Llegit, entre d'altres, a la  biblioteca de Palamós la setmana passada, properament a Besalú.

A la biblioteca Colldegria de La Cellera de Ter han publicat aquesta entrada informativa sobre la trobada.

Aquesta novel•la pot agradar més o menys, però us asseguro que té tots els ingredients per triomfar en un club de lectura: ni curta ni llarga, ni fàcil ni difícil, sense grans salts en el temps o en la realitat .
Prestigi marca Paul Auster i – a diferència de la majoria – un interès creixent a mida que passes les pàgines: el clàssic esquema que va en augment fins una meitat fantàstica i un final precipitat.
 

Si alguna cosa deixa en el lector, a part de moltes cites subratllades i un bon gust per anar païnt, són unes ganes boges de comentar-lo. Com passa amb aquelles pel•lis que tothom diu “Hi has d’anar, no te la perdis”.

Sunset Park es pot analitzar des de tants punts de vista, és tan rica, que dóna molt de joc des de qualsevol angle que la giris.

No li falla ni l’argument, ni la descripció equilibrada dels personatges, tots tan “austerians” (okupes, estudiants, editors i actrius al final de les seves carreres, docents universitaris, matrimonis en crisi i joves inconformistes a la recerca d’ells mateixos), les reflexions filosòfiques, la tragèdia i la violència, la descripció d’una Amèrica tan enorme i tan viva, tan especial. No hi poden faltar referències delicioses al món del cinema i de la literatura. I a sobre, diria que està ben traduïda (jo l’he llegit en català i quasi no grinyola)
 

Aviso que, si us heu de documentar per al vostre club, quedareu sepultats per la quantitat de blogs, pàgines, recensions i comentaris que circulen per Internet en tots els idiomes.
Com sempre, Paul Auster no deixa indiferent, es llegeix moltíssim i tothom es veu en cor d’opinar. Com ha de ser! I jo m’hi apunto…
 

En aquesta meva entrada no resumiré l’argument (això ja es troba a la contraportada), no parlaré de l’autor i la seva obra (hi ha informació en abundància), no criticaré les cosetes que m’han agradat menys. Només pretenc fer un comentari del que m’ha deixat de pòsit la lectura, aquell record que perdura i li reserva un lloc d’honor en el meu cap.
 

Molta gent celebra que s’ha reconciliat amb l’autor, que ha recuperat pistonada després de les seves darreres novel•les.
Jo no tinc tendència a fer comparacions. Cada fill és diferent i té els seus propis mèrits, i cada obra d’art s’ha creat en un context. L’autor és humà, tindrà els seus moments i inspiracions i alts i baixos, com en qualsevol ofici. Dic jo.
En aquest llibre, si he de jutjar l’estat de forma de l’escriptor, valoro moltíssim la seva maduresa personal i literària.
I si hagués de dirigir el club, no podria deixar escapar la importància de l’edat dels personatges, de l’autor i inclús dels lectors, des del moment que tots participem a la festa i l'experiència és un grau.
No és casualitat que l’Alice, que fa una tesi sobre cinema, estigui treballant sobre una pel•lícula que precisament es titula “Els millors anys de la nostra vida”.
Un dels factors que desencadenen l'acció és el fet que el prota estima una noia que encara no té els divuit, la Pilar. Només falten uns mesos per poder viure tranquils, però llavors tot seria massa fàcil i no hauria passat tot el que passa a la novel•la, que és canviant i perillosa com la vida mateixa.
 

Val la pena llegir SUNSET PARK encara que només sigui per la reflexió de Morris Heller als seixanta-dos anys, que declara (no us diré pas en quin moment ni en quina pàgina):

“No ens fem més forts amb el pas dels anys. L’acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran tragèdia quan som joves. La palla que trenca l’esquena del camell”.

Y no tengo nada más que añadir. Per sort és primavera i tot verdeja!