Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Macip Salvador"

Un "worst seller" injust

A l’ADN d’un bon bibliotecari hi ha d’haver la paciència i la vista: Dues qualitats que ens permeten reivindicar petites joies que van passar desapercebudes en el seu moment.

Nosaltres juguem amb l’avantatge de no estar sotmesos a la pressió del mercat, com els llibreters. Tampoc no ens amenaça cap màquina trituradora, com a les editorials, ni patim la vanitat de l’escriptor i normalment no ens importa el que diuen els crítics. Llegir per gust i per ofici –sense data de caducitat, i sense pressa- és un dels múltiples plaers de la nostra professió.

De la mateixa manera que dic això, també crec que tenim dos defectes destacats: una certa tendència obsessiva i la santa mania de recomanar llibres, pel•lis o música que TOTHOM hauria de compartir, pel seu propi bé i el de la humanitat sencera.
Almenys jo, quan descobreixo un autor, m’ho de de llegir tot, incloses les referències que cita en la seva obra. He d’escoltar les bandes sonores, seguir sobre un mapa la ruta de la narració i investigar les influències des de la seva infància. Per això ja em disculpareu si en aquest blog parlo sempre de la mateixa gent i dono la tabarra.

El cas és que, per culpa d’en Salvador Macip he passat un cap de setmana viatjant en limusina entre Nova York i Califòrnia, a un ritme trepidant, enganxada a El rei del món i altres drogues dures. I he begut oli, perquè ara hauré de tastar El joc de Déu, Hipnofòbia, i Mugrons de titani  com a mínim. El que descarto d’entrada és continuar amb Chuck Palahniuk, Hubert Selby, Bret Easton Ellis, J. G. Ballard, Hunter S. Thompson, Barry Gifford, Bill Fitzhugh, Jerry Stahl i Dennis Cooper perquè, si tenim tan bona collita a casa nostra, no ens cal anar a descobrir l’Amèrica. Que consti que són els autors que cita en Macip en els agraïments, que tampoc no em vull fer l'entesa, ara.

Tot va començar abans de Nadal, quan l’autor va anunciar, a través del seu blog, que regalava una novel•la del 2007 que no havia tingut massa èxit a lectors disposats a donar-li una segona oportunitat. - Lloable iniciativa, vaig pensar, perquè no?

Generós, en Salvador em va portar un lot de 20 exemplars per oferir als clubs de lectura de les biblioteques públiques. Crec que li vaig pagar el cafè, pel treball. Després vaig enganxar el codi de barres de rigor a cada llibre, els vaig entrar a catàleg sense massa entusiame i els vaig col•locar als armaris compactes, amb centenars de volums ben posadets en fila, esperant el seu moment amb bíblica resignació.

Però deu ser veritat que El rei del món és un llibre maleït, perquè en comptes d’estar-se quiet fins que els companys me’l demanin, un dia me’l trobo de tertúlia amb Juliet, Naked d’en Nick Hornby. Ai carai, m’ha semblat que parlaven de música i de groupies. L’endreço allà on li toca, i poc després se m’escapa amb Els jugadors de whist, d’en Pagès. Quina bestiesa. No tenen res en comú Figueres i Manhattan.
Últimament se’m passejava pel magatzem de bracet amb Ullals (és normal, són germans per part de pare), i fins i tot s’atrevia a sortir de farra amb en McEwan i passar la nit amb la Carson McCullers.

Abans que la cosa esdevingui una orgia incontrolada, me l’emporto a casa per dedicar-li el temps que faci falta. Em fa un xic de mandra, però ha arribat l’hora de buscar-li el seu punt flac. Necessito un motiu per castigar-lo, no ens podem permetre tant d’atreviment en un desconegut que comparteix la lleixa amb gent de la talla de Dickens i Pla.

Em mullo els peus amb prudència i sense adonar-me’n ja estic submergida fins el coll en una història addictiva:

un negre del Bronx és escollit per substituir una estrella del hip-hop desapareguda que se li assembla físicament. Passa pel quiròfan i el gimnàs, aprèn a cantar i ballar i a parlar amb el mateix accent i la seva vida es capgira fins a nivells insospitats fins convertir-se en l’home més famós del planeta. Serà feliç? Sobreviurà? Arribarà als límits de la pròpia bogeria? Quina societat alimenta un fenomen similar?

Aquest llibre, el molt cabron, ha resultat ser un llop amb pell de xai, com els alumnes mosquetes mortes que no criden mai l’atenció i no destaquen a classe però fan exàmens d’excel•lent.

I pensar que ho tenia tot en contra: una portada fosca, un títol que sona a novel•la juvenil, l’eslogan que tira enrera els qui ens agrada llegir: “Una pel•lícula d’acció en forma de novel•la”? Però això no anava a l’inrevés?.

Ai, Columna, què vas badar? Perquè no el vas promocionar? Si sortís ara en una editorial agosarada podria estar al capdamunt del top dels més venuts, i tu vas permetre que fos un fracàs. Tenies un John Grishman català i no el vas saber vendre; o un possible biògraf de la malaguanyada Amy Winehouse, per exemple, amb uns quants anys d’anticipació.

Jo també he fracassat, de fet...en l’intent de trobar-li defectes. Hi ha poques novel•les tan intenses i ambicioses que no deixin algun detall deslligat, una coartada fluixa, un canvi de ritme desafortunat, una escena poc creïble. Aquí no. És una història rodona i potent, molt ben construïda. Els personatges són profunds i coherents. Hi ha moments de violència i acció extrema, però amb detalls de tendresa i humor. L'autor fins i tot es permet decorar l’escena amb algun flash de paisatges urbans o desèrtics, quatre pinzellades de bellesa captades des de la finestra d’un cotxe robat. La novel•la dosifica perfectament una barreja d’adrenalina i autocontrol. El llenguatge és impecable, diria que universal, sense deixos folklòrics, adaptat a cada situació. Molt cru quan fa falta, sense por.

Em trec el barret. No vull ofendre ningú si afirmo que, amb els ulls tancats, el podríem confondre amb algun escriptor ianqui molt ben traduït, d’aquells tan enyorats de novel•la policíaca que són vigents i autèntics malgrat el pas dels anys. Es mereix una revifalla, i ara serà tot un repte si ja està descatalogat. Sort que sempre se'n troben aquí i aquí.

En resum, us l'aconsello perquè m’ho he passat molt bé! He après tècniques de supervivència de barri xino i d’estrelles del rap, cosa que sempre pot ser útil a la vida. No saps mai quan t’hauràs d’enfilar al sostre d’un metro en marxa o afrontar un allau de fans, és clar. O passar amb una pistola per un detector de metalls, o trobar un moment per llegir un bon llibre per escapar de la realitat, tant si estàs a un orfanat del sud com al rovell de la ciutat que mai no descansa.

El rei del món és un d’aquells llibres que valen molt més del que t’han costat. En el meu cas, el preu d’un cafè i admiració eterna pel seu autor bookcroser. Gràcies, Salvador, espero que el lot tingui molta demanda i que Déu t'ho pagui amb molt d'escreix!

“Però els tipus durs no llegeixen” (...) “Suposo que és el preu que has de pagar per no ser un imbècil sense res al cap com tots els meus altres companys” MACIP. El rei del món. Columna, 2007 p. 94

 

 

Salvador Macip respon a "7 de saber"

Salvador Macip, l'escriptor científic i músic [Fotografia ©Víctor Pérez de Óbanos]

Ja va col·laborar en un Girogífic a finals del 2011. En aquest any i mig sense donar notícies seves al blog de Llibres i Companyia, ell ha tingut temps de publicar 3 llibres més (Ullals, Hipnofòbia i Què és el càncer?), s'ha fet un lloc destacat en el món mediàtic i literari català, i nosaltres hem aconseguit 2 lots de llibres seus perquè passin la prova de foc dels clubs de lectura.

Dijous d'aquesta setmana es comenta Ullals, Premi Joaquim Ruyra 2010, a la Biblioteca Pública de Girona (Casa de Cultura).

Es tracta d'un llibre escrit a quatre mans amb en Sebastià Roig, del qual demà publicarem l'entrevista corresponent. 
Perquè... tenim genis molt propers i això s'ha d'aprofitar!

Entrevista 7 de saber a Salvador Macip

1.- Faig aquesta feina perquè m’agrada. M’ho passo molt bé escrivint. Ho he fet tota la vida i no m’imagino deixar de fer-ho, és una necessitat que tinc.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és... “eclèctica” i, com deu passar en la majoria dels casos, “personal”. M’agrada que cada llibre sigui diferent a l’anterior, però sempre dins els paràmetres del meu univers particular i els meus interessos i preocupacions habituals. També m’agradaria que es pogués definir com “sorprenent o “interessant”, però això ho hauran de dir els lectors.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és
de la biblioteca de la meva escola, que estava molt ben assortida. M’hi passava moltes hores lliures, llegint i remenant, fins al punt que vaig demanar fer de bibliotecari com activitat optativa a 8è de bàsica, per poder estar-hi més estona. Vaig coincidir-hi amb una noia de la meva classe, a qui també li agradaven molt els llibres i havia tingut la mateixa pensada. Uns quants anys després em vaig casar amb ella. El primer record d’una biblioteca pública és de la que La Caixa tenia al Passeig de Mar de Blanes. Cada divendres, quan arribava de Barcelona a passar el cap de setmana al poble, me n’hi anava unes hores a llegir revistes.

4.- Penso que les biblioteques són necessàries. L’accés a la literatura ha de ser gratuït i universal. Les biblioteques són més que simples repositoris de llibres o un lloc on poder llegir tranquils: tenen una important labor de foment de la lectura i han d’actuar també com a prescriptores de la nostra cultura. Potser algun dia seran substituïdes per versions electròniques online, però el concepte no pot deixar d’existir.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ... Cien años de soledad, El senyor dels anells, Cròniques de la veritat oculta, tot Pedrolo, el Werther, Rimas y leyendas, Els tres mosqueters, els primers llibres de Chuck Palahniuk, Demian, Cat’s craddle, la trilogia de la Fundació d’Asimov, Aventures d’en Massagran, Poeta en Nueva York, En la carretera... Són els primers que em vénen al cap, sense seguir cap ordre, i no són necessàriament els millors que he llegit. N’hi ha molts més que han tingut una especial rellevància en un moment donat de la meva vida, per un motiu o un altre.

6.- Llegir és recomanable per... ser millor persona! Llegir és divertit i a més aprens coses i t’obliga a pensar. No es pot demanar més.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu... m’han agradat totes!

Salvador Macip: El joc de Déu

 

Salvador Macip (Blanes, 1970)

És autor d'una dotzena de llibres de temàtica diversa, i també d'articles: literatura científica i divulgativa, ficció per adults i joves, biomedicina, col·laboracions,  traduccions i fins i tot un manual de nanolliçons d'anglès per a supervivients.

Actualment investiga sobre el càncer a la Universitat de Leicester, al Regne Unit.

A la xarxa hi trobareu una inusual abundància de fotos, entrevistes, ressenyes i bibliografia per ampliar la informació sobre aquest personatge. Us asseguro que val la pena, cada enllaç és una sorpresa .

Macip és un tot terreny. Destaca en el camp científic, literari, musical i personal. Vull dir que a més de ser un geni, és simpàtic. Amb el seu currículum podria ser cregut, però ha optat per ser més aviat friqui.
Disposa de temps, humor, energia i capacitat intel·lectual per dedicar-se a la recerca mèdica, a l’escriptura, a la família, als amics, a la comunicació, a les xarxes socials, als viatges...
Domina el temps i la tècnica: Primer t'emociona explicant les seves lectures d'adolescència (els mateixos llibres que llegia jo, coincidència generacional !) i després promociona un llibre revolucionari amb continguts multimèdia, amb web de seguiment/making off i banda sonora incorporada.

A les seves presentacions la gent fa cua, i sempre és present als mitjans.

I com que,a sobre, és un gran lector dels que comenten, naveguen, participen i opinen, sovint es queda bloGuejat. Em refereixo a un dels seus blogs, el més eclèctic, amb solera. Si es pagués per tenir un blog, aquest ja cobraria 2 triennis. Amb la varietat que caracteritza tota l'obra macipiana, jo sóc addicta a la secció de "Llengua i literatura", on reflexiona sobre el món del llibre, l'edició i la traducció, l'afició per la lectura (sobretot en els joves),  confessions sobre el seu propi art i d'escriure i crítica constructiva cap a alguns autors, temàtiques i estils narratius propis del segle passat.

Salvador: si fins ara ens has regalat tantes meravelles, espero que en els propers 50 anys no abaixis el ritme i a Blanes et facin un monument com el del frare Sadurní. I que siguem prou immortals i perfectes per anar-ho a celebrar!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/