Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

GIROGLÍFIC (i 14)

El darrer giroglífic, a més d'amagar el títol d'una novel·la d'autora gironina, vol ser un homenatge a tot el que els llibres representen per nosaltres. Deixeu els vostres comentaris, que seran validats el dia 9 de gener de 2012. Bon any nou, que no us faltin ni LLIBRES ni COMPANYIA !!!!

Agustí Vehí: Ginesta pels morts

Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958)

El giroglífic d'aquesta setmana, amb 3 respostes correctes d'un total de 4 comentaris, es referia a una perla rara de la novel·la en català:

La Ginesta : un blues empordanès : novel·la negra. Perpinyà : Mare Nostrum, 2010

Ginesta pels morts
pels amics...que són cada dia més, sobretot d'ençà que l'autor ha guanyat el premi Crims de Tinta 2011 amb una altra novel·la publicada a La Magrana, Quan la nit mata el dia.

De l'autor podem dir que té un currículum soprprenent.

És doctor en Història per la UAB. Ha compaginat la seva tasca professional a la Guàrdia Urbana de Figueres des del 1982, on ocupa actualment el càrrec de sotsinspector, amb la recerca, la docència universitària i els estudis d’especialització. Fou professor d’Història de Catalunya a l’Escola de Policia de Catalunya, i actualment ensenya “Història de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB.

Va impartir el curs “L’exèrcit per dins” a la Universitat Catalana d'Estiu, com a docent de l’assignatura “L’orgull del sol: cançó trista per un exèrcit trist”(1998), sobre l’exèrcit espanyol d’Africa a principis del segle XX. També “L’ou de la serp: el feixisme al segle XX”, com a docent de l’assignatura “A voltes amb la por: reflexions sobre el feixisme” (1999).

En l’àmbit de la Història és autor dels llibres Torna el fusell i posa’t a treballar! La Milícia Nacional a Figueres a la darrera Guerra Carlina (1872-1876) (2009) i Endreçant la vila: El sorgiment del sistema de seguretat pública a la Figueres del segle XIX i la creació de la Guàrdia Urbana (2011). També ha escrit les monografies El valor de les paraules a la carta de poblament de Figueres (1997). Sant Ferran. Reflexions sobre la fortalesa, el patrimoni i la Història (2003) i La guerra de mossèn Rovira: uns apunts per a la Rovirada (2008).

En el camp de la seguretat pública, sol o amb d’altres, és autor de diversos textos i estudis: Experiències policials en la gestió de conflictes: els treballs i les reflexions de la policia de Figueres (2000); La intervenció de les policies locals en la gestió de les minories (2000); Reflexions sobre el concepte de seguretat pública en l’àmbit municipal. Estudi d’un cas (2001); La mediació policial. El paper de les policies local s(2003). Com a divulgació, l’any 2009 va publicar Peligro! Cómo afrontar las adversidades sin miedo (2009), un manual d’autoprotecció per augmentar la seguretat personal, familiar i professional en la vida quotidiana.

Ha publicat, com autor o bé com a coautor, diversos articles a la premsa local i comarcal sobre qüestions històriques (Alexandre Deulofeu, el castell de Sant Ferran, el teatre a Figueres...) i sobre qüestions professionals (història de la seguretat, el model policial català...).

També ha escrit Joaquim Vallmajó. Una vida per un poble, juntament amb Josep Frigola i Vicenç Fisas (1995). Els Pastorets de Figueres: LXXV aniversari d’El Primer Nadal dels Pastors (1923-1998), amb Alfons i Gemma Gumbau (1998). Recorrerem la jungla. 50 anys d’Escoltisme a Figueres, amb la col·laboració d’antics escoltes figuerencs (2003).

En termes de creació literària és autor de les VIII rondalles prenapoleòniques, sobre el castell de Sant Ferran de Figueres il·lustrat per Eulàlia Rodríguez Pitarque (2003). Carta de Praga , un assaig sobre la història del llibre i dels impressors (2005) i de les novel•les Abans del silenci (2009, premi Ferran Canyameres de Novel•la Negra) i les ja citades Ginesta pels morts. Un blues empordanès (2010) i Quan la nit mata al dia (2011, premi Crims de Tinta). També ha participat en el volum col•lectiu de relats criminals en català, Crims.cat  (2010).

De la novel·la protagonista d'aquesta setmana us remeto a l'excel·lent ressenya d'Àlex Martín al blog dels companys de la biblioteca de La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, especialitzada en gènere negre que podeu llegir aquí.

Us espero dilluns, dia de Sant Esteve, per l'últim GIROGLÍFIC de la primera edició. Bones festes !!!!!


 

Un bon grapat de consells

Es diu DeLectura, és el blog del club de lectura de l'Ateneu de la Vall de Llémena i compta amb el suport i la col·laboració de la Biblioteca de Sant Gregori .

Es diu Carme Callejón, i és un gran descobriment d'energia, il·lusions i bones idees. Tot un luxe amb els temps que corren!

Aquest és el seu últim post, ple de consells d'aquells que, algunes vegades, suporten amb gràcia el mode imperatiu. Benvinguda, Carme, espero que en surtin grans projectes!

GIROGLÍFIC (13)

Penúltim giroglífic que, com diria en Màrius Serra, és de nivell avançat.

Teniu temps fins dijous per aportar els vostres comentaris i provar d'endevinar el títol d'una novel·la d'autor gironí. Aquesta setmana pinta molt negre !

Aquí teniu la solució.

Marià Vayreda: La punyalada

Marian Vayreda i Vila (Olot, 1853-1903)

Marian (també Marià) Vayreda va nèixer a Olot el 1853 en el si d’una família benestant, terratinent i de tradició carlina.

La casa pairal, que encara pertany i és habitada per la família, estava ubicada en la mateixa capital garrotxina encara que a fora muralla. Va rebre formació artística al Centre Artístic d’Olot, on impartien classes el seu germà Joaquim i Josep Berga, tots dos pares de l’escola paisatgística d’Olot. Va participar en l’última guerra carlina (1872-1876), on exercí d’ajudant del general Tristany i formà part de l’Estat Major del general Savalls. Ferit en una mà en acció de guerra i ja a les acaballes del conflicte bèl·lic, fugí primer a Seta, al sud de França, per reunir-se amb els també fugitius Joaquim Vayreda i Josep Berga, i després a París.

Més tard, ja de tornada, fou alumne de la Llotja de Barcelona, on tingué de mestres Ramon Martí i Alsina (realista), Antoni Caba (retratista) i Claudi Lorenzale (natzarè). L’activitat professional l’exercí al taller d’imatgeria religiosa “El Arte Cristiano”, fundada pel seu germà Joaquim i Josep Berga, del qual fou el gerent. Aquesta empresa va ser el primer taller de sants d’Olot.

Un cop acabada la guerra va abandonar el carlisme militant i va mantenir posicions tradicionalistes i regionalistes fins al termini de la seva vida. Participà activament en l’incipient moviment catalanista conservador. La seva pintura i l’obra literària en són fidels testimonis.

Com a artista pictòric excel·lí en el retrat i en la figura humana, encara que també practicà pintura de paisatge. Els temes preferits són costumbristes i natzarens. La majoria de la seva pintura es conserva en col·leccions particulars, però es pot admirar la seva obra potser més important Combregar a muntanya (1887) al Museu Comarcal de la Garrotxa.

Però Marian Vayreda és sobretot conegut com a escriptor, una de les figures més importants de la literatura catalana dels s. XIX.

A més d’articles d’opinió en la premsa local, escriví contes (de tall costumbrista, la majoria) i tres novel·les:
 

Records de la darrera carlinada (1898), crònica autobiogràfica dels anys de guerra al bàndol carlí. A més de la importància com a document testimonial d’un moment històric, és sobretot remarcable per la seva innovació en l’estil, el llenguatge i l’estructura literària.

Sang nova (1900), novel.la de tesi, propaganda ideològica del nou catalanisme regionalista amb un fil argumental.

La Punyalada (1903), obra cabdal de la Renaixença, amb una gran càrrega naturalista i simbolista.

Text de Carme Simon, directora de la Biblioteca Marià Vayreda d'Olot.

GIROGLÍFIC (12)

Quin és el t´tiol de l'obra? Més fàcil impossible. Esperem els vostres comentaris, hi ha temps fins el divendres 16 per arribar a la solució.!

Maria Mercè Roca: Cames de seda

 

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958)

Escriptora i política. Es dóna a conèixer amb el recull de narracions Sort que hi ha l'horitzó (1986), premi Víctor Català. Posteriorment publica les novel·les Els arbres vençuts (1987), El present que m'acull (1987), premi Josep Pla, Perfum de nard (1988), Temporada baixa (1990), La casa gran (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda, premi Sant Jordi 1992, L'àngel del vespre (1998), Delictes d'amor, premi Ramon Llull 2000, L'últim tren (2003) i Els dies difícils (2005).

També ha conreat la literatura juvenil a Com un miratge (1988) i Kenitra (2006) i la infantil amb El llop Pepito (2006); i fins i tot, el guió de sèries televisives com Secrets de família, emès per TV3. Té obra traduïda a l'alemany, al castellà, a l'èuscar, al francès, al portuguès i al neerlandès.
 

Maria Mercè Roca és vicepresidenta de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), vicepresidenta de l'Òmnium Cultural Gironès i patrona de la Fundació Oncolliga.

En una bona crítica del 2009, el  mestre Tibau des del seu Racó dalt del món considerava que Cames de seda era la millor de les seves obres.

Jo opino que el millor encara està per arribar, i que aquesta autora encara ens regalarà una segona època daurada de bones lectures.

Per als clubs de lectura a partir del 2012, tenim un lot de la seva darrera creació: Bones intencions, que la coberta defineix com "Una novel·la optimista, amb personatges que busquen una segona oportunitat"

GIROGLÍFIC (11)

Aquesta novel·la ja té uns anyets (és del 1992).

Personalment opino que no és la millor de l'autora, tot i que va rebre un premi important. Però l'he triat perquè és la més fàcil de "giroglificar" a partir de dues fotografies.

Ja sabeu, podeu deixar els vostres comentaris dalt de tot a mà dreta, i fins divendres! Aquí teniu la solució.

DE

Miquel Martín: Dictadors de butxaca

Miquel Martín (Begur, 1969)

Llicenciat en filosofia.

De molt jove ja va guanyar els premis Joan Fuster de narrativa, el Solstici,  el Manuel de Pedrolo o el Calassanç.

Ha publicat, entre d’altres obres, Hi ha amors que maten, L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull), Cabells de Medusa i Dictadors de butxaca (premi Maspons), una sàtira dels individus que usen la seva quota de poder per humiliar, menyprear o aprofitar-se dels altres.

Col·labora habitualment amb La Vanguardia i el Diari de Girona, i amb les revistes Gavarres i Revista de Girona.

En els seus escrits destaca per la "militància" en defensa de la riquesa lingüística del català actual sense deixar de reivindicar autors imprescindibles com per exemple Joan Vinyoli.

Per tal de promoure la lectura, Miquel Martín desplega imaginació i recursos. Va ser inventor i conductor de la ruta literària de Cabells de medusa pels paisatges del seu Empordà, i més recentment ha creat la Vinoteca: maridatges entre la literatura i el vi en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

També lluita per dignificar la figura professional de l'escriptor, sense tancar mai les portes a altres professions de la cultura, com bé sabem els bibliotecaris que el seguim a través del blog.

GIROGLÍFIC (10)

Últim giroglífic del mes de novembre.

Quin títol, d'autor gironí, us inspira aquesta imatge?

Deixeu els vostres comentaris. El divendres trobareu les respostes i més informació sobre la novel·la.

Ànims, no és difícil!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/