf per desgranar nous temes de debat i anàlisi. Resumint, crec que és un llibre que invita a la reflexió."

“Es cada vez más extraño que alguien, en su sano juicio y sin presión externa, se dedique en nuestros azarosos días a pensar, reflexionar, y luego plasmarlo muy bien por escrito. Si lo hace en una lengua que muchos insisten en desconocer o minusvalorar resulta todavía más encomiable. Con la presente lectura entablé una imaginaria polémica con el autor (o contra él). ¿De verdad se puede afirmar que la categoría de consumidores ha sustituido las clases?”

“Fa uns dies vaig veure una imatge que em va cridar l'atenció i molt oportuna. Un home avançava encadenat a un munt d'objectes més o menys simbòlics: un cotxe, un ordinador, joies, roba, un rellotge, un equip de música, un quadre, un avió, palmeres, etc. que l'impedien arribar a la felicitat. Ens trobem en una societat que va a la deriva, on es valoren els diners i els objectes materials per damunt de tot i on decauen els valors. El dia a dia ens engoleix i no parem a pensar, senzillament fluïm. Per això, les aportacions, crítiques, raonaments, fets, etc. que serveixen per aturar-nos a recapacitar, i si és possible a millorar i fomentar el canvi, són molt necessaris. I el llibre és una crida a la reflexió, felicitats!”

“Me parece muy original la idea que el ser humano al nacer empieza a llenar un “Vacío”, que irá llenando con su vida, la cual se diferencia de los demás seres vivos en el lenguaje y la autonomía los cuales nos llevan al miedo y los sentimientos”.

“Calaix de sastre: del context del text.- Cloenda erudita d’un llibre d’assaig antropològic. La seva lectura m’ha recordat persones apreciades, però desaparegudes, que vaig conèixer i tractar, grans lectors i sobretot conversadors, dels que vaig aprendre escoltant-los. De tu Cesc també!”. 

 

PRIMÍCIA:  CAPÍTOL 5È DE LA NOVA NOVEL·LA D'EN FRANCESC 

D’altra banda en Francesc Montseny ens va obsequiar amb la primícia de la lectura del capítol 5è de la seva propera obra. Podeu escoltar-lo des d'aquest enllaç.

 

FELICITATS!


No voldria acabar sense celebrar aquesta nostra Diada de Sant Jordi, tot fent-vos-en partícips amb el poema Súnion de Carles Riba i Bracons, del llibre Elegies de Bierville. (Val a dir que en acomiadar les tertúlies tenim la recitació d’un poema)




Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 


Tot s'aprofita!

Des d'aquí podeu accedir a la versió online de totes les guies de lectura que fabriquen i pengen els companys de la biblioteca de Figueres. Una demostració que el verb "Llegir" combina de meravella amb "Compartir". Animeu-vos a enviar-me el vostre material, que també serà molt útil.

Qui ho diu que els joves són uns passotes?

Mecanoscrit jove és el blog del grup de lectura juvenil de la biblioteca de Figueres, sàviament conduït per l'Albert.

Aneu a fer-hi un volt. Sobren les paraules!

[Foto: Isabel Munuera Bassols]

Què llegeix la reina d'Anglaterra?

 

El passat 25 d’octubre es va comentar l’obra Una lectora poc corrent d’Alan Bennett (Empúries, 2008) a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Aquí trobareu la GUIA DE LECTURA que es va repartir als assistents.
 

Els participants van mostrar unes opinions ben diverses. Aquí us deixo les seves definicions inicials de la novel•la, escrites en un petit full en blanc que es va repartir a l’iniciar la sessió: pueril, sense sentit, paradoxal, fàcil de llegir, entretinguda, frívola, ocurrent i agradable, irònica, sarcàstica, buida.

A partir d’aquestes definicions es va comentar l’obra i es va reflexionar sobre alguns fragments relacionats amb la lectura i el fet de llegir, frases dites per la Reina d’Anglaterra:

Oh, fins al final. Quan començo un llibre, l’acabo. Així em van educar. Els llibres, el pa amb mantega, el puré de patates... hom s’ha d’acabar el que li posen al plat.”

“...Un llibre és un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació.”

“No hi poses pas la vida, en els teus llibres. Allà la hi trobes.”

“... Però els llibres només ens poden fer recórrer una part del camí i ara em sembla el moment adient per passar de ser una lectora a ser, o provar de ser, una escriptora.”

A més, al llarg de la novel•la, es va confeccionant un cànon literari britànic, amb la citació de més de trenta autors.

Un Bon Llibre per un Club!

Albert Carol Bruguera.
Biblioteca Fages de Climent.

A la biblioteca Comtat de Cerdanya de Puigcerda van comentar aquest llibre el gener del 2010. Podeu trobar l'enllaç sobre la trobada AQUÍ i la informacio sobre Alan Bennett AQUÍ.

Company

Els italians tenen la paraula "collega" que és molt útil per definir la persona que es guanya les garrofes fent el  mateix ofici que tu.

Per nosaltres, "col·lega" implica anar de farra junts, i "company" no s'acaba d'entendre si és el que comparteix la vida, ideologia política o simplement és una salutació cumbaià.

Aquesta disquisició lèxica només era per dir que a Figueres hi ha una bona biblioteca, en aquesta biblioteca hi treballen  una colla de companys, i un d'aquests companys és l'Albert Carol Bruguera.

L'únic català que confessa haver llegit l'Ulisses de Joyce i haver-ne sortit viu de l'experiència.

El seu blog hauria de ser una etapa obligatòria per a tots els lectors, professionals del món del llibre, i fins i tot els escriptors que passen pel sedàs.

Voldria copiar aquí algun dels seus posts, però se'm fa realment difícil la tria. Millor que feu un salt a:

Funestament desmemoriat:

Bloc sobre lectures, sobre llibres, sobre paraules, sobre lletres. Bloc d'un lector "funestament desmemoriat" que escriu per no oblidar.

http://funestamentdesmemoriat.blogspot.com
 

No sé quants anys té, el company Albert. Si anés al Millennium ho descobriria. Però és un cas curiós perquè escriu amb l'agilitat dels joves i al mateix temps amb la profunditat intel·lectual dels grans.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/