Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

"Wonder". Una experiència enriquidora a l'institut

M’agradaria parlar-vos de l’experiència que vaig tenir a l’Institut Santiago Sobrequés de Girona a partir del llibre “Wonder” de R. J. Palacio. Tot va començar gràcies a l’apropament de la Biblioteca Ernest Lluch amb l’institut del barri i d’aquí en va sorgir la idea de fer un club de lectura amb aquells alumnes de 3er d’ESO que hi estiguessin interessats. Així va ser quan des de l’Ernest Lluch es van posar en contacte amb mi per proposar-me dinamitzar el club de lectura. Em vaig reunir amb la cap d’estudis del centre i em va demanar propostes lectores. Dins el llistat hi vaig incloure una última opció. Havia llegit al suplement Cultura’s del diari La Vanguardia, en aquest cas dedicat a la literatura infantil i juvenil, una recomanació de la qual en deien que seria un “autèntic descobriment per adolescents (i grans) que s’ha convertit en tot un fenomen al carrer i a les escoles dels EEUU on fins i tot s’ha engegat un moviment social amb el lema: TRIA SER AMABLE”. La curiositat em va portar a llegir una entrevista amb l’autora del “fenomen” i vaig descobrir R.J. Palacio. Més que d’una novel•la, ella parla d’una redempció literària i explicarem el perquè. Resulta que un dia va entrar en un establiment amb la seva filla de tres anys i es va trobar una nena amb una terrible deformació al rostre. Segons paraules textuals “La meva reacció instintiva va ser sortir corrents perquè la meva filla no s’espantés i muntés una escena que pogués ferir aquella nena. Després em vaig sentir avergonyida i vaig pensar que tant de bó m’hagués posat a parlar amb ella amb naturalitat per mostrar-li a la meva filla que no passava res, que era una persona com qualsevol altra, que fugir només afegeix dolor a totes dues parts”. Després d’aquest episodi, la redempció li va arribar per via litarària.

Ho tenia decidit, tenia el caramel a la boca i no el podia llençar, llegiríem “Wonder” i vaig descobrir una meravella que tothom hauria de llegir, independentment de l’edat o els gustos literaris.
La novel•la, molt fàcil de llegir en capítols petits, està dividida en vuit parts ben diferenciades narrades des del punt de vista de diversos personatges que giren a l’entorn del protagonista, Wonder, un nen amb la síndrome de Treacher Collins, que acapara tres de les vuit parts del llibre. Coneixerem el personatge amb profunditat, els seus sentiments, les seves pors, els seus somnis,.. La resta de les veus de la novel•la seran la seva germana, els seus dos millors amics de l’escola i l’amiga i el xicot de la seva germana.


Wonder podria ser un equivalent infantil a “L’home elefant”, la vida de Joseph Merrick, i tambe hi veiem la influència del mite del Minotaure, el conte “La casa de Asterión” de Borges i/o “El senyor de les Mosques”de William Golding.

Wonder ens alliçona de mil maneres diferents. Aprenem a veure el món amb uns altres ulls, amb els ulls d’un nen ingenu que no és conscient del mal que pot fer amb una mirada o un comentari poc apropiat; d’un nen que només busca divertir-se en base els altres, sense saber el mal que està causant amb els seus actes. També ho veiem a través dels ulls d’un adult que és capaç de sentir llàstima o rebuig cap a allò que és diferent; o d’un adult que aprecia el valor intern de les persones. D’una família que estima amb bogeria i sobretot amb els ulls d’un nen que només vol caminar per el món sense que ningú el miri i parli d’ell a la seva esquena. Un nen que només vol ser feliç, que només desitja ser normal.


Amb aquestes idees em vaig presentar el dia 2 d’abril davant d’un grup de quinze adolescents per parlar del llibre que ens acabàvem de llegir. El llibre havia agradat, si, però no pas tant com jo m’esperava que els hi agradés. Varen parlar molt del personatge, de la seva família, dels seus amics, i la conversa va acabar derivant cap a la seva realitat social. Parlaven de les seves relacions amb els altres alumnes de l’institut, de nois i noies que se’ls margina i els marginen perquè són tímids, perquè són de raça diferent, perquè no són tan guapos com altres, perquè vesteixen de manera diferent, perquè tothom ha d’anar segons uns estereotips marcats si no vol ser mal vist, encara que no s’hi senti còmode, sobretot les noies.... vaja, coses típiques de la seva edat que van portar una molt llarga estona de conversa. Però de tot plegat em va sobtar una cosa. Tot això que deien, ho deien en referència al passat, als primers anys d’arribar a l’institut. Ara, pel que sembla, es consideraven adults i no feien cas de totes aquestes foteses, tots i totes es consideraven més lliures, menys lligats a l’entorn,....Evidentment, ni la mestra ni jo ens ho varem acabar de creure.
Després d’aquest debat, ens endinsarem de nou en el llibre i aquí va arribar la meva gran sorpresa. Ho trobaven tot completament utòpic i sobretot, sobretot, no els hi va agradar gens els final. No podien concebre que tot acabés bé, havia d’acabar, segons la gran majoria d’ells/es, de la pitjor manera possible, el protagonista s’havia d’haver suïcidat!!!!! En aquest punt em vaig esgarrifar. Com? Suïcidi? S’adonaven del que estaven dient? De sobte “riiiing” la sirena, s’havia acabat el temps i teníem conversa per molta més estona, això no podia acabar així, de manera que la mestra va decidir que enlloc de trobar-nos per comentar un segon llibre, ens trobéssim de nou per seguir parlant de “Wonder”.
Durant els dies següents jo seguia pensant en el club de lectura. La conclusió és que havia anat bé, molt bé, s’havia establert un bon debat i calia continuar-lo, però com ho faríem?

Diuen que entre un mateix i qualsevol altra persona del món que no coneixes, hi ha cinc persones. Això s’ha fet més evident encara amb les xarxes socials i aquestes són les que, per casualitats de la vida, em van posar en contacte amb l’Eva Puga. Mentre pensava en com continuar la conversa sobre “Wonder”, un dia, per coses del destí, mirava el facebook i vaig veure com un dels meus contactes, la Gemma, li havia agradat un article de l’Eva. I sopresa!!!, l’article en qüestió es basava en la seva experiència vital, des de petita fins a l’actualitat, explicant problemes, anècdotes,... l’Eva patia el síndrome de Treacher Collins. A continuació us passo l’enllaç del seu article.

http://asociaciontreachercollins.wordpress.com/2013/03/24/no-juzgueis-sin-saber-por-eva-puga/

En definitiva, els planetes s’havien alineat, havia de parlar amb ella. A través de la Gemma ens varem posar en contacte i li vaig demanar permís per passar el seu article als alumnes de l’institut. Li vaig parlar del llibre “Wonder” del qual ella n’havia sentit a parlar, però no havia llegit. Li vaig passar i varem quedar que, un cop llegit, ens tornaríem a trobar. Al cap de quinze dies m’explicava què li havia semblat el llibre i en va sorgir una conversa interessant, m’obria els ulls a moltes coses que havíem passat per alt i això no ho podíem desaprofitar. Vaig abusar de la seva confiança i li vaig proposar que vingués a la sessió del club de lectura. Li va fer respecte, s’ho va pensar, les seves amistats la van animar a fer-ho i finalment, va acceptar. Seria una experiència totalment enriquidora.

El dia 21 de maig, ens varem trobar davant l’institut. L’Eva estava nerviosa, força nerviosa, i perquè no dir-ho, jo també! Ens va rebre la mestra i tot seguit ens trobàvem davant dels alumnes els quals feien cara, una mica, d’espantats. Però l’Eva es va deixar anar i ens va donar una lliçó per recordar sempre més. Sense tabús, sense manies, parlant des de la seva més gran sinceritat i sense complexes, va començar a parlar del llibre, del que li havia semblat bé i del que li havia semblat malament, com per exemple la sobreprotecció dels pares del protagonista a diferència del que els seus pares havien fet amb ella, segons recomanacions mèdiques, i del que n’estava profundament agraïda, doncs ja de bon principi va afrontar de la millor manera la realitat.
Va respondre totes i cadascuna de les preguntes personals que li feien uns alumnes totalment encuriosits i fascinats en veure la força, el caràcter i la valentia que ha tingut l’Eva per afrontar els prejudicis de la societat. Evidentment, també els hi encuriosia les particularitats físiques d’ella i de les altres persones amb síndrome Treacher Collins, com la manca d’orelles, les operacions realitzades, els audífons que portava,... La sinceritat de l’Eva, ens va captivar.
Entre les moltes anècdotes i situacions personals que ens va explicar, n’hi ha algunes que es veuen reflectides en el llibre, com el fet de com viu la situació la germana o en el cas de l’Eva, el germà, els quals, en el seu entorn intenten defugir problemes i acceptacions deixant-los una mica de banda, fins que l’entorn descobreix realment com és la persona, es treuen els prejudicis de sobre i al•lucinen amb ell/a i escolten frases com “la teva germana és una passada”.
Vulguem o no, els adults, ens diu l’Eva, també estem carregats de manies i prejudicis i ens explica que quan la van portar per primera vegada a l’escola, el centre no la volia acceptar dient que la nena patia una deficiència. Amb el temps es va poder comprovar que de deficiència cap ni una, tot el contrari.


Finalment la gran pregunta d’una alumna. Tens fills/es? Com podeu llegir en el seu article, l’Eva explica que a una edat determinada volia ser mare, tenint en compte que hi havia un alt percentatge de possibilitats que el nen o nena nasqués amb el síndrome. Va quedar embarassada. Els metges deien que tot anava bé, però ella pressentia alguna cosa, sabia que la nena seria igual que ella. La nena, la Laura, va néixer i l’habitació de l’hospital, explica l’Eva amb molt sentit de l’humor, semblava un enterrament. Per a la família va ser dur, per a les amistats, en canvi, va ser un part celebrat amb tota naturalitat, és a dir, amb molta alegria. I és que l’Eva no es cansa mai de lloar i parlar de les seves amistats i de lo importants que han estat i són per ella. Ara, com a mare, pateix les vivències de la seva filla, les mateixes vivències que patia ella, però afegeix que ella te la sort de poder-li transmetre força i optimisme.
No cal dir que alumnes, mestra i jo, varem quedar bocabadats amb l’Eva. Com ha aconseguit tot això? Doncs segons ella d’una manera molt senzilla “mostra’t tal com ets”. El dia a dia i la societat ens porten a una manera de ser i de voler que ens acceptin, a vegades renunciant a la nostra autenticitat. Això, que tant ens preocupa, ens lliga i ens impedeix acceptar-nos com som i que els altres ens acceptin així. Segur que d’aquesta manera serem molt més feliços.
Va ser una sessió formidable. Des de l’institut volen que cada any els alumnes de 3r d’ESO es llegeixin el llibre i que l’Eva ens acompanyi de nou.


Des d’aquí vull agrair moltíssim a l’Eva l’esforç i l’actitud que va demostrar. Pel que em consta, a ella també li va anar molt bé l’experiència i està molt agraïda a l’institut i els alumnes per donar-li aquesta oportunitat de donar a conèixer aquesta malaltia. I sobretot donar-li les gràcies per ser com és i per la lliçó de vida que ens va donar.
En definitiva, un llibre que recomano a tothom. Una mestra que conec m’envia un missatge i em diu “He acabat Wonder, una meravella”. Doncs si, és una meravella i cal fer-ne difusió. Em diuen que a Nova York, en Pep Guardiola va fer-ne molta, doncs si ell ho diu és Paraula de Pep.
Sobretot no us el deixeu perdre i si us plau, “Trieu ser Amables!!!!”

Jordi Garcia, Biblioteques Municipals de Girona
 

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. Chapeau!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    Espero que en Ferran tingui l' opòrtunitat de participar en aquest club de lectura. Felicitats pel que has fet i com ho has fet.
    Tia Roser

  2. Gràcies a aquesta entrada al bloc he llegit Wonder. Està molt bé. És impossible posar-te en la pell d'algú com l'August, però llegir el llibre és una manera d'apropar-t'hi, encara que sigui lleugerament. No es pot aprofitar millor un club de lectura. Moltes felicitats.

  3. Moltes gràcies per els vostres comentaris! La veritat és que va ser un club de lectura tremendament emotiu i aprofitable al 100%. Gràcies de debó a tothom per els comentaris que he anat rebent a partir de correus i xarxes socials. Una abraçada!

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/