Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Girona"

El club de lectura de poesia de la BPG: una bona experiència.

Poc després d’iniciar els seus clubs de lectura, fa dotze anys, la Biblioteca Pública de Girona va considerar interessant  proposar-ne un d'especialitzat en poesia. El de Novel•la Universal funcionava molt bé quant a nombre de participants i regularitat, i un cop consolidat podíem obrir-ne un segon: de novel•la negra, de novel•la en anglès, de…. Però, en el vessant prescriptor de la biblioteca, vam apostar per acostar els lectors precisament al gènere poètic. 

Tots sabem que es llegeix menys poesia que novel•la, i sovint els comentaris sobre la possibilitat de llegir-ne són: “No l’entenc”, “No en sé” … més que no pas “No m’agrada”. Així que allà teníem uns textos buscant lectors i simplement es tractava de fer-los coincidir. 

Calia buscar un bon conductor per a les sessions. Qui millor que un poeta per ajudar-nos a entendre els trucs, recursos i tendències d’aquests textos? Lluís Freixas era el candidat primer i vàrem tenir la sort que trobés la nostra proposta interessant.

 


Parlem amb ell sobre l’experiència d’aquest club.

Lluís, com vols que et presentem?

Bàsicament jo sóc un lector. A partir de la lectura arribo a l’escriptura, a la qual m’hi dedico professionalment com a periodista durant uns anys. Després he treballat en l’àmbit cultural, des de fa uns anys a la Casa de Cultura de Girona, perquè també m’interessa propiciar experiències amb autors, amb llibres, amb esdeveniments que ens ajudin a entendre millor. Sóc un tastaolletes de la cultura, vaja! Potser seria un bon bibliotecari, o un bon llibreter….

Com a lector, m’interessa més la poesia que la prosa, tot i que òbviament llegeixo també prosa, assaig, teatre.

He publicat tres llibres, dos de poesia i un de narració curta. Això no em transforma en escriptor. Trobo que és una paraula molt grossa, aquesta.

Quan vàrem venir a proposar-te l’activitat de seguida vas acceptar. Coincidíem en veure que la poesia fa respecte i que era interessant establir-hi ponts. Per què creus que passa això? Com han de ser aquests ponts?

Sovint, el primer dia que un lector entra el club té una preocupació, com ara deies: “I si no l’entenc?”. Com a moderador, simplement li dic: “No es tracta d’entendre-hi,. Simplement tu què hi veus? En parlem i ja està….”

És una lectura amb una mica més de complicació perquè sempre té el missatge simbòlic. Però, d’altra banda, té l’avantatge que és molt més curt que la novel•la, i això, d’alguna manera, hi treu dificultat.

La por a la poesia és similar a la de l’art modern. Ens sentim ridículs si no sabem què ens vol transmetre, pensant en un missatge tancat, concret, quan de fet és obert i permet lectures diverses.

Jo sempre els dic que la lectura és un acte íntim i que, per tant, accepta moltes lectures, encara que no totes són possibles. Està bé poder concretar una mica i contrastar. El club de lectura ve a ser com aquell comentari inevitable i gustós que es fa sortint del cine, hagi agradat més o menys la pel•lícula. Aquella escena, aquell personatge, tu com ho veus?

Com a moderador del club vaig donant claus de lectura per tal que vagin superant els límits que poden sentir d’entrada. És com una mena d’entrenament, similar al que podria ser el d’un atleta.

I quines són les claus bàsiques per a la lectura de poesia?

Bàsicament és la clau simbòlica. En poesia tot text darrera té una metàfora. Sovint el paisatge exterior és el paisatge interior, pots intuir el que sent pel que diu, no és una lectura literal i per tant no pren una especial rellevància: els colors si són foscos, clars, el moment de l’any, els tons més tristos o alegres. Si hi volem fer una lectura literal sovint les frases no tenen sentit. Ho podem veure en expressions poètiques que han esdevingut del llenguatge popular: tenir formigues a l’estómac; fa mal temps al meu cap.

Segons Ferrater les paraules en poesia han de tenir el mateix valor que en una carta comercial, però fa una broma quan diu això, perquè com hem vist en aquests exemples no és així.

La intuïció, l’experiència lectora, el ritme (la poesia és summament fonètica)… totes aquestes eines poden ajudar-nos a endinsar-nos sense por en el text.

Des dels seus inicis el club ha canviat amb el seu plantejament. Pots explicar-nos el per què?

D’entrada vàrem plantejar les reunions del club trimestrals: una dotzena de poemes que es llegien en dotze setmanes, pensant en una lectura tranquil•la i que permetés relectures diverses a aquest lector-aprenent amb ganes d’endinsar-se en el llenguatge poètic. No es llegia una obra d’un autor, ni una antologia feta sobre un autor, sino una antologia sobre un tema i que pretenia tenir visions i formes d’arribar a sentiments diversos plasmades de diferents manera. Grans temes com l’amor, la mort, el pas del temps tractats des de diferents autors i estils: els barrocs, els clàssics, els romàntics. Era interessant i divertit establir diàleg entre poemes: l’amor cortès dels trobadors enfront l’escepticisme amorós d’un autor de finals del XX....

Els “grans” temes s’esgotaven, i vàrem passar a llegir autors. Un llibre, però, em semblava excessiu i pobre si es volia tenir una visió completa d’un autor. Per això, vaig seguir confegint antologies pensades per a treure el màxim suc de cadascun dels autors seleccionats. Seguim treballant en antologies de 10-12 poemes, però el club es troba mensualment. El que intento amb les tries és donar una visió àmplia, no caricaturesca, que convidi a seguir llegint l’autor plantejat, coneixent el suficient de cadascun dels seus moments com per poder-te moure amb comoditat.

Quin criteri segueixes per seleccionar els poemes que configuren aquestes antologies ad hoc?

Inevitablement hi ha una part que és el gust personal i el dels diferents membres del grup quan els vas coneixent. Després la tria de poemes prou diversos per poder tenir aquestes visions diferents de què parlàvem. Per exemple, aquest any amb Espriu intentar que es veiés l’Espriu cívic, el grotesc, el reflexiu sobre la mort....

I per seleccionar els poetes, com ho fas?

Intentem fer una mostra prou gran dels diversos cànons, sempre pactats amb els membres del club: clàssics, contemporanis, més durs, més lleugers. Últimament estem llegint moltes poetes dones. Són més desconegudes i, a més, en el nostre club, com en molts d’altres, hi ha una gran majoria femenina. Una altra font per a la tria són les celebracions d’efemèrides, ja que l’interès per a aquell autor sempre creix. Ha estat el cas d’Espriu, l’any que ve ho serà de Vinyoli. A vegades les efemèrides obliguen a llegir autors que fan més por. Ens passava, sense anar més lluny, amb Espriu. Però un cop se’ls ha disseccionat, passen a ser més amables.

Parles de més dones que homes al club. Què més ens pots dir del perfil dels membres?

La majoria del club supera els 50 anys. Són lectores àvides de noves experiències, i moltes d’elles formen part d’altres clubs. Moltes escriuen de forma habitual o ho han fet, i algunes fins i tot han publicat. Un altre comú denominador: totes tenen una gran inquietud cultural.

Tot això fa que a hores d’ara ens atrevim amb tot: vaig voler que coneguessin Casasses, i varen saber gaudir dels seus textos i entrar totalment en el seu estil que a vegades és agosarat i una mica trencador -com per exemple en un poema on parla d’uns ionquis de la Plaça Real de Barcelona-, però que alhora connecta amb tota la tradició literària i popular catalana.

Què creus que pot diferenciar un lector de novel•la d’un lector de poesia?

Crec que el lector de poesia és més omnívor, mentre que hi ha molt lector que només ho és de novel•la, com si la forma més natural de la literatura fos aquest gènere. És curiós que ara mateix es tingui aquesta percepció quan històricament la poesia ha estat la forma natural de la literatura en els seus inicis: la poesia èpica, la poesia lírica, fins i tot alguns assajos varen ser escrits en poesia, per ser aquesta molt més fàcil per a la transmissió oral, ja que juga amb la mnemotècnia. I el teatre, també, el teatre en vers també va ser important fins no fa gaire. Ara això s’ha perdut, i l’única poesia que es segueix escrivint és la lírica, malgrat algun autor, puntualment, segueix reclamant-la per a altres usos. Salvador Oliva, sense anar més lluny, va escriure una novel•la en vers, Fugitius.

Tens un poeta preferit? I algun poema preferit?

Depèn del dia, del moment, del temps. Avui te’n puc dir uns.... però d’aquí a sis mesos és possible que siguin uns altres. Et puc dir que m’agraden molt Ferrater, Borges, March, Vinyoli, Màrius Torres, Carner, Espriu...

I són d’ells els meus poemes preferits Cançons de la roda del temps, d’Espriu, que sempre que les llegeixo les sento cantades per Raimon, Àngel de la Mort, de Màrius Torres; Bèlgica de Carner, que tracta tan bé el tema de l’exili i de l’Europa que en la dictadura teníem mitificada.

Vinyoli m’agrada tot molt, tinc moltes ganes de llegir-lo amb el club. Sona molt natural, molt apassionat, molt vital.

M’agrada quan la poesia és alegre, optimista, perquè és difícil sense ser carrincló. Sembla que la tristesa és més literària i més fàcil de tractar. També en el cine, sembla que un drama sigui més fàcil de fer que una comèdia. Fer riure d’una manera intel•ligent té molt de mèrit.

I dels teus poemes, estàs especialment orgullós d’algun?

No, que difícil. Tots ells trobo que són honestos, és a dir, que per haver estat escrits en un moment determinat és allò el que podia fer, però no me'n facis triar un.

Doncs si et sembla ja el triaré jo. I amb ells cloem l’entrevista.

En seran dos, de L’epifania de les cisternes




ENCARA


Presó i palau, la nit arriba.
Sentinella, el món és
Força infinit encara



CONTINUÏTAT

Sóc l’illa clara,
Oberta a tots els vents.
Ah, ser península!
O més! Ser continent,
Amb pors i ponts i gent



Bona lectura a tots.

 

Moltes gràcies a la Lourdes Reyes, directora de la Biblioteca Pública de Girona i a en Lluís Freixas, responsable del seu club de lectura de poesia.

"Wonder". Una experiència enriquidora a l'institut

M’agradaria parlar-vos de l’experiència que vaig tenir a l’Institut Santiago Sobrequés de Girona a partir del llibre “Wonder” de R. J. Palacio. Tot va començar gràcies a l’apropament de la Biblioteca Ernest Lluch amb l’institut del barri i d’aquí en va sorgir la idea de fer un club de lectura amb aquells alumnes de 3er d’ESO que hi estiguessin interessats. Així va ser quan des de l’Ernest Lluch es van posar en contacte amb mi per proposar-me dinamitzar el club de lectura. Em vaig reunir amb la cap d’estudis del centre i em va demanar propostes lectores. Dins el llistat hi vaig incloure una última opció. Havia llegit al suplement Cultura’s del diari La Vanguardia, en aquest cas dedicat a la literatura infantil i juvenil, una recomanació de la qual en deien que seria un “autèntic descobriment per adolescents (i grans) que s’ha convertit en tot un fenomen al carrer i a les escoles dels EEUU on fins i tot s’ha engegat un moviment social amb el lema: TRIA SER AMABLE”. La curiositat em va portar a llegir una entrevista amb l’autora del “fenomen” i vaig descobrir R.J. Palacio. Més que d’una novel•la, ella parla d’una redempció literària i explicarem el perquè. Resulta que un dia va entrar en un establiment amb la seva filla de tres anys i es va trobar una nena amb una terrible deformació al rostre. Segons paraules textuals “La meva reacció instintiva va ser sortir corrents perquè la meva filla no s’espantés i muntés una escena que pogués ferir aquella nena. Després em vaig sentir avergonyida i vaig pensar que tant de bó m’hagués posat a parlar amb ella amb naturalitat per mostrar-li a la meva filla que no passava res, que era una persona com qualsevol altra, que fugir només afegeix dolor a totes dues parts”. Després d’aquest episodi, la redempció li va arribar per via litarària.

Ho tenia decidit, tenia el caramel a la boca i no el podia llençar, llegiríem “Wonder” i vaig descobrir una meravella que tothom hauria de llegir, independentment de l’edat o els gustos literaris.
La novel•la, molt fàcil de llegir en capítols petits, està dividida en vuit parts ben diferenciades narrades des del punt de vista de diversos personatges que giren a l’entorn del protagonista, Wonder, un nen amb la síndrome de Treacher Collins, que acapara tres de les vuit parts del llibre. Coneixerem el personatge amb profunditat, els seus sentiments, les seves pors, els seus somnis,.. La resta de les veus de la novel•la seran la seva germana, els seus dos millors amics de l’escola i l’amiga i el xicot de la seva germana.


Wonder podria ser un equivalent infantil a “L’home elefant”, la vida de Joseph Merrick, i tambe hi veiem la influència del mite del Minotaure, el conte “La casa de Asterión” de Borges i/o “El senyor de les Mosques”de William Golding.

Wonder ens alliçona de mil maneres diferents. Aprenem a veure el món amb uns altres ulls, amb els ulls d’un nen ingenu que no és conscient del mal que pot fer amb una mirada o un comentari poc apropiat; d’un nen que només busca divertir-se en base els altres, sense saber el mal que està causant amb els seus actes. També ho veiem a través dels ulls d’un adult que és capaç de sentir llàstima o rebuig cap a allò que és diferent; o d’un adult que aprecia el valor intern de les persones. D’una família que estima amb bogeria i sobretot amb els ulls d’un nen que només vol caminar per el món sense que ningú el miri i parli d’ell a la seva esquena. Un nen que només vol ser feliç, que només desitja ser normal.


Amb aquestes idees em vaig presentar el dia 2 d’abril davant d’un grup de quinze adolescents per parlar del llibre que ens acabàvem de llegir. El llibre havia agradat, si, però no pas tant com jo m’esperava que els hi agradés. Varen parlar molt del personatge, de la seva família, dels seus amics, i la conversa va acabar derivant cap a la seva realitat social. Parlaven de les seves relacions amb els altres alumnes de l’institut, de nois i noies que se’ls margina i els marginen perquè són tímids, perquè són de raça diferent, perquè no són tan guapos com altres, perquè vesteixen de manera diferent, perquè tothom ha d’anar segons uns estereotips marcats si no vol ser mal vist, encara que no s’hi senti còmode, sobretot les noies.... vaja, coses típiques de la seva edat que van portar una molt llarga estona de conversa. Però de tot plegat em va sobtar una cosa. Tot això que deien, ho deien en referència al passat, als primers anys d’arribar a l’institut. Ara, pel que sembla, es consideraven adults i no feien cas de totes aquestes foteses, tots i totes es consideraven més lliures, menys lligats a l’entorn,....Evidentment, ni la mestra ni jo ens ho varem acabar de creure.
Després d’aquest debat, ens endinsarem de nou en el llibre i aquí va arribar la meva gran sorpresa. Ho trobaven tot completament utòpic i sobretot, sobretot, no els hi va agradar gens els final. No podien concebre que tot acabés bé, havia d’acabar, segons la gran majoria d’ells/es, de la pitjor manera possible, el protagonista s’havia d’haver suïcidat!!!!! En aquest punt em vaig esgarrifar. Com? Suïcidi? S’adonaven del que estaven dient? De sobte “riiiing” la sirena, s’havia acabat el temps i teníem conversa per molta més estona, això no podia acabar així, de manera que la mestra va decidir que enlloc de trobar-nos per comentar un segon llibre, ens trobéssim de nou per seguir parlant de “Wonder”.
Durant els dies següents jo seguia pensant en el club de lectura. La conclusió és que havia anat bé, molt bé, s’havia establert un bon debat i calia continuar-lo, però com ho faríem?

Diuen que entre un mateix i qualsevol altra persona del món que no coneixes, hi ha cinc persones. Això s’ha fet més evident encara amb les xarxes socials i aquestes són les que, per casualitats de la vida, em van posar en contacte amb l’Eva Puga. Mentre pensava en com continuar la conversa sobre “Wonder”, un dia, per coses del destí, mirava el facebook i vaig veure com un dels meus contactes, la Gemma, li havia agradat un article de l’Eva. I sopresa!!!, l’article en qüestió es basava en la seva experiència vital, des de petita fins a l’actualitat, explicant problemes, anècdotes,... l’Eva patia el síndrome de Treacher Collins. A continuació us passo l’enllaç del seu article.

http://asociaciontreachercollins.wordpress.com/2013/03/24/no-juzgueis-sin-saber-por-eva-puga/

En definitiva, els planetes s’havien alineat, havia de parlar amb ella. A través de la Gemma ens varem posar en contacte i li vaig demanar permís per passar el seu article als alumnes de l’institut. Li vaig parlar del llibre “Wonder” del qual ella n’havia sentit a parlar, però no havia llegit. Li vaig passar i varem quedar que, un cop llegit, ens tornaríem a trobar. Al cap de quinze dies m’explicava què li havia semblat el llibre i en va sorgir una conversa interessant, m’obria els ulls a moltes coses que havíem passat per alt i això no ho podíem desaprofitar. Vaig abusar de la seva confiança i li vaig proposar que vingués a la sessió del club de lectura. Li va fer respecte, s’ho va pensar, les seves amistats la van animar a fer-ho i finalment, va acceptar. Seria una experiència totalment enriquidora.

El dia 21 de maig, ens varem trobar davant l’institut. L’Eva estava nerviosa, força nerviosa, i perquè no dir-ho, jo també! Ens va rebre la mestra i tot seguit ens trobàvem davant dels alumnes els quals feien cara, una mica, d’espantats. Però l’Eva es va deixar anar i ens va donar una lliçó per recordar sempre més. Sense tabús, sense manies, parlant des de la seva més gran sinceritat i sense complexes, va començar a parlar del llibre, del que li havia semblat bé i del que li havia semblat malament, com per exemple la sobreprotecció dels pares del protagonista a diferència del que els seus pares havien fet amb ella, segons recomanacions mèdiques, i del que n’estava profundament agraïda, doncs ja de bon principi va afrontar de la millor manera la realitat.
Va respondre totes i cadascuna de les preguntes personals que li feien uns alumnes totalment encuriosits i fascinats en veure la força, el caràcter i la valentia que ha tingut l’Eva per afrontar els prejudicis de la societat. Evidentment, també els hi encuriosia les particularitats físiques d’ella i de les altres persones amb síndrome Treacher Collins, com la manca d’orelles, les operacions realitzades, els audífons que portava,... La sinceritat de l’Eva, ens va captivar.
Entre les moltes anècdotes i situacions personals que ens va explicar, n’hi ha algunes que es veuen reflectides en el llibre, com el fet de com viu la situació la germana o en el cas de l’Eva, el germà, els quals, en el seu entorn intenten defugir problemes i acceptacions deixant-los una mica de banda, fins que l’entorn descobreix realment com és la persona, es treuen els prejudicis de sobre i al•lucinen amb ell/a i escolten frases com “la teva germana és una passada”.
Vulguem o no, els adults, ens diu l’Eva, també estem carregats de manies i prejudicis i ens explica que quan la van portar per primera vegada a l’escola, el centre no la volia acceptar dient que la nena patia una deficiència. Amb el temps es va poder comprovar que de deficiència cap ni una, tot el contrari.


Finalment la gran pregunta d’una alumna. Tens fills/es? Com podeu llegir en el seu article, l’Eva explica que a una edat determinada volia ser mare, tenint en compte que hi havia un alt percentatge de possibilitats que el nen o nena nasqués amb el síndrome. Va quedar embarassada. Els metges deien que tot anava bé, però ella pressentia alguna cosa, sabia que la nena seria igual que ella. La nena, la Laura, va néixer i l’habitació de l’hospital, explica l’Eva amb molt sentit de l’humor, semblava un enterrament. Per a la família va ser dur, per a les amistats, en canvi, va ser un part celebrat amb tota naturalitat, és a dir, amb molta alegria. I és que l’Eva no es cansa mai de lloar i parlar de les seves amistats i de lo importants que han estat i són per ella. Ara, com a mare, pateix les vivències de la seva filla, les mateixes vivències que patia ella, però afegeix que ella te la sort de poder-li transmetre força i optimisme.
No cal dir que alumnes, mestra i jo, varem quedar bocabadats amb l’Eva. Com ha aconseguit tot això? Doncs segons ella d’una manera molt senzilla “mostra’t tal com ets”. El dia a dia i la societat ens porten a una manera de ser i de voler que ens acceptin, a vegades renunciant a la nostra autenticitat. Això, que tant ens preocupa, ens lliga i ens impedeix acceptar-nos com som i que els altres ens acceptin així. Segur que d’aquesta manera serem molt més feliços.
Va ser una sessió formidable. Des de l’institut volen que cada any els alumnes de 3r d’ESO es llegeixin el llibre i que l’Eva ens acompanyi de nou.


Des d’aquí vull agrair moltíssim a l’Eva l’esforç i l’actitud que va demostrar. Pel que em consta, a ella també li va anar molt bé l’experiència i està molt agraïda a l’institut i els alumnes per donar-li aquesta oportunitat de donar a conèixer aquesta malaltia. I sobretot donar-li les gràcies per ser com és i per la lliçó de vida que ens va donar.
En definitiva, un llibre que recomano a tothom. Una mestra que conec m’envia un missatge i em diu “He acabat Wonder, una meravella”. Doncs si, és una meravella i cal fer-ne difusió. Em diuen que a Nova York, en Pep Guardiola va fer-ne molta, doncs si ell ho diu és Paraula de Pep.
Sobretot no us el deixeu perdre i si us plau, “Trieu ser Amables!!!!”

Jordi Garcia, Biblioteques Municipals de Girona
 

La lladre de llibres

 

Aquests dies he llegit un llibre que vull comentar. No és ni més ni menys que “La lladre de llibres” de Markus Zusak. Sovint moltes de les novel•les ambientades en l’Alemanya de la 2a Guerra Mundial tenen com a temàtica principal els camps de concentració, la vida dels jueus en aquest camps i el patiment del poble jueu. En aquest sentit “la lladre de llibres” és innovadora perquè recull la vida del poble alemany que també fou víctima d’aquesta etapa de la història. De la mà de personatges entranyables com la Liesel, en Rudy, en Hans i en Max, ens veiem immersos en les penúries de l’ època que els va tocat viure. Personatges molt humans i per això tan propers...
Un altre aspecte que m’ha agradat i que és present al llarg de tota la novel•la és el paper terapèutic i “curatiu” de les paraules i dels llibres. No vull avançar esdeveniments però és una idea recurrent al llarg de tota la història. Els llibres, l’escriptura i les paraules serveixen per alleugerir una mica els mals moments i per segellar-ne els bons.
I per últim, l’enigmàtica narradora de la història, tan propera, tan real i tan certa...
La lladre de llibres t’atrapa, però no t’atrapa al moment, al principi costa una mica agafar el fil, només és qüestió de paciència. Poques pàgines perquè llavors arriba la recompensa, no pots deixar de llegir-la, no et deixa indiferent. De la mà de la narradora vas descobrint el que els passa a aquests personatges, el transfons de l’època, una història cruel, trista, però que amaga en les seves pàgines un bri d’esperança. Recomanable!!!.


ISABEL PONT, Central de Biblioteques de Girona

La lladre de llibres s'ha comentat durant el 2011 als grups de lectura de les biblioteques de Besalú i Palamós, i properament es farà a la Biblioteca de Tossa de Mar, a la Salvador Allende de Girona i a la Pere Calders de Llançà.

El plaer de llegir

Organitzat pel Punt de lectura de Sant Narcís (Plaça Assumpció, 27 deGirona), demà dimarts 16 de novembre a les 20 h. tindrà lloc la segona xerrada del Cicle EL PLAER DE LLEGIR, a càrrec de Margarida Casacuberta, amb el títol: ELS CLÀSSICS CATALANS CONTEMPORANIS.
Margarida Casacuberta és Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (1987). El 1993 es doctora amb una tesi sonre Santiago Rusiñol. Des del 1994 és professora titular de Literatura Contemporània, del Departament de Filologia i Filosofia de la Universitat de Girona.
L'acte és lliure i obert a tothom. Com diu el seu tríptic: "De lectors per a lectors". Valdrà la pena!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/