[Foto: A. J. Pérez X Certamen fotográfico El placer de leer Biblioteca municipal de Salamanca, 2003]

[Text: Jordi Artigal Valls - Biblioteca Pública de Salt]

Quan el pedagog italià Gianni Rodari, esperit lliure i transgressor de la segona meitat del segle passat, parlava amb les mestres sobre lectures obligatòries, s'imaginava la sala d’espera d’ una estació on tots els viatgers llegien el mateix llibre tot esperant el tren. Com que aquella proposta feia mal als ulls i recordava antigues pràctiques dominades per l’església, els demanava que es miressin la seva classe d’una altra manera per tal que els seus alumnes fossin lliures a l'hora de triar les lectures a l’aula.

Aquesta anècdota em ve ara a la memòria perquè il·lustra el que jo sentia en els inicis del meu grup de lectura: Llegir tothom el mateix text? No és la lectura un acte lliure i solitari? El tresor d’una biblioteca pública no està en la seva diversitat de propostes lectores? Perquè doncs prescriure una mateixa lectura a molta gent?

El novembre de 2002 vam començar les trobades del grup de lectura de la biblioteca pública de Salt amb La noia de la perla de Tracy Chevalier. Avui, després de 10 anys, 4 mesos i 5 dies d'experiència, amb un centenar de textos llegits, comentats i compartits, amb una cinquantena de persones que hi han passat, pot ser un bon moment per fer-ne un repàs en veu alta.

Ha estat - i és- un llarg recorregut. Com tot viatge, ha tingut els seus moments, paisatges, descobertes de tota mena i companyies sorprenents. Dels que ho vam iniciar en quedem tres. La resta de l’actual grup, una quinzena, s'hi han anat afegint a les diferents estacions del trajecte.  Com ens ha anat aquesta forma de compartir la lectura, aquesta manera de reflexionar sobre el que llegim amb un grup més o menys cohesionat de persones que lentament es van coneixent?

Si fa onze anys érem pioners i ben poques biblioteques tenien grups de lectura, ara pràcticament totes les biblioteques públiques de les comarques gironines en tenen un com a mínim. La diversitat s’ha donat aquí: Tots són diferents, alguns des de l'inici, perquè es dediquen a un únic gènere, o a la lectura fàcil o en llengua estrangera, literatura juvenil o altres variants. Però la majoria som gent que no està tancada a res, que va llegint i són les mateixes lectures i els membres del grup els que busquen i troben noves rutes i textos.

A Salt, en tots aquests anys, el que ens pot definir és que hem crescut com a lectors. Ara llegim millor que abans i això només ens ho han donat els textos. Repassant els títols veus que, per exemple, la tercera proposta de lectura va ser  Camí de Sirga de Jesús Moncada, després d’haver llegit el mes anterior L’estrany de Camus i poc abans de Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. Autors amb un estil propi i amb reflexions importants.

Quan llegim literatura, la descoberta de la importància de l’estil és decisiva, com vàrem aprendre amb La matèria de l’esperit de Jaume Cabré:

El lector incipient de literatura un moment o altre fa un descobriment extraordinari: un dia s’adona que està llegint un llibre el tema del qual no li interessa; però tanmateix no pot deixar-lo estar. S’adona, de sobte, que llegeix pel gust de llegir el text, el text està ben escrit. Està descobrint el fenomen de l’estil; està descobrint el fet diferencial de la literatura, del text literari, és a dir, del text que no ha estat escrit ni llegit perquè hi ha un tema que ens interessa sinó perquè hi ha un estil, el de l’autor, que es comunica al lector mitjançant temàtiques diverses

Cadascú de nosaltres fa aquest descobriment amb una història diferent, que la podríem definir com la nostra primera gran història.Jo ho vaig fer amb Lolita de Nabokov, que no em va interessar ni per la temàtica ni les reflexions explícites que conté, sinó per la manera d’estar construït, per l’estil.

Hem llegit autors tan diversos com Cortazar, Poe, Pessoa, Cheever, Borges, Henry James, Carson McCullers, Joyce, ... que sense el grup de lectura possiblement no haguéssim llegit mai.

Hem rellegit d’una manera nova, més conscient, amb paper i llapis al costat, textos com El quadern gris , Puerca tierra, El palau de la lluna, Mrs. Dalloway o hem triat textos menys coneguts d’autors ja llegits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda.

A vegades hem buscat especialistes com la Mita Casacuberta o la Neus Real que ens han aportat tota la seva saviesa. Ara recordo, per exemple, la lectura del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa i com en aquella tertúlia amb la Mita vam estar una hora comentant la primera pàgina del llibre:

Vaig néixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda....

Recordo haver llegit  Ficciones, primer hostilment, fins arribar al final i tornar-lo a llegir començant pel darrer conte, “El Sur”, per a mi el conte més intens que he llegit mai, només comparable amb El camp del dolor d’Isak Dinesen. Lectures que porten a altres lectures, perquè del darrer conte podríem anar directament a Puerca tierra d’en Berger i saber alguna cosa més d’aquesta cultura camperola en extinció que ha dominat el nostre món durant milers d’anys. Veritats amagades només desvetllades amb les mentides de la ficció. Mirades intenses i llunyanes, mai imaginades, que t’obren noves portes interiors. Com diu Gustavo Martin Garzo en aquell llibre revelador que és El hilo azul:

Qui som realment, què significa l'amor, la mort, el naixement dels nens? per què hi ha la muntanya i la neu, els cavalls, la nit i el vent, la música, l'aiguardent i la dona? Aquestes preguntes només poden respondre's relatant una història. I totes aquestes històries plegades, les que parlen de les baralles, les batalles legals, els invents i les parelles en el bosc, participen de la construcció del món tant com la rompuda dels camps, la recerca de pastures als vessants de les muntanyes, o el traçat de les sèquies. Formen part d'aquesta activitat comuna. Què ens diu aquesta activitat, aquesta memòria sempre vigilant? Que hi ha una continuïtat entre l'home i el món. Que una establa pot ser com l'interior d'un animal, i que el fogó brillant que una dona acaba de netejar recorda un cavall negre acabat de raspallar.

I retornem a l’inici. Llegir tot un grup de persones el mateix text, mes rere mes una història nova, és una pràctica lectora interessant? Ara crec que sí. A Salt ens està portant cap el camí de l’escriptura. Sense cap pretensió de ser llegits i menys de ser publicats, només per dir la nostra, seguint aquest camí de bones lectures, per necessitat de llegir-nos a nosaltres mateixos. Com si la lectura et portés a la pròpia escriptura, enteses totes dues com unes pràctiques íntimes que en el nostre petit grup les alimentem junts.

Jordi Artigal Valls