Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Música i dansa al club de lectura

El passat 28 de maig a la Biblioteca Comtat de Cerdanya de Puigcerdà vàrem fer la darrera sessió del club de lectura d'aquest curs.
Voliem que fos una sessió especial, diferent i oberta a tothom.
El resultat va ser un espectacle on es fonia literatura, música i dansa

Després d'una primera part dedicada a comentar el llibre, relacionar-lo amb la resta de lectures del curs i escoltar opinions diverses la conductora del club va donar pas a la ballarina Àna Òdena i al músic David Fractals

L'Anna i el David van explicar-nos com havien enfocat l'espectacle a partir de la lectura del dietari de la Carme Riera, de les xerrades amb l'Ester i de les seves pròpies experiències.

A partir d'aquí música i dansa:

Després de l'espectacle només quedaven les felicitacions, els comiats, els bons desitjos i....

... fins el curs que ve...

També som més que un club

Estic d'acord que es pot viure una vida confortable i digna sense haver llegit ni un sol llibre.

Com les amistats o els consells, els llibres es poden prendre o prescindir-ne i, com ells, no garanteixen pas una existència millor, però sí més acompanyada. Un club de lectura és un espai on hi sol haver un bon maridatge de llibres, amistats i consells, si més no al de la biblioteca municipal de Vilobí d'Onyar. Som a punt de complir-ne els deu anys i encara no ens n'hem cansat, senyal que la tríada és tan indestructible com el pa, l'oli i la tomata. En aquests deus anys, les nostres lectures en comú han sigut millors i les nostres vides més acompanyades.

Llegir sol ser un vici que es practica en solitud però no és un vici solitari, perquè com a mínim som dos, jo i aquesta veu que es desperta com una capsa de música bon punt has obert la tapa.


Què t'ha dit?
Qui?
La veu.


Un club de lectura sol ser això: explicar-nos els uns als altres què ens ha dit la veu quan hem aixecat la tapa i ens ha parlat.

Hi descobrim que els llibres se'ns adrecen de manera diferent, de vegades són afables i de vegades pedants, a uns els sonen savis i a d'altres obvis, resulten alhora captivadors i avorrits. Com les amistats i els consells. A vegades el problema és d'oïda. Avisats, vam escoltar fil per randa William Faulkner amb El soroll i la fúria per posar en comú les seves veus –aquella vegada eren més d'una: Benjy, Quentin, Jason, Dilsey– amb les nostres orelles, obertes com pàmpols. L'escolta col•lectiva, encara ho recordo, va convertir-se en un mapa sonor plaent i acotat, un passeig en colla ric de troballes. Perquè una lectura és també una excursió, amb marrades i dreceres, satisfaccions amb les vistes i algun esforç per alguna pujada.
Quan sordegem, una altra solució és convidar algú que tingui l'oïda molt fina. ¡Que bé que vam sentir la Cecília de El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda quan la Mita Casacuberta ens la va amplificar! Amb els autors que hem convidat a Vilobí, hem sabut com els de l'altra banda fan de ventrílocs de les veus. Haurien de ser innecessaris per a la vida del relat i tanmateix tenen la màgia dels titellaires. Han estat amb nosaltres en Vicenç Pagès, en Joan-Daniel Bezsonoff, en Jordi Lara, l'Imma Monsó, en J. Navarro Santaeulàlia, en Martí Gironell, en Jaume Mestres, la Núria Esponellà, en Sebastià Benassar, entre d'altres, i mai no els ho hem agraït prou.
La llista de les lectures d'aquests anys resulta força eclèctica. Hi tenim una mica de tot, clàssics i contemporanis, llocs comuns i rareses, best-sellers i cross-overs, mirant d'acontentar gustos ben diversos. Ni hem arrufat el nas davant d'èxits populars ni ens hem acovardit davant la complexitat, perquè de vegades ve de gust un tomb planer però també convé el risc de l'escalada. I sempre junts –o juntes: potser que feminitzem, atesa la majoria de dones que solen configurar els clubs de lectura–, sempre amb un sopar esperant-nos tot seguit –per què les bones lectores solen ser bones cuineres?–, sempre a punt del salt fàcil de la literatura a la vida i viceversa. Perquè els llibres ho tenen, això: que, al capdavall, quan tanques la tapa t'acabes adonant que, d'alguna manera, aquella veu ha parlat de nosaltres.

 

Aquest post ha estat possible gràcies a en Josep Pujol, conductor del club de lectura de la Biblioteca Can Roscada de Vilobí d'Onyar que dirigeix la Pilar Falgueras. [A la foto, amb Vicenç Pagès Jordà]

Germans, gairebé bessons: reflexions sobre la novel·la i la trobada amb l'autora.

 

El passat dijous 30 de maig celebràvem la cloenda dels clubs de lectura d'adults a la Biblitoeca Fages de Climent de Figueres. Per aquest motiu vam organitzar una trobada literària amb la M. Mercè Cuartiella, autora de la novel·la Germans, gairebé bessons que vam poder llegir i comentar conjuntament.

L'Alba, conductora per primer any d'un dels clubs de la nostra biblioteca, comparteix amb tots vosaltres aquestes reflexions:

"La sessió d'un club de lectura amb la presència de l'autor és un gran esdeveniment. És l'oportunitat per descobrir tots els dubtes que nosaltres, els lectors, hem pogut tenir al llarg de la lectura, però també és el moment de compartir opinions, punts de vista o fins i tot les emocions que hem sentit amb la novel·la. També hi ha lectors que aprofiten per fer una mica el tafaner i conèixer què hi ha de biogràfic darrera el relat, quin és el mètode de treball d'un escriptor i per què ha triat un tema o un altre. De totes aquestes coses vam parlar a la sessió de cloenda dels clubs de lectura del passat 30 de maig amb l'escriptora M. Mercè Cuartiella amb la novel·la Germans, gairebé bessons, XIII Premi Llibreter 2012.  

La incomunicació. Aquest el tema principal de Germans, gairebé bessons. I per parlar d'aquesta incomunicació l'escriptora ens presenta dos germans que tenen una relació estancada en un espiral. Tal i com va explicar Cuartiella, els germans són els testimonis de la nostra vida, de les persones més properes que podem tenir i, sovint, amb qui pitjor ens comuniquem. En Joan i l'Ester són dos germans que arrosseguen un passat, un passat que els uneix, però que al mateix temps els persegueix. Per l'autora, les relacions personals són el més difícil del món, perquè tot compta i les persones interpretem la realitat des del nostre punt de vista. En un món on la individualitat és cada cop més present, les relacions humanes són un dels temes que més ens preocupen, potser perquè som incapaços d'entendre els altres. La incomunicació s'intensifica amb la solitud en què es troben tots els personatges. Tot i que pertanyen a una família, i la família és on sempre es troba l'eixopluc, en les seves vides hi regna la soledat. Són vides buides, sense sentit, marcades pel passat que no s'ha resolt i sense perspectives de futur.  

La presa de decisions és un altre dels temes importants. Els tres personatges principals, en Joan, l'Ester i la Raquel volen decidir individualment i creuen tenir la millor solució per aconseguir els diners que deuen. En realitat, però, aquestes decisions que han de fer sota pressió no són per pagar el deute de joc d'en Joan ni per salvar-li la vida, sinó que és l'opció que cadascun d'ells considera més adequada per salvar la seva pròpia vida, per trobar el propi camí. Decisions aparentment egoistes, però necessàries per trencar amb tot allò que els fa desgraciats i assolir (això és el que creuen els personatges) un futur millor. En definitiva, és la recerca de la felicitat.  

Passa poques vegades que el lector té tant de protagonisme en una novel·la. Al llarg de tot el relat, els personatges només saben allò que poden saber, però el lector, que es converteix en espectador, sap tot el que està passant, anticipa els errors dels personatges i coneix els seus sentiments, cosa que els personatges, malgrat ser tan propers entre ells, desconeixen qui tenen al costat. L'autora dóna una capacitat d'omnipresència al lector, però al mateix temps, no el deixa imaginar. Ho pot veure tot i saber-ho tot, però no pot crear perquè no hi ha interpretacions possibles.  

Un aspecte molt interessant de la tertúlia van ser les reflexions literàries que va fer Cuartiella sobre la novel·la i l'escriptura. La novel·la té dues funcions. D'una banda, ha de fer experimentar emocions que ha tingut el propi lector i que aquest no ha sabut verbalitzar; d'altra banda, ha de proporcionar un punt de vista que el lector no havia pensat abans d'aquella lectura. Això ha d'anar acompanyat de la versemblança i dels personatges de la vida real, gent normal.  

Germans, gairebé bessons interpel·la el lector en cadascuna de les seves pàgines. Ens condueix a fer una reflexió sobre qui som i qui volem ser, sobre la recerca de la felicitat, els errors comesos i el passat que viu en el present. És una novel·la en la qual tot lector pot trobar-hi paraules que li faran reflexionar, però sobretot, sentir."    

Alba Blanco, filòloga i conductora de clubs de lectura

Som el que llegim

Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans. Susanna Rafart.

Un cor grec. Angle Editorial, 2006

[il·lustració de Maryam Tabatabei]

A casa hi havia pocs llibres però s’explicaven històries de família. Venien d’un país plujós, on la força de la malenconia, de la màgia i dels cants, feien saborós escoltar. Tot se sentia intens. Els contes, les ficcions, arrencaven de la pròpia realitat: les aventures de l’intrèpid Daniel a la botiga de Cuba on un dia es va amagar en un sac de farina; l’enyorança d’aquella nena que va anar a ciutat i parlava pels endolls perquè la sentís la seva mare a l’aldea; aquella casa amb olor de pomes dels “zoqueiros”, cinc germans solters que passaven per la vida de la manera que admirava Whitman.

Aquest va ser l’inici de tot. El pas a les primeres lectures, com per a molts, els tebeos, els còmics, les històries de Bruguera... Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel•letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura. També, per atzar, la meva mare va comprar en una parada de Girona, aquella Girona tan grisa i humida dels anys 70, una col•lecció petita de llibres enquadernats. Contenia tresors: Les mil i una nits, Anna Karènina .... Els llegíem amb la meva germana i, sense cap mena de complexes, els intercalàvem amb lectures d’adolescents com Història de Karen, Sublim amor juvenil i amb algunes Corín Tellado.

La lectura era, sobretot, evasió, curiositat, ganes de créixer... A l’institut ens trobaríem de ple amb la literatura, especialment amb la literatura catalana. Però una immensa sorpresa ens esperava a la classe de filosofia. Vam tenir la sort de tenir un professor que ens va ensenyar a mirar al món. En Terricabras ens va donar un llistat de llibres perquè llegíssim el que volguéssim; havíem de triar-ne un; però aquella llista va ser el meu quadern de bitàcola: El Petit príncep, Alícia a través del mirall, La cantant calba, Sis personatges en busca d’autor, Antígona... Encara conservo aquells fulls.

Quan miro enrere, amb els records de la vida sempre són presents els records literaris: les vacances al terrat amb Isaac Asimov, l’estiu amb Herman Hesse o Neruda, les nits sense dormir amb El senyor dels anells... Sempre alerta de qualsevol persona que parlés de llibres; tan jove, gairebé tot era interessant.

I de seguida comencen les grans passions. La primera va ser Marguerite Yourcenar; una amiga em va parlar d’una tal Iria que havia llegit un llibre preciós, Les memòries d’Adrià; no vaig conèixer mai a aquella lectora de Yourcenar i fan de Sabina, però quant li vaig agrair la seva recomanació. Durant un temps no hi havia res com la seva obra, la mateixa autora prenia caràcter de personatge literari. I jo la seguia, la perseguia.

Memòries d’Adrià conté alguns dels fragments més bonics que he llegit i la passió que sentia l’escriptora per la persona/personatge d’Adrià em va impactar profundament. Vaig entendre una complexitat profunda en l’ànima i en la vida de les persones. Molts anys després amb El lloro de Flaubert de Julian Barnes, la meva més recent passió literària, trobaria un procés similar. Allà Yourcenar volia abastar Adrià; aquí Braithwaite vol abastar Flaubert.

Era estudiant d’història però era en la literatura on la sentia més viva. Un tir de gràcia em transportava millor a la realitat del moment que els manuals. Com molts altres llibres ho van fer després: El món d’ahir d’Stefan Zweig, L’última trobada de Sándor Márai... Històries de mons que s’acaben, històries de mons que no existeixen, històries de mons inventats; tant se val mentre siguin bones històries.

Entre Yourcenar i en Julian Barnes, hi ha hagut altres passions. Dues especialment vaig sentir que em canviaven la vida: Paul Auster i Carson McCullers. El palau de la lluna ha estat una de les lectures que més m’ha hipnotitzat i em va convertir per sempre més en una llunàtica. De tant en tant torno a Auster i em deixo impressionar per les meravelles de l’atzar. Recordo perfectament la tarda al sol amb La balada del cafè trist. El vaig llegir tot seguit, sense poder aturar-me. I quan vaig acabar el llibre, vaig tornar al principi. Hi ha hagut també una època Murakami i una època Philip Roth a la meva vida.

Aquests són alguns dels meus records. N’hi ha molts altres, intensos, que es mereixerien ser esmentats: Cien años de soledad, Al far, Si una noche de invierno un viajero, Ficciones, Camí de sirga, Historias de cronopios y famas, El túnel, Quanta, quanta guerra..., Corazón tan blanco, El buen soldado, Los anillos de Saturno, Madame Bovary... Recordo exactament quan vaig llegir cadascun d’aquests llibres i altres que segueixen als punts suspensius; cada llibre em porta sempre a un record i quasi tots els records em porten a algun llibre.

No sé què em depara el futur. Però estic segura que, qualsevol cosa que vingui, m'enganxarà llegint.

Carmen Estévez, bibliotecària de Tossa de Mar

Maria Mercè Roca respon a "7 de saber"

L'escriptora Maria Mercè Roca, molt implicada amb el món de la biblioteca pública, serà la protagonista del club de lectura d'aquesta tarda a la Biblioteca Municipal del Port de la Selva.

També han comentat Bones intencions els grups de lectura de les biblioteques de Banyoles, Palamós, Girona, Anglès i Blanes, entre d'altres. Nosaltres vam utilitzar una obra seva per a un Giroglífic i avui li demanem que ens contesti a les 7 preguntes famoses:

1.- Faig aquesta feina perquè em fa sentir molt lliure.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és emotiva.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és de la Biblioteca de la Casa de Cultura de Girona: la vaig trobar enorme.

4.- Penso que les biblioteques són un lloc on la cultura està a l’abast de tothom, sense discriminacions.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat
El paper de paret groc, de Charlotte Perkins.

6.- Llegir és recomanable
per aprendre a escriure, per somniar, per veure nous mons, per lligar, per tenir converses apassionants...

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu:
“Per què t’agraden tant els gats?”

La poesia irònica de Josep Pedrals

Aquest post ha estat possible gràcies a la Montse Darnaculleta de la biblioteca de Calonge (Baix Empordà)

L´activitat que us vull explicar no és tracta d´un club de lectura pròpiament dit. Penso però, que després de conèixer a aquest rapsoda i poeta, tots aquells que tenen ganes de fer alguna activitat relacionada amb la poesia l´han de tenir ben present. Com a rapsoda demostra un domini innat de l´escena. Com a poeta és un talent immensament creatiu que juga amb el llenguatge d´una manera única.

Pedrals practica una poesia irònica que alhora busca la sonoritat extrema de les paraules ( cal tenir en compte que Pedrals també és músic). Utilitza un llenguatge fàcil i viu explorant totes les possibilitats musicals i semàntiques de les paraules.

El passat 18 de gener Josep Pedrals va inaugurar el cicle Biblioteques amb DO a la Biblioteca Pere Caner de Calonge acompanyat de la sommelier Núria de Lucia.
A Calonge va atorgar un poema a cada vi relacionant el nom i les seves característiques amb una peça lírica que s’hi escaigués. Al final ho va arrodonir amb una sel.lecció de poemes anacrònics i altres plasenteries per acabar de suggestionar els esperits.

Després del sorprenent “poema de los quesos” que va fer ofegar de riure a tots els assistents, Pedrals va centrar la seva selecció de poemes amb la seva última obra El Romanço d´Anna Tirant . Aparentment són poemes de rima fàcil però en realitat són molt més que això. La broma (molt seriosa) és un deliri intel.lectual que fa jugar els diferents nivells de lectura. Arriba a la reflexió des del costat més divertit. Potser per això és el poeta més médiàtic de la nostra generació i un dels pocs poetes que viu de la poesia.

Perquè us feu a la idea del nivell d´expressivitat de Pedrals us diré que fa pocs anys es va presentar a un “slam” de poesia internacional a Osaka recitant en català i va guanyar el certàmen!

Us adjunto el “poema de los quesos” que va fer conjuntament amb el música Nico Roig i un enllaç on el podeu sentir recitant-lo:

POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals

Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué
soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú
eres mi quesadilla!La primera vez que te brie,
me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca".
Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella,
llena de García. Me sacabas de mis cabrales,
eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.
En ese momento appenzeller: quizá le gusto...
así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo
que yo quesería, requesón! Sabes queso y de
buena pasta. Lo queso fresco es lo que
mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del
casarse...
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó
de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí
por... quería. Y tú decías queso era una bola.
Entonces intentamos desgratinarlo, contando
algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el
suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy
quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más
in-formaggio-ne que aquello que dejaste es
quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a
queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué
fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi
seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber
te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro,
pero es que todo, todo me ricota a tí: los
paseos en gorgonzola por los canales de Venecia,
los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando
me pre untabas si eso era amor y yo te curaba
queso era el emmental. Pero por más que lo
intente, no comprendo las raclettes de este
juego gástrico en que nos metimos.
No quiero seguir. De todas formaggeria una
estupidez. Así que, cortamos parmesano.
Passendale de la historia, ya no queso verme
más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el
corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y
entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de
"bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de
taquitos pero. Y al final fue ella la que
manchego a tomar por seco.
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este
servidor provolonne gro de la vida.

Els clubs de lectura infantils, el primer graó: aprendre a ser crítics

A Roses fem el club de lectura infantil i juvenil des de fa 5 anys. El que va començar amb una hora del conte per “als que ja són més grandets” s’ha anat convertint cap als Joves lectors, un espai on, a partir d’una lectura proposada, els nens i nenes d’entre 7 i 9 anys (aquest últim curs també els de 6 i 7 anys) participen en un seguit d’activitats relacionades amb la lectura.

L’opinió i el punt de vista dels usuaris la captem, de moment, amb els seus comentaris o comportaments una vegada exposats els exemplars que entre totes les biblioteques ens envieu. És llavors que comença el comptagotes de pares, mares i nens que vénen a buscar el llibre. Els assidus ja coneixen el funcionament i s’esperen a fer el préstec al final o quedar-se el llibre fins el darrer dia per així poder-lo repassar; n’hi ha que directament vénen a apuntar-se al “concurs”, d’altres que entre setmana vénen a fer-nos preguntes enrevessades sobre els personatges o l’argument, per intentar anticipar-se o descobrir algun dels jocs que els proposarem i, malauradament, alguns volen llegir-se el llibre però no participar a l’activitat. Aquests comportaments fan qüestionar-nos si els participants entenen ben bé l’objectiu de l’activitat, tot i així, creiem en un enfocament més lúdic de l’activitat, ja que, des de la biblioteca, els objectius són clars: gaudir de la lectura, assimilar-la, ser capaç de reflexionar i ser crítics i, finalment, tenir més ganes de llegir noves propostes.

Per aconseguir aquests 4 objectius, el club de lectura consta de 3 parts:

  • la primera és la individual, la més reflexiva, dedicada a la crítica
  • la segona part es dedica a diferents aspectes de llibre: argument, personatges, temàtiques relacionades, etc. I és on els participants s’ho passen més bé. S’acostuma a treballar amb dos o tres grups i hi ha un sistema de puntuació, la qual cosa motiva molt els participants. Tot i que no hi ha mai un premi, procurem que tots marxin amb un llibre per llegir a casa, això sí.
  • Finalment, la darrera part de l’activitat es dedica a potenciar la lectura amb la presentació de llibres relacionats, ja sigui la segona part del llibre llegit, altres títols de la col·lecció, més títols de l’autor, llibres de la mateixa temàtica, etc. El que es podria dir una bibliografia relacionada.

Mes rere mes treballem perquè això sigui possible amb la tria del llibre i les activitats. Inevitablement dediquem moltes hores a la preparació de la segona part del club de lectura, perquè sabem que és el moment que els nens i nenes s’animen i participen més. Tanmateix, la part crítica i reflexiva és sempre la més difícil d’aconseguir; som conscients que per als nens i nenes d’aquesta edat no és fàcil allunyar-se de la història i fer una valoració crítica; per això els donem eines per fer-ho més fàcil i si més no, aconseguim que es plantegin diversos aspectes de la història. La valoració es fa a dos nivells; primer un de concret a través de pissarretes individuals on cada participant valora aspectes concrets de la novel·la, per exemple: les il·lustracions; i, a continuació, cada participant, en base al resultat del nivell anterior i de la seva visió particular, fa una valoració global del llibre que expressa amb una bola de plastilina d’un color determinat.

Tot i la nostra insistència en la crítica i valoració del llibre, molts d’ells valoren més positivament la part lúdica, cosa que personalment entenc perfectament. Valorar, reflexionar sobre un llibre no és una tasca fàcil; requereix experiència, i, si a més es vol ser crític, cal molta lectura prèvia. Fins i tot als adults sovint ens falten eines o arguments per a la crítica.

Tanmateix, el nostre objectiu per al club de lectura dels Joves lectors està cobert si aconseguim un primer nivell: que els lectors es plantegin la reflexió, que sàpiguen que abans de dir si un llibre els ha agradat o no, s’ha de plantejar més d’un aspecte, i s’adonin, també, que si han llegit molts llibres podran establir més comparacions, i a partir d’aquestes dir quin els ha agradat més. Donar als nens i nenes eines d’aquest tipus des d’un punt de vista lúdic és apostar pel foment i el gaudi de la lectura en els infants i joves, un dels nostres objectius prioritaris. Nivells més elevats en la valoració i la crítica dels llibres vindran més tard; sabem que estem ajudant a crear lectors que si de ben petits comencen i des de la biblioteca en podem fer un bon seguiment amb activitats com les explicades i amb recomanacions, els acompanyarem perquè de grans siguin grans lectors interessats en la crítica i en participar i gaudir dels clubs de lectura d’adults.

Glòria Puigdevall, Biblioteca Jaume Vicens Vives de Roses

 

Com un pont d'una carretera. Tothom hi passa, però ningú no el veu.

 

Un quadre i una escultura ens arriben sense filtres. Els veiem i ja els estem interpretant. Ens agraden, o no. Els entenem o no. Tant se val. El llenguatge visual és el mateix per tothom.

Una composició musical ens arriba mitjançant un intèrpret, que no sempre és el mateix compositor. Aquest intèrpret, condició indispensable per a gaudir de la música escoltada, hauria de ser fidel a les notes escrites.

Parlem de literatura. És un art inexorablement lligat a uns registres lingüístics que no són universals i que, sense el treball dels traductors estarien perduts i inassequibles en moltes ocasions. La lectura seria impossible.

Som afortunats si llegim un text en la seva llengua original, perquè d’aquesta manera ens assegurem que ens arriba amb tota la intencionalitat i significat que vol transmetre l’autor .

Podríem plantejar-nos si és millor una traducció literal, perfecta i exacte de la llengua original, o bé si pel contrari, és més adequat que el traductor capti la intencionalitat que pot tenir una frase feta, una dita, o qualsevol gir o joc literari tot i que s’aparti de la traducció literal i ortodoxa des del punt de vista lingüístic.

Compartiré amb vosaltres tres experiències que m’han fet reflexionar sobre el paper del traductor, aquest, de la mà del qual ,arribem a la lectura.

La primera és una anècdota. Va passar al Club de Lectura de Vidreres, quan jo hi treballava. Varem llegir El jugador de Dostoievski. Tenint en compte que no hi havia aleshores un lot disponible d’aquesta obra, varem haver de llegir-la en diferents edicions i traduccions. Un joc inicial d’aquella sessió del club de lectura va ser llegir en veu alta la primera pàgina de cadascuna de les traduccions que teníem. Tot i que llegíem la mateixa obra, la diversitat de traduccions i el sentit inherent a cadascun dels traductors, feia que la diferència entre les edicions llegides fos prou significativa per a que un oient imaginari i totalment aliè es pogués pensar que parlàvem d’obres diferents. Aquest fet ,aquell dia, ens va fer veure clarament que la nostra clau de pas a l’obra del clàssic era el traductor. Gran responsabilitat.

En una altra ocasió, també a Vidreres, varem convidar al Club de Lectura a Pau Vidal, traductor de Camilleri. Val a dir que l’entrada a la biblioteca amb la seva dona, una guapíssima siciliana, ja ens va reportar als escenaris dels afers del detectiu Montalbano. Pau Vidal ens va transmetre, aquell vespre, que el traductor pot arribar a estar molt lligat a l’autor fins a produir-se cadenes d’homenatge com l’establerta entre Camilleri i Pau Vidal (donant al protagonista de la seva obra Aigua Bruta el nom de Camil). Ens va explicar que defuig clarament d’una traducció ortodoxa i prefereix captar el sentit figurat de les frases, la intenció no manifestada literalment, allò que som capaços de llegir entre lletres. La seva traducció ens fa arribar Moltalbano i els seus afers tal com són. Es sentia, deia, molt unit a Camilleri, tot i que no es coneixien personalment. Només havien tingut converses telefòniques.

I acabo.

El juny del 2012 a la Tertúlia Literària Lletres i Mots de Blanes, varem llegir Tota una vida de David Grossman. La tertúlia va ser conduïda aquesta vegada per la Roser LLuch i Oms traductora d’ Amos Oz, Yishai Sarid i David Grossman, entre d’altres. Ens va explicar el laboriós procés de traducció de l’hebreu ,llengua semítica en la que els temps verbals són diferents i en la qual hi ha termes que nosaltres no tenim perquè les nostres vicissituds culturals i socials són completament diferents.  “Qualsevol significat, només es pot expressar amb la paraula” deia aquell dia la Roser. Només cal buscar les paraules exactes que ens transmetin als lectors, el significat que les lletres volen expressar.

He tingut ocasió de tornar a parlar amb la Roser de la feina del traductor. Deixo aquí les seves respostes:

-Esta clar que el traductor és la clau de pas del lector per a accedir a la lectura d’un text, la llengua original del qual desconeix. Com es viu aquesta responsabilitat?

La veritat és que, quan tradueixo, jo em sento molt responsable del resultat final. Però bàsicament de cara a l'autor. Tot i que de vegades no és fàcil. Cal ficar-se molt dins del text i intentar posar-se en la pell de l'autor per poder transmetre el que ell ha volgut expressar. I això, en el cas de l'hebreu, de vegades és una mica complicat. Per una banda, perquè el camp semàntic de la llengua hebrea és molt distant del de la nostra. Per això, quan és possible, intento parlar amb l'autor de l'obra concreta que estic traduint. No estic d'acord amb la famosa frase de "traductor, traïdor", però haig de reconèixer que alguna cosa del traductor es transmet en l'obra traduïda.

-Com s’aconsegueix la certesa d’estar traduint no només les paraules, sinó també el significat intrínsec d’aquestes, és a dir, allò que de veritat vol dir l’autor?

Mai no en pots tenir tota la certesa, però cal fer tot el que es pot per aconseguir-ho. Per això, per a mi és important fer la traducció amb calma, sense preses (no sempre és possible perquè cal lliurar el text en una data determinada). Quan he acabat una traducció, m'agrada deixar-la a la taula uns quants dies i després seure a llegir-la com farà després el lector desconegut. Aleshores és quan t'adones si el text "funciona", si el llibre no "et cau de les mans". I tens la sensació que has procurat dir el que calia i com calia.

-Ens vas parlar a la tertúlia literària de Blanes del procés de traducció del llibre Caigut fora del temps, de David Grossman. El teu va ser un testimoni preciós. Què en destacaries de la traducció d’aquest llibre i com la vas viure?

És un llibre que se'm va ficar molt endins. Sincerament, crec que és una traducció que va quedar gairebé perfecte. Però també és un exemple d'una obra que, sense haver-la comentat àmpliament amb l'autor, no seria el que és. La traducció d'aquest llibre era molt difícil. No només perquè la ploma de David Grossman és tota ella bastant difícil. En aquest text, és com si l'autor "despullés" la seva ànima. David Grossman coneixia la dificultat de la traducció d'aquesta obra. Per això va reunir els traductors que en aquell moment hi estàvem treballant (al castellà, a l'anglès, al francès, a l'holandès, a l'alemany, i jo per al català). Vam passar junts quatre dies en una "casa de traductors" d'Alemanya. Ja tinc uns quants anys, però per a mi va ser una de les experiències vitals més intenses que mai he viscut. Al diari Diet Zeit, va dir d'aquesta obra: «David Grossman escriu des d'una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por, una vulnerabilitat a la vegada poderosa i poètica, sensible i apassionada, iracunda i tendra. Escriu no només per a la seva pròpia supervivència sinó també per a la nostra.» I això és el que David Grossman em va fer sentir allà: poesia, sensibilitat, apassionament i tendresa.

-Quina obra t’ha costat més traduir ?

Alguns textos m'han fet suar una mica, per allò de la responsabilitat que dèiem abans. Si n'hagués de destacar només un seria Caigut fora del temps. Però en podria afegir d'altres: Tota una vida, del mateix Grossman; Una història d'amor i de foscor o Inesperadament al fons del bosc, les dues d'Amos Oz. A la segona vaig haver d'inventar paraules, com l'autor també les havia inventat en hebreu. Paraules que no existeixen; també La nació i la mort, un assaig d'Idith Zertal.

-Penses que les obres, una vegada traduïdes, són noves obres?

Noves, no. Però és evident que no són una calca de l'original. Però sí que a cada traducció hi queda alguna cosa del traductor, per la seva manera d'escriure, per les paraules que escull. El que no canvia, o no hauria de canviar, és el to i la intencionalitat de l'obra original.

-Em pots tornar a dir aquella frase tant bonica.... Els traductors són com el pont...

No recordo de qui és. Si ho trobo t'ho diré. Diu: Un traductor és com un pont d'una carretera. Tothom hi passa, però ningú no el veu.

Gemma Ciuró, biblioteca Comarcal de Blanes

 

Lectors devoradors

Activitat: Club de lectura juvenil

Dia i hora: 24 d'abril de 2013, 18.00 h.

Lloc: Biblioteca Fages de Climent (Sala d'actes)

Lectura: Tremolor. Maggie Stiefvater

Altres: bufa un xic de tramuntana 

 

Estem asseguts en cercle, d'esquerra a dreta: David, Sara, Carme, Anna, Cristina, Núria, Yousra, Dani, Mar (la regidora de Difusió i màrqueting de ciutat, Infància i Adolescència ens visita, ja us avanço que marxarà encantada!) i un servidor, Albert. La Mar i en Daniel són d'intercanvi a Holanda, la Laia, la Bruna i la Cleosol no han pogut venir.

La tertúlia comença i ràpidament apareixen homes llop, portades romàntiques, estructures originals, temperatures altes i baixes que ens fan cobrir de pèl o esdevenir humans, narradors en primera i tercera, omniscients,... però DE COP ja hi som: PARLEM DE LECTORS!

Potser teniu entès que un club de lectura esdevé un lloc propici per descobrir un nou i excel·lent ventall de lectures, per apreciar la literatura o per intercanviar opinions més o menys encertades sobre aquell fragment tan ben parit. Cert! Però a mi, el que realment m'agrada de les nostres tertúlies són els lectors. Doncs bé, d'entre tots ells uns quants han tret el cap:

- Lector masoquista: diu que sempre s'acaba tots els llibres que li cauen a les mans, té l'eterna esperança que la propera pàgina serà la bona.

- Lector 150: només llegeix novel·la breu, més enllà de la pàgina 150 hi veu l'abisme.

- Lector NNN: només novel·la negra, si us plau! (també el podeu trobar en la versió NNH, NNI, NNE, etc.)

- Lector explorador: ho prova tot, no té manies, a tot li troba el què.

- Lector planer: no varia la seva actitud davant la lectura, no està per orgues ni per experiments.

- Lector silent: calla i observa, no parpelleja. Si un dia obrís la boca ens faria callar a tots.

- Lector nolector: el meu preferit. Pot parlar i portar la batuta de qualsevol tertúlia sense haver llegit el llibre. Es va treure la filologia amb bona nota i sense passar mai de la contracoberta.

També deambulen per la conversa el lector llepafils, el lector retrovisor (comença pel final), el lector filòsof, el lector protagonista,...

Els joves lectors xalen i es burlen de la resta de lectors. Ells no s'acaben d'identificar amb cap, els hi escau més la categoria de lectors devoradors. Trilogies i tetralogies són empassades per aquests lectors sense prejudicis, sense complexes, només pel fet de devorar lletres i més lletres i viure infinitats d'aventures a través de vides fantàstiques. 

"No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels sentiments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu."

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger.

La tertúlia s'acaba, abans la Crisitina llança la darrera pregunta: quin és el lector ideal?

El lector ideal, ai las! Ni jo que vaig casar-me amb la dona ideal, no seria capaç de definir-lo!

__________________

1 Nota de l'editor: on l'autor d'aquest text diu lector, faríeu bé de llegir-hi lectora, elles són majoria a les tertúlies. Per més informació sobre sexisme en el llenguatge podeu visitar qualsevol de les biblioteques públiques catalanes, al fons a l'esquerra.

Un suec al Port de la Selva

La lectura que hem fet aquest mes al club de lectura del Port de la Selva ha estat La cinquena dona, de Henning Mankell.

És un llibre fàcil de llegir, amb un vocabulari senzill, en cap moment utilitza paraules cultes ni rebuscades. Només té alguna curiositat com el tractament de “tu”, absolutament a tothom, que sempre ve explicat en les notes de traducció com un hàbit suec. La novel·la forma part de la saga protagonitzada per l’inspector Wallander.

La cinquena dona va agradar a tothom del club, ningú havia tingut cap dificultat per acabar el llibre i el comentaven amb bastant entusiasme. L’única dificultat, en tot cas, va ser amb el nom dels personatges perquè alguns s’assemblen. Sort que la majoria ja apareixen en tots els llibres, o en molts del mateix autor que ja coneixem. L’altra dificultat va ser purament òptica, pel tamany de lletra i la densitat de text per pàgina dels exemplars, una senzilla edició de butxaca. 

La història és rica, passen moltes coses i està ben construïda. Entrellaça diferents fets, alguns aparentment sense relació i a mesura que va evolucionant la lectura es va descobrint la trama. En la mateixa història esmenta situacions de diferents llocs del planeta amb contextos socials, polítics i històrics molt diferents. El coneixement de Mankell envers Àfrica és palès en nombroses referències, i d’una manera totalment integrada en la història principal insereix històries i comentaris sobre la història recent d’Àfrica d’una cruesa i una violència extrema, fent arribar la problemàtica d’alguns països africans a gent que potser d’altra manera no serien conscients d’aquests fets.

Mankell converteix els llibres de Wallander en alguna cosa més que novel·les de policies i detectius: per una banda trobem la gran humanitat del protagonista i per altra la denúncia social. En Kurt Wallander és un home amb les crisis personals derivades de fer-se gran, i apareixen conflictes generacionals amb el pare i la filla, la figura paternal del policia que li va ensenyar l’ofici, la seva manca de relació amb les dones (una reflexió introspectiva constant), així com la idealització de relacions que no funcionen.

Aquest personatge tan normal i humà ens condueix en l’evolució d’una història que enganxa, i al mateix temps denuncia molt hàbilment  la situació de la població sueca, que tots tenim mitificada com a quasi perfecte però si mires a sota d’una fina pell comença a sortir un rerefons “fosc”. Fa denúncia social també de molts altres temes: la violència en general, la necessitat de la gent de prendre’s la justícia pel seu compte i - veritable protagonista de La cinquena dona-  la violència de gènere, especialment els maltractaments físics i psicològics a les dones.


Si voleu llegir aquest llibre, o qualsevol altre de la saga d’en Wallander, tots són una bona opció per passar l’estona: una lectura entretinguda i sense dificultat, de les que enganxen. Només heu d’anar en compte amb el consum de cafeïna, que per mimetisme amb en els personatges del llibre acaba sent un perill.

Isabel Buscató, bibliotecària del Port de La Selva

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/