A l’ADN d’un bon bibliotecari hi ha d’haver la paciència i la vista: Dues qualitats que ens permeten reivindicar petites joies que van passar desapercebudes en el seu moment.

Nosaltres juguem amb l’avantatge de no estar sotmesos a la pressió del mercat, com els llibreters. Tampoc no ens amenaça cap màquina trituradora, com a les editorials, ni patim la vanitat de l’escriptor i normalment no ens importa el que diuen els crítics. Llegir per gust i per ofici –sense data de caducitat, i sense pressa- és un dels múltiples plaers de la nostra professió.

De la mateixa manera que dic això, també crec que tenim dos defectes destacats: una certa tendència obsessiva i la santa mania de recomanar llibres, pel•lis o música que TOTHOM hauria de compartir, pel seu propi bé i el de la humanitat sencera.
Almenys jo, quan descobreixo un autor, m’ho de de llegir tot, incloses les referències que cita en la seva obra. He d’escoltar les bandes sonores, seguir sobre un mapa la ruta de la narració i investigar les influències des de la seva infància. Per això ja em disculpareu si en aquest blog parlo sempre de la mateixa gent i dono la tabarra.

El cas és que, per culpa d’en Salvador Macip he passat un cap de setmana viatjant en limusina entre Nova York i Califòrnia, a un ritme trepidant, enganxada a El rei del món i altres drogues dures. I he begut oli, perquè ara hauré de tastar El joc de Déu, Hipnofòbia, i Mugrons de titani  com a mínim. El que descarto d’entrada és continuar amb Chuck Palahniuk, Hubert Selby, Bret Easton Ellis, J. G. Ballard, Hunter S. Thompson, Barry Gifford, Bill Fitzhugh, Jerry Stahl i Dennis Cooper perquè, si tenim tan bona collita a casa nostra, no ens cal anar a descobrir l’Amèrica. Que consti que són els autors que cita en Macip en els agraïments, que tampoc no em vull fer l'entesa, ara.

Tot va començar abans de Nadal, quan l’autor va anunciar, a través del seu blog, que regalava una novel•la del 2007 que no havia tingut massa èxit a lectors disposats a donar-li una segona oportunitat. - Lloable iniciativa, vaig pensar, perquè no?

Generós, en Salvador em va portar un lot de 20 exemplars per oferir als clubs de lectura de les biblioteques públiques. Crec que li vaig pagar el cafè, pel treball. Després vaig enganxar el codi de barres de rigor a cada llibre, els vaig entrar a catàleg sense massa entusiame i els vaig col•locar als armaris compactes, amb centenars de volums ben posadets en fila, esperant el seu moment amb bíblica resignació.

Però deu ser veritat que El rei del món és un llibre maleït, perquè en comptes d’estar-se quiet fins que els companys me’l demanin, un dia me’l trobo de tertúlia amb Juliet, Naked d’en Nick Hornby. Ai carai, m’ha semblat que parlaven de música i de groupies. L’endreço allà on li toca, i poc després se m’escapa amb Els jugadors de whist, d’en Pagès. Quina bestiesa. No tenen res en comú Figueres i Manhattan.
Últimament se’m passejava pel magatzem de bracet amb Ullals (és normal, són germans per part de pare), i fins i tot s’atrevia a sortir de farra amb en McEwan i passar la nit amb la Carson McCullers.

Abans que la cosa esdevingui una orgia incontrolada, me l’emporto a casa per dedicar-li el temps que faci falta. Em fa un xic de mandra, però ha arribat l’hora de buscar-li el seu punt flac. Necessito un motiu per castigar-lo, no ens podem permetre tant d’atreviment en un desconegut que comparteix la lleixa amb gent de la talla de Dickens i Pla.

Em mullo els peus amb prudència i sense adonar-me’n ja estic submergida fins el coll en una història addictiva:

un negre del Bronx és escollit per substituir una estrella del hip-hop desapareguda que se li assembla físicament. Passa pel quiròfan i el gimnàs, aprèn a cantar i ballar i a parlar amb el mateix accent i la seva vida es capgira fins a nivells insospitats fins convertir-se en l’home més famós del planeta. Serà feliç? Sobreviurà? Arribarà als límits de la pròpia bogeria? Quina societat alimenta un fenomen similar?

Aquest llibre, el molt cabron, ha resultat ser un llop amb pell de xai, com els alumnes mosquetes mortes que no criden mai l’atenció i no destaquen a classe però fan exàmens d’excel•lent.

I pensar que ho tenia tot en contra: una portada fosca, un títol que sona a novel•la juvenil, l’eslogan que tira enrera els qui ens agrada llegir: “Una pel•lícula d’acció en forma de novel•la”? Però això no anava a l’inrevés?.

Ai, Columna, què vas badar? Perquè no el vas promocionar? Si sortís ara en una editorial agosarada podria estar al capdamunt del top dels més venuts, i tu vas permetre que fos un fracàs. Tenies un John Grishman català i no el vas saber vendre; o un possible biògraf de la malaguanyada Amy Winehouse, per exemple, amb uns quants anys d’anticipació.

Jo també he fracassat, de fet...en l’intent de trobar-li defectes. Hi ha poques novel•les tan intenses i ambicioses que no deixin algun detall deslligat, una coartada fluixa, un canvi de ritme desafortunat, una escena poc creïble. Aquí no. És una història rodona i potent, molt ben construïda. Els personatges són profunds i coherents. Hi ha moments de violència i acció extrema, però amb detalls de tendresa i humor. L'autor fins i tot es permet decorar l’escena amb algun flash de paisatges urbans o desèrtics, quatre pinzellades de bellesa captades des de la finestra d’un cotxe robat. La novel•la dosifica perfectament una barreja d’adrenalina i autocontrol. El llenguatge és impecable, diria que universal, sense deixos folklòrics, adaptat a cada situació. Molt cru quan fa falta, sense por.

Em trec el barret. No vull ofendre ningú si afirmo que, amb els ulls tancats, el podríem confondre amb algun escriptor ianqui molt ben traduït, d’aquells tan enyorats de novel•la policíaca que són vigents i autèntics malgrat el pas dels anys. Es mereix una revifalla, i ara serà tot un repte si ja està descatalogat. Sort que sempre se'n troben aquí i aquí.

En resum, us l'aconsello perquè m’ho he passat molt bé! He après tècniques de supervivència de barri xino i d’estrelles del rap, cosa que sempre pot ser útil a la vida. No saps mai quan t’hauràs d’enfilar al sostre d’un metro en marxa o afrontar un allau de fans, és clar. O passar amb una pistola per un detector de metalls, o trobar un moment per llegir un bon llibre per escapar de la realitat, tant si estàs a un orfanat del sud com al rovell de la ciutat que mai no descansa.

El rei del món és un d’aquells llibres que valen molt més del que t’han costat. En el meu cas, el preu d’un cafè i admiració eterna pel seu autor bookcroser. Gràcies, Salvador, espero que el lot tingui molta demanda i que Déu t'ho pagui amb molt d'escreix!

“Però els tipus durs no llegeixen” (...) “Suposo que és el preu que has de pagar per no ser un imbècil sense res al cap com tots els meus altres companys” MACIP. El rei del món. Columna, 2007 p. 94