"Visc, visc i visc", de Maggie O'Farrell ; traducció de Marc Rubió
L'Altra Editorial, 2019        247 p. 

Fa molt de temps que no escric. Vull dir que no escric de manera creativa. Soc bibliotecària. Abans podia escriure ressenyes, podia escriure un blog personal, però la família i la feina cada cop més burocràtica han fet passar en segon pla una tasca que abans formava part de mi.

Però ha arribat el coronavirus. Ara no és que tingui temps, no! (tinc dos nens a casa, què us he de dir!) però s’ha convertit en una de les maneres amb què podem sortir a fora les biblioteques: escrivint.

I sobre què? Què sinó, de literatura! Jo precisament havia de portar el mes d’abril el club de lectura de la novel·la autobiogràfica "Visc, i visc, i visc" de Maggie O’Farrell. Si no l’heu llegit, quan pugueu feu-ho. Us anirà bé per valorar la vida, per veure que malgrat les dificultats val la pena viure-la.

Sense ser autoajuda barata de l’estil Coelho o Bucay, (apa, ja me n’he carregat dos!) la Maggie O’Farrell ens regala una lliçó de vida amb una mà experta pel que fa al domini de l’expressió escrita.
Parlem-ne. Podries dir: "autobiografia, uf quina mandra..." No us ho nego. Jo també ho vaig pensar al principi. Però és la gran Maggie O’Farrell, m’han agradat totes les seves novel·les, no em podia decebre. I efectivament. No és la típica biografia, ni de bon tros. Podria ser tot ficció, perfectament, però amb una diferència: és més punyent, més personal i més visceral que mai.
Quan la llegeixes penses: "quin caràcter i quina presència que té!" És una gran persona i una gran lluitadora: la novel·la reflecteix, sense massa detalls, com evoluciona la seva personalitat i com tot el que ha viscut l’ha fet com és.

I no us penseu que comença per la infantesa, després adolescència, etc... no!:  va saltant en el temps. Però ho fa tan bé que no et perds gens, ho sap enllaçar tot. Tampoc us vull enganyar, no és una lectura fàcil, no perquè costi d’entendre, sinó perquè a vegades és molt dur, sobretot cap al final; la seva vida no ha estat senzilla.

Crec que és una bona novel·la per entendre que sempre val la pena lluitar per la vida que, total, és una passejada i ens cal aprofitar-la al màxim, fins i tot confinats a casa.

Des de Torroella de Montgrí us desitgem molt bona lectura. I -sobretot- cuideu-vos molt! 

Cristina Rufí 

Biblioteca Pere Blasi